InfoMigjorn Cap de Setmana
 
Butlletí número 203 (divendres 01/08/2014) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
 
SUMARI
 
1) Eugeni S. Reig - tirar-se del llit
 
2) Eugeni S. Reig - tocar ferro
 
3) Antoni Llull Martí - Ca, gos, cus, cussa
 
4) Pere Ortís - Empobriment de la llengua catalana. Tot allò que li hem fet perdre i que cal restituir-li. Fraseologia lèxica. Lletra L.
 
5) Albert Pla Nualart - Una sinonímia que continua sent discutida
 
6) Núria Puyuelo - Una reina sense «z»
 
7) Salvador Pardo - Llenguatge administratiu
 
8) Neus Nogué Serrano - Sobre les perspectives laborals de la Filologia Catalana
 
 
 
1)

 

Entrada de Lèxic valencià d'ahir i de hui d'Eugeni S. Reig

 

(Llibre inèdit)

tirar-se del llit

Alçar-se algú del llit ràpidament.

Vaig vore que ja eren les nou del matí i, immediatament, em vaig tirar del llit i em vaig vestir en dos grapats.

Aquesta expressió és d’ús habitual a Alcoi.

L’escriptor Enric Valor i Vives l’usa en la seua prosa literària. Així, en la novel·la L’ambició d’Aleix podem llegir:

Quan, aquella mateixa vesprada, es va despertar, es tirà del llit i va sentir l’habitació molt enfredorida.

I una mica més avant trobem:

Va sentir hores: les tres. Es va redreçar i va comprovar el silenci. Es tirà del llit i començà a vestir-se, la seua ment encara entre la realitat i el somni.

En la rondalla El príncep desmemoriat d’Enric Valor, llegim:

–Què és açò? –es diu a mitja veu.

I es tira del llit i es vestix en dos grapats, puix s’enfredoria. Llavors va sentir una desagradable rialleta:

–Hè, hè, príncep Girau!

I en la rondalla El darrer consell, també d’Enric Valor, podem llegir:

Deixa la daga, torna al seu llit, tot adolorat, i per fi s’adorm.

A la matinada, va sentir que pegaven dos colpets a la seua porta. L’Andreu es tirà del llit i digué:

–Ja anava a alçar-me!

 

En valencià també es diu: alçar-se
La llengua estàndard sol emprar: llevar-se
En castellà es diu: levantarse
 
NOTA:
- Els texts de la novel·la L’ambició d’Aleix que he posat com a exemples podem trobar-los en Obra Literària Completa d’Enric Valor (volum III), Fernando Torres Editor, S.A. (València, 1982), el primer en la pàg. 109 i el segon en la pàg. 163.
- Valor i Vives, Enric; El príncep desmemoriat dins Rondalles valencianes (6é volum, Edicions del Bullent, Picanya, 1986, pàg. 46)
- Valor i Vives, Enric; El darrer consell dins Rondalles valencianes (8é volum, Edicions del Bullent, Picanya, 1988, pàg. 77)
 
 
 
2)

 

Entrada de Lèxic valencià d'ahir i de hui d'Eugeni S. Reig

(Llibre inèdit)

tocar ferro    

Prevenir-se contra la mala sort, contra la desgràcia, contra l’infortuni.

–Jo ja conec tres casos de persones que s’han jubilat als seixanta cinc anys i, als pocs mesos, s’han mort.

–¡Fosca! Deixa’m que toque ferro, que jo faig els seixanta cinc anys despús-demà l’altre.

L’expressió tocar ferro és d’origen medieval. En l’edat mitjana era costum llogar, per a cometre assassinats, individus que quasi sempre eren malcarats i sovint tenien defectes físics com ara ser geperuts, coixos o torts. Quan es veia que s’acostava algú de mal aspecte, s’avisava l’amic dient-li ‘toca ferro’, que volia dir que agafara l’espasa, el punyal o qualsevol arma adient, que en aquella època eren de ferro, a fi de posar-se en guàrdia per a defendre’s d’una possible agressió. Aquesta expressió ha arribat fins als nostres dies i, en l’actualitat, és encara emprada per les persones supersticioses. En castellà, per a expressar el mateix concepte, s’usa l’expressió tocar madera. Si cerquem l’entrada tocar en la primera edició del Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans (1995) trobem: «tocar ferro (o tocar fusta) Prevenir-se contra la mala sort». En la segona edició del DIEC ho diu exactment igual. El Diccionari de la Llengua Catalana de l’Enciclopèdia Catalana, tercera edició ampliada i actualitzada (Barcelona, novembre de 1993) arreplega tocar ferro però no tocar fusta. En les entrades ferro i fusta no diu res, però en l’entrada tocar diu: «10 tocar ferro fig OCULT Prevenir-se contra la mala sort». En canvi, en el Gran Diccionari de la Llengua Catalana de l’Enciclopèdia Catalana (1a edició, Barcelona 1998), en l’entrada tocar, diu: «tocar ferro (o fusta) fig OCULT Prevenir-se contra la mala sort». Es veu molt clar que està copiat del que diu la primera edició DIEC, que es va editar tres anys abans que el GDLC. ¿Què significa que en el DIEC i en el GDLC diga «tocar ferro (o tocar fusta)»? Considere que és una mostra més de servilisme lingüístic envers el castellà. Com que en castellà es diu tocar madera, nosaltres fem la traducció literal i la convertim en normativa. Ho trobe vergonyós. Jo sóc partidari d’acceptar els castellanismes que, o bé són molt antics entre nosaltres i podem considerar-los com a lèxic nostre d’origen castellà, o bé és convenient acceptar-los per la seua utilitat. Acceptar calcs del castellà, com ara tocar fusta, que no són gens antics en la nostra llengua i que, damunt, són totalment innecessaris perquè són inútils, em sembla un autèntic suïcidi.

En el Diccionari Català-Valencià-Balear d’Alcover-Moll no diu absolutament res de tocar fusta, però en canvi l’expressió tocar ferro apareix tant en l’entrada tocar com en l’entrada ferro. En l’entrada tocar diu: «Tocar ferro: prevenir-se contra la mala sort». I en l’entrada ferro diu: «Cult. pop.—Es general la superstició de creure que tocar ferro o qualsevol objecte metàl·lic és eficaç per a evitar un malefici. Per això, en tenir por d'alguna persona o cosa que porta mala sort, la gent supersticiosa procura «tocar ferro».—Diuen que mossegar ferro amb certa freqüència, evita el mal de queixal (Arx. Trad. i, 185).»

El Diccionari de locucions i frases fetes de Joana Raspall i Joan Martí arreplega tocar ferro però no tocar fusta. Diu: «tocar ferro Conjurar un malefici. | Ex: Dius que no t’ha succeït mai cap desgràcia anant amb cotxe? Toca ferro! No fos cas que en sortir d’aquí tinguessis un accident. ║SIN: no cridar massa, no refiar-se. | Ex: Ara per sort les coses marxen bé. [Toca ferro, no cridis massa, no te’n refiïs], que duri!»

El Diccionari de frases fetes català-castellà castellà-català de Joan Abril Español arreplega tocar ferro però no tocar fusta. Diu: «tocar ferro (v. sin. no cridar massa) tocar madera»

El Diccionari de sinònims de frases fetes de M. Teresa Espinal (2004), en l’apartat PREVENIR-SE, recull tocar ferro i tocar fusta i en els dos casos diu: «SV prevenir-se contra la mala sort (IEC)» Es veu ben clar que l’autora ha inclòs tocar fusta únicament i exclusivament perquè ho ha vist en el Diccionari de la Llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans.

Fóra bo que els responsables de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans ens explicaren per quins motius han decidit incorporar el castellanisme innecessari tocar fusta en el DIEC.

Cal dir que en la major part de llengües del món com ara l’anglés, el francés, el romanés, el rus, el búlgar, el portugués, el grec, el turc i moltes més, per a prevenir-se contra la malaurança, es toca fusta, com en castellà. En canvi els italians toquen ferro, com nosaltres. En altres cultures no es toca ni ferro ni fusta, es creuen els dits, cosa que també fem nosaltres. El costum de tocar fusta per a previndre la mala sort és molt antic –té milers d'anys–  i, molt probablement, es remunta a la religió dels celtes –poble que en l’antiguitat va ocupar la major part d’Europa– el quals consideraven que els arbres eren éssers sagrats. Tocant el tronc d’un arbre demanaven la seua protecció. El cristianisme es va apropiar d’aquesta antiga creença –com ho va fer també en molts altres casos– i va substituir l’arbre per la creu de Crist, que era de fusta. La nostra expressió tocar ferro és molt més moderna, és d’origen medieval, però des d’aleshores ençà és l’única que hem usat, i ja fa uns quants centenars d'anys que nosaltres toquem ferro. Si darrerament tocar fusta pren cada volta més volada, no és perquè ressuscitem una expressió de fa milers d’anys ni tampoc perquè eixa expressió s’empre en anglés, en rus, en búlgar o en turc, és únicament i exclusivament perquè calquem l’expressió que s’usa en castellà que és la llengua que ens pressiona i ens influïx. En la nostra llengua, tocar fusta no és ni una expressió ancestral que hem ressuscitat ni una expressió universal que ens acosta a la major part de les llengües del món, és només un castellanisme, així de clar i així de cru. Un castellanisme que hauríem de combatre amb totes les nostres forces.

Abans, quan algun xicon deia toca ferro, s’agafava ostentosament els genitals volen fer veure que tenia els testicles d’eixe metall. Actualment he vist que quan algú diu toca fusta es toca el cap amb el dit índex volent expressar, per tal de fer una gracieta, que té el cap de fusta. Diuen que els pobles tenen la sort que es mereixen, la sort que es guanyen a pols. Nosaltres hem passat de ser un poble amb els testicles de ferro a ser un poble amb el cap de fusta.

 

En valencià també es diu: creuar els dits
La llengua estàndard sol emprar: creuar els dits, tocar ferro
En castellà es diu: cruzar los dedos, tocar madera
 
NOTA 1: Tot seguit done un parell d’exemples literaris, un del 1902 i l’altre del 2002.
 
1) Víctor Català [Caterina Albert i Paradís], Dramas rurals (1902)

«Y si mal miradas en públich y temudas en secret eran las Concas abans de nàixer aquella criatura, molt més ho foren després de tenir la. Cap dòna s'atrevia a passar davant de casa d'ellas sense dir entre dents: Jesús, Maria y Joseph!, tot farfullant en la butxaca de les faldillas en busca de las claus de la calaixera o del guarda-robas; perquè és cosa sabuda de bona tinta que, ab qui és amatent en tocar ferro, los maleficis de bruixas y esguerrats no hi poden res.»
 
2) Gaspar Hernández, "Addiccions modernes" (Diari El Mundo, edició de Catalunya, 08/11/2002)
 
«El mòbil és un aparell malèvol. Segurament ens l'han enviat els déus: volen castigar la nostra verborrea. Parlem massa. I curiosament es va sepultant en l'oblit l'art de la conversa (gairebé ja ningú fa converses de llarg recorregut, a excepció del tumultuós Fidel Castro, capaç, com informava ahir aquest diari, de parlar vuit hores seguides amb Spielberg. Castro té molta bateria). Les antigues converses, tan fascinadores, tan reposades, actualment són etèries com un miratge. Tornant a les factures, els de l'associació Proyecto Hombre afegeixen un altre hàbit que ve a matisar els símptomes de l'addicció, un hàbit que ens tranquil·litza perquè molts encara no el tenim (toquem ferro): l'enviament de 200 missatges al dia. El camí que porta cap aquest desfici està format de soledat, fracàs escolar, la mort d'algun parent, o algun desengany amorós. El mòbil com a recipient on buidar les angoixes existencials de l'adolescència.»
 
NOTA 2: Done les gràcies a Jordi Palou i Masip pels exemples literaris que m’ha aportat. Així mateix done les gràcies als membres de la llista Migjorn per les informacions i comentaris que varen fer sobre aquesta locució i, de manera molt especial, a Joan Mascarell i Gasol.
 
 
3)
 
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 106)
 
Ca, gos, cus, cussa
 
Antoni Llull Martí
 
El mot ca, descendent del llatí canis, era el nom que per tot allà on es parlava la llengua catalana es donava en temps antic a aquest animalet tan simpàtic, però per devers el segle XIV començà a usar-se a alguns llocs el mot gos, que acabà substituint el clàssic ca en una gran part del domini lingüístic. Sembla que gos, com el llenguadocià gous, sortí de la veu usada per cridar l’animal, com el nostre cus, sobre el que es formaren cussa i cussó. Sortosament, a les Illes, i alguns llocs del Principat, hem conservat la denominació clàssica, la més antiga, que hagués estat una pena que hagués deixat d’esser usada en la nostra llengua.
 
També en castellà hi hagué una substitució de can per perro, vocable exclusiu d’aqueixa llengua, i que probablement prové de la veu prrr o brrr amb la qual els pastors cridaven el ca guardià perquè posàs ordre en el ramat. També s’usava perro com a terme despectiu per insultar qualcú, sobretot els sarraïns, heretges i soldats enemics, i perra era un dels pitjors insults per a una dona, com també ho era i ho és encara el nom de la cussa en anglès, bitch, mot usat també en la locució son of a bitch ‘fill de puta’. Així mateix és gros, que el nom d’un dels animals més simpàtics i fels hagi estat i sigui usat com a insult!
 
Una curiositat lingüística és que en el mallorquí dels segles XIX i el XX s’hagi usat (potser encara qualcú l’usa) la forma castellana perro (pronunciada amb la e oberta: pèrro), per referir-se a una situació molt dolenta, com havia passada una nit de perros, expressió usada per mossèn Alcover a les seves rondalles, i també es diu o es deia quina vida més perra, i donar-se a perros volia dir estar molt enrabiat per una cosa a la qual no es podia posar remei. Solia usar-se en condicional, parlant de qualcú que estava molt empipat: s’hauria donat a perros. Record haver-ho sentit dir a persones majors quan jo era jove. Això deu venir del castellà darse a perros, per ‘desesperar-se’, però també en italià hi trobam una expressió idèntica: darsi a’ cani. També es diu en castellà humor de perros i tiempo de perros i perro mundo. Una pel·lícula italiana que per devers els anys seixanta tingué molt d’èxit es deia Mondo cane, una mena de documental dels dois i perreries que fan els humans de distintes parts del món.
 
4)

Empobriment de la llengua catalana.
Tot allò que li hem fet perdre i que cal restituir-li.

Pere Ortís

Fraseologia lèxica.

 
Lletra L.
 

      “Lo cual”. *Lo qual”. La qual cosa. Plou, la qual cosa vol dir que el terreny és moll.

     “Lo mejor que pueda. *Lo millor que pugui”. Tan bé com podré. Ho faré tan bé com podré.

 

 

5)
 
Publicat en el diari ARA dissabte 12 de juliol del 2014

Tot i el dictat explícit de la norma actual, no acaba d’haver-hi un clar consens a l’hora d’acceptar que seguir sigui sinònim de continuar quan aquest verb fa d’auxiliar en una perífrasi amb gerundi (“Continua/ segueix fent-ho”).

Fabra, en una conversa filològica, tracta com a castellanisme aquesta perífrasi amb seguir i l’exclou del seu DGLC. Però aquest parer topa amb el de Coromines al DECLC i amb el d’Alcover al DCVB, que la veuen antiga i genuïna.

Certament, aquest ús de seguir té l’aval de bons escriptors i fins i tot a Fabra se li escapa algun cop. Per això, gramàtics com Ruaix o Badia el veuen correcte, tot i que aconsellen recórrer al menys ambigu continuar. L’IEC fa un pas més i no mostra cap mena de preferència quan entra al DIEC1 (1995) seguir + gerundi com a sinònim de continuar + gerundi.

Però un estudi recent de Sandra Montserrat (Universitat d’Alacant), que està basat en l’utilíssim CICA (Corpus Informatitzat del Català Antic) -què haurien donat Fabra o Coromines per tenir-lo!-, aboca més llum sobre aquest debat.

L’estudi dóna primer una ullada a la Romània i constata, per exemple, que el francès i l’occità no admeten aquest seguir i fan la perífrasiamb infinitiu (“ Il continue à pleuvoir ”), mentre que l’italià (que també opta per l’infinitiu), el portuguès o, esclar, el castellà sí que l’accepten.

Pouant ja del CICA, s’adona que en català antic la perífrasi habitual era continuar (a) + infinitiu (“Ell va continuar (a) parlar”) i que la de continuar + gerundi apareix al XVII i és molt poc freqüent fins al XIX. Sembla, doncs, d’influència castellana. En el cas de seguir + gerundi, la influència ja passa a ser evident: no apareix fins a finals del XIX i el castellà la té des del XIII.

Tot plegat ens porta a pensar que la intuïció (Fabra) de vegades afina més que l’erudició (Coromines), i ensconvida a revifar un ús de continuar que últimament ha minvat molt.

 
6)
 
Publicat en el suplement de cultura del diari EL PUNT AVUI divendres 27 de juny del 2014
 
Una reina sense «z»

Núria Puyuelo
 
Ja fa una setmana que la princesa d’Astúries, Letizia Ortiz Rocasolano, és la reina Letícia. A hores d’ara ja poques vegades es recordarà el seu nom de soltera, amb aquesta «z» que tan estranya se’ns va fer, almenys als catalans, quan es va destapar que era la parella del llavors príncep Felip. Segons la tradició als reis i les reines, i als prínceps i les princeses, se’ls catalanitza el nom. És a dir, en el cas de la nova reina, el nom perd la «z» a favor de la «s» i incorpora l’accent en ser un mot esdrúixol. En molt pocs casos es catalanitzen els noms de persona, perquè com a norma general es manté la forma original (i si no recordin com va haver de lluitar per les Espanyes en Carod perquè li respectessin el nom de Josep-Lluís). Per tant, els antropònims s’han d’escriure en la llengua originària (Pablo Picasso, Barack Obama, François Hollande) i nomes en comptats casos es canvia la forma. A part del nom dels reis (la reina Isabel II d’Anglaterra, el rei Joan Carles I) i de les dinasties (Borbó, Plantagenet, Habsburg, Savoia), es tradueixen al català els papes —el papa Joan Pau II, el papa Benet XVI o el papa Francesc I—, els sants (sant Ignasi, santa Anna, sant Francesc d'Assís), els patriarques eclesiàstics (Aleix II, Ciril I) i els noms de personatges històrics (reals o literaris) i mitològics. Així, s’escriuen catalanitzats: Alexandre el Gran, Juli Cèsar, Aristòtil, Galileu, sant Joan de la Creu, Miquel Àngel, Maquiavel, el Quixot, la Ventafocs, Blancaneu, etc.
 
D’altra banda, també s’adapten al català els antropònims que provenen d’alfabets no llatins, però en aquests casos normalment s’opta per transcriure el nom i adaptar-lo a la fonètica del català. Seria el cas d’Anton Txékhov, Dostoievski, Mikhaïl Gorbatxov, Abd al-Màlik o Deng Xiaobing, entre molts altres.
 
Uns altres noms que plantegen problemes són els de càrrecs o tractaments protocol·laris. Pel que fa als càrrecs, es tradueixen si el significat del mot d’origen i la forma catalana és el mateix, per exemple ministre, alcalde i president.
 
Les excepcions
 
No es tradueixen els noms de reis que no tenen forma catalana, com ara Haakon de Noruega, ni els noms de les parelles dels descendents reials si no provenen de famílies reials. Aquest seria el cas d’Iñaki Urdangarin.
 
7)
Llenguatge administratiu
Salvador Pardo
 
ACTE DE PARTICIÓ, d’extinció d’una cosa comuna (no “particional”).
ACTIU O CABAL HEREDITARI O RELICTE. El deixat pel qui es mor.
ACTIVITAT INNÒCUA, en oposició a les ACTIVITATS MOLESTES, INSALUBRES, NOCIVES I PERILLOSES.
“ACUÑAR”. Encunyar, emprentar. Encunyar un nou terme. Batre (una moneda, una medalla). Fer empremta amb encuny.
ACUSAR. Té dos complements, directe i preposicional: acusar el comptable de robatori. Acusament. Acusació, incriminació, imputació. La part acusadora. L’acusat –ada, inculpat –ada. Incriminar, inculpar. “Acusar recibo”: acusar, justificar la recepció, certificar la rebuda, acusament, justificant de recepció, avís de rebuda.
ADDENDA. Coses que cal afegir-hi (al final d’un llibre o d’un escrit).
“ADELANTAR”. Avançar, bestraure (diners). Avançar també és passar al davant. Un avançament temerari per la dreta. “Adelanto”: avanç, bestreta, avançament, acompte.
ADEQUAR. Adeqüe, adeqües, adequa, adeqüen (la síl•laba tònica és de). Però: evacue, evacues, evacua, evacuen (quadrisíl•laba, la tònica és cu).
“ADEUDAR”. Deure, endeutar-se. L’empresa deu dues mensualitats als treballadors. “Adeudo”: deute, dèbit, càrrec.
ADDICIÓ, suma, addenda. ADICCIÓ: dependència fisiològica o psicològica a una substància o a una pràctica. ADICIÓ: acció d’acceptar una herència. ADIR: acceptar una herència (tàcitament o expressament).
ADJUNTAR, Cal fer la concordança. Us tramet, adjunt, l’expedient. Us tramet, adjunta, la llista. Us tramet, adjunts, els currículums. Us tramet, adjuntes, les notificacions.
“ADMITIR”. Admetre. Admissió a tràmit d’un document. No admetem propines (no és pronominal).
“ADOLECER”. Patir, pecar de. El discurs peca de llarg.
ADOPCIÓ, AFILLAMENT. Una persona adulta passar a tindre sota la seua responsabilitat un o una menor que no és fill natural seu, i convertir-lo a efectes legals en fill seu. Adoptable, adoptand-a, adoptant. Adoptar, afillar. Adoptiu-iva.
ADSCRIURE. 1. Escriure al costat. 2. Agregar (algú) al servei d’un cos o una entitat. La van adscriure al servei diplomàtic. Adscripció.
“ADUANA”. Duana. Duanar: fer els tràmits perquè una mercaderia isca de la duana i pagar-ne els drets. Duaner-a (subst. i adj.)
ADDUIR: presentar, oferir, al•legar una prova, una raó, un argument.
ADVERAR, AUTENTICAR: donar com a ver o cert.
ADVERTÈNCIA: implica comminació, és severa, sota amenaça d’una sanció determinada. ADVERTIMENT, avís, remarca (sense comminació), i també escrit al començament d’un llibre per preparar-ne la lectura. Com a correcció disciplinària: prevenció (“apercibimiento”).
“AFIANZADOR”. Fiador –a, fiançador –a. “Afianzar”: fiançar, assegurar, afermar, refermar, consolidar, fiar.
AFIDÀVIT: declaració jurada per escrit feta davant una persona autoritzada legalmente.
AFINITAT: parentiu per matrimoni d’un cònjuge amb els parents de l‘altre cònjuge.
AFIRMAR. 1. Assegurar (oposat a negar). Ni ho afirma ni ho nega. 2. Afermar, fer ferm, ratificar-se. Afermar-se en les conviccions, afermar la personalitat. 3. Afermar el sòl.
“AFORO”. Aforament, cabuda, capacitat. La cabuda d’un local públic. Aforador –a. Aforat –ada: amb fur propi o especial, afranquit, -ida.
“AFRENTA”. Afront, greuge, ofensa, insult. Afrontament
AFRONTAR. Confrontar, ésser contigus (dos edificis); acarar (persones, documents), posar front a front, fer cara: afrontar la mort, el perill. Atendre un pagament. Sentir vergonya, afrontar-se.

 
8)
 
Publicat en el blog en altres paraules dimecres 24 de juny del 2014
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net
 
Si voleu donar-vos de baixa d'aquest butlletí, comuniqueu-ho enviat un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net