El DNV no recull el nom popular de l'epilèpsia: mal caduc.

Hi inclou cagabandúrries, com a home covard, sense valor ni decisiô, però la forma més viva ( si més no a l'Horta) és cagamandúrries.

No hi ha caipirinya (còctel).

En caixa no hi ha la de Pandora (font de desgràcies).

En la contracció de ca (casa) i l'article el (cal), faig de menys el refrany a cal sabater, sabates de paper, com a forma de dir nostra del castellà "En casa del herrero, cuchillo de palo".

En el refrany carrer banyat, calaix eixut, falta completar-lo: dependent content i amo fotut.

Accepta desperdici com a substantiu (deixalles, deixes, sobralles), però no com a adjectiu, on trobem altres altres solucions ben genuïnes com és ara, això no té pèrdua ( o preu), les converses entre A i B són impagables, o per a sucar-hi pa.

No hi trobe anar a cos, o a cos gentil (amb poca roba d'abrigar).

No hi ha calor forastera, indicativa de tot el contrari (frescor).

Admet calòric com a adjectiu, al costat de calorífic.

Hi inclou ventrada (genèric): cries nascudes d'un mateix part i, específicament, conillada, llodrigada i lludrigada.

Accepta camàlic, al costat de tiracordetes o bastaix (qui porta càrregues al coll).

Accepta camarot? com a sinònim de cabina. Sempre he sentit dir i he vist escrit: la cabina dels germans Marx ( escena famosa de la pel·lícula Una noche en l'òpera).

Accepta garratibat i cama-segat.

No accepta cameo (mot necessari), per referir-se a l'aparició fugaç d'un famós en un film.

No hi ha camí de Damasc: circumstància decisiva en el canvi radical d'orientació de la vida d'algú.

Al DNV trobem l'adjectiu fressat, però no en l'entrada camí, on hauria de figurar com a camí molt freqüentat (fressat o batut), que també té sentit figurat.

No hi inclou el calcio, nom popular de la lliga italiana de futbol.

En càlcul, hi inclou el renal, però no el biliar.

Figuren, encertadament, menuts i xavalla, però no solt (amb el mateix sentit).

Hi ha calés (diners), però no parné (totes dues d'origen caló).

No hi ha calembour o calambur: joc de paraules basat en la diferència de sentit entre mots que es pronuncien de la mateixa manera: m'agrada la llet (l'allet).

Hi inclou calenda, però no calendes gregues ( ad kalendas graecas), temps que no arribarà mai, ja que els grecs no tenien calendes per al còmput del temps

Hi ha caliu, però no en una accepció que encara és ben viva: humitat de la terra.

En l'entrada callar podrien incloure's expressions tan corrents com qui calla atorga, o callar com un mort (o com un puta).

Hi ha viari només com a adjectiu. Però també pot usar-se com a nom, i així una bona solució per al castellà "callejero" (com a relació de carrers) és el nom viari.

SINONÍMIA (per ordre de preferència)

Calentor / calfor, escalfor, escalf; calapàndria / calipàndria (refredat fort); caliquenyo / caliquenya; dineral / dinerada; cagalló / cagarro; granissol / granís, calamarsa, pedra ( la més vivaç); acalorada / calrada, soflama (però no, en aquest sentit, fogot, que només és llenya per a fer foc en els forns de pa o de calç); camallada / camada; camallonga / camallarga (ocell); camamil·la / camamilla; llibrell / gibrell.

Publicat en EL PUNT AVUI divendres 24 d'octubre del 2014

Ramon X. Rosselló i Ivars, professor de teatre de la Universitat de València Estudi General

“La investigació filològica viu un bon moment”

Professor de Teatre a la Universitat de València, poeta i escriptor de llibres relacionats amb l'àmbit dramàtic
Des de juliol passat pertany al Consell Valencià de Cultura, a proposta de la Coalició Compromís

De ben jove, vas començar escrivint poesia. Continues escrivint-ne?
No recorde exactament quan vaig començar, però devia tenir 13 o 14 anys. Aleshores, vaig assistir a un recital de poesia i em va atraure molt aquella experiència. Tot i que en algun moment vaig escriure alguns contes, mai no vaig sentir el mateix amb la prosa. La meua dedicació a la poesia, després d'alguns poemaris, va acabar sobretot quan vaig començar el doctorat i a dedicar-me més a la investigació i a la docència. Tot i això, mai no he deixat d'escriure algun poema.

En acabar els teus estudis de secundària vas optar pels estudis de Filologia Catalana. Per què?
Durant el batxillerat vaig estar dubtant entre fer Història o Filologia. Finalment, el gust per la literatura es va imposar, encara que es podria dir que la meua especialització es mou entre l'anàlisi textual i la història de la cultura. Hi havia, com no, l'estima per la nostra llengua i la preocupació per la seua situació.

I, després, vas elegir el tema del teatre per a la teua tesi doctoral. Per què?
Triar el teatre va ser fruit d'una sèrie de circumstàncies entre les quals destacaria el fet que el director de la tesi, Vicent Simbor, em va proposar ocupar-me de l'estudi del teatre de Manuel de Pedrolo, proposta que em va semblar molt atractiva.

Què podries contar-nos de Manuel de Pedrolo com a autor teatral?
Pedrolo, en un context molt difícil, durant la segona meitat dels anys cinquanta i els inicis de la dècada dels seixanta, va oferir un conjunt d'obres molt innovadores, molt rupturistes, que ofereixen tota una reflexió sobre la llibertat i el coneixement. Recomane rellegir obres com Homes i no o L'ús de la matèria.

Què resta del teu pas per l'Aula de Teatre d ela Universitat? en aquest àmbit?
Van ser anys molt intensos i molt importants per a la meua formació. Ser director de l'Aula de Teatre em va permetre conèixer de primera mà el funcionament i la gestió de l'activitat escènica, tant des del vessant de la creació com des de la posició del productor i del programador. L'Aula de Teatre, en aquella època (1994-2002), comptava amb la desapareguda Sala Palmireno i allà vam poder oferir als estudiants i al públic en general una programació atractiva. També van ser uns anys en què es va consolidar el grup de teatre de la Universitat de València, el qual s'havia posat en marxa poc abans. Estem a punt de celebrar els seus 25 anys.

Crec que vas crear un grup teatral també, no?
En acabar el període al front de l'Aula de Teatre, vaig crear, amb la companya Maria Conca, un grup format per estudiants de Filologia Catalana, el qual va funcionar durant set cursos. Va ser també una experiència molt enriquidora, ja que en aquesta ocasió vaig treballar de manera més directa tot el procés de la creació, encara que ens movíem en un terreny molt amateur i amb recursos mínims.

Podríem parlar d'un abans i un després de Bolonya? Per què?

Bolonya ha comportat un gran canvi en l'estructura dels estudis universitaris, amb l'aparició dels graus de quatre cursos i els màsters. En el nostre cas concret, va motivar una reflexió sobre com adaptar l'antiga llicenciatura i el doctorat a les noves condicions. Destacaria especialment la incorporació de components més pràctics i buscar una major connexió amb el món professional. També és cert, però, que tot aquest canvi s'ha hagut de fer en un context de crisi i de retallades que no ha afavorit el pas d'un sistema a l'altre.

Quin futur hi veus en els estudis de filologia catalana al País Valencià?
Des del punt de vista de la investigació, estem vivint un bon moment, amb grups consolidats i trajectòries destacades. En aquest sentit, es pot recordar el treball que es fa des de l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana. Per cert, al juliol de l'any que ve se celebrarà a València el Col·loqui de l'Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (AILLC).
Quant als graus de Filologia Catalana, ens trobem sempre amb èpoques de major i menor demanda. Actualment, estem vivint un d'eixos moments en què el nombre d'estudiants ha disminuït un poc. Segurament el context polític i la falta d'eixides professionals influeixen en aquesta situació. Des dels departaments estem posant en marxa iniciatives per connectar els estudiants de secundària amb els estudis de Filologia Catalana, com El diàleg entre l'escriptor i els lectors joves o les olimpíades de valencià. El 2015 tindrem, per primera vegada, una fase final de les olimpíades que es fan a la Universitat d'Alacant, a la Jaume I i a València.

Quan i per què sentires la necessitat de bastir “Anàlisi de l'obra teatral (teoria i pràctica)”?
Aquest llibre sorgeix de la necessitat d'aprofundir en un model analític dels textos dramàtics en el moment en què ens plantegem l'estudi del teatre de Pedrolo. El punt de partida era enfrontar-se a l'anàlisi d'uns textos complets, per a la qual cosa em calgué proposar i posar en pràctica un model útil per a aquest objectiu. Acabada la tesi, vaig seguir treballant sobre aquell model. Hi havia una idea bàsica i era posar l'accent en la idea del teatre com a interacció escènica, la qual cosa no volia deixar de banda altres aspectes, com el de l'estudi de la ficció, del relat escènic o de la ideologia. I també hi havia la voluntat de mostrar una aplicació del model a l'anàlisi d'un text i a la seua posada en escena. En aquest cas, l'obra triada va ser “El verí del teatre”, de Rodolf Sirera.

Quins aspectes del teatre t'interessen més?

Sempre m'ha atret molt la interrelació entre els aspectes formals i els de contingut. M'agraden molt aquelles obres en què les qüestions estilístiques o estructurals estan estretament connectades amb la temàtica o amb el missatge de l'obra. A nivell escènic, m'atrau molt el treball amb l'espai. Crec que la concepció de l'espai i el moviment escènic que se'n deriva són aspectes fonamentals en la creació. En aquest sentit, la il·luminació és un element íntimament lligat als altres i configuren per a mi un trio essencial.

Cap on va el teatre català al País Valencià? I el teatre català?

Saber cap a on va el teatre és una qüestió difícil. Diria que el teatre, almenys el que més m'interessa, camina cap a la interrelació dels elements escènics, amb una forta presència dels components audiovisuals i físics. També diria que camina cap a formats menuts, un teatre de proximitat, en espais més íntims, on pots gaudir amb més intensitat del treball actoral.
Sobre la llengua al teatre, constatem una progressiva pèrdua del català als escenaris valencians. Ben poques són les companyies catalanes que són programades als nostres teatres i les companyies valencianes cada vegada treballen més en castellà. El més preocupant és que la majoria dels nous grups només treballen en castellà. Tot i això, hi ha alguns exemples de resistència com el del Teatre Micalet, el de la companyia El pont flotant o el fenomen que és Xavi Castillo.

Actors i companyies valencians?
Crec que el teatre valencià, des de l'època del teatre independent, allà per la dècada dels setanta, ha anat consolidant-se i creixent quant a companyies i creatius. I això que les institucions no sempre li ho han posat fàcil al sector. Estem, a hores d'ara, celebrant els 20 anys d'algunes de les iniciatives més destacades del nostre teatre, com és el cas de la companyia Albena, amb Carles Alberola, de la companyia del Teatre Micalet, amb Pilar Almeria, o de la companyia Hongaresa de Teatre, amb Paco Zarzoso. També continuen ben actives L'Horta Teatre, amb Alfred Picó i Roberto Garcia, Bambalina, Xarxa Teatre, La Pavana, La Dependent, etc. Entre les més recents comptem amb treballs molt bons, entre d'altres, d'El pont flotant, Inestable o Maduixa.

També estàs treballant l'interessant tema de la ironia en la literatura catalana contemporània?
Aquest és un projecte d'investigació que el Grup de Literatura Contemporània de la Universitat de València va encetar ja fa uns anys, dirigit pel catedràtic Vicent Simbor, el qual ha donat lloc a diverses publicacions, centrades en la literatura de la segona meitat del segle XX. Just ara estem començant, amb un grup ampliat a professors d'altres universitats, l'estudi dels usos de la ironia en la primera meitat del segle XX. Tota la nostra activitat es pot consultar a www.uv.es/ironialitcat .

Com és que vas acceptar incoure't al CVC?
Compromís, segons em van explicar, es va decidir per demanar possibles candidats a diferents col·lectius del món de la cultura, cosa que crec que és un encert com a procediment. El meu nom va sorgir d'una proposta del denominat Observatori de les arts escèniques, una plataforma que agrupa diferents associacions del sector. Finalment, gràcies a la sort, el nom triat per Compromís va ser el meu. Encara em trobe en procés d'aterratge en una institució que, per la seua composició, resulta complex i on cal treballar amb calma. Ara mateix hi ha en marxa iniciatives molt interessants com són un informe sobre una futura radiotelevisió valenciana o la situació de la literatura en valencià.

Publicat en la revista digital NÚVOL dissabte 1 de novembre del 2014

http://www.nuvol.com/opinio/sanchis-no-sanchis/

Sanchis, no Sanchís

Joaquim Juan-Mompó

Crida d'articles – Treballs de Sociolingüística Catalana

http://revistes.iec.cat/index.php/TSC/

Número 26 (2016)

Treballs de Sociolingüística Catalana és des del 1977 l'anuari de la Societat Catalana de Sociolingüística (abans Grup Català de Sociolingüística), filial de l'Institut d'Estudis Catalans. D'acord amb els objectius estatutaris de la Societat, Treballs de Sociolingüística Catalana estimula i reflecteix la recerca en sociolingüística, entesa en el sentit ampli i integrador que l'ha caracteritzada en els països de llengua catalana. Són doncs benvinguts a la revista tots els articles i col·laboracions inèdits dins dels camps de la sociologia de la llengua, l'antropologia de la llengua, el variacionisme, la psicologia social de la llengua, la política i planificació lingüístiques i el dret lingüístic, etc. especialment els referits a la nostra àrea lingüística i als processos de normalització lingüística, de manera preferent en llengua catalana. Els destinataris de la revista són tant els especialistes en sociolingüística, dins i fora dels àmbits universitaris, com els ciutadans amatents a conèixer en profunditat la situació sociolingüística als nostres països. Podeu accedir al contingut de la revista mitjançant la pàgina web <http://revistes.iec.cat/index.php/TSC/>. La revista Treballs de Sociolingüística Catalana ha assolit un índex d'impacte de 6,477 (ICDS) en la Matriu d'Informació de l'Avaluació de Revistes (MIAR) i s'indexa en diferents bases de dades, entre les que destaca la màxima avaluació en el sistema CARHUS, utilitzat per a la classificació de revistes científiques dels àmbits de les Ciències Socials i Humanitat.

Treballs de Sociolingüística Catalana és una revista en format paper i electrònic que actualment té periodicitat anual. La revista fa una crida d'articles per al número 26 (2016), tant sobre la temàtica de la secció monogràfica «Les llengües en les TIC» com per a la secció miscel·lània, sobre qualsevol dels temes habituals de la revista. La secció monogràfica tractarà les qüestions sociolingüístiques associades amb la societat informacional, amb especial interès en les tecnologies de la informació i la comunicació. Per tant, hi seran benvinguts articles que tracten l'ordenament de les llengües en la informàtica, Internet i les telecomunicacions, així com en els mitjans més tradicionals, especialment en la seua transició al món digital.

Sanchis, no Sanchís

El català també és de llei