InfoMigjorn, revista digital sobre llengua catalana [10.300 membres]
 
Butlletí número 1066 (dimarts 11/11/2014) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
Podeu donar d'alta en InfoMigjorn les adreces que considereu oportunes ací
Podeu donar-vos de baixa en InfoMigjorn ací
 
 
SUMARI
 
 
1) 300 dites que faran història
 
 
3) Isabel-Clara Simó guanya el Premi Fundació Bancaixa de Narrativa Juvenil
 
 
5) Josep Maria Pasqual - La campanya del DCVB
 
 
7) El Tempir atorgarà el guardó Migjorn a Daniel Climent
 
 
 
 
1)
 
 
 
 
 
 
2)
 
 
 
 
3)
 
Isabel-Clara Simó guanya el Premi Fundació Bancaixa de Narrativa Juvenil
 
Francesc Puigpelat guanya el Premi de Narrativa Infantil Vicent Silvestre
 
Guanyadors dels guardons juvenil i infantil dels Premis Literaris Ciutat d’Alzira 2014.
El jurat ha decidit premiar Isabel-Clara Simó amb el XIX Premi Fundació Bancaixa de Narrativa Juvenil, per l’obra Tzoé, i Francesc Puigpelat amb el XIX Premi de Narrativa Infantil Vicent Silvestre, per El nen que va xatejar amb Jack Sparrow.
El jurat del XIX Premi Fundació Bancaixa de Narrativa Juvenil –dotat per la Fundació Bancaixa amb 16.000 euros– l’han format Vicent Sanhermelando, Ramon Ferrer, Gonçal López-Pampló, Carlos Correal i Bernat Santabasilisa. Amb un llenguatge literari ben elaborat i una protagonista misteriosa amb molta força, Tzoé és una bella història ambientada a Alcoi i la comarca. Qui és aquesta xiqueta que apareix de sobte i que ningú sap d’on ve? Té vora quatre anys i no parla cap llengua coneguda, fins que aprén la nostra. Els seus primers amics, molt paternals i bolcats en ella, són Ximo el Roig, que té un mas i unes poques bèsties, i Hermínia, la infermera en cap de pediatria de l’hospital. Tzoé és extremadament intel·ligent. Les manetes de la menuda, però, tenen poders, tan extraordinaris que ningú no s’ho explica.
Isabel-Clara Simó (Alcoi, 1943) és una de les nostres escriptores amb una trajectòria literària més sòlida. Al llarg d’una carrera intensa i ferma, ha obtingut èxits tan contundents de crítica i públic com: És quan miro que hi veig clar, Premi Víctor Català; Ídols, Premi de la Crítica del País Valencià; Històries perverses, Premi de la Crítica Serra d’Or, i La salvatge, Premi Sant Jordi. Entre altres títols, a Bromera ha publicat el seu clàssic Júlia; novel·les d’èxit com La innocent (Premi València de Literatura), Raquel, Joel, El meu germà Pol (Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira) i La vida sense ell, així com els reculls de relats Dones i Homes.
El nen que va xatejar amb Jack Sparrow, de Francesc Puigpelat, ha sigut l’obra seleccionada pel jurat del XIX Premi de Narrativa Infantil Vicent Silvestre ‒format per Emili Casanova, David Navalón, Carlos Correal, Josep Millo i Bernat Bataller‒, guardó dotat amb 2.500 euros per Edicions Bromera. Es tracta d’un relat molt lligat a l’actualitat, amb diàlegs molt frescos, i protagonitzat per Martí Blesa, un xiquet de deu anys que té una gran afició: les pel·lícules de la sèrie «Pirates del Carib», amb Johnny Depp en el paper del capità Jack Sparrow.
Un dia, es posa en marxa un concurs a la pàgina de Facebook de Johnny Depp i el premi per al guanyador és poder parlar per xat amb l’actor. Martí es presenta de seguida i, finalment, resulta el guanyador. A partir d’ací, comença a xatejar regularment amb un guionista de Los Angeles que fa creure que és Depp. La relació entre el guionista i Martí es va fent més estreta i, gràcies a la seua influència, el xiquet aconsegueix afrontar els dos grans problemes que pateix: el bullying que pateix a l’escola i la separació dels pares.
Francesc Puigpelat (Balaguer, 1959) és escriptor i periodista. És autor d’una vintena de llibres i la seua obra ha sigut reconeguda amb premis com el Joanot Martorell, el Josep Pla, el Carlemany i el Ciutat d’Alzira, que va rebre per El retorn de Macbeth, publicat per Bromera. Ha estat redactor del diari El País i col·laborador d’El Periódico, La Vanguardia i l’Avui. També ha estat guionista de ràdio i de televisió, i col·laborador en tertúlies de Catalunya Ràdio, Com Ràdio, RAC1 i altres mitjans.
Tot i que el veredicte es dóna a conéixer divendres 7 de novembre, els guanyadors rebran l’estatueta dissenyada per Manuel Boix el proper 14 de novembre, en el transcurs de la tradicional gala de lliurament dels Premis Literaris Ciutat d’Alzira. També és públic des del 31 d’octubre el veredicte del IX Premi de Teatre Ciutat d’Alzira, que ha distingit l’obra Un lloc comú, de Joan Yago. Els guardonats de la resta de categories es coneixeran durant aquesta vetlada literària: el XXVI Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira –dotat amb 16.000 euros per l’Ajuntament–, el XX Premi Europeu de Divulgació Científica Estudi General –que la Universitat de València patrocina amb 12.000 euros–, el XVI Premi d’Assaig Mancomunitat de la Ribera Alta –dotat per aquesta entitat amb 8.000 euros– i el IX Premi de Poesia Ibn Jafadja –patrocinat per la UNED amb 5.000 euros.
Si vols més informació o concertar una entrevista amb els guanyadors, pots posar-te en contacte amb el Gabinet de Comunicació d’Edicions Bromera (a/ Marta Estrelles): tel. 962 459 705 i 661 936 247 / comunicacio@bromera.com.
 
4)
 
Publicat en la pàgina web del TERMCAT divendres 10 d'octubre del 2014
 
 

En totes les llengües es produeix el fenomen del manlleu, és a dir, la incorporació de mots provinents d’una altra llengua més o menys allunyada. Tot i que la millor opció davant d’un manlleu és la generalització d’una forma pròpia alternativa, creada amb els recursos interns de la llengua, en certs casos el manlleu s’incorpora en els usos dels parlants, i sorgeix el dubte sobre la pronúncia.

Així, és normal dubtar sobre la pronúncia de croissant, fondue, freelance, per capita, plum-cake, jiddisch, fauve, collage, etc. (tots aquests mots es poden trobar al diccionari normatiu).

En general, la recomanació que se sol donar és que els manlleus es pronunciïn amb una fonètica que s’acosti a l’original, però sense recórrer a sons molt allunyats del sistema fonètic propi, de la mateixa manera que pronunciem noms propis estrangers com ara Shakespeare, Massachusetts, Pas de Calais, etc.

Aquest criteri d’aproximar-se a la pronúncia original presenta un problema evident amb les llengües menys conegudes (com el japonès, l’àrab, etc.), perquè poca gent sap quina és la pronúncia original dels mots que es popularitzen procedents d’aquestes llengües, i sovint apareixen pronúncies que, de fet, provenen d’altres llengües que fan de pont (en el cas del català, sovint arriben pronúncies castellanitzades o vehiculades per l’anglès).

La recomanació d’acostar-se a l’original però sense usos fonètics aliens al sistema propi té l’avantatge que s’adequa al tractament que, històricament, la llengua ha fet d’aquest tipus de mots. Generalment els manlleus experimentaven una lenta introducció en el corpus de la llengua, la qual, afegida a la ignorància de més d’una llengua, afavoria que se n’anés adaptant la pronúncia (i, així, un mot espanyol com majo s’acabava integrant en el sistema català amb la forma maco).

Convé tenir en compte, però, que hi ha un conjunt de paraules, generalment d’àmbit més o menys especialitzat, en què la pronúncia no s’acaba d’adaptar al sistema de reduccions vocàliques propi d’alguns dialectes del català, tot i que en molts casos fa segles que se’n documenten usos (són casos com òpera, libido, soprano, karate, etc.).

En els materials editats pel TERMCAT, les formes manllevades que es consideren adequades presenten al costat de l’entrada la sigla de la llengua d’origen entre claudàtors (brie [fr], plug and play [en], a cappella [it]) quan la pronúncia més habitual de la forma s’aparta més o menys de la pronúncia que es faria de la paraula si es tractés d’un mot patrimonial català.

En definitiva, en general es pot recomanar d’anar adaptant la pronúncia dels manlleus al sistema lingüístic català, però sabent que és normal que es produeixin vacil·lacions. Per a més informació sobre el tractament dels manlleus en terminologia podeu consultar el criteri aprovat pel Consell Supervisor del TERMCAT.

 

5)
 
Publicat en EL PUNT AVUI dimecres 29 d'octubre del 2014
 
La campanya del DCVB
 
Josep Maria Pasqual
 
Ara que ens arriba la notícia sobre el probable tancament de la mallorquina Editorial Moll, a banda de tan fer bullir l'olla amb el 9-N i el dret a decidir potser hauríem de començar a pensar per què el nostre país, en el present, no és capaç de retornar els ajuts a aquells emprenedors que, en el passat, van ajudar el país a difondre el fet nacional català. Perquè si ara sabem on som i sabem cap a on anem, també hauríem de saber d'on venim. És per això que un país amb unes institucions i una societat civil que no siguin capaces d'organitzar una campanya per salvar l'Editorial Moll, a mi no em convenç.
 
Entre els anys 1949 i 1962 va tenir lloc la Campanya del Diccionari (el DCVB, Diccionari Català-Valencià-Balear, una obra iniciada per mossèn A. Alcover i culminada per Francesc de B. Moll). Cal considerar-la com la primera campanya pel la llengua realitzada sota el franquisme i en l'àmbit dels Països Catalans. Sota l'excusa cultural de vendre i difondre el DCVB s'organitzaren tot d'actes i s'editaren nombrosos textos no estrictament propagandístics de l'obra. L'impulsor de l'embranzida final del DCVB va ser Francesc de B. Moll, qui sabé envoltar-se d'un bon equip de col·laboradors. “No he tingut mai gaire esperit comercial –explicava Moll– i davant les grans dimensions de l'empresa no em sentia amb coratge per a llançar-m'hi. Va ser necessari que el gran amic Miquel Marquès Coll [solleric], que reuneix les millors qualitat d'idealista i d'home de negocis, m'animés amb la seva paraula persuasiva i m'assegurés que el moment era propici i que l'empresa reeixiria. Era l'any 1949 quan, contagiat del seu optimisme, vaig decidir continuar la impressió dels fascicles del diccionari. Ho vaig anunciar en un manifest publicat a la premsa diària, i al cap de pocs dies ja es va veure una reacció favorable del públic.”
 
Iniciada a Mallorca per una comissió patrocinadora presidida per la poetessa Maria Antònia Salvà, i amb una organització que, des de Barcelona, presidida per Joan Antoni Maragall (fill del poeta Joan Maragall), actuà amb intel·ligència, entusiasme i tècniques publicitàries que repercutiren en totes les regions del domini lingüístic, la campanya del DCVB es va concretar en la presència a la premsa i a la ràdio i per mitjà de conferències, exposicions i fires. L'organització al País Valencià, presidida pel suecà Nicolau-Primitiu Gómez, desplegà també una notable i fructuosa activitat a les terres meridionals.
 
Durant les visites a diverses poblacions s'aprofitaren les conferències i els col·loquis per a parlar de la llengua i la cultura catalanes, i també sobre la realitat nacional dels Països Catalans. De fet, totes les activitats al carrer, inclosa la presència amb un estand a la barcelonina Fira del Llibre, anaven destinades a difondre el fet nacional català i a eixamplar la cleda d'amics i coneguts per tal d'arribar a nous sectors de la societat catalana. Si bé es tractava d'una campanya bàsicament d'expressió cultural, la del DCVB amagava una intenció política clara: difondre i donar a conèixer la unitat lingüística, cultural i nacional dels Països Catalans. La policia de València ho va entendre així, també, quan va detenir uns membres de la campanya del DCVB i els va acusar d'actividades catalano-valenciano-baleares. El dia 22 de maig de l'any 1950, a l'edifici Capsa de Barcelona, Francesc de B. Moll va pronunciar una conferència en català sobre la història del diccionari. El local era ple de gom a gom. La policia va irrompre durant la conferència perquè es continués en castellà, exigència a la qual Moll va respondre amb una “sobtada” afonia que el va privar de continuar.
 
Amb la publicació, l'any 1962, del darrer volum, es va acabar la campanya del Diccionari Català-Valencià-Balear, una obra que mossèn Alcover ja havia concebut al segle XIX. Dilluns, el diari El Punt Avui recollia unes declaracions de Susanna Moll, directora de producció de Moll, l'editorial propietària de l'obra del diccionari: “(...) de les administracions més val no esperar gaire, vista la indiferència amb què han assistit a l'agonia de l'Editorial Moll, en concurs de creditors des de fa gairebé tres anys”. Serveixi aquest paper de lletra de convit per salvar, altra vegada, els mots.
 
6)
 
 
 
7)
 
Publicat en EL PUNT AVUI dimecres 5 de novembre del 2014

El Tempir atorgarà el guardó Migjorn a Daniel Climent

El professor, etnobotànic i divulgador va ser el primer professor a fer les classes en valencià a Alacant

L'entitat reconeix el treball de divulgació científica en la llengua pròpia amb normalitat i creant escola

Els premis es lliuraran el pròxim 15 de novembre en un acte que serà conduït pel periodista Francesc Viadel

L'Associació Cívica per a la Normalització del Valencià a Elx, El Tempir, lliurarà els seus premis anuals el pròxim 15 de novembre, en la que serà la segona edició d'uns guardons creats per a reconèixer “la trajectòria cívica d'aquelles persones, entitats o empreses que s'han distingit pel seu treball diari a favor de la llengua i cultura valencianes en tres àmbits geogràfics: país, migjorn i Elx”.

El nom del primer dels premiats, al qual ha tingut accés El Punt Avui, és Daniel Climent i Giner, docent de ciències, etnobotànic, divulgador científic i que, a més, va ser el primer professor en fer les classes en valencià a Alacant, actitud que l'ha distingit al llarg de la seua carrera.

El president de El Tempir, Josep-Enric Escribano ha destacat la figura de Climent que “s'ha fet mereixedor del guardó per mèrits propis, no només per haver estat el primer en fer les classes en la nostra llengua, sinó per la seua tasca de divulgador, emprant-la amb normalitat i creant escola amb el seu exemple”.

Aquest alacantí, llicenciat en ciències químiques, és autor de diversos llibres sobre la natura i les plantes en particular, centenars d'articles en publicacions com Quaderns de Migjorn o Mètode. Climent ha rebut premis tan diferents com el de la Innovació Educativa, d'investigació o literaris.

Llevar-se les ulleres

Preguntar a Daniel Climent sobre la concessió del premi “Migjorn” implica dues coses. En primer lloc, aprendre què vol dir aquest mot utilitzat per a definir el territori del sud de la línia Biar-Busot i aprendre d'on prové –del geobotànic català Oriol de Bolòs–. I en segon lloc, explica que la concessió del premi l'ha preocupat, i fent gala del seu humor, es pregunta si és que aquesta gent sap alguna cosa que ell no sap sobre la seua salut. El que no pot evitar, després d'insistir que el premi no és a Daniel Climent, sinó al fet que ha usat la llengua sense pertànyer al cercle de literats o lingüistes.

L'etnobotànic explica que la seua relació amb Elx va començar “al tractar d'entendre el migjorn, un dels llocs on he dedicat molts esforços i energies. Ha sigut en aquest municipi on he entrat en contacte amb molta gent del món científic i cultural, en el sentit més ampli, amb els que connecte i m'introdueixen en un món que no coneixia, per a parlar de plantes i també de territori. El Camp d'Elx és per a mi un referent educatiu i botànic, un referent de gent que s'estima la terra, el País i que sap els noms de les coses com ells a soles”. Una relació que l'ha servit per a trencar “unes barreres artificials que de vegades es fan des d'Alacant”.

Quan li preguntem per la llengua, Climent es treu les ulleres, les mostra i diu “això són unes ulleres i jo puc estudiar-les, tenen patilles, vidre, una muntura, etc. Durant molt de temps el valencià ha fet això, mirar les ulleres, quan el que s'ha de fer és posar-te-les i usar-les. Jo he utilitzat la llengua per a mirar més enllà. Hem d'integrar la llengua en les ciències, l'economia, l'urbanisme, en tots els àmbits de la societat i això, a Elx, ho fan”, subratlla.

El premi

Els premiats rebran una escultura dissenyada i realitzada per l'artista il·licità Antoni Pons, que tracta de conjuminar el recorregut sinuós del riu Vinalopó al seu pas per l'extrem meridional del país i la forma d'un dels gallons que configuren l'aparell de la Mangrana dins la representació de la Festa o Misteri d'Elx. L'acte que serà conduït enguany per Josep Escolano i Dèlia Amorós, comptarà amb l'actuació del grup musical Arthur Caravan. L'escriptor i periodista algemesinenc Francesc Viadel, autor d'assajos com El valencianisme positiu i No mos fareu catalans, entre d'altres, serà el mantenidor de l'acte.

 
8)
 
 
(dijous 6 de novembre del 2014)
 
 
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos, conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes, etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política lingüística, normativa, etc.
 
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací