InfoMigjorn, revista digital sobre llengua catalana [10.300 membres]
 
Butlletí número 1092 (dijous 25/12/2014) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
Podeu donar d'alta en InfoMigjorn les adreces que considereu oportunes ací
Podeu donar-vos de baixa en InfoMigjorn ací
 
 
InfoMigjorn us desitja un bon Nadal i un bon 2015.
 
 
SUMARI
 
 
1) Pau Vidal - El catanyol es cura. Especificitat del present diccionari.
 
2) Joan Tudela - IEC, segle II
 
3) J. Leonardo Giménez - Cabdell i cabdellar
 
4) Màrius Serra - Agafanàs?
 
5) Núria Puyuelo - ‘Rodamóns' o ‘rodamons'?
 
6) Emili Selfa Fort - Paraules per el DNV (7)
 
7) Teresa Tort - Sorier
 
8) Demà en InfoMigjorn Cap de Setmana
 
 
 
1)
 
Publicat en el llibre El catanyol es cura. Interferències castellà- català. de Pau Vidal (Editorial Barcanova, Barcelona, 2012)
 
 
El catanyol es cura
 
Pau Vidal

 

Especificitat del present diccionari

 
 
L'objecte d'interès d'aquest recull són les interferències dels últims vint o trenta anys, quan el poder dels mitjans de comunicació de masses s'ha fet abassegador i indefugible. La irrupció de diaris gratuïts, emissores de ràdio, canals privats de televisió i especialment la difusió d'internet ha causat el que l'escriptor nord-català Joan-Lluís Lluís anomena "importacions massives" del castellà. Per això he deixat de banda barbarismes històrics per l'estil de bueno o carajillo, ja que la pràctica totalitat dels parlants els reconeixen com a tals, encara que els facin servir. Perquè allò que fa mortífer el catanyol és la invisibilitat: en molts casos no és que el parlant faci servir el mot o expressió perquè no sap o no recorda l'equivalent català sinó perquè està convençut que és correcte. De la mateixa manera que una mentida repetida mil vegades es converteix en una veritat, un mot estrany ens acaba semblant perfectament familiar quan l'hem sentit unes quantes vegades (suficientment, exitós, descollonar-se). És la marca visible d'allò que els sociolingüistes anomenen substitució lingüística: un fenomen pel qual la llengua parlada en un territori (ja sigui natural, és a dir, nascuda allí, o imposada) és suplantada per una d'arribada posteriorment. Encara que es tracta d'un procés força freqüent al planeta, necessita unes quantes generacions per completar-se (cada vegada menys, això sí). Per això fa l'efecte de cosa llunyana i, sobretot, en ser col·lectiva, fora de les nostres capacitats. Però en realitat no és així. Precisament perquè es tracta d'un procés, els símptomes es produeixen quotidianament. L'esmentat escriptor ho ha disseccionat a la perfecció: "Un mot espanyol comença a penetrar en el català perquè, amollat en una conversa, sembla donar un matís respecte al seu equivalent català. Així sembla que la llengua s'enriqueixi, ja que el parlant disposa d'un ventall més ample de vocabulari. Progressivament, però, el mot castellà s'imposa i arracona el mot català. I, al cap d'un temps, el mot català sembla primer un matís del mot espanyol, després un matís del tot prescindible i, aviat, un arcaisme que fa riure una mica". I ara penseu, els qui dieu treball, quant de temps fa que dèieu feina, i els qui dieu joder igual amb collons, i les vuit i mitja dos quarts de nou... Sense voler, també contribuïu a la substitució.
 
El lector advertirà que predominen els mots i expressions del llenguatge popular (currar, bronques, menjar-se el marrón), l'àmbit en què la llengua es mostra més receptiva a les innovacions forasteres, mentre que reduïm a l'essencial el llenguatge juvenil (pillar, flipar) perquè, contràriament a la percepció que se'n sol tenir, es tracta d'un material fluctuant i generalment efímer, i en conseqüencia d'incidència baixa o nul·la (recordeu el cas de guai). D'altra banda, si hi trobeu a faltar casos que coneixeu és perquè he considerat que no mostraven prou vigor per consolidar-se i que desapareixeran en un marge més o menys curt de temps, o bé que han aparegut aquest matí a primera hora i no he estat a temps de recollir-los (la transmissió d'informació s'ha accelerat tant que fenòmens lingüístics que abans necessitaven decennis o fins i tot segles ara es consumen en qüestió d'anys, de vegades menys i tot). També cal tenir present que l'accés universal a les xarxes socials i comunicatives en general (comentaris dels lectors a les versions digitals dels diaris, per exemple) multipliquen la presència de la paraula escrita, i en conseqüència l'aparent fixació d'espècies desconegudes. Per això no ens hem d'equivocar. Que un blogaire escrigui coses com "M'he tingut d'assabentar-me avui pel matí que aquesta passada nit, en Manuel Fraga ha mort. A una edat de 89 anys és ben normal, no em de fer-ne escarafalls sobre això" no vol dir que totes aquestes deficiències constitueixin problemes de la llengua. Si s'arribessin a difondre fins al punt d'amenaçar de suplantar les solucions correctes, aleshores sí que caldria denunciar-les i mirar de posar-hi remei. I aquesta és precisament la nostra feina: desbrossar, d'entre milers de casos anecdòtics, els realment significatius.
Anteposo a cada frase una indicació del lloc i, si s'escau, del moment concret, per tal de facilitar la comprensió del context en què va ser pronunciada. A diferència dels diccionaris tradicionals, no m'he volgut limitar a una simple llista d'equivalències que doni peix però no ensenyi a pescar. Considero que val la pena que el parlant, a més de saber com es diu correctament tal mot o tal altre, aprengui a confiar en ell mateix com a productor de llengua. A ser lingüísticament autònom, per dir-ho així. Per això és fonamental disposar d'un mínim de coneixement de com funcionen les llengües. Les explicacions que acompanyen la majoria d'entrades (no totes en duen) són instruccions breus, o brevíssimes, que expliquen per què s'ha comès determinat error, en quines cirumstàncies s'ha gestat, quines diferències implica un canvi de registre o com comportar-se en casos semblants, ja que la realitat sol presentar matisos que, per raons òbvies d'espai, no es poden recollir sempre en un llibre. Són, doncs, com una mena de caixa d'eines d'emergència. L'agrupació temàtica afavoreix la comprensió de casos semànticament fronterers o paral·lels (pantallasso i botellón, clarificar i ultimar, passa't per casa i se m'ha caigut.
 
Finalment, i sempre amb la intenció d'ajudar el parlant a reflexionar i treure conclusions de manera autònoma sobre els fenòmens de llengua, he dividit les entrades en tres nivells segons la detectabilitat dels casos: dels més estridents (A, nivell bàsic) als més invisibles (C, nivell superior).
 
2)
 
Publicat en el blog Anys d'aprenentatge del diari ARA dissabte 6 de desembre del 2014
 
 

Joan Tudela

(Publicat al diari Avui el 15 de gener del 2008)

Aquest any comença el segon segle de vida de l'Institut d'Estudis Catalans. Serà un temps en què l'IEC ben segur que no haurà de patir cap daltabaix institucional, però haurà d'actuar en una societat en què algunes de les seves funcions ja no tenen sentit i altres sí. Per exemple, els antics Estudis Universitaris Catalans de l'IEC no tindrien ara sentit en una societat com la nostra, que compta amb universitats potents. En canvi, el conjunt de la feina de les seccions i de les societats filials continuarà tenint tot el sentit del món. Cal esperar que l'IEC protagonitzi amb èxit un segon segle de cultura i ciència als Països Catalans.

Les dues dictadures feixistes i anticatalanes que vam patir al segle XX van ser viscudes de manera diferent per l'IEC. Durant la dictadura de Primo de Rivera, l'Institut es va veure privat de subvenció pública i de reconeixement oficial, però va continuar treballant de valent al servei de la ciència i de les humanitats; particularment fecunda, durant aquells anys foscos, va ser la tasca de Pompeu Fabra. La vitalitat de l'IEC es va mantenir fins al punt que, un any abans de la proclamació de la República, l'Institut va recuperar la posició institucional que tenia en temps de la Mancomunitat, gràcies al suport de la Diputació de Barcelona. En canvi, durant la certament més llarga i més cruel dictadura de Franco l'Institut va arribar a caure en una atonia tan gran que el Congrés de Cultura Catalana, celebrat l'any 1977, és a dir, amb Franco ja ben mort i enterrat, va haver de reclamar a la nostra acadèmia nacional “l'adequació del seu funcionament a les necessitats dels temps que vivim”.

Ara que ja és història la celebració del primer centenari de l'Institut d'Estudis Catalans de què parlo a l'article que avui reedito, penso que certament l'IEC ha començat a viure amb èxit el seu segon segle al servei de la cultura i la ciència als Països Catalans. Que duri.

3)
 
Article publicat en el Levante-EMV divendres 28 de novembre del 2014
 
Cabdell i cabdellar
 
J. Leonardo Giménez
 
El verb “cabdellar” en sentit literal significa ‘enrotllar (fil) formant un cabdell', “Estic tornant a cabdellar el fil de palomar; la xiqueta, cada vegada que ve el descabdella i jo el cabdelle”. També és ‘formar cabdell una col o una altra hortalissa', “Les cols enguany estan tardant a cabdellar”. Però en sentit figurat eixe verb té un significat molt propi per als i les valencianoparlants com és ‘atraure's algú per a servir-se d'ell/a, per a traure'n algun profit', ‘convéncer o enredrar algú fent-li creure que li convé una cosa que no té per què ser veritat'. “Ximo és molt treballador i estava content amb el treball que tenia, però el cosí se l'ha cabdellat i a la setmana que ve ja treballarà per a ell”, “La majoria, primer, volíem anar de viatge de final de curs a Londres, però Ester i Eva volien que anàrem a Roma; al final elles s'han cabdellat uns quants i unes quantes i anirem a Roma”. L'equivalent en castellà de “cabdellar”, és a dir “ovillar”, no té eixe sentit figurat de la nostrada paraula, que se sent poc entre la gent jove. És una d'eixes expressions del valencià col·loquial que mereix ser usada en el culte, tant en el literari com en el de mitjans de comunicació; l'accepció figurada té una versatilitat molt profitosa, perquè igual pot tindre connotacions positives com negatives, dependrà del context. Pot ser sinònima tant de ‘conquistar, convéncer positivament', com de ‘manipular, enredrar, enganyar'. No té la mateixa intenció el que cabdella la germaneta per tal que continue els estudis de música, que el que cabdella un amic perquè li firme un aval bancari, i al final, és l'amic el que paga el préstec. Per cert, que “cabdellar” és de la família de “cabdell”, ‘bola obtinguda enrotllant un fil sobre ell mateix' o ‘conjunt de fulles apinyades com una bola, com el que presenten les cols i altres hortalisses'. “Cabdell”, en castellà, és “ovillo”, i no s'ha de confondre amb “cabdill”, que en el diccionari ve com a ‘capitost' o ‘líder carismàtic, especialment militar i polític'. En castellà, “caudillo”. Bé, ja sabem què és un cabdill, però això de “carismàtic”, ho deixarem estar, perquè ja em diran què tenia Franco de carismàtic, I “Caudillo”, de nom i de poder, ho era, però de líder crec que en tenia ben poc. I de la mateixa arrel que les paraules comentades tenim “acabdillar”, ‘comandar com a cap o com a cabdill un exèrcit, un partit', un verb molt lleig i molt antipàtic.
 
 
4)
 
Publicat en el suplement de cultura del diari EL PUNT AVUI divendres 12 de desembre del 2014
 
Motacions
 

Agafanàs?

 
per Màrius Serra
 

Quan volem canviar de tema perquè acaba d'aparèixer algú que es podria escandalitzar amb el que estem comentant diem que hi ha roba estesa. Habitualment, ho fem si hi ha nens i parlem de temes reials, en època nadalenca, o sexuals, en qualsevol altre moment. Mai no he sabut el perquè. Algú em va dir que era per la roba tacada amb la sang de la primera regla, i també he llegit que és una expressió presidiària nascuda entre presoners que s'avisaven per l'arribada d'algun guarda. Vés a saber. La qüestió és que qualsevol imatge de roba estesa comporta l'existència d'un petit giny mecànic que serveix per fixar-la al cordill. Una mena de tisoreta de fusta o de plàstic, amb una molla metàl·lica a l'eix central que permet mantenir la tensió necessària. Jo sempre n'he dit pinces d'estendre, fins que vaig començar a voltar pel país a la recerca de paraules i em vaig adonar que en molts indrets en diuen agulles. Agulles d'estendre. De pinces n'hi ha d'altres menes, però no tantes com d'agulles, que n'hi ha de cap, de corbata, de cosir, de fer mitja, de pit, agulles imperdibles… Només cal escoltar la famosa jota que comença “De Roquetes vinc, de Roquetes vinc, de Roquetes baixo…” per saber que fins i tot hi ha agulles de ganxo. Em va recomfortar saber que la meva manera de dir-ne resultava menys ambigua. Fins que, ara fa dues setmanes en vaig sentir una variant a la Garrotxa tan expressiva que em va deixar garratibat. La gent de Castellfollit de la Roca em va dir que ells estenien la roba amb agafanassos. Agafanàs és un mot força expressiu que remet a una imatge ben dolorosa. Nens, no ho feu a les vostres cases.

 

5)
 
Publicat en el suplement de cultura del diari EL PUNT AVUI divendres 5 de desembre del 2014
 
 
 

‘Rodamóns' o ‘rodamons'?

 
Núria Puyuelo
 
Tots sabem que hi ha una sèrie de paraules que porten un accent que les diferencia d'una altra paraula que s'escriu exactament igual. Són els accents diacrítics i serveixen perquè no ens confonguem les unes amb les altres. Hi ha alguns diacrítics que podríem considerar que ja els tenim molt interioritzats: la infusió de te va sense accent, en canvi la forma del verb tenir l'accentuem; o el afirmatiu i el si condicional; o la forma són del verb ésser en contraposició a son, que és el fet o les ganes de dormir o el possessiu (“son germà”). Però n'hi ha uns quants que són més complicats, perquè la forma accentuada no és tan coneguda o s'utilitza menys, com per exemple, jóc, que és el lloc on dorm l'aviram, i joc, de jugar; séc, un plec, i sec, l'adjectiu i la forma del verb seure; rés, un ofici eclesiàstic, i res, cap cosa; tòt, un broc gos, i tot, sencer.
 

Però el que resulta més complicat dels diacrítics és saber com hem d'escriure el plural d'aquests mots i els seus derivats. Per exemple, la paraula món s'escriu amb accent quan fa referència a l'univers, però quan va en plural no porta el diacrític (mons). I el derivat rodamón? Aquest sí que l'accentuem. Vegem-ne el perquè. Posarem accent en el plural quan es conserva el perill de confondre's , per exemple, déus, de divinitat, i deus, quan significa el nombre, una font o la forma del verb deure; pèls, de vellositat, i pels, de la contracció de per i el; o bé mèus, dels miols del gat, i la forma del possessiu plural meus. Ara bé, quan les formes del plural d'aquestes paraules no es poden confondre, perden l'accent diacrític, com és el cas de , mans, de la part del cos, i ma, mes, del possessiu; o móns i mons; o ús, usos en contraposició al pronom us.

En el cas dels derivats, es manté l'accent del diacrític, com per exemple en rodamón, redéu, contrapèl, entresòl, subsòl, besnét. Però si el plural del diacrític va sense accent, com vèiem abans amb mons, el plural del derivat tampoc el durà. Per tant, escriurem rodamons i passamans (que prové de , que fa el plural mans). Una mica enrevessat sí que ho és, oi? Adéu-siau (amb accent, perquè és un derivat de déu, que porta accent)!

Sabíeu que...

Hi ha uns accents diacrítics que sovint s'escriuen malament, com ara la forma del verb venir (“Vénen a sopar aquesta nit”) en contraposició a la del verb vendre (“On venen pomes?”), o la del verb donar (“Dóna un bolígraf a cadascú”) i el substantiu dona, que fa referència a la persona de sexe femení.

 

6)

Paraules per el DNV (7)

Propostes d'Emili Selfa Fort

Paraules d'ús o vives de Beniopa (La Safor) o d'altres procedències ressenyades en cada cas.
 

Endreçadora  (andreçaora)

Qualsevol objecte, voluminós i pesat, que tothom coneixia menys l'innocent adolescent a qui s'enviava a recollir-la a un lloc o casa determinada i obligar-lo a passejar-la per tot el poble, exposant-se a les burles de tots.

El pobre d'Antoni acaba de passar pel carrer del Mig carregat amb l'endreçadora.

 

Enfoscat

FUST. Recalada o rebaix practicat a una de les dos peces unides per mitjà d'una junta emmetxada amb la finalitat de dissimular la línia d'unió.

Hi ha un enunciat clàssic de la fusteria que diu: Quan no vulgues que es veja una junta, fes-la ben gran. L'enfoscat fa eixe paper.

Paraula de la fusteria tradicional i artesanal.

 

Enllevit, -a

1.    Cosa dura i aixuta.

2.    Les aus poden tindre el pap enllevit (endurit) com a malaltia.

Aquell pollastre té el pap enllevit.

La pasta ha quedat enllevida.

 

Ensarrallada

Acció amb resultat desastrós. Empastrada.

Pronunciat col·loquialment: ensarrallà.

L'ensarrallada d'ahir va ser de a xavo.

 

Ensubinar

Acció de fregament involuntari, on el cos d'una persona s'apreta contra el d'una altra sense premeditació.

Caram! Quina ensubinada.

Disculpe la meua torpesa. ¿Li he fet algun mal amb l'ensubinada?

 

Entornells

Els entornells: Els voltants baixos o baixos de les parets. Abans s'emblanquinaven prou sovint.

Demà tinc que emblanquinar els entornells.

 

Entrecallat

FUST. Panell o plafó de fusta que conforma la part central d'una ventalla d'una finestra o el bastiment d'una porta. Pot ser llis o anar motllurat i rebaixat pels quatre costats, només per davant o per totes dos cares. Va encaixat a la recalada o galze del bastiment. Una fulla d'una porta pot portar-ne un sol o més.

Vull una porta amb els entrecallats motllurats per la cara bona.

Aquell finestró té les ventalles amb els entrecallats molt encertats.

Paraula de la fusteria tradicional i artesanal.

 

Esbadocat

Accepció: Quan la pasta de farina està estovada, esclatada o clavillada. Que ha unflat molt.

La pasta està esbadocada.

 

Escabollir

Acció d'esmunyir-se entre una gentada o conjunt de coses i desaparèixer.

El seguia i el vaig perdre quan es va escabollir enmig del dacsar.

 

Escamar

Proposta de nova accepció: Escampar una novetat boca a boca.

Ho va escamar per tot el poble.

 
7)
 
 
 
8)
Demà en InfoMigjorn Cap de Setmana
Sumari
 
1) Eugeni S. Reig - alforí
 
2) Eugeni S. Reig - allà veurem
 
3) Antoni Llull Martí - Llenties, llentilles, llunetes i beril·les
 
4) Pere Ortís - Empobriment de la llengua catalana. Tot allò que li hem fet perdre i que cal restituir-li. Una anotació final.
 
5) Albert Pla Nualart - Podemos o Podem? Un malestar psicoanalitzable
 
6) Salvador Pardo - Llenguatge administratiu
 
7) Pere Ortís - Magnanimitat lingüística
 
8) Neus Nogué Serrano - Sobre la 'Gramàtica de la llengua catalana' (1994), d'Antoni M. Badia i Margarit
 
 
Si voleu rebre cada divendres el butlletí InfoMigjorn Cap de Setmana heu de manifestar-ho explícitament en un missatge electrònic que heu d'enviar a l'adreça infomigjorn@telefonica.net en el qual heu de fer constar el vostre nom i cognoms i l'adreça electrònica on voleu rebre'l.
 
Els nous subscriptors podreu llegir en la web tots els butlletins d'InfoMigjorn i d'InfoMigjorn Cap de Setmana que s'han publicat fins ara.
 
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos, conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes, etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política lingüística, normativa, etc.
 
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací