Home d'una exemplar trajectòria cívica i humanista, ha participat en moltes empreses culturals, com ara la fundació del Diari de Valencia o de Noticias al Día, alhora que col·laborava amb els seus escrits al redreçament del País Valencià, amb articles publicats a gran part dels mitjans de comunicació valencians de caire progressista..
D'on provenen els vostres cognoms?
Tots dos, de Mallorca -Capó, de Búger, al bell mig de
l'illa. Després de l'expulsió dels moriscos vingueren a Benissa dues famílies
per instal·lar-s'hi.
Es deixa alguna vegada de ser
periodista?
Jo, no; sempre m'ha agradat donar la notícia i comentar-la
en unes poques línies. He escrit pel cap baix deu o onze mil articles.
On heu treballat?
Vaig entrar en “Jornada” el 1950, un periòdic
valencià de vesprada. Hi feia una crítica literària setmanal. M'hi portà Vicent
Ventura, personatge inoblidable. Vaig estar uns anys compaginant-ho amb els
estudis de Dret i el treball a la companyia d'autobusos”La Unió de Benissa”. A
casa es necessitaven els diners. Per cert, el director de “Jornada” era
el pare de l'alcaldessa de València, Rita Barberà. Vivia molt bé, era d'una
simpatia irresistible, però no era un periodista de raça.
Què us agradava fer?
Reportatges sobre els pobles, sobretot parlar amb els
vellets, perquè treien unes paraules que mai no havia sentit. El diari
“Información” d'Alacant m'envià a tots els pobles per fer-ne cròniques.
De política, no vaig poder fer-ne durant la dictadura, però després, i tant que
en vaig fer!
Per què no acabàreu Dret?
Perquè preferia anar de tertúlia amb els amics i no ho
necessitava. Quan vaig passar al “Levante”, ja cobrava decentment i de
nit me n'anava xerrar amb Vicent Ventura, Joan Fuster i Josep Iborra i no podia
amb tot: estudiar, treballar en la “La Unió de Benissa” i escriure per al
periòdic. Estudiar era el més complicat i com el periodisme m'ha agradat sempre
i aleshores no demanaven carnet, ho vaig tindre clar.
De què esteu més satisfet?
D'haver-me deixat Dret, perquè hauria segut un advocat
d'ínfima categoria, ja que no hagués pogut resistir tanta mentida.
Què recordeu d'aquelles tertúlies?
Anàvem a sopar al restaurant ”Casa Pedro”, enfront de
l'hotel Astòria. Més de quatre voltes el propietari em pagà el sopar, perquè no
teníem ni un duro. Quasi sempre era un entrepà. Parlàvem de tot un poc, però
mirant sempre a totes bandes perquè mai no sabies qui podia sentir-te. Amb més
llibertat parlàvem al despatx del pare Espasa, director del Col·legi Sant Tomàs
de Villanueva. Tenia tant de poder que no podia acomiadar-lo ni l'arquebisbe,
però fart de tanta persecució va dimitir i tornà a Dénia, el seu poble.
Què pensàveu d'aquella època?
No ens deixaven pensar. Hui la gent pensa a fer diners;
nosaltres, a sopar. Com que no hi veies un horitzó, no hi havia esperances i no
parlaves. El director del periòdic em deia: “Pots fer el que vulgues amb total
llibertat i criticar l'ajuntament, però res més”. Abans d'arribar-li al director
l'article, tu ja t'havies autocensurat.
I quan arribà la transició?
Un poquet abans ja podíem dir alguna cosa, però no massa
tampoc. Jo ho tenia pitjor, perquè mon pare havia estat a la presó.
Per què us agrada el periodisme?
Per la seua immediatesa.
Parlem del vostre pare...
Durant la República fou alcalde de Benissa. En acabar-se la
guerra, era al port d'Alacant quan els vencedors començaren a disparar
indiscriminadament; es va salvar de miracle. Se l'endugueren al Campo de
Almendros i després el reclamaren de Benissa. Un dia el vaig veure baixant les
escales d'un carrer. Anava nugat amb un cordill entre dos guàrdies civils.
I què vau sentir?
Em vaig quedar desorientat, tenia onze anys i a eixa edat
no pots pensar que ton pare siga un delinqüent o un represaliat polític. Me
n'aní corrent a casa a dir-li-ho a ma mare i deduírem que se l'enduien a la
presó de Dénia. Passà després per Albatera, Alacant i Santoña, on el condemnaren
a mort, però com no havia matat ningú, portàrem avals de tothom i li rebaixaren
la pena a trenta anys, però s'hi estigué sis anys i mig gràcies a un indult.
Abans de tornar a casa, estigué desterrat a València. Com li prohibiren
reincorporar-se a “La Unió de Benissa”, m'admeteren a mi.
Com descobríreu les vostres arrels?
Fent la mili a Palma vaig anar a Búger, on tots es diuen
Capó i molta gent s'assembla a mi. Per cert, hi vaig treballar per al diari
“Baleares” fent entrevistes. En tornar, em vaig encarregar de
l'administració de “La Unió de Benissa” i vaig entrar en
“Información”.
Per quins altres periòdics passeu?
Pel “Diari de València” i “Noticias al día”,
obert per la impremta que hi havia al costat de l'Astòria, famosa perquè feia
els cartells de les corregudes de bous; però sense abandonar “La Unió de
Benissa” i “Información”. Hi havia dies que ni em gitava. Quan torne a
Benissa per treballar en una empresa familiar, em vaig dedicar als articles
d'opinió.
També heu escrit per a “El Temps”, “Saó”,
“Mediterráneo”...
La temàtica era molt diversa. Per exemple, en arribar la
democràcia, vaig trobar en Zaplana un niu de notícies i, després, en Rajoy,
perquè és molt fàcil parlar-ne: només descrivint-lo ja en tens prou.
I de Rita Barberà?
No, a Alacant, València no té res a fer. Si hagués estat la
Castedo, ho hauria tingut també molt fàcil.
Algú ha dit que a Benissa hi ha dues referències
irrenunciables: la Puríssima Xiqueta i Bernat Capó. Per què?
Supose que per escriure sobre costums, cultura popular...
Bullent arribà a crear un premi de cultura popular amb el meu nom.
Com heu aconseguit ser profeta a casa vostra havent
tants envejosos?
Crec en l'exemple, no ataque a ningú, em porte bé amb la
majoria.
El 2001 l'Associació d'Escriptors en Llengua
Catalana us ret un homenatge i us nomena Soci d'Honor.
Sí, i n'estic orgullós.
Parlem de la vostra obra:
El 1978 apareix «Estampes pobletanes», rent del costumari
valencià.
El 1980, «Espigolant pel rostoll morisc», el millor que he escrit. És un llibre de viatges sobre els poblets muntanyencs de la Marina.
El 1982, «Rèquiem per una amistat» i, entre 1992 i 1994, el «Costumari valencià».
El 1980, «Espigolant pel rostoll morisc», el millor que he escrit. És un llibre de viatges sobre els poblets muntanyencs de la Marina.
El 1982, «Rèquiem per una amistat» i, entre 1992 i 1994, el «Costumari valencià».
Quin llibre recordeu més satisfet?
«On ets, Gigi?» (1992), pel seu caràcter emotiu. Gigi era
el gosset que li vaig regalar a Lola, la meua dona, i es va perdre. Fou, fins i
tot, traduït a l'anglès.
Com veieu el present?
Desastrós, perquè les mentides ixen amb tanta facilitat! El
qui diu mentides sap que està dient-les i les diu perquè està jugant-se la
poltrona. La mentida s'ha fet habitual. Hi ha polítics que neguen haver-les
dit... Quan em passa la ràbia, m'assec i comence a escriure... Ara estic amb
unes memòries que em distrauen d'allò més.
No creieu que la gent, avui, és més crèdula i
inculta que mai malgrat els ingents mitjans amb què compta?
Sí, i tot comença a l'escola, on no s'estudia com caldria.
Els qui decideixen només volen dades i dates i això no aprofita per
res.