Entre el 27 de juny i el 31 d'agost no es distribuirà el butlletí InfoMigjorn.
L'1 de setembre, si no hi ha cap impediment, ens trobarem de nou.
Els subscriptors del butlletí InfoMigjorn Cap de Setmana continuareu rebent-lo cada divendres, com fins ara.
Bon estiu a tothom.
483. Si considerem que
cada llengua és el resultat dels esforços mil·lenaris d'una part de la humanitat
per entendre el món, es veu per què la diversitat lingüística és més una riquesa
que un hàndicap, un bé que un mal.
Declaració de
¿Cal normativitzar la paraula
passacarrer?
En el Diccionari normatiu valencià de l'Acadèmia Valenciana de la
Llengua (DNV) trobem la paraula passacarrer que ens remet a
cercavila.
La paraula cercavila –que el Diccionari
català-valencià-balear (DCVB) ens informa que es diu en la població
valenciana del Forcall– la trobe molt adequada i actualment és coneguda per una
quantitat considerable de valencians. La definició de cercavila que
trobem en el DNV és:
«Acte
de recórrer els carrers d'una població amb música per a anunciar el començament
d'una festa popular o d'una funció religiosa».
Sobre l'etimologia del vocable en qüestió, el DCVB ens
diu:
«Etim.: compost de l'imperatiu de cercar i del substantiu vila. El verb cercar té en aquest compost la significació arcaica de ‘recórrer', com en el
mot cercapous.»
La paraula cercavila està formada per la tercera persona del
singular del present d'indicatiu –no per l'imperatiu, com ens diu el DCVB– del verb cercar i pel
substantiu vila. El verb cercar, en aquesta paraula, conserva el
significat antic que ja tenia el seu ètim llatí cĭrcāre, 'recórrer'. Cercavila, per tant, significa 'recorre la vila'. El significat exacte és: “conjunt de persones que 'recorre la vila' fent sonar diversos instruments musicals”.
La paraula passacarrer és un invent que, a més d'innecessari, és
desafortunat. ¿Per quin motiu passacarrer, en singular? ¿Significa que la
música passa només per un carrer de la vila i no passa per cap dels altres
carrers? Qui s'ha inventat la paraula passacarrer ha traduït la paraula
castellana pasacalle sense adonar-se que en castellà eixa paraula no fa
referència a l'acte
de recórrer els carrers un grup de persones fent sonar la música sinó que fa referència a una
classe de música que el DRAE definix com: «Marcha popular de compás muy vivo».
La paraula castellana pasacalle referida a la dita classe de
música la va adaptar l'italià amb la forma passacaglia. I eixa és la
paraula que han adoptat quasi totes les llengües del món que empren l'alfabet
llatí, excepte el francés que ha fet passacaille i el castellà que
conserva la forma original pasacalle.
¿Qui es va inventar la paraula passacarrer? El mot ja és una mica
antic. Com a mínim, en el segle xix ja es coneixia. L'origen no és gens
clar. La paraula en qüestió podria haver nascut en la població catalana de Berga
–capital de la comarca del Berguedà– ja que el vocable hi és conegut i usat i
està estretament lligat a la festa de la Patum. Després, la paraula berguedana
passaria a altres poblacions del domini lingüístic català.
En el llibre Cançoner popular de Catalunya. Vol. 1, Diccionari de la
dansa, dels entremesos i dels instruments de música i sonadors de Francesc
Pujol i Joan Amades (Barcelona, 1936) trobem l'entrada passacarrer que
definix:
1. Sinònim de cercavila. Acte de recórrer una música o
comparsa el curs que ha de seguir la processó, en les festes populars; acostuma
efectuar-se al matí, a migdia i cap al tard, aturant-se enfront les cases on
habiten les autoritats i clavaris o majorals de la
festa.
2. Tocada de dolçaina, guitarres o altres instruments, així
anomenada perquè sol ésser sonada en fer la passada pels carrers. (València)
(Martí Gadea,
Diccionario).
La paraula passacarrer no l'arreplega el DIEC. Sí que
l'arreplega el DCVB que ens informa que es troba en el diccionari de
Labèrnia i ens remet a cercavila.
Considere que:
1) Cal deixar en el DNV la paraula cercavila amb la
definició que té que és molt encertada.
2) Cal eliminar del DNV la paraula passacarrer perquè a
més d'innecessària i inadequada, crea confusió.
3) Cal incloure una paraula nova per a denominar la classe de música que
en castellà s'anomena pasacalle i en quasi totes les llengües del món
passacaglia. Podem adaptar al valencià la paraula castellana
pasacalle escrivint-la passacalle o podem agafar la paraula
internacional passacaglia.
Considere que cal estudiar a fons aquesta qüestió.
Hi participaran, en aquest ordre, M. Carme Junyent (Les llengües del món en perill d'extinció), Saim Dusan Inayatullah (Com es moren les llengües, mirades autobiogràfiques), Alina Moser (Què podem fer per recuperar les llengües en perill?) i Carmen Pérez (La lluita per la revitalització, el compromís i la militància).
L'acte tindrà lloc el dijous, 26 de juny a les 18 h. a l'aula 112 de la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona, Gran Via 585, Barcelona. Tots hi sereu benvinguts.
Us recordem que és obert el concurs d'(auto)biografies lingüístiques i que podeu seguir participant en La ruta del Molí de Fòrnols, trobareu tota la informació a la nostra web www.gela.cat.
Tots
aquests mots i expressions són ben vius al Camp de Morvedre, i sovint formes
úniques no recollides en el DNV.
Llenyar, en
el sentit de cardar, fer-ho (forma eufèmica per a designar l'acte
sexual).
Fer
salat. El
DNV la incorpora en el sentit de deixar d'assistir a un lloc on cal anar: demà
salarem la classe de matemàtiques. Però ací s'usa significant arribar tard:
volia anar a missa de 10, però vajg fer salat.
Fer
juli (o aigüeta): en
el joc de saltar a la corda quan es fa molt rápidamente: juli, més
juli!
Rebascall. El
DNV recull la forma rebuscall com a fruit de poca importància que es troba en el
camp després de la collita.Però ací vol dir el tros de terra cantoner dedicat al cultiu d'hortalisses per al
consum de casa.
Regar.
Segons m'informa el sequier les maneres de regar són a manta, a pla o per
inundació. Aquest detall no el recull el DNV.
Dineret és
la forma única per a allò que en altres llocs es diu vinagreta, agrella, pa de
cucut o de borreguets, que encatifa de verd i groc (la flor) els
tarongerars.
En un
ámbit més general:
E.
Reig diu que en l'entrada aclarar falta l'accepció aclarar-se l'oratge, i és
així, però el que jo he sentit a dir sempre és alçar-se l'oratge.
Hi ha
petó (tan criticat per E. Valor) ¿No
n'hi havia prou amb bes o besada?
No hi
ha acrolecte: varietat lingüística
pròpia de les classes socioculturalment més altes; ni tecnolecte: llenguatge
d'especialitat.
No
figura l'expressió per activa i per
passiva (de totes les maneres posibles).
Hi ha
ad hoc i ad hominem, però no ad
libitum ( a voluntat).
No hi
ha administrativista, jurista
competent en dret administratiu.
S'accepta embabucar i
embabucador, en el sentit de entabanar, engalipar, enganyar,
entabuixar.
No hi
ha aflamencat: Té un accent
aflamencat.
Apareix afectar com a verb
transitiu, però també pot ser intransitiu (quan hi ha CD): la ferida li afecta
el pulmó.
En el
mot la post no inclou la del pit
(l'estern o l'estèrnum).
No
figuren l'àgil i el portador: els
qui en el número circense del trapezi, l'executen.
En la
fraseologia de l'agost n'hi ha una de semblant, però la que conec és: per l'agost figues i most, i no hi ha:
a l'agost a les set ja és fosc.
En agranar no hi ha agranar cap a casa.
Accepta agulletes, però no
els sinònims fiblades (en aquest
sentit) o cruiximents.
No hi
ha ahà! (amb h aspirada) com a
mostra de conformitat, equivalent a això
mateix.
Inclou ahuixar i abuixar com
a formes secundàries de amussar (fer
fugir els animals amb crits i moviments d'amenaça).
Amb
bon criteri les formes preferents són alfàbega, albergina, àguila, alifac i alfals, i com a secundàries,
respectivamente, alfàbrega, albergínia, àliga, xacra i userda (a la Marina Alta crec
que en diuen herba alfals).
No
accepta alelat, que abona
Corominas.
No
només s'alfarrassa la collita sinó
també animals, com el pes del porc abans de matar-lo (fer un capmàs, a bell
ull).
Admet
la forma alguatzil com a preferent
sobre algutzir i algutzil.
No
conté alibí: coartada,
excusa.
Tampoc àlien, com a apòcope
de alienígena.
Accepta pujar com a sinònim
de apujar en usos intransitius i
pronominals.