tonyina
Dit d'una dona,
molt grossa, exageradament grossa.
|
–Mira, eixa és la que li agrada al teu
fill. –Fosca, ¡quina
tonyina! |
Per a
expressar que una dona està molt grossa sempre he sentit dir està feta una
tonyina. Sempre ho he sentit referit a les dones, mai als hòmens. Per a dir
que un home està molt gros he sentit dir està fet un betgejo, està fet
un botjonjo, està que peta, està gord com un porc, està de
bon any, està a punt de rebentar, pareix un orso marí i
d'altres semblants, però mai res relacionat amb la
tonyina.
En el
Diccionario general valenciano-castellano de Joaquim Martí i Gadea, en
l'entrada tonyina diu: «Persona rechoncha ó muy gruesa». També arreplega
«estar ú fet una tonyina Estar uno muy pesado.» Si la paraula
pesado significa 'obés, molt gros', hi estic d'acord, encara que ja dic
que jo no he sentit mai l'expressió en masculí. Si pesado vol dir
'molest, enfadós, carregós' no hi estic d'acord.
En el
DVal, en l'entrada vaca, diu: «com una vaca Gras». Jo, això, en
valencià, no ho he sentit mai de la vida. En castellà, sí. En castellà he
sentit, per a dir que una dona està molt grossa, está hecha una vaca,
però sempre referit a una dona, mai a un home. Actualment ja no es diu tant com
abans, ara la moda és dir está hecha una foca o està hecha una
ballena. En valencià no he sentit dir mai res de vaques, de foques ni de
balenes per a comparar-les amb les dones grosses, sempre he sentit està feta
una tonyina o, simplement, ¡quina tonyina!
Avui
en dia, els jóvens, imitant el castellà que escolten a la televisió i al cinema
o que lligen en els acudits dels diaris madrilenys, usen foca a on sempre
hem dit tonyina. No estaria gens malament que férem servir les paraules i
expressions que ha creat l'enginy del nostre poble i que ens deixàrem
d'imitacions servils.
torró
Importunació,
insistència en una qüestió determinada que resulta molesta i
pesada a qui
l'escolta.
|
¡I quin torró que m'ha donat la xiqueta del dimoni tot el sant
matí!: que volia la nineta, que volia la nineta, que volia la nineta. No
sé si he vist mai en tota la meua vida una xiqueta tan pesada com esta.
¡Que se l'enduga sa mare i que no me la porte mai més que ja n'he tingut
prou, ja! |
Conec
la paraula del valencià d'Alcoi, a on és molt corrent.
Tot allò que li hem fet
perdre i que cal restituir-li.
“Más abajo”. Més avall. Baixa més avall. L'armari ha d'anar més
avall.
“Más arriba”. *Més a dalt”. Més amunt. Més cap dalt. Això
tira-ho més amunt. Tots un pèl més cap dalt.
“Materia prima”. *Matèria prima”. Matèria primera. Matèria
primera per a la indústria.
L'estudi de la negació és un camp lingüístic ple de sorpreses. De l'expletiva a la doble, presenta curioses subtilitats que, en general, dominem de manera intuïtiva però que de vegades propicien l'error.
Diria que ho és l'arrencada epistolar d'un polític que dimecres va dir adéu al seu partit: “Aquesta és una carta que no hauria desitjat fer mai”. Escrita així, aquesta frase expressaun no desig. Perquè expressi un desig-com ell volia- hem de moure el no :“que hauria desitjat no fer mai”.
El matís és tan fi que l'errada és disculpable. Només que canviem desitjar per voler la frase funciona: “que no hauria volgut fer mai” vol dir, exactament, “que hauria volgut no fer mai”. I és que amb un no vull tambéexpressem una voluntat: no pas una no voluntat.
Els lingüistes anomenen negació anticipada a aquesta estratègia de negar una oració subordinada posant el no a la principal. I hem de vigilar, perquè només la permeten certs verbs. En d'altres, quan movem el no canviem el sentit de la frase. És una asimetria que depèn totalment del significat dels verbs.
“No sembla que ho entengui” vol dir “Sembla que no ho entengui” i “No crec que vingui” vol dir “Crec que no vindrà” però “No és possible fer-ho abans” no vol dir “És possible no fer-ho abans” i “No cal confondre les coses” té un sentit força diferent que “Cal no confondre les coses”.
L'ús de la negació amb el verb caldre deu ser la font més important d'errors, perquè tendim a imitar l'estructura castellana no hay que, que tant pot equivaler a un formal cal no com a un col·loquial no cal.
Per exemple, no hay que olvidar ha de ser cal no oblidar i no pot ser no cal oblidar (un error molt estès) perquè el que estem dient és que és necessari no oblidar -que és molt important tenir present- i no pas que es pot oblidar si es vol però que no és obligatori.
En canvi, no hay que preocuparse equival a no cal amoïnar-s'hi.