InfoMigjorn Cap de
Setmana
Butlletí número 206 (divendres 22/08/2014) -
Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
SUMARI
1) Eugeni S. Reig - tots
d'un ventre i cadascú el seu
temple
2) Eugeni S. Reig - traure
l'aclarida
3) Antoni Llull Martí - Calces i
mitges
4) Pere Ortís - Empobriment de la
llengua catalana. Tot allò que li hem fet perdre i que cal restituir-li.
Fraseologia lèxica. Lletra O.
5) Emili Casanova - Ullada
històrica dels sufixos genticilicis catalans
6) Josep Daniel Climent - Fidelitat vers les
nostres coses
7) Quaderns de Migjorn : revista d'estudis
comarcals del sud del País Valencià Núm. 2, 1994-1995
8) Neus Nogué Serrano - Una mica
d'exercici
1)
Entrada de Lèxic valencià d'ahir i
de hui d'Eugeni S. Reig
tots
d'un ventre i cadascú el seu temple
Frase que s'usa per
a posar de manifest que, en un col·lectiu format per diversos germans (dos o
més), cadascú té el seu temperament, el seu caràcter, la seua manera de
ser.
|
–Pareix mentira que eixos xiquets siguen germanets. Es comporten
d'una manera completament diferent.
–¡Ai filla meua! Tots d'un ventre i cadascú el seu
temple. |
El Diccionari Català-Valencià-Balear
d'Alcover-Moll, en l'entrada temple,
arreplega la variant tots són d'un ventre, i cada un té son temple i
aporta aquest exemple de la
Rondalla de Rondalles de Benet Monfort (València,
1776):
|
Tenia dos germans... Vostés reparen, tots d'un ventre, y cadascú
de son temple. |
En la
narració La idea de l'emigrant d'Enric Valor podem
llegir:
|
Vicent era deu anys més gran que Bernat. I no semblaven germans,
ni tan sols físicament. Potser una retirada com de cosins. Tots d'un
ventre i cadascun del seu tempre, deien els vells que els
coneixien. |
La
paraula temple és una variant formal de tempre, forma antiga de
tremp, i significa ‘temperament, caràcter psíquic, manera de ser, de
comportar-se, d'actuar, de reaccionar una persona'.
Joan
Coromines en el seu DECat (VIII, 747b7) diu: «La forma tempre fou
certament la dominant o general en la llengua antiga o tradicionalista: L'hem
vista ja en JRoig, i era usual des del S. xiv almenys».
Evidentment Enric Valor escriu tempre perquè intenta recuperar en
la seua obra literària aquesta forma antiga amb r, i però la forma que
actualment emprem tots els valencians és temple, amb
l.
Encarna Sant-Celoni usa la dita en la seua novel·la Al cor, la
quimereta.
|
Té barra, la cosa!, les tres d'un mateix ventre i cada una d'un
temple, menys a l'hora de fer maldats, que sempre van a vore quina
de les tres se n'emporta la
palma... |
Observem que la novel·lista de Tavernes de Valldigna sí que empra la
forma temple, amb l, però ho escriu en
cursiva.
En el
glossari que hi ha al final del llibre trobem ser d'un ventre i cada un -a
d'un temple: es diu dels germans que són de caràcter
diferent.
En valencià també es
diu: dos
fills d'un ventre, i cada u del seu temple;
tots
fills d'un ventre i cadascú de són temple
La llengua estàndard sol
emprar:
En castellà es
diu:
diez hijos de un vientre y cada uno es
diferente;
muchos hijos de un vientre, y cada cual de su
miente;
siete
hijos de un vientre, cada uno de su miente
NOTA
1: El texts dels exemples podem
trobar-los:
– La idea de l'emigrant dins de l'Obra
Literària Completa d'Enric Valor, volum III, Fernando Torres Editor, S.A.,
València 1982, p.209.
– Al cor, la quimereta d'Encarna
Sant-Celoni, Editorial Tabarca, València 2002.
NOTA
2: Done les gràcies a Joan
Mascarell i Gasol per la seua ajuda.
Entrada de Lèxic valencià d'ahir i
de hui d'Eugeni S. Reig
traure
l'aclarida
Aconseguir entendre
alguna cosa que era fosca, confusa, que estava amagada, que no es podia
comprendre. Resoldre un problema, descobrir un secret, desvelar un
misteri.
|
–¿Per fi has pogut traure l'aclarida?
–Sí, m'he passat tres setmanes pegant-li voltes al nano i al remat
ho he vist clar. Ara ja sé com
funciona. |
Aquesta expressió la conec del parlar d'Alcoi. Ma mare l'usa
habitualment.
En valencià també es diu: trobar la
solució
La llengua
estàndard sol emprar: treure el desllorigador, trobar la
solució
En castellà es
diu: encontrar (o
hallar) la solución
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES
PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma,
2009, pàg.
108)
Calces i
mitges
Antoni Llull Martí
En la
nostra llengua, com ocorre amb totes les altres que són parlades en distints països o regions, hi ha paraules que un lloc tenen un
significat i en un altre
on es parla la mateixa llengua en tenen un distint, i això pot esser causa
de malentesos i situacions incòmodes. El fet que vaig a contar-vos
succeí fa prop
de cinquanta anys a Barcelona a una senyora, aleshores una
joveneta,
mallorquina. Era l'època en què les teles de niló eren una novetat, i
ella s'havia comprat unes calces d'aqueix teixit de fibra sintètica. Estaven ella i
els seus pares
amb uns amics catalans prenent un refresc a la terrassa d'un bar cèntric
i ella, amb tota la innocència del món, els va contar que s'havia
comprat unes calces de niló, que duia posades, i els va demanar: «Les voleu veure?»
Els catalans, visiblement torbats, respongueren que no, que no calia, però
ella, sense
escoltar raons, tota ufanosa allargà una cama, amb falda fins al genoll, i
els mostrà la meravella, i aleshores descobriren que les calces
eren les mitges i no
les bragues que ells havien suposat.
Potser més d'un lector es preguntarà com és que a Mallorca els deim, a
aqueixes peces del vestuari, calces, mentre que a Catalunya els
diuen mitges. La resposta és ben senzilla. Dins l'edat mitjana les calces anaven
dels peus als genolls, i podien esser de cuiro o de llana o d'algun tipus de tela. Amb
el temps i
l'evolució de la moda, les calces anaren allargant-se, arribant primer a
les cuixes i
finalment a la cintura. Dins el segle XVI, qualcú va tenir la idea de xapar les
calces a
l'altura de les cuixes o part davall dels genolls, fent-ne dues peces
diferenciades, i a
Catalunya a les de la part de baix els digueren mitges calces, i
seguiren dient calces a les de la part de dalt, que amb el temps
evolucionà cap a una
nova peça prou diferenciada a la qual es donà el nom de calçons. A
Mallorca i a
València, i a alguns llocs del Principat, abreujaren allò de mitges calces
deixant-ho en
calces, i a la major part dels territoris de parla catalana ho feren
eliminant
l'altre mot, deixant-ho en mitges. En castellà es procedí de la
mateixa manera, reduint medias calzas a medias. Una altra cosa
curiosa és que en portuguès calças és el
nom que es dóna als calçons o pantalons, calcinhas o
cuecas als calçotets o bragues, i meias a les mitges.
Empobriment de la llengua catalana.
Tot allò que li hem fet
perdre i que cal restituir-li.
Pere
Ortís
Fraseologia
lèxica.
Lletra O.
“Olor a”. Olor
de.
Això fa olor de florit. Sentir olor de roses.
5)
Publicat en el blog Interés per la llengua dels
valencians dimecres 9 de juliol del 2014
7)
8)
Publicat en el blog en altres paraules dimecres 16 de
juliol del 2014
- - - - - - - - - - - - - - - -
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
-
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis
vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat
aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu
moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés,
la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de
correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un
missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net