InfoMigjorn Cap de Setmana
 
Butlletí número 224 (divendres 26/12/2014) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
 
SUMARI
 
1) Eugeni S. Reig - alforí
 
2) Eugeni S. Reig - allà veurem
 
3) Antoni Llull Martí - Llenties, llentilles, llunetes i beril·les
 
4) Pere Ortís - Empobriment de la llengua catalana. Tot allò que li hem fet perdre i que cal restituir-li. Una anotació final.
 
5) Albert Pla Nualart - Podemos o Podem? Un malestar psicoanalitzable
 
6) Salvador Pardo - Llenguatge administratiu
 
7) Pere Ortís - Magnanimitat lingüística
 
8) Neus Nogué Serrano - Sobre la 'Gramàtica de la llengua catalana' (1994), d'Antoni M. Badia i Margarit
 
 
 
1)

 

Entrada d'El valencià de sempre d'Eugeni S. Reig 

alforí

Cadascun dels depòsits que s’usen per a emmagatzemar els cereals en els graners.

Andreu Monsó Nogués en el seu llibre Sang a la Ribera escriu:

És de suposar que el superior, per a certificar-se, quasi sense que ningú no s’adonàs, pegà la volta a tot magatzem o alforí.

I en el mateix llibre, una miqueta més avant, trobem:

De sobte... el pasme més extraordinari es palesava en tot semblant. Tots restaven esbalaïts, amb ulls ben oberts i sense parpellejar, i sense poder dir paraula d’allò que veien, que no tenia cap explicació. I no somniaven. Ho veien els propis ulls i ho palpaven les pròpies mans. Les portes dels graners quasi no es podien obrir, puix que es veien de gom a gom amb tant de blat. Les bótes del vi eren plenes. A les gerres quasi tocava l’oli els esportins que les tapaven. En fi, alforins i tota mena de recipients es veien plens com hom no ho havia vist mai al Monestir a les anyades més falagueres.

Aquesta paraula l’usa també l’escriptor Enric Valor i Vives en la seua prosa literària. En la novel·la Enllà de l’horitzó trobem:

–Toni, vejam, ¿com va la batuda?

–Demà l’acabem, si l’oratge vol. En quedava només una erada, de blat. L’ordi ja fa temps que és als alforins.

Manuel Sanchis Guarner en la seua Gramàtica valenciana diu:

Com és natural, els cinc segles d’islamisme, durant els quals el Mediterrani fou un mar pròpiament aràbic, tingueren intenses repercussions lingüístiques. Es canvià la fonètica de moltes paraules i se’n van introduir bastants de noves, servint l’aljamia dels mossàrabs d’intermediari per a portar arabismes al romanç i per a dur romanismes a l’àrab. Així són mots aràbics els noms d’alguns animals (alacrà, farnaca, fardatxo, farda, saboga, samaruc, aladroc, xaputa, etc.), de moltes plantes (abellota, albardí, albercoc, albergina, alfàbega, alfals, alficòs, almoraduix, arròs, atzavara, bacora, carabassa, carxofa, cascall, cotó, encanària, espinacs, dacsa, garrofa, gesmil, llima, taronja, sucre, safanòria, safrà, sorolla, séver, tramús, xalefa, xara, xirivia, etc.), d’obres agrícoles de canalització (séquia, assud, assarb, sénia, nòria, caduf,
aljub, safareig, etc.), d’edificis i térmens de construcció (alqueria, almàssera, alforí, algorfa, sitja, almagasén, almodí, drassana, algeps, rajola, atobó, gassó, sanefa, albelló, alcavó, alcova, ràfel, jàssena, raval, etc.), d’atifells domèstics (gerra, aixeta, safa, marraixa, sitra, setrill, marrassà, maruà, tassa, catifa, flassada, matalap, tabac, sofà, etc.), de la indumentària (jaca, samarra, jopetí, gipó, saragüells, arracades, sarró, taleca, barxa, etc.), de la milícia (almirall, adalil, alferes, almogàver, alardo, talaia, tabal, ronda, etc.), de les mides (fanecada, taülla, cafís, almud, arrova, quintar, quirat, alfarrassar, etc.), i de moltes més branques del vocabulari.

    El DCVB, en l’entrada alforí, diu: «1. Cadascun dels casells, en els graners (Val.); cast. alfolí. La casa te... la cambra en es alforins pa el blat y la sivà, Cañís 104. || 2. Departament que hi ha en l’almàssera i serveix per depositar-hi les olives (Elx).»

Carles Segura i Llopes en el seu llibre El parlar d’Elx a estudi: aproximació a una descripció diu: «alforí 'lloc on es guarda el gra'».

La paraula valenciana alforí deriva de l’àrab al-hurí, que significa 'sitja'.

 

En valencià també es diu:

La llengua estàndard sol emprar: pallol

En castellà es diu: alfolí (antigament alhorí i alhorín)

 

NOTA: En l'extrem més occidental de la Vall d'Albaida hi ha la població de Fontanars dels Alforins a on antigament hi havien molts graners i fins i tot des d’Ontinyent hi duien el blat. (Fontanars dels Alforins va ser una pedania d’Ontinyent fins el 5 d’agost del 1927).


 

2)

 

Entrada d'El valencià de sempre d'Eugeni S. Reig 

allà veurem

Locució que emprem per a indicar inseguretat sobre allò que ha de passar o allò que hem de fer més avant o per a ajornar una qüestió concreta (afer, decisió, etc.) fins a una data futura indeterminada que potser no arribe mai.

–Mira, farem una cosa: enguany passem l’estiu en la caseta de camp, com tu vols, però a l’any que ve anirem, com a mínim, un mes a la platja.

–Allà veurem.

En aquesta locució la paraula allà indica un temps futur indeterminat.

L’expressió allà veurem l’usa Enric Valor en la seua prosa literària. Així, en la narració curta titulada Viatge de Nadal podem llegir:

–Jo faré nit a Sella, si Déu vol! –deia de tant en tant el vell Jordi, tossudament.

–Allà veurem!... –comentava emfàtic el jove.

En la novel·la Enllà de l’horitzó, del mateix autor, trobem:

–Es veu que eren més importants del que ens havien dit. Sempre amaguen les coses. Allà veurem quan aparega! –resumí l’administrador.

En la rondalla Els tres plets de Pasqua Granada d’Enric Valor podem llegir:

Ell dorm que dormiràs... i el sol que baixava, com qui no ho fa, cap a les serres del port de Biar i l’Arguenya. De tal manera dormí Blai, que ja tocava el sol a la posta quan encara roncava de bo a bo. Sort fou que, de dins del fullatge eixiren llavors uns crits desesperats que el despertaren bruscament. Sort? En fi, allà veurem.

Diem allà veurem i no allà hi veurem o allà ho veurem perquè, en aquesta locució, el verb veure s’usa com a transitiu amb valor absolut. Quan diem allà veurem volem dir allà veurem quines coses passaran.

Tenim la dita:

Allà vorem, que diuen els cegos.

En la qual la paraula allà significa 'l’altra vida', és a dir, 'la vida que es suposa que hi ha després de la mort'. La dita ens diu que els cegos diuen allà vorem per a expressar l’esperança que en l’altra vida veuran, ja que en aquesta vida, com que són cegos, ni veuen ni veuran mai res. Si la paraula allà la pronunciem [ja], amb so de i consonant aproximant palatal i sense la a inicial, com s’acostuma a fer habitualment, la dita significa que els cegos diuen que “veuran més avant”, cosa impossible i totalment absurda. La dita, pronunciada d’eixa manera, no té cap sentit.

 

En valencià també es diu: ja ho vorem

La llengua estàndard sol emprar: ja ho veurem

En castellà es diu: ya lo veremos, ya veremos

 

NOTA: En el fragment que he transcrit de Viatge de Nadal observem que l’autor va escriure “comentava emfàtic el jove”. Resulta bastant sorprenent eixe ús del verb comentar en la prosa méstrívola d’Enric Valor, gran coneixedor dels parlars valencians tradicionals, sobretot del valencià nord-meridional. Qualsevol parlant valencià hauria dit deia (o dia) emfàtic el jove, mai comentava.

 

3)
 
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 129)
 
Llenties, llentilles, llunetes i beril·les
 
Antoni Llull Martí

No s’ha pogut aclarir amb exactitud quan i on foren inventades els lents de vidre per a esser utilitzades com a instruments òptics, però sembla que eren conegudes fa milers d’anys, amb tot i que eren molt imperfectes i no se les havia trobat cap utilitat pràctica. A les primeres que es feren, que solien esser de cristall de roca, els digueren lens, com a la llavor de la planta anomenada actualment llentia, perquè per la seva forma s’hi semblaven. Lentícula era un lent petit i el nom de la llavor del llegum esmentat. La nostra llengua féu el nom de lent sobre el llatí lens, lentis, com el castellà. Lente és la forma corresponent a aquesta llengua, i a la italiana, i la portuguesa. La francesa la tragué del diminutiu lentícula, i per això li diuen lentille, com a la llentia.

Per devers el segle XIII o XIV qualcú ja va tenir la gran idea d’usar lents per corregir els defectes de visió, però fins dins el segle XV la notícia de l’invent no s’havia escampat encara, ni tan sols entre la gent il•lustrada. A França, a causa de la seva forma, rebatejaren els lents per a les ulleres amb el nom de lunettes ‘llunetes’, i a l’Espanya castellanoparlant, els digueren gafas, cosa que només entendrem si consideram que gafa es deia a diversos objectes amb forma de ganxo, i en aquest cas es referien als bracets corbats que subjectaven l’ormeig amb els lents a les orelles de l’usuari. En italià el nom de les ulleres, occhiali, coincideix, semànticament, amb el nostre, puix que l’han format damunt occhio, ‘ull’.

Un altre nom curiós per a les ulleres és el que els donen en anglès: spectacles, format sobre el llatí spectaculum, substantiu derivat del verb spectare ‘mirar, contemplar’, potser a través del francès spectacle ‘espectacle’, i no menys curiós és l’alemany Brille, que prové del nom de la pedra preciosa beril·le, com el verb brillar, documentat primerament en italià, brillare, que en principi venia a significar ‘resplendir com un beril·le’. Varietats de beril·le són la maragda i l’aiguamarina, pedres que serviren per tallar-ne lents. Dir, com els alemanys, Brille a les ulleres, és com si nosaltres els diguéssim beril·les.

 

 

4)

Empobriment de la llengua catalana.
Tot allò que li hem fet perdre i que cal restituir-li.

Pere Ortís

Una anotació final.

 
     Hem avisat moltes vegades respecte a les incorreccions comeses parlant d’esports, i respecte a les incorreccions comeses en general pel ram que sigui, i ben poc fruit n’hem tret ─si és que n’hem tret cap. No hi ha amor a la llengua, i sense aquesta qualitat indispensable és molt difícil que vulguin fer cas de la correcció del llenguatge, ja que s’ho prenen com una agressió personal. Preval allò de dir: “Jo això no ho he sentit mai, ni ho he dit mai, per tant, fora!”. Bé val la pena de donar una mica de crèdit a aquelles persones grans que es recorden prou bé del català net que hom parlava a la Catalunya de quan eren jovenets. Sap greu haver de parlar d’aquests aspectes, encara avui, però no hi ha altre remei, la llengua és primer, Amicus Plato, sed magis amica veritas,  no podem no dir allò que és imprescindible per a la salut i la continuïtat de la nostra llengua.

    Insistim que mots i expressions com “golejada”,* donar-se la volta”, atrapar, han estat presos del castellà ─”goleada”, “darse la vuelta”, “atrapar” (aquest verb sense complement de nom)─ presos del castellà a corre-cuita i a darrera hora per aquells que desconeixien les locucions netament catalanes, avials, tan assídues en el parlar de la gent del poble fins ara fa poc, i algunes encara vives en amples sectors de la nostra societat. Són una inestimable font de bones paraules i de bones locucions que ens estalvien d’improvisar des del castellà, malgrat que alguns s’estimin més fer-se servils d’aquest llenguatge foraster que tan de mal ha fet a la nostra pobra llengua. Són molts els qui la fan agenollar davant la castellana, tristament, encara avui. I tan rica com és la  menystinguda parla, la qual hauria d’estar lluny d’aquestes misèries, molt per damunt d’eixarreïdes visions i d’ignoràncies que la mantenen bruta.

    Per exemple: ¿Quantes vegades hem dit, i ara ja fora del camp d’esports, que la locució “sense més conseqüències” és un calc i servilisme de “sin más consecuencias”, que cal substituir per sense res de més avant, expressió clàssica i vellíssima que era dita normalment en moltes famílies catalanes? ¿Quantes vegades hem dit que “vessament cerebral” és un calc de “derrame cerebral”, en substitució de feridura, desconegut de la nova generació? Es pensen que els parles de ferida, que té un punt de contacte amb feridura, però que no són la mateixa cosa. I no s’hi val a consultar un metge, o un científic, que pocs saben català, perquè també es pensen que els parles de ferida, i no saben on van, menyspreen a priori allò que ignoren. S’estimen més manllevar del castellà que saben, que aprendre’n del bon català que se’ls proposa. Vull revelar que, al principi de TV3 que deien “vessament cerebral”, els vàrem indicar que teníem una locució molt popular, i vellíssima, per a indicar-ho, feridura, i en unes quantes vegades ho digueren així, però es veu que hi intervingué un ultra científic, que no ho havia sentit dir mai, i ho confongué amb ferida, els en dissuadí, i tornaren a “vessament cerebral”, el qual, entre tots els diccionaris només registra la GEC, en un acte precipitat i per concomitància amb els errors del moment. És a dir, que s’estimen més manllevar del castellà que utilitzar expressions ben nostres, consagrades per l’ús d’anys i panys, a les quals donarien una oportuna revifalla, salvant-les de l’extinció per manca d’utilització oficial.

     Arreglar aquesta situació, deplorable, ha de constituir una de les ambicions  bàsiques del nostre Govern lliure i sobirà. Un català brut i servil a la nostra estimada Pubilla, seria del tot inadmissible. El nou Estat no podria pas funcionar bé amb una llengua mutilada.

     Anhelem que es compleixi el nostre vell desig de tenir un Estat propi, sí, i volem que el presideixi solament la nostra llengua, la qual ha de regnar-hi com a Reina bella, pulcra, sense tara ─sense menysprear cap llengua─, i el nodreixi de la inspiració de benestar i de progrés que emana de l’alta qualitat i de la  riquesa del seu llenguatge. Volem a casa la Mare neta, enjoiada i radiant, com li pertoca. I via a la pau i al progrés.  

 

5)
 
Publicat en el diari ARA dissabte 22 de novembre del 2014

Des de fa uns dies alguns lectors ens retreuen, a través de comentaris i missatges, que anomenem Podem –i no Podemos– el partit de Pablo Iglesias.

La crítica sorprèn tenint en compte que els grans mitjans catalans –tots– opten per Podem. No és casual: respon al criteri ben establert de traduir, amb alguna excepció, els noms de partits polítics; i ja sense excepcions si el partit, a Catalunya, es fa dir en català.

Però és evident que són molts els que no s'hi senten còmodes. El mateix programa de ràdio que en la informació diu Podem passa a dir-ne Podemos en l'ambient més relaxat d'una tertúlia que, en canvi, mai diria Partido Popular.

L'aversió a Podem barreja dues pulsions. D'una banda, la mateixa que rebutja Llorca per Lorca o Saragossa per Zaragoza: el poc airejat cosmopolitisme partidari de respectar sempre el nom d'origen, com si dir Catalonia en anglès o (la) Catalogne en francès fos provincià.

De l'altra, i aquesta és la interessant, el malestar que ens crea fer nostre el que sentim i volem aliè. En descàrrec d'aquest neguit s'ha de dir que un nom objectiu, neutre, no es fa tan nostre traduït. És quan és subjectiu, emotiu, que traduir-lo té alguna cosa d'adhesió.

Dir Partit Nacional Escocès no ens implica tant com dir Nosaltres Mateixos, que seria la traducció de l'irlandès Sinn Féin. I això potser explica, sobretot tenint en compte el rebuig visceral de molts mitjans britànics, que ara siguin Sinn Féin a tot el món.

Ara bé, mantenint aliè un partit que aspira amb tot el dret també a ser nostre, ¿no ens deixem seduir per un dimoni d'estar per casa? Crec que hi sucumbeix un lector quan afirma que escriure Podem "ens empetiteix i els legitima".

Ben al contrari, jo diria que és descatalanitzant-los que ens fem petits. En la mesura que Podemos vulgui dir-se Podem aquí, només pot esmenar-li la plana qui cregui que té el dret de repartir carnets de catalanitat.

 
 
6)
 
Llenguatge administratiu
 
Salvador Pardo
 
Àgio: benefici fet sobre el canvi de la moneda, especulació sobre l'alça i la baixa dels valors públics, del preus de les mercaderies, etc.

 

Alcalde -essa. Alcaldia. Alcaldable. Alcaldada.

 

"Alrededor". Al voltant de, entorn de. "Alrededores": rodalia (sing.), encontorns, voltants.

 

Alta (donar l'). Alt càrrec.

 

Altercació, altercat. Hi ha hagut un altercat vergonyós.

 

Altressí / atressí (adv.), igualment, també (en un escrit judicial). Atressí també és substantiu: petició accessòria que es fa després de la pètita de la demanda o altres escrits en un judici.

 

Al·lusió, al·lusiu -iva, al·ludir. M'heu al·ludit en el vostre discurs. Demane la paraula per al·lusions. El president va al·ludir a l'oratge per eludir l'acte.

 

Alçada. Recurs d'alçada davant el superior jeràrquic (il ricorso jerarquico). Alçada, apel·lació. Alçar un pla, aixecar-lo. "A un tanto alzado": a preu fet. Alçar una paret, la vista, els imposts, la veu. Aixecar el cadàver, una llosa, el setge, la llebre, el dia, la sessió. Alçament, aixec o aixecament de béns (ocultar-los o alienar-los per no pagar als creditors). Alçament topogràfic.

 

Allevar: imputar, atribuir maliciosament una cosa falsa.

 

"Allanamiento". Aplanament (d'un terreny, de la roba). Assentiment o aplanament a la demanda (conformitat), en cap cas vol dir donar la raó a la part contrària, només és, sovint, una manera ràpida d'acabar el procés. En altre sentit: violació de domicili, d'estatge o de la llar.

 

Amplària, amplada. Ample -a, ampli, àmplia.

 

Anàlisi. Una anàlisi detallada. Anàlisi d'ítems. Analitzar. Analista. (Del grec análisis: disolució d’un conjunt en les seues parts).

 

Anatocisme: producció d'interessos per l'interés vençut.

 

Annex -a. Els documents annexos. Annexió. Annexar, unir, adjuntar. Heu d'adjuntar a la sol·licitud, la documentació acreditativa dels mèrits que hi al·legueu.

 

Ànim, animus, intenció (no s'usa en plural).

 

Anomia, buit legal.

 

Anotació preventiva, assentament preventiu.

 

Antecedents penals.

 

Antedata: data falsa d'un document, anterior a la que hauria de portar.

 

Antefirma, antesignatura: mot anteposat a la firma que indica el càrrec que exercix, o alguna circumstància que justifica la firma.

 

"Antepasado -a". Avantpassat -ada, ascendent, antecessor -a.

 

"Anteposar". Avantposar (l'article al nom, el deure a la utilitat).

 

"Anteproyecto". Avantprojecte (de llei).

 

 

7)
 

Magnanimitat lingüística

 

Pere Ortís

 

     Aquest concepte podria ser entès com una disposició de l’individu a ser condescendent a admetre errors gramaticals, i potser més concretament manlleus d’altres llengües, o pot ser interpretat com l’índole de la mateixa llengua, que és d’amplitud i de riquesa, la qual l’individu assimila i practica. Creuria que la primera pot ser més acceptada pel públic que no sap de què va, per tant pot ser més demagoga i satisfer el menfotisme lingüístic que impera i, per això mateix que és ben perillosa. Bé que li podem admetre un sentit i un punt d’atansament al necessitat, que també pot ser el principi de reforma d’un criteri, fins del redreçament d’una animadversió contra la llengua. L’una i l’altra s’han de practicar sense fer-hi escarafalls.

    Ho dic perquè fa pocs dies que en el butlletí que treu diàriament el senyor Eugeni S. Reig, de València, un col·laborador es mostrava favorable a admetre, o a fer valdre en l’ús quotidià de la llengua, el castellanisme putxero, per tan entranyable i històric entre els valencians. Bé, no hi tindríem res a dir ─els valencians del nord, vull dir els catalans, i diria que també els mallorquins i el andorrans─, que de lluny estant ho consideraríem un acudit estrany, però tractem de ser comprensius i vigilem que no ens n’alarmem. Ens falta aquell sabor específic, aquell gust inveterat tant per la paraula, com, més, pel producte d’aquest putxero, tertium quid que pot fer desbarrar d’una manera trista al profà. La cosa s’atansa a la magnanimitat lingüística. Ens recorda la riquesa dels dialectes catalans, tot i que sentint al·lèrgia innegable a la paraula, no hi podríem pas fer més. Aquests dies llegeixo El tramvia groc, de Joan F. Mira, valencià de soca-rel, i els seu llibre és una joia per a andorrans, mallorquins, valencians i catalans, per la magnanimitat en el llenguatge, per la riquesa dialectal, que fan una abundor de lèxic que dóna bo de reconèixer, com és ara la paraula dacsa, que vol dir  panís, i l’altra borumballa, que vol dir encenall. El fet és, al capdavall, que som més rics que no ens pensem.

    O bé llegiu Ses rondaies mallorquines, d’En Jordi des Racó, i veureu quina riquesa de llenguatge de la llengua catalana. Allò és una mina, que va de bracet amb l’interès de fons de ses contaies, escrites amb tanta d’uiera i amb tanta de traça canònica per mossèn Maria Antoni Alcover. De nen i de noi hi passava unes estones, llegint-les, que poques vegades es retroben a la vida. La impressió que em fa, tot plegat, és que aquest tresor avui és cosa del passat i neglegit, pèrdua irreparable d’un dels encisos de l’Illa de la Calma.

    Ara bé, ¿com diríem putxero en un català acceptable per a tots els habitants dels Països Catalans? Em creuria que el contingut, allò que s’hi cou, ha de ser una cosa així com l’olla barrejada, on s’enfilen tutti quanti. I si no, com carn d’olla, o escudella, que remanoi si n’és de bona, puix que hi podeu trobar tots els gustos de la llista dels recaptes més repicats. És clar, un plat casolà al que s’agafa afinitat, per un contingut amb el qual hom es fa amic des de la infantesa, quasi bé ens hi fem com si fos un de casa i el nom original s’encasta en el gust, en el sentiment i en l’opinió, per esdevenir, finalment, intocable; que vol dir que estem ben poc disposats a canviar-lo i, encara més poc, a suprimir-lo, tot i que el nom no fa la cosa.

   Això que dic es palpa anant pel món. El putxero, a Hondures per exemple, fóra l’equivalent a una olla que s’emplena d’elements que pots averar de l’arbre de vora la borda o del marge d’un trosset més enllà, combinats amb altres elements dels que pasturen pel rodal de la casa. Hi van trossos de iuca, uns quants més de patata, un parell de plàtans  verds ─ei, no un parell de bananes verdes!─, que també n’hi poden anar, però no com a “plàtans”, quatre rodanxes de panotxa, és a dir, de dacsa madura, dues fulles de coriandre,  dos trossos de vedella, com més greixosos millor, dues cuixes de pollastre i uns quants fragments de costella de porc. Digueu-me, un plat fàcil, generós i barat, suscitat tot de l’esfera casolana. Els hondurenys d’aquest plat en diuen sancochado o sancocho, i no els en llevis aquest nom. Els colombians en diuen asopado i, ben segur, que el nom no fa la cosa, ans la fa l’enumeració que hem feta i la seva circumstància, però no els llevessis aquest nom.

   En canvi aquí, on em trobo ara, els Estats Units de l’Amèrica del Nord, viuen mancats de totes aquestes glòries. En la seva naiveness introvertida no tenen temps de pensar en coses tan altes i útils a la vida. La civilització mecanitzada els xucla i absorbeix i no tenen temps ni repòs per veure per quin vessant milloren la mena de manduca que estilen, diríem que migrada i bon tros penitent. Amb raó diu Josep Pla que “els Estats Units no són un país civilitzat, perquè no tenen una cuina nacional”. Alta filosofia. Els plats suculents que et presenten a taula són de clara importació europea, un Irish Stew, un estofat irlandès, que ves, encara Déu n’hi do ─pel dinar del dia d’Acció de Gràcies eixamplen una mica el cor i paren més bé la taula, però no arriben a fer-ne un gra massa−. Els americans no saben res del potents combinats del putxero o de l’olla barrejada, ni tan sols del sancocho ─i si els hi posessis davant, potser que s’ho mirarien com un invent de mentalitats tèrboles i un acudit depauperat d’indigents del tercer món. La cosa va així. També són partidaris de la pizza, altre element d’importació i que tampoc té encuny nacional. Aquí sí que el nom no els importa un rave respecte a un recapte que tampoc no  és cap glòria culinària, no és una glòria ètnica. No han tingut mai davant l’opinió dels ulls, per exemple, i més poc encara davant la del nas i la del paladar, un coc de recapte de l’Urgell, que segur que, si el tastaven tan sols que un cop, amollarien aquestes angúnies turmentoses que aguanten.

    Sembla, doncs, que la teoria és que cal ser tolerant i comprensiu amb els noms culinaris. I no caure mai en la gosadia d’imposar una correcció sense haver experimentat abans dels encants estomacals que pateix un estómac proveït d’acord amb una tradició decididament sàvia. Els encants d’un estómac proveït com Déu mana.

8)
 
Publicat en el blog en altres paraules dimecres 19 de novembre del 2014
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net
 
Si voleu donar-vos de baixa d'aquest butlletí, comuniqueu-ho enviat un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net