InfoMigjorn, revista digital sobre llengua catalana [10.300 membres]
 
Butlletí número 1056 (dijous 23/10/2014) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
Podeu donar d'alta en InfoMigjorn les adreces que considereu oportunes ací
Podeu donar-vos de baixa en InfoMigjorn ací
 
 
SUMARI
 
 
1) 300 dites que faran història
 
2) Joan Tudela - L'Estat anticatalà
 
3) J. Leonardo Giménez - Arrastrar i arrastre
 
4) David Paloma - La rebeca
 
5) Rudolf Ortega - La bola
 
6) Josep-Lluís Carod-Rovira - Occità, oficial?
 
7) Teresa Tort - Fardatxo
 
8) Demà en InfoMigjorn Cap de Setmana
 
 
 
1)
 
 
 
 
 
2)
 
Publicat en el blog Anys d'aprenentatge del diari ARA diumenge 7 de setembre del 2014

L'Estat anticatalà

Joan Tudela

(Publicat al diari Avui el 28 d'agost del 2007)

L'Estat català és una idea. L'Estat anticatalà és una realitat. És un fet que la gent dels Països Catalans no tenim Estat propi, però és que tampoc no tenim un Estat compartit, sinó que, ras i curt, tenim l'Estat en contra.

Galícia i el País Basc també? Sí, però no tant. A veure. Apliquem el joc de les solidaritats a l'interior del Regne d'Espanya i comparem-ne dues: la solidaritat econòmica, que és la que sempre s'invoca, i la solidaritat lingüística, que també hauria d'existir. El govern espanyol ens obliga a la gent de Catalunya, el País Valencià i les Illes a ser tan solidaris, en el terreny econòmic, amb la resta de l'Estat que, en realitat, ens escanya: aquest diari fa dies que en parla. D'altra banda, els Països Catalans, Galícia i el País Basc tenim dret a ser receptors de solidaritat lingüística i no en rebem en cap dels tres casos. Però Galícia no pateix l'espoliació fiscal que patim nosaltres, ni tampoc el País Basc, que gaudeix d'un envejable concert econòmic. No exagerem, doncs, si qualifiquem l'actual Regne d'Espanya d'Estat anticatalà.

L'Espanya castellana, amb Madrid al capdavant, que es beneficia de la nostra exagerada solidaritat econòmica, és, en canvi, brutalment insolidària amb nosaltres en el camp idiomàtic. Però el més espectacular de tot plegat és que, a més a més, viu una catalanofòbia que arriba a l'extrem d'insultar Catalunya acusant-la, precisament, d'insolidària! I cada dia determinada premsa i ràdio, amb seu central a Madrid, aplaudeix aquest estat de coses i encara crida perquè es veu que no en té prou. Ja ho vaig dir un dia i ho repeteixo ara: d'això se'n diu ser cornut i pagar el beure!

Aquest article meu que ara reedito és del tot vigent, tot i que el vaig escriure i publicar abans de la crisi econòmica i abans que el catalanisme majoritari fes seva la idea de l'Estat català.

 

3)
 
Article publicat en el Levante-EMV divendres 26 de setembre del 2014
 
Arrastrar i arrastre
 
J. Leonardo Giménez
 
Fa uns quants anys un organitzador de proves de tir i arrastre vingué al despatx amb un full que contenia el programa anunciador d'un concurs d'eixe esport, que havia programat la seua associació, amb la petició que corregira el text. Però de seguida que es va assentar, em féu la pregunta que esperava: –“Podem dir “tir i arrastre”? –“Home, si no som muts, podem dir-ho, però, escriure-ho en un paper més o menys formal és una altra cosa; eixa forma no figura en els diccionaris que usem”. Jo, disciplinat davant la normativa, vaig revisar el programa i vaig posar “tir i arrossegament” en el títol del concurs, però l'home no se'n va anar molt conformat, perquè hauria de “suportar burletes d'alguns companys”, em va dir. Uns pocs anys després d'això, l'Acadèmia Valenciana de la Llengua va publicar el Diccionari ortogràfic i de pronunciació del valencià, que inclou la forma “arrastre”. Ara, la mateixa institució normativa, crec que encertadament, ha ratificat eixa inclusió de la paraula en el Diccionari normatiu valencià i en la mateixa entrada, “tir i arrastre”, remetent a “tir i arrossegament”, en referència a l'esport en què els cavalls competixen a arrastrar pes sobre un llit d'arena. L'home organitzador del concurs esmentat, ara, i des de ja fa temps, pot triar, normativament, entre una forma o una altra.

Però potser més necessària encara ha sigut la inclusió normativa de la forma “arrastrar”, és a dir ‘moure, desplaçar (alguna persona o alguna cosa), estirant-la sense alçar-la de terra', “No arrastres així les cadires que ratllaràs els rajols”, “Rafelet camina molt malament, va arrastrant els peus”. També són necessaris els sentits figurats com els de les frases “El problema s'arrastra des de fa molt de temps, “Marisol l'arrastra amb la mirada”, “El cunyat l'ha arrastrat a la corrupció”. L'impagable Ferrer Pastor, sempre poant en la parla real i en les necessitats comunicatives, ja va incloure “arrastrar” en el seus Diccionari de la rima i Diccionari general, com també el recollia, des de feia molts més anys, el Diccionari català-valencià-balear. L'AVL ja el va incloure en el Diccionari ortogràfic i de pronúncia del valencià, i ara en el normatiu. De manera que podem arrastrar coses, sentiments, voluntats, etc., com sempre hem fet. I ara també normativament. I quan algun sabut ens diga que no és “arrastrar” sinó “arrossegar”, li direm que les dos formes són bones i correctes i que es pose al dia amb el Diccionari normatiu valencià.

 
4)
 
Publicat en el suplement de cultura del diari EL PUNT AVUI divendres 12 de setembre del 2014
 

La rebeca

David Paloma


S'ha imposat el tòpic: la tardor serà calenta més enllà del terreny polític. Llegeixo que uns quants superxefs obriran nous restaurants quan comenci la tardor. Titular que no m'invento: “Tardor calenta”. I així el Barça sense Suárez, la nova temporada de Homeland sense Brody, la pluja que encara ha d'anar a escola... Malgrat els pronòstics, m'atreveixo a dir que aviat ens farà falta una bona rebeca. El Gran diccionari de la llengua catalana, d'Enciclopèdia Catalana, assenyala amb raó que aquesta peça de vestir es va popularitzar amb la pel·lícula Rebecca (1940), protagonitzada per Laurence Olivier i Joan Fontaine, i dirigida per Alfred Hitchcock. La paraula rebeca, escrita en català amb una c, és un epònim: de nom propi ha passat a nom comú. Hi afegeixo algunes curiositats que el diccionari no pot detallar. Abans de la pel·lícula, Rebecca va ser una novel·la escrita per l'anglesa Daphne du Maurier. El nom és el d'un personatge absent: al llarg de la història tothom l'esmenta i tot hi fa pensar, però no surt mai perquè, de fet, en començar la primera línia (i la primera seqüència) el personatge ja s'ha mort. Es tracta de Rebecca de Winter. És el seu marit, l'aristòcrata anglès Maxim de Winter, qui explica una mica com era: guapa, intel·ligent, divertida... fins que es descobreixen altres trets. Atenció: si Rebecca no surt mai, com és que es va popularitzar la rebeca? Doncs perquè la porta, a la pel·lícula, la segona Sra. de Winter (Joan Fontaine), el nom de la qual no es diu mai. No surt ni en els crèdits. Hi ha la creença generalitzada que el personatge sempre porta rebeca, i d'aquí la popularització. Mònica Montserrat, autora de l'article Epònims que vesteixen, em fa notar un parell d'aspectes poc coneguts entorn de la rebeca. El primer és que, en realitat, Joan Fontaine només duu posada una rebeca durant deu minuts de pel·lícula (d'una pel·lícula que dura més de dues hores). El segon és que, amb motiu de la visita de la germana de Màxim de Winter, aquesta es fixa en la manera de vestir de la seva cunyada i va i li engalta: “Ja veig que t'interessa poc la moda...”.

Destacat

La tercera edició del Diccionari general de la llengua catalana, de Pompeu Fabra (1962), recull l'entrada rebeca, com a nom femení, només amb el significat de ‘becaina', ‘dormida curta'. La rebeca com a jaqueta no l'entra el diccionari de la llengua fins al 2007.

 

5)
 
Publicat en el diari EL PAÍS diumenge 12 d'octubre del 2014
http://cat.elpais.com/cat/2014/10/12/cultura/1413069933_533699.html
 
La bola
 
Rudolf Ortega
 
L'actualitat mana. I ara l'actualitat porta el nom d'un minúscul riu de la República Democràtica del Congo, al nord del país. Bé, de fet no és del nom d'un riu, sinó d'una malaltia allò de què parla tothom, i la manera de dir-ne —amb majúscula o minúscula, amb accent o sense— ens està fent anar de corcoll. Possiblement els menys preocupats són els metges, que aparentment segueixen dient-ne, quan parlen en català, èbola, que era la fórmula que fèiem anar quan les informacions sobre aquesta malaltia infecciosa eren escadusseres. Però algú va tocar a sometent i la substitució de la forma èbola per Ebola s'ha estès sense topall, en un canvi de grafia i de pronúncia que ha agafat tothom a contrapeu, tant els mitjans escrits, que sempre s'han pogut inhibir de la pronúncia, com els audiovisuals, sempre indiferents a les majúscules. Si és que, en això de la llengua, quan la bola avança ja no hi ha qui la pari.

El cert és que la malaltia, pròpiament, no té un nom que la designi, i en tot cas el terme fa referència al virus que la provoca, anomenat tècnicament Ebola virus o, catalanitzat seguint el Termcat, virus de l'Ebola. Són moltes les malalties que tenen un nom propi que les designa, però no són gaires les que presenten un nom de lloc; més habitual és trobar-hi noms de persona. És el que ens passa amb la malaltia d'Alzheimer, amb el Parkinson, amb la síndrome de Down o amb el mal de Chagas, unes vegades al·ludint a l'investigador que va descriure els primers casos, en d'altres a algun dels primers pacients diagnosticats. En tot cas, aquestes majúscules se solen respectar, i per bé que algun cop s'ha obert el debat sobre baixar la lletra inicial (i fer alzheimer, per exemple), el cert és que són majúscules que aguanten sòlidament. Ningú s'ha plantejat mai fer down ni chagas.

Són menys el casos —i menys coneguts— en què el terme que designa la malaltia al·ludeix a un nom de lloc. Hi ha per exemple l'úlcera de Buruli, la febre de la Camarga, o la febre de Haverhill, que mantenen la majúscula, i en general aquests termes són tractats en analogia als noms de persona. És aquest el motiu que fa que, almenys en català, la forma majoritària estigui sent Ebola, seguint la fórmula canònica, amb algun mitjà atrevit que s'ha animat a fer la minúscula. Passa, però, que com més s'estén el terme, com més ús agafa en tant que paraula comuna, més es perd el referent del topònim, que acaba sonant a exotisme inexplicable. I així, tan bon punt el terme designa de forma genèrica una malaltia més o menys present en l'actualitat, la majúscula queda com una excentricitat.

Són diversos els noms de lloc que, havent format part d'estructures més àmplies, han usurpat la designació sencera i han acabat arrelant com a paraules ben normals, amb totes les de la llei. Abans parlàvem dels homes de Neanderthal, i ara ja tenim els neandertals al diccionari, amb adaptació ortogràfica inclosa. També s'han adaptat els entrepans de Sandwich, i en fem sanvitxos, i de l'aigua de Colònia fa temps que en diem colònia a seques. Sembla que els frànkfurts no han tingut tanta sort, ja que apareixen com salsitxes de Frankfurt, però el cert és que ningú evoca la ciutat quan se'n pren un. Són casos, tots aquests, que justificarien sense reserves l'opció d'escriure ebola sense majúscula inicial per designar la malaltia.

Però la cosa no s'acaba aquí, també la pronúncia del mot ha mutat, tot tendint a fer una paraula plana —tan acostumats com estàvem a l'esdrúixola— d'acord amb l'escriptura. Tanmateix, no podem saber de quina llengua indígena original deu procedir el nom, ni quan es va adaptar a l'alfabet llatí, ni com hauria de sonar realment. I el que han fet totes les llengües del nostre entorn ha estat, en tot cas, adaptar la pronúncia a la pròpia prosòdia, sense fer-ne una lectura gràfica. Així, el castellà i l'italià fan el mot esdrúixol i l'accent tancat (‘ébola', amb un accent que en castellà també és gràfic); el portuguès, també esdrúixol, però fent un accent obert; l'anglès fa paraula plana (‘ebowla', amb una vocal neutra inicial i una mena de diftong); alemany diries que no fa cap vocal tònica, i el francès, molt seu, fa paraula aguda (‘ebolà', per entendre'ns). Si la cosa està així, què ha de fer el català?

A mi, personalment, ja m'estava bé èbola, però no crec que ja ningú pugui parar la bola.

 
6)
 
Publicat en el diari EL PUNT AVUI diumenge 12 d'octubre del 2014
 
 
Occità, oficial?
 
Josep-Lluís Carod-Rovira
 
 
No m'agradaria que allò que Espanya ha fet, tradicionalment, amb els catalans, ho féssim nosaltres amb els aranesos, en qüestió de llengua i identitat: menyspreu, oblit, discriminació... M'ha vingut al cap, ara, mirant el model de papereta de vot previst per al 9 de novembre. La doble pregunta apareix redactada en dos idiomes, català i espanyol, oficials en el territori del Principat, però, de manera inexplicable, no hi apareix la tercera llengua que té, exactament, la mateixa consideració d'oficialitat: l'occità, conegut com a aranès a l'Aran. Amb Luxemburg, el Principat és l'únic indret de la Unió Europea amb tres llengües oficials en un mateix territori. El text de l'Estatut d'Autonomia, al qual va passar el ribot primer el parlament espanyol, sota la direcció professional del fuster-ebenista Alfonso Guerra, i després el Tribunal Constitucional, va mantenir, tanmateix, un article on s'estableix aquest règim de triple oficialitat lingüística: “La llengua occitana, denominada aranès a l'Aran, és la llengua pròpia d'aquest territori i és oficial a Catalunya, d'acord amb el que estableixen aquest Estatut i les lleis de normalització lingüística.”
 
La cosa no pot ser més clara, doncs. La llengua occitana no és oficial només a l'Aran, sinó que n'és “a Catalunya”, a la totalitat del territori del Principat, a totes les seves comarques, ciutats i pobles sense excepció. No es tracta, doncs, de fer paperetes en occità només per a l'Aran, sinó per a tot Catalunya. L'1 d'octubre de 2010 el Parlament va aprovar la llei de l'occità, aranès a l'Aran, que tenia com a objectiu, entre altres, “la protecció de l'occità a Catalunya [...] en tots els àmbits i sectors”. La mateixa llei recull que, entre els drets reconeguts, hi ha el de “no ésser objecte de discriminació per raons lingüístiques”. És evident, doncs, que s'incompleix la legalitat catalana en discriminar lingüísticament l'occità a les paperetes, en un àmbit tan específic com és l'electoral. I que el promotor de la discriminació no és l'autoritat espanyola, sinó la catalana. Ja sé que, per a alguns, aquesta anomalia pot ser considerada una fotesa, un detall menor, un aspecte sense importància, enmig de l'huracà vertiginós en què avui ens movem, dia rere dia. Però no és així, perquè és en aquests aspectes concrets que un país i un govern guanyen la seva credibilitat o bé la perden del tot.
 
Amb quina legitimitat podrem nosaltres queixar-nos de la discriminació lingüística habitual a què el govern espanyol, de qualsevol color ideològic, ha sotmès i sotmet la llengua catalana, en tants i tants àmbits i funcions, si resulta que nosaltres fem exactament el mateix amb la llengua dels aranesos, a l'hora de la veritat? És profundament lamentable que s'hagi desaprofitat fins ara, davant del món, l'oportunitat de la propaganda gratuïta que hauria significat imprimir les paperetes de la consulta del 9 de novembre en les tres llengües que, ara i tant, tenen la condició d'oficials en el territori que figura que es vol independitzar. Cada cop que un mitjà de comunicació, d'arreu del món, reprodueix la papereta en qüestió en només dues llengües, està donant una imatge de Catalunya que no és aquella que, segons la nostra pròpia legalitat, correspon. L'Aran, el territori més petit de llengua occitana, va donar al seu idioma el reconeixement més gran a què pot aspirar-se: el de l'oficialitat. D'aquesta manera, Catalunya esdevenia l'únic territori, a Europa i al món, on l'occità era idioma oficial. I la notícia va provocar efectes del tot positius en els territoris occitans de França i Itàlia, que posaven Catalunya com a exemple de sensibilitat democràtica i de respecte a la diversitat i a les minories culturals i nacionals. Fóra una llàstima que, precisament en aquest moment del procés d'emancipació nacional, el món veiés com, en els instants decisius, l'oficialitat de l'occità, a Catalunya, no passa de ser aigua en un cistell. De vímet...
 
 
7)
 
 
 
Teresa tort
 
8)
Demà en InfoMigjorn Cap de Setmana
Sumari
 
 
1) Eugeni S. Reig - a reball
 
2) Eugeni S. Reig - a tall que
 
3) Antoni Llull Martí - Política i criança
 
4) Pere Ortís - Empobriment de la llengua catalana. Tot allò que li hem fet perdre i que cal restituir-li. La preposició de.
 
5) Albert Pla Nualart - ¿És necessari que tensionem el carrer?
 
6) Albert Jané - Els dies de la setmana
 
7) Vicent Pitarch: 'Hi ha blaverisme lingüístic, tant al País Valencià com al Principat'
 
8) Neus Nogué Serrano - Els complements directes i els pronoms
 
 
Si voleu rebre cada divendres el butlletí InfoMigjorn Cap de Setmana heu de manifestar-ho explícitament en un missatge electrònic que heu d'enviar a l'adreça infomigjorn@telefonica.net en el qual heu de fer constar el vostre nom i cognoms i l'adreça electrònica on voleu rebre'l.
 
Els nous subscriptors podreu llegir en la web tots els butlletins d'InfoMigjorn i d'InfoMigjorn Cap de Setmana que s'han publicat fins ara.
 
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos, conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes, etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política lingüística, normativa, etc.
 
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací