Comentaris al Diccionari normatiu valencià (XIII)

 

 

Eugeni S. Reig

 

 

● En l’entrada seure del DNV trobem:

v. intr. Estar, algú, sobre un suport de manera que el seu cos descanse sobre l'extremitat inferior del tronc. Vull seure al teu costat. Seure en terra. Els jugadors suplents seuen en la banqueta.

En l’entrada assentar del DNV trobem:

1. v. tr. i pron. Posar (a algú) sobre un suport qualsevol de manera que quede descansant sobre les natges. Assentar el xiquet en la cadireta. Assentar-se en una butaca.

2. v. tr. Posar (alguna cosa) sobre la base, de manera que quede en una posició estable. Assentar l'estàtua sobre un pedestal.

3. v. pron. Arribar, una cosa que fa moviment, a una posició estable, a un estat d'immobilitat, de repòs. La construcció encara s'ha d'assentar.

5. v. pron. GEOGR. Establir-se, una població, en un lloc d'una manera permanent.

6. v. tr. ECON./DRET Apuntar, anotar, inscriure, registrar. Assentar el que es cobra i el que es paga. Assentar una partida.

7. assentar bé  V. bé1 19.

8. assentar malament  V. malament 3.

9. assentar-se en el mig almud  V. almud 3.

10. quedar-se amb les barres assentades  V. barra 36.

Considere que:

1) La definició de l’entrada seure és correcta, encara que en lloc de posar inferior seria més adequat posar inferoposterior que expressa amb més exactitud a quina part del cos ens referim, no siga cosa que algú decidisca seure sobre la part inferoanterior i tinga problemes.

2) La primera accepció de l’entrada assentar ha de remetre a seure. Seure ha de ser el verb principal per a aquest concepte i assentar ha de ser secundari.

3) En l’entrada assentar no trobem la dita assentar (a algú) en cadireta que significa dir-li les veritats i posar-lo en el lloc que li pertoca. Aquesta dita s’ha d’incloure perquè és molt popular.

● En el DNV trobem que unflar és la forma principal i que inflar remet a unflar. Hauria de ser exactament al revés, ja que inflar és i ha sigut sempre la forma preferida per la llengua culta i podem trobar milers de texts literaris d’autors valencians de tots els temps que contenen les formes verbals d’inflar. És la forma que trobem en els nostres clàssics –com ara en el Tirant lo Blanc o en L’Espill de les dones– i és també la forma més acostada al seu origen etimològic, el verb llatí inflare.

Unflar és una variant formal molt valenciana que no hem de marginar de la llengua culta, per eixe motiu la vaig incloure jo en el meu llibre Valencià en perill d’extinció. Però una cosa és defendre-la, dignificar-la i salvar-la de l’extinció i una altra ben diferent és convertir-la en la forma principal i donar-li el paper protagonista.

Vull informar que en el meu parlar, el parlar tradicional d’Alcoi, no es diu unflar, es diu inflar. Jo no dic ni he dit mai de la vida unflar.

● En l’entrada pim-pam del DNV diu:

Soroll que fa una sèrie de colps secs o de tirs d'arma de foc.

Falta l’expressió en un pim-pam que significa, referit a qualsevol cosa, 'immediatament, ràpidament, en molt poc temps'. Equival a l’expressió castellana en un plis-plas.

● La tercera accepció de totxo remet a rajola. Ha de remetre a rajola 1.

● En l’entrada afaenat del DNV diu:

Dedicat a alguna faena.

Considere que seria més adequat:

Molt ocupat en la faena que està fent.

Una persona pot estar dedicada a una faena determinada i no estar gens afaenada. El que està afaenat està completament absorbit per la faena i no té temps per a quasi res més. Que u estiga dedicat a una faena determinada no impedix que la faça amb tota la parsimònia del món.

● En el DNV no trobem el colp d’ariet o impuls de Joukowski.

● En l’entrada afaitar del DNV no trobem l’expressió afaitar en sec que significa 'matar, assassinar'. És una expressió ben valenciana i molt antiga que conec de tota la vida, no és cap castellanisme. Trobe sorprenent que als redactors del DNV els haja passat per malla aquesta expressió.

Actualment, afaitar en sec significa també 'afaitar (a algú) amb una maquineta d’afaitar elèctrica'. És un significat literal que, evidentment, abans d’inventar-se les maquinetes d’afaitar elèctriques no existia.

● En el DNV trobem la paraula tonto amb la marca de col·loquial.

Joan Coromines en el seu DECat (VIII,561a50) diu respecte a aquest vocable: «mot comú amb el port., cast. i it. tonto, roms. tont, de creació expressiva; no és mot gaire castís en català [...], però és excessiu condemnar-lo en termes absoluts com a castellanisme.»

Jo, personalment, considere que no cal condemnar-lo ni en térmens absoluts ni de cap altra manera perquè dubte molt que siga un castellanisme. El vocable no és gaire antic. Apareix documentat per primera volta en la nostra llengua l’any 1627, en castellà només 57 anys abans, l’any 1570, i en portugués uns anys més tard, el 1715. És una paraula molt coneguda i usada pels valencians i és d’us general en bona part de la Romània. L’italià, el portugués i el castellà no tenen cap problema amb el mot en qüestió i nosaltres, si som capaços de traure’ns de damunt manies absurdes com ara pensar que un mot que acaba en o àtona ha de ser imprescindiblement foraster, tampoc en tindrem cap.

Per tant, considere que:

1) Cal eliminar la marca de col·loquial a la paraula tonto i donar-li el rang de paraula normal i corrent de la nostra llengua a fi que puga ser emprada sense complexos en la llengua culta, tant oral com escrita.

2) Cal incloure en el DNV derivats de tonto com ara tonteria, tontejar i entontir. El verb entontir, equivalent al castellà atontar, és una creació de la nostra llengua i no es pot considerar de cap manera un castellanisme. Entontir es forma amb el prefix en- i és un verb de la tercera conjugació mentres que el verb castellà atontar es forma amb el prefix a- i és de la primera conjugació.

3) Cal incloure en el DNV algunes expressions com ara fer el tonto, molt popular.

● La primera accepció de l’entrada afanyar del DNV diu:

Actuar, obrar amb rapidesa, apressar-se.

Hauria de dir:

Actuar, obrar amb rapidesa, amb pressa.

Considere important que s’elimine apressar-se perquè no trobe adequat que per a definir un mot –afanyar– que emprem des de temps immemorials hàgem d’usar com a suport un vocable –apressar– que el tenim documentat per primera volta l’any 1839. Els vocables neocatalans com ara apressar o apropar estan actuant com les cèl·lules cancerígenes acorralant i matant els nostres mots patrimonials, els que hem usat durant segles i segles. Hauríem de posar-los en el lloc que els pertoca i no fomentar-ne l’ús.

● L’entrada manisa del DNV ens remet a taulell 7 i en taulell 7 diu:

m. CONSTR. Peça quadrada de matèria plàstica i de poca grossària, obtinguda per laminatge, que es fixa al sòl amb coles especials per a constituir paviments.

Supose que és un error i que volien remetre a taulell 6 que diu:

m. CONSTR./CERÀM. Peça de ceràmica, generalment quadrada i amb esmalt vidriat de colors diversos per una cara, que s'utilitza per a fer paviments o per a cobrir parets.

Encara que seria millor si diguera:

m. CONSTR./CERÀM. Peça de ceràmica, generalment quadrada i amb esmalt vidriat de colors diversos per una cara, que s'utilitza per a cobrir parets.

Perquè ¿les manises s’usen per a cobrir paviments? No guanyaríem per a esvarons si el sòl de terra estiguera cobert de manises, és a dir, de peces de ceràmica amb esmalt vidriat. Em referisc, naturalment, a les manises tradicionals. Segur que algú em dirà que actualment se’n fan d’antilliscants.

● En el DNV no trobem gentrificació. Copie tot seguit l’article d’Albert Pla Nualart titulat El dubtós ennobliment de la Barceloneta publicat en el diari ARA dissabte 14 de juny del 2014, article a on s’explica clarament el significat d’aquest substantiu.

L’any 1964 la sociòloga Ruth Glass va crear el terme gentrification per descriure el procés a través del qual les famílies de classe mitjana anaven ocupant certs barris -en el seu cas eren de Londres- i desplaçant-ne les de classe treballadora.

El terme s’ha anat escampant per les llengües veïnes, que han optat per importar el manlleu adaptant-lo a la seva morfologia: gentrification en francès, gentrificación en castellà, gentrificação en portuguès, gentrificazione en italià, etc.

Però el Consell Supervisor del Termcat ha decidit desestimar que en català se’n digui gentrificació i diu que n’hem de dir ennobliment.

He criticat tan sovint aquesta poca assenyada tendència del Termcat a fer el que no fa ningú que avui, perquè el lector no hi acabi veient una obsessió personal, cedeixo la paraula al Sens dubte, el portal per gestionar consultes dels serveis lingüístics de la UB.

Gentrification és un mot recent [...] que neix amb la càrrega conceptual que la seva creadora li dóna inicialment. En canvi, ennobliment és un mot de la llengua general [...] que ja té incorporada una càrrega denotativa i connotativa determinada. De fet, l’especialització que se li vol donar a ennobliment en tant que equivalent de gentrification, xoca amb el sentit més general d’ennobliment com a derivat d’ennoblir ”. Sobretot, quan “es posa èmfasi en les conseqüències negatives que pot tenir [...] per a un determinat sector social”.

¿Algú s’imagina què pot pensar un veí de la Barceloneta si algun mitjà gosa anomenar ennobliment la destrucció per via especulativa de l’entranyable teixit social que ha caracteritzat aquest barri?

Preguntes així sembla que no se les fan al Consell Supervisor i això em fa concloure que tot neologisme hauria de passar pel sedàs dels que de debò l’hauran de fer servir per comunicar i no només pel de filòlegs dominats per cabòries erudites.

Considere que seria convenient incloure aquest neologisme en el DNV, així com algun derivat com, per exemple, gentrificador.

 

Cibergrafia

Diccionari normatiu valencià de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua

<http://www.avl.gva.es/dnv>

 

El dubtós ennobliment de la Barceloneta d’Albert Pla Nualart

<http://www.ara.cat/premium/dubtos-Ennobliment-Barceloneta_0_1156684358.html>

 

Eugeni. S. Reig

València, 3 de juliol del 2014

 

------------------------------------------------------------------------------------------------