InfoMigjorn Cap de Setmana
 
Butlletí número 222 (divendres 12/12/2014) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
 
SUMARI
 
1) Eugeni S. Reig - agraviat
 
2) Eugeni S. Reig - aigua cavallera
 
3) Antoni Llull Martí - El xerif, el xèrif i altres herbes
 
4) Pere Ortís - Empobriment de la llengua catalana. Tot allò que li hem fet perdre i que cal restituir-li. Els mots escapçats.
 
5) Albert Pla Nualart - Més lliure i obert del que molts creuen
 
6) Josep Daniel Climent - Antoni M. Badia i Margarit. In memòriam
 
7) El plaer de conèixer el significat de les paraules
 
8) Rudolf Ortega - Bilingüisme i ignorància
 
 
 
 
1)

 

Entrada d'El valencià de sempre d'Eugeni S. Reig

agraviat

Enfadat, enutjat.

Tenim la dita alcoiana:

Els agraviats, que besen el cul als contents.

En Matèria de Bretanya de Carmelina Sànchez Cutillas trobem:
«I mai no volia que aprengués a munyir les cabres. I quan més agraviada estava jo i més fort ell, que no i que no, aplegava la dona dels vint cèntims de llet, que mai no podia arribar al quinzet, perquè els fills... i la misèria... i la misèria... i el parterejar... i ell, dona calle.»
El verb agraviar-se amb el significat de 'enfadar-se' i el seu participi agraviat, que també s’usa com a adjectiu, són d’ús habitual en valencià.
 
En valencià també es diu: enfadat, enutjat
La llengua estàndard sol emprar: enfadat, enutjat
En castellà es diu: enfadado, enojado
 
2)

 

Entrada d'El valencià de sempre d'Eugeni S. Reig

aigua cavallera

Aigua del sòl i del subsòl que corre lliurement però de manera tranquil·la i assossegada, que fluïx sense que l’impulse res més que la força de la gravetat, però que es desplaça amb suavitat, lentament, plàcidament, de manera serena, no ràpidament i de manera enèrgica, violenta o turbulenta com l’aigua d’un torrent o la que cau d’una cascada. A aquestes darreres podríem anomenar-les aigües braves. L’aigua cavallera és sempre un aigua mansa.

Ací s’ha regat sempre a manta, amb l’aigua cavallera que corre per les séquies. Però això, a desgràcia nostra, ja està canviant. Ara, cada volta més, hem de traure l’aigua dels pous, guardar-la en depòsits i, en acabant, regar gota a gota.

La denominació aigua cavallera és àmpliament usada pels valencians de les comarques centrals i meridionals, excepte les de l’antiga Governació d’Oriola. És una denominació molt emprada, sobretot, a l’Horta de València, el Camp de Túria, la Ribera del Xúquer, la Marina, l’Alcoià, la Costera, la Vall d’Albaida i la Safor. Podríem dir, metafòricament, que l’aigua cavallera avança de manera solemne, senyorial, amb parsimònia, com ho faria una senyora noble en determinats cerimonials. En el Diccionari Català-Valencià-Balear trobem que la segona accepció de la paraula cavallera és: «Dona de cavaller, senyora de la noblesa». Potser d’ací vinga el seu nom.

Joan Coromines, en el seu Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana, parlant de la paraula cavaller, dins l’entrada CAVALL (DCat, II, 67b47), escriu: «El mot pren aviat ample desenvolupament semàntic p. ex. pot significar ‘superior, lliure’ [...] D’ací l’ús, vivíssim en tots els pobles valencians Dellà Xúquer, de les aigües cavalleres ‘les quals flueixen lliurement, en fonts, sense mines, aixetes ni canalització’; “en este terme no hi ha cap de font que ixca cavallera (totes provenen del sistema de reg), L’Énova; “quan ha plogut molt, la font pot vidre cavallera”, Bufali; per la frase “allí eixia una fonteta cavallera” explicada “que no la trau el motor”, a Barxeta, es veu clar el matís originari de ‘no servil, lliure’ [...]»

En la nota 3 de l’entrada CAVALL (DCat, II, 650a59) escriu Coromines: «Campos regados directamente por las derivaciones del canal descrito, sin alterar este cauce, ni la distribución del partidor real y presa del Albelló, a lo que se da el nombre, en esta localidad, de aguas caballeras» en l’edició castellana (ed. 1951) de les Ordenances de la Séquia del Puig, de Xàtiva.

I en la nota 4 de l’entrada CAVALL (DCat, II, 650b5) escriu Coromines: «De tota manera es podrà estudiar millor si no hi ha una mica de calc de mots aràbics, [...] Afegeixo l’ús adverbial de vegades (a la Font d’En Carròs “a la Cava l’aigua ix cavallera”); “la Font del Beneteixir és mig-cavallera”, Potries; i referint-se a mines i sèquies: “la Rambla dels Molins ve d’un minat, que ix cavallera” a Biar; “entrava l’aigua cavallera dins de la mina”, “ la séquia agarra l’aigua cavallera” a Càrcer. És eloqüent, com a paradigma de tot, el nom de La Font Senyora, al Genovés (1962).»

En l’estudi «Un sistema de drenatge a la marjal d’Algemesí: l’alcaduf» de Vicent Castell i Llàcer, publicat en el llibre L’espai de l’aigua. Xarxes i sistemes d’irrigació a la Ribera del Xúquer en la perspectiva històrica (Furió, Antoni & Lairón, Aureliano (eds), Ajuntament d’Alzira / Universitat de València, 2000, pàg. 267) llegim: «Els conreus s’havien de regar en moments precisos, individualitzadament, amb aigua cavallera en cada parcel·la.»

En el capítol titulat AIGUA CAVALLERA de llibre L’Ullal de Martí Domínguez Barberà (Tres i Quatre, València, 1986. pàg. 180) llegim: «El terme és tot pla, de terra campa, d’horts, de basses d’arròs; i rega de la séquia reial, que creua la planúria per l’oest. L’aigua de reg entra en els camps a peu pla, sense més esforç que el d’alçar les paletes dels estelladors. A això, la gent campestre, li diu aigua cavallera. L’aigua, al camp sempre és or. Però si està fonda allà dins d’un clot, d’un pou i cal pujar-la per mitjà d’una sénia, l’or ja no és or: és plata. El veritable or és l’aigua cavallera.»

A primeries de desembre del 2009 un amic d’Oliva em va enviar un escrit en el qual em preguntava sobre la denominació aigua cavallera. Ell coneix eixa expressió de tota la vida –és molt corrent en la comarca de la Safor– però li va cridar l’atenció llegir que en una notícia publicada el 12 de gener del 2005 en el diari digital VilaWeb titulada Dénia produirà 38.200 metres cúbics d'aigua al dia per a poder abastir els turistes l’expressió que ens ocupa apareix escrita amb b, no amb v (aigua caballera). Em preguntava si el mot caballera podria ser un derivat de cabal. La idea del meu amic té la seua lògica perquè l’aigua cavallera només corre si hi ha un cabal adequat que la faça avançar i escampar-se. De tota manera, el derivat lògic de cabal hauria de ser cabalera, no cavallera. El canvi de bilabial a labiodental és fàcil però ¿per quin motiu s’hauria de palatalitzar la l? No sembla molt lògic, la veritat. Vaig exposar el problema en la llista de debat Migjorn en un missatge que vaig enviar el 3 de desembre del 2009. Varen respondre diversos collistaires valencians de terres de migjorn. Tots coneixien l’expressió –excepte Joan-Carles Martí, d’Elx– i tots varen estar d’acord que l’aigua cavallera és la que corre lliure, sense cap obstacle, la que raja a peu pla. I també tots varen estar d’acord en què en la zona no betacista es pronuncia cavallera (amb v labiodental) i no caballera (amb b bilabial).

Després d’aquell encreuament de missatges en Migjorn, el collistaire Miquel Boronat va elaborar la fitxa aigua cavallera que podem trobar en la seua web Eines de Llengua. En la fitxa arreplega les paraules següents del diputat autonòmic alcoià Lluís Torró Gil en les Corts Valencianes el 26 de maig del 2010: «[...] les enormes despeses d’energia, que li ho va dir, l’aigua no cau cavallera, ¿eh?, cal pujar-la i baixar-la moltes voltes, ¿no?»

El meu amic d’Oliva em va telefonar altra volta a primeries de febrer del 2011 per a dir-me que pensava que la paraula cavallera podria derivar de cap avall o de cara avall perquè l’aigua, si no va cara avall no corre. Això també té la seua lògica. Evidentment, l’aigua no corre mai cap amunt, sempre ho fa cap avall. És la força de la gravetat la que la fa avançar. Però, en aquet cas, el derivat de cap avall seria capavallera (pronunciat 'cabavallera') i el de cara avall seria caravallera. A fi que capavallera o caravallera es convertira en cavallera s’hauria de produir una síncope, és a dir, s’hauria de perdre una síl·laba de l’interior de la paraula. Això no és impossible en absolut, és un fenomen bastant corrent en la formació de les llengües romàniques. Un exemple de síncope molt corrent en el valencià viu és quan pronunciem 'vitat' en lloc de veritat. Perdre la síl·laba 'ra' en caravallera és exactament la mateixa cosa que perdre la síl·laba 'ri' en veritat.

L’etimologia de la paraula cavallera en la locució aigua cavallera no és clara. Podria derivar, com em suggerix el meu amic oliver, de cabal, de cap avall o de cara avall, però la hipòtesi de Joan Coromines és ben lògica. Caldrà estudiar a fons el problema. Ací tenen els lingüistes una tasca ben interessant.
El que és veritat, i això és el que és més important, és que l’expressió aigua cavallera és ben viva i molt emprada en valencià i, en canvi, no la recull cap diccionari valencià ni català, ni antic ni modern (excepte del DECat de Coromines). Espere que el futur Diccionari Normatiu del Valencià de l’AVL sí que l’arreplegarà.
 
En valencià també es diu:
La llengua estàndard sol emprar: aigua gravitatòria
En castellà es diu: agua mansa
 
3)
 
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 127)
 
El xerif, el xèrif i altres herbes
 
Antoni Llull Martí

El xerif, en castellà jerife, és un mot procedent de l’àrab xarif, que significa ‘il·lustre’ i és un nom que es donava a qui era el cap, com si diguéssim el batle, de la ciutat de la Meca, i que temps després es donà també a prínceps i personatges molt importants dins el món islàmic, mentre que xèrif és una catalanització del mot anglès sheriff, que als països anglosaxons designa un oficial de la justícia que té per missió vetlar pel compliment de les lleis dins una demarcació territorial anomenada shire (comtat o comarca). La gran semblança entre els dos mots, per tant, és purament casual, i no tan grossa com sembla a primera vista, perquè un és pla i l’altre agut.

El mot anglès és compost per la unió de dos mots, shire, del que ja n’he indicat la significació, i reeve, que en temps antic volia dir ‘oficial’ o ‘magistrat’. Amb el temps, shirereev ha esdevingut sheriff, pronunciat xérif. A Anglaterra era un càrrec molt important, però a Amèrica del Nord un sheriff era (i és) un oficial de la justícia que no sol tenir jurisdicció més enllà dels límits territorials del poble on exerceix el seu càrrec. Ho hem vist a moltes pel·lícules de l’oest. Però no en tots els pobles d’aquelles terres mig salvatges que ens mostra el cinema es donava el nom de sheriff al funcionari esmentat, sinó que en molts de casos li deien marshal, mot que també podia i pot servir per a designar càrrecs molt més importants que el de perseguir i detenir els malfactors o infractors de la llei, com dins l’estructura de comandaments de l’exèrcit, on pot equivaler poc més o menys a general, talment com el francès maréchal, del que marshal procedeix, com el respectiu castellà i català mariscal, mots que només utilitzam amb referència a exèrcits estrangers perquè dins el nostre no existeix tal grau o càrrec. El mot francès prové de l’antic mot germànic marascalh, compost de marah ‘cavall’ i scalh o skalk, ‘servent’ i es donava antigament al funcionari reial encarregat de cuidar els cavalls del rei, mot que amb el temps passà a designar qualsevol veterinari, i que donà lloc al nostre manescal, mentre que en castellà el mot popular amb què es designava aquest ofici era albéitar, del mot béitar, que els moros havien agafat, desfigurant-lo molt considerablement, del grec hippiatrós, compost de hippos ‘cavall’ i iatrós, ‘metge’, és a dir ‘metge de cavalls’.
 
 
4)

Empobriment de la llengua catalana.
Tot allò que li hem fet perdre i que cal restituir-li.

Pere Ortís

Els mots escapçats.

 
     Aquí presentem uns quants mots escapçats a la castellana, molt usuals en la conversa i en l’escriptura, i que cal dir i escriure en llur forma catalana aguantada i elegant, ─perduda.
 

     “Aborto”, *abort”.  Avortament. El trauma del controvertit avortament.

     “Surtido”, *assortit”, (substantiu) Assortiment. La nova botiga té un bon assortiment de productes naturals. Assortit és adjectiu: Un supermercat ben assortit.

     “Cansancio”, *cansanci”. Cansament.  No em servo dret de cansament.

     “Carga”, *carga”.  Càrrega. Carregament. Cal posar més càrrega al camió. Carregar, descarregar. Carga, en català, és una mesura.

     “Comando”. Comandament. El comandament a distància.  Escamot. Els escamots de la mort. L’escamot terrorista.

    “Contento”, *content” (substantiu). Acontentament. El discurs produí un acontentament general.

     “Desenfreno”,*desenfrè”. Desenfrenament.  ¿A què ve aquest desenfrenament en aquest paio?

     “Destino”, *destí”, paraula ben catalana que vol dir la darrera finalitat d’un ésser. Però quan és aplicat a un terme material, temporal, de viatge, etc., és: Destinació. Passatgers amb destinació a Budapest.

     “Desvio”.  Desviament. Drecera. Trencant. Treballen a la carretera i hi han marcat un desviament. Aviat trobaràs el trencant de La Seu.

     “Embarque”, *embarc”. Embarcament. Ja han cridat els passatgers per a l’embarcament.

     “Embrague”, *embrague”. Embragatge. Embragament. Tinc l’embragatge espatllat. L’embragament que fas és perfecte.

     “Empaste” ,*empast”. Empastament. El dentista m’ha fet un empastament.

     “Enclave”, *enclave, enclau”. Enclavament. El sector és un enclavament preciós.

     “Enfoque”, *enfoc”. Enfocament. En fas un mal enfocament, d’aquesta qüestió.

     “Entierro”, *enterro”. Enterrament. Hem d’assistir a l’enterrament del Pau.

     “Envio”, “envio”. Enviament. Tramesa. El correu cobra molt per aquesta mena d’enviaments.

     Informe. Aquest és més aviat un terme jurídic, en català. Informació.  També és molt apropiat report, en el seu cas. El periodista ha fet una informació del cas molt acceptable. Aquest fou el report de l’espia.

     Implante”. Implant existeix en català, però és allò que s’ha implantat en un cos. Implantació és l’acte d’implantar-ho. Necessito una implantació de dent nova.

     “Mando”, *mando”. Comandament. Comandament a distància.

     “Mentís”,  *mentís”.  Desmentiment. Aquesta actitud del noi és un desmentiment de la seva fama de vulgar.

     “Morbo”, *morbo”. Morbositat. La morbositat de la seva aproximació era palesa.

     Ocurrència. Existeix, en català, però no amb la significació de: Acudit. Ves quins acudits que tens, tu, també! Us diré un acudit. Quins acudits, aquest paio!

     “Pago”. Pagament. Comprar a pagaments. També: Paga.  Comprar a pagues.

     “Recién” *recent”’ (adverbi) . Recentment.  Un organisme recentment format. Recent en català és adjectiu.  Vegeu: Acabats de casar. Acabat de pintar.

    “Reembolso”, *reembols”. Reembossament. Reemborsament. Comprar un llibre per reembossament.

     “Robo”, *robo”.  Robatori. Furt. El robatori freqüent altera la pau dels ciutadans.

     “Sótano”,*“sótano”, *sótan”. Soterrani. El soterrani fa un bon celler.

     “Suministro”, *subministre”.  Subministrament. Subministraments industrials de tota mena.

     “Sugerencia”, *suggerència”. Suggeriment. El ponent ha fet un suggeriment molt interessant.

     ”Trasplante”, *trasplant”. Trasplantament. El trasplantament de cor ja és cosa habitual, avui dia.

     “Vantaja”, *ventatja” (f.). Avantatge (m.). L’avantatge del Barça és la nassada que té per comprar bons jugadors. Els avantatges de la “unidad”.

 

 

 

5)
 
Publicat en el diari ARA dilluns 17 de novembre del 2014
 

Potser perquè en la gramàtica que va publicar a Gredos el 1962 volia sobretot prestigiar la llengua, sense estridències, s’ha tendit a veure Badia més com a endreçador de sabers acumulats que com a algú que innova i els qüestiona.

Però la gramàtica del 1994, que ha passat massa desapercebuda, ens revela un gramàtic molt més obert de ment i fins i tot heterodox. Badia s’hi mostra sensible als registres i això li permet flexibilitzar la part del nucli sintàctic fabrià que més s’aparta de l’ús. Com ho fa? Distingeix en tot moment entre nivell elevat (N1), corrent (N2) i col·loquial (N3) i partint d’aquesta distinció afirma, per exemple, que la caiguda de preposició a “S’ha acostumat que no li facin cas” -on l’ús posa una a davant el que - només és pròpia de N1; i que el pronom relatiu de “Les dades amb les quals treballa” també només és propi de N1, mentre que el de “Les dades amb les que treballa” seria tolerable en N2 i N3. Són punts de vista encara avui heterodoxos que ajudarien a fer més versemblants els diàlegs informals de films i sèries.D

 
6)
 
 
Publicat en el blog Interés per la llengua dels valencians dilluns 17 de novembre del 2014
Josep Daniel Climent
 
7)
 
http://www.idibell.cat/modul/noticies/ca/729/el-plaer-de-coneixer-el-significat-de-les-paraules

El plaer de conèixer el significat de les paraules

 
8)
 
Publicat en el diari EL PAÍS diumenge 16 de novembre del 2014
http://cat.elpais.com/cat/2014/11/16/cultura/1416168542_981412.html

Bilingüisme i ignorància

Rudolf Ortega

Més que a la fidelitat per l’idioma, devem la supervivència del català al desconeixement del castellà

A l’agost vam passar uns dies a Astúries, de vacances, no hi havia estat mai. Ja sabia de l’escassa presència de la llengua asturiana en l’espai públic, però em va sorprendre gratament trobar-ne una mica (una mica de res, de fet) i alguna pintada demanant “¡Oficialidá yá!” que em va fer pensar que potser no està tot perdut. Sí que em va cridar l’atenció, i molt, el grau de penetració de l’asturià en el castellà d’allí. De fet, es pot dir que constitueix ben bé una font d’influències que singularitza una varietat d’espanyol, amb lèxic molt freqüent (guaje, orbayu, fame) i algun tret morfològic ben característic, com són els plurals en -es.

I fa dies que rumio que això, amb el català, no passa. A ningú se li ha acudit encara (almenys fins on jo sé) que l’espanyol de Catalunya configura una variant pròpia, i de fet és ben poca la petja que el català ha deixat en el castellà d’aquí. No parlo dels clàssics alioli, capicúa o peseta, plenament admesos, sinó de lèxic que només s’empri aquí i defineixi una varietat específica. Els catalanoparlants, en tot cas, parlem castellà amb accent, mentre que els castellanoparlants d’aquí, a tot estirar, han incorporat mots com plegar, enchegar, cal i de tanto en tanto. A banda d’això, és molt més gran la interferència causada pel castellà en el català que no pas al revés.

I per què? Qualsevol pot constatar que el pes del català quant a demografia i presència pública a Catalunya és molt superior del pes de l’asturià a Astúries, però aquí, l’espanyol, no ens l’hem adaptat gens. Això em recorda dos tòpics sobre això de la llengua, els quals es retroalimenten tot i sortir d’opcions intel·lectualment i política ben contraposades. Un diu que el català s’ha salvat gràcies a la fidelitat del poble per l’idioma, a una mena de voluntat de ser i de resistir contra totes les pressions i persecucions d’un estat dèspota, com si cada parlant tingués un Astèrix a dins. És una explicació que apuntala un resistencialisme de tres centúries però que obvia el més elemental: malgrat la diglòssia imperant durant tant de temps, la gent no va deixar de parlar català perquè no sabia altra cosa. Només pots mantenir-te fidel a un idioma si tens la possibilitat de triar, per exemple entre una llengua de prestigi i una altra d’estar per casa, i per tant, per fer-ho necessites trobar-te inserit en un context, no tan sols de diglòssia, sinó també de bilingüisme.

Això de saber idiomes és molt modern. El 1760, els diputats catalans a les Corts de Carles III ja es queixaven que als confessionaris calgués intèrprets, perquè els capellans no sabien català i el poble no parlava altra cosa. Però un segle després, el Diario de Barcelona publicava anuncis demanant minyones que sabessin espanyol, com si ara demanes anglès o alemany, en aquells temps en què les dones de la burgesia educaven els fills en castellà però les noies que baixaven a servir només parlaven català. Sabem també que fa cent anys calia disposar d’intèrprets als jutjats, mentre que, ja durant la guerra, Manuel Azaña se sorprenia de trobar-se gent que mai no havia sentit parlar castellà. Fins i tot, el 1939 un ministre criminal com Serrano Suñer va permetre l’ús de les “lenguas regionales” als oficis religiosos “hasta tanto el español sea entendido por todos”, cosa que vol dir que a les prèdiques n’hi havia que no entenien un borrall. De fet, no sabem en quin moment exacte el castellà va deixar de ser percebut per la població com una llengua forana, però fins i tot per a la filologia hispànica no és fins ben entrat el franquisme que Catalunya és considerada plenament bilingüe. Malgrat la diglòssia, doncs, la penetració del castellà en les capes populars va ser singularment lenta, i això s’ha reflectit en dos fenòmens, potser connectats: l’un, una tria natural i espontània de l’idioma català com a llengua habitual, desvinculada de fidelitats en consciència; i l’altre, el fet que el castellà no hagi generat, a Catalunya, cap mena de variant pròpia o quelcom semblant a un dialecte.

I aquí falla l’altre tòpic, el dels que diuen que Catalunya ha estat sempre bilingüe, que enumeren textos i autors que han emprat el castellà (Boscà, Balmes, Aribau, Milà i Fontanals, Magarall, Pla...) i que, a partir d’una abundosa tradició lletrada, basteixen un discurs sobre el pes històric de l’espanyol a Catalunya que legitima propostes polítiques modernes sobre la presència pública de totes dues llengües. Que avui a Catalunya s’hi parlen dues llengües (com a mínim) és una veritat com un temple, però també ho és que la història d’aquest bilingüisme és extraordinàriament curta.

 

- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net
 
Si voleu donar-vos de baixa d'aquest butlletí, comuniqueu-ho enviat un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net