Comentaris al Diccionari normatiu valencià
(XII)
¿Guardaespatles o guardaesquenes?
¿Quina paraula és la més adequada per a denominar la persona que es
dedica professionalment a protegir la integritat física d'una altra persona
evitant que siga víctima de possibles agressions? Eixa paraula ¿és
guardaespatles? ¿És, tal volta, millor guardaesquenes? ¿O potser
disposem d'altres paraules més adients?
En el
Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans (DIEC), tant en la
primera edició com en la segona, trobem la paraula guardaespatlles que té
dues accepcions. La primera ens remet a cobriespatlles que el DIEC
definix com a mocador
d'espatlles'. La segona accepció és: 'persona
que acompanya algú per protegir-lo de possibles
agressions'.
Si cerquem la paraula guardaespaldas en el DRAE trobem la
definició següent: 'persona que acompaña asiduamente a otra con la misión de
protegerla'.
No és
difícil adonar-se que la segona accepció de la paraula guardaespatlles
que trobem en el DIEC és una còpia de la definició de
guardaespaldas que trobem en el DRAE. I, a més, és una còpia
bastant desafortunada per les dues raons que exposaré tot
seguit.
La
primera raó és que la paraula espatlla (espatla en els parlars
valencians i balears) significa exactament: 'zona de
l'esquena dels éssers humans i dels altres animals quadrumans immediatament
posterior als muscles'. D'espatles, doncs, en tenim dues: la dreta i l'esquerra.
Cada espatla és una petita zona de l'esquena immediatament posterior als
muscles. Si la persona que ha de protegir la nostra
integritat física defenent-nos de possibles agressions l'única part de cos que
ens ha de protegir són les dues espatles, estem més perduts que un garrofí en
alta mar. Ens poden pegar un tret al cap, una ganivetada al ventre, una
bastonada a la canella, un puntelló al cul, traure'ns un ull, tallar-nos una
orella, trencar-nos el nas, mossegar-nos un braç o xafigar-nos sàdicament un ull
de poll i el guardaespatles, fent honor al seu nom, no farà res al respecte
perquè ell l'única obligació que té és evitar que ens facen mal a les
espatles.
La segona raó és que traduir la paraula castellana guardaespaldas
per guardaespatlles (o guardaespatles) no és gens apropiat. I
traduir-la per guardaesquenes, tampoc. La denominació castellana
guardaespaldas té el seu origen en una expressió castellana ben castissa,
guardar las espaldas (a una persona), expressió que significa 'mirar per
ella, ajudar-la, protegir-la, evitar-li problemes, complicacions i maldecaps'.
Nosaltres no tenim cap expressió equivalent a eixa expressió castellana que
tinga una estructura semblant. La pressió que el castellà exercix sobre la
nostra llengua des de fa, com a mínim, tres segles, fa que no siga estrany que
es traduïsca guardar las espaldas per guardar las espatlles (o
les espatles). Alguns autors han caigut en el
parany.
Heus ací un fragment de Notes de color de Narcís
Oller:
–Sort que darrera meu hi ha qui em guarda les
espatlles!
En la novel·la Icària, Icària de Xavier Benguerel
trobem;
Ara, rai, tenim qui ens guarda les
espatlles.
El
castellà s'infiltra d'una manera subreptícia i subliminar en el nostre
subconscient i, lentament, subtilment, canvia en el nostre cervell estructures
lingüístiques sense que ens n'adonem. Emprem paraules, locucions i construccions
gramaticals que són còpies inconscients de les que sentim contínuament en
castellà. No és gens estrany que emprem espontàniament, amb naturalitat,
expressions com ara guardar les espatlles (o les espatles). Aquest
castellanisme subtil el trobem en el Diccionari de locucions i frases fetes de Joana Raspall i Joan Martí. També el recull el DCVB. En l'entrada espatlla trobem: «Guardar o servar les espatlles a
qualcú: protegir-lo, esser-li favorable i defensor».
¿Hauríem d'eradicar aquest castellanisme de la llengua culta? Considere
que eliminar-lo dels diccionaris i prohibir-lo, no, però aconsellar que no
s'empre, sí.
La qüestió de la paraula
guardaespatlles (o
guardaespatles) és diferent. Aquesta paraula, amb el significat de 'persona que acompanya algú per protegir-lo de possibles
agressions', no la trobem en el Diccionari General de la Llengua Catalana de Pompeu Fabra ni en cap diccionari català o valencià anterior al de
Fabra. En el primer diccionari que he trobat aquesta accepció de guardaespatlles és el Diccionari de la Llengua Catalana de l'Enciclopèdia Catalana (3a edició, Barcelona, 1993). Després apareix
en el DIEC (1a i 2a edicions) i en el GDLC. I tot seguit la copia
tothom.
En el DNV trobem l'entrada guardaespatles, 'persona que es dedica professionalment a acompanyar a una altra per a
protegir-la', i també l'entrada guardaesquenes que remet a
guardaespatles. La paraula guardaesquenes és una innovació del
DNV desafortunada a més no poder, ja que la persona protegida té nomes
una esquena, com tots els éssers humans. El castellà es pot permetre fer
guardaespaldas, en plural, perquè el castellà diu en plural moltes coses que, en bona lògica, hauria de dir
en singular, però això és així, forma part del geni de la llengua castellana.
Expressions com ara buenos días, buenas tardes, buenas
noches, a finales (o a principios) de semana (o de
mes, o de año, o de siglo), andar por esos mundos de
Dios, bajar (o subir) las temperaturas, subir a los
cielos, estar bajo las faldas de la madre (de uno), estar hasta
las narices, felices Navidades, felices Pascuas, hablar a
espaldas de alguien, muchas felicidades, poner las barbas en
remojo, ponerse de espaldas a la pared, máquina quitanieves,
saltar por los aires, hacer las Américas, tener muchas ganas de
hacer algo, sonarse las narices, tocarse las narices, a los
efectos de, salir a hombros (o en hombros), a todas
horas, caerse de narices, en estos momentos, en aquellos
tiempos, hacerse añicos, heces fecales, tener pocas
luces, etc., o paraules com ara felicidades, cortafuegos,
guardabarros, parabrisas, Navidades, etc., són sempre en
plural en llengua castellana mentres que els seus equivalents en la nostra
llengua els fem en singular, com fan les altres llengües del nostre
entorn.
En altres llengües, la denominació que s'aplica al professional que es
dedica a la protecció física de les persones significa 'guarda del cos' que té
molt de sentit perquè expressa clarament que “et guarda el cos”, “et protegix el
cos”. És el cas de l'anglés bodyguard, del francés garde du corps,
de l'italià guardia del corpo o de l'esperanto korpogardisto.
¿Quina hauria de ser la denominació en la nostra llengua per al
professional de la seguretat que tractem? Si ens n'haguérem d'inventar una,
hauria de ser un derivat de guardar (o de protegir) i de
cos i, a més, en singular, no en plural. I millor una paraula que una
locució, com fan l'anglés i l'esperanto. Però la qüestió és que no ens cal
inventar res perquè la paraula ja la tenim. És escorta. I si ja tenim la
paraula escorta, ¿quina falta ens fa complicar-nos la vida amb
guardaespatlles (o guardaespatles) i amb
guardaesquenes?
Els
responsables de normativitzar les llengües tenen l'obligació moral de conformar
una llengua normativa assumible pels usuaris, tan clara, senzilla i comprensible
com siga possible. Una llengua que no cree problemes, que en
resolga.
Si no
vaig errat, la paraula guardaespatlles (o guardaespatles) té, com
a molt, vint anys de vida. I la paraula guardaesquenes és bastant nova.
Són paraules sense tradició literària. Faríem un bé a la nostra llengua si
tinguérem la sensatesa i la valentia d'eliminar-les dels
diccionaris.
Pel
que fa al mocador anomenat guardaespatlles que ja trobem en el Diccionari General de la Llengua Catalana de Pompeu Fabra, la cosa és radicalment diferent. En aquet cas
espatlla (o espatla) té el significat antic de muscle. Un mocador guardaespatlles (o guardaespatles) és un mocador que aprofita per a tapar els muscles. En aquest cas el
DNV ens sorpren amb la cració de la paraula guardaesquena que definix com 'mocador gran d'abric'. Gran sí que és,
evidentment, però no tant com una capa que tapa tota
l'esquena.
Considere que en el DNV:
1) S'han d'eliminar les entrades guardaesquena i
guardaesquenes.
2) S'ha d'eliminar la primera accepció de l'entrada
guardaespatles.
3) En l'entrada guardaespatles s'ha de deixar com a única
definició: 'mocador gran d'abric'.
Bibliografia
AADD;
Diccionari de
AADD;
Gran
Diccionari de
Alcover, Antoni
Maria
& Moll, Francesc de Borja (amb la
col·laboració de Manuel Sanchis Guarner i Anna Moll Marquès). Diccionari Català-Valencià-Balear, (10
volums). (Editorial Moll, Palma de Mallorca, 1988) [= DCVB]
Benguerel i Llobet, Xavier; Icària, Icària.
(Planeta, Barcelona, 1974, pàg. 21)
Fabra i Poch, Pompeu; Diccionari General de
Institut D'Estudis Catalans; Diccionari de la llengua catalana. (1a edició, Edicions 3 i 4 / Editorial Moll / Enciclopèdia Catalana /
Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona / Palma de Mallorca /
València, 1995) [= DIEC1].
Institut D'Estudis Catalans; Diccionari de la llengua catalana. (2a edició, Enciclopèdia Catalana i Edicions 62, Barcelona, 2007) [= DIEC2].
Oller i
Moragas, Narcís; Notes de
color. Quadros en prosa ab un prólech de Joseph Yxart. (Segona
edició. Barcelona, Llibr. A. Verdaguer)
Raspall, Joana &
Martí, Joan; Diccionari de locucions i frases fetes. (Nova edició amb un índex de paraules clau, Edicions 62, Barcelona,
1996)