Eugeni S. Reig

1. Sobre la grafia: ¿trage o tratge?

L’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha decidit acceptar com a normativa l’adaptació que els valencians hem fet de la paraula castellana traje i ha inclòs, encertadament, eixa paraula valenciana de procedència castellana en el Diccionari normatiu valencià. En bona lògica, la grafia que correspon a aquest mot és tratge, però els redactors del DNV han decidit, incomprensiblement, normativitzar el vocable en qüestió amb la grafia trage que ens informen que es pronuncia [tɾáʤe]. Considere que eixa grafia és totalment inadequada perquè, en la nostra llengua, totes les paraules que acaben en a tònica + prepalatal africada sonora + e àtona, s’escriuen amb tg. Totes, absolutament totes sense cap excepció. En cap cas –i tenim tres-centes huitanta paraules que acaben d’eixa manera– la prepalatal africada sonora es representa per una g. Fer una única excepció amb la paraula tratge ho considere una complicació innecessària i no li trobe cap justificació. Un bon grapat de les paraules acabades en –atge són manlleus d’altres llengües, especialment del francés, i han estat adaptades a la nostra llengua, a voltes d’una manera forçada, com en el cas de garatge, adaptació de la paraula francesa garage, que malgrat que tots els valencians la pronunciem 'garaig' o 'garaix', l’escrivim garatge. També algunes són adaptacions de paraules d’origen castellà, com ara taquillatge. ¿Què té de diferent tratge per a fer-ne l’única excepció? ¿Té cap sentit escriure ultratge i, en canvi, escriure trage?

La grafia tratge la va usar Francesc Ferrer Pastor en el seu Diccionari General a on podem llegir: «tratge. m. Vestit complet d’una persona, especialment d’home, tern [traje]». Eixa mateixa grafia ha estat emprada per diversos escriptors valencians. Més avall reproduïsc alguns exemples literaris d’Enric Soler i Godes, Jordi Valor i Serra, Josep Lozano i Ferran Torrent.

Els dos únics mots que trobem en els diccionaris de la nostra llengua acabats en –age són enàl·lage i hipàl·lage, però ha de quedar molt clar que en eixos dos mots la a de la terminació –age és àtona, no tònica, i no tenen absolutament res a veure amb el conjunt de vocables acabats en –atge que estudiem.

Si els redactors del Diccionari normatiu valencià consideren que la grafia normativa ha de ser trage en lloc de tratge és imprescindible que ens expliquen quines són les raons filològiques que ens obliguen a acceptar aquesta complicació ortogràfica. Han d’haver-hi raons filològiques de molt de pes per a decidir fer aquesta única excepció a la regla general i els usuaris de la llengua tenim dret de saber per quins motius hem de patir eixa complicació.

Evidentment, la grafia trage la tenim documentada, però eixe no és un motiu que justifique en absolut normativitzar una grafia que complica la vida innecessàriament als usuaris de la llengua. Els que elaboren un diccionari normatiu han de ser normativitzadors per damunt d’etimòlegs, documentalistes, lexicògrafs, dialectòlegs, medievalistes, gramàtics o qualsevol altra cosa. Un bon normativitzador ha de ser capaç d’elaborar una llengua normativa assumible pels usuaris, tan clara, senzilla i comprensible com siga possible.

2. Exemples literaris de la grafia tratge

● En Els valencians pintats per ells mateix d’Enric Soler i Godes podem llegir:

Tratge de burell, calces blanques i sabates de frare.

● En la novel·la Lina Morell, un cas apassionant de Jordi Valor i Serra trobem:

El xicot arrimà el carro a la carena de l’andana i en veure entre les poques persones que baixaren a una jove senyorívola amb tratge sastre negre i un petit maletí a la mà, se dirigí devers ella amb decisió:

–Senyoreta Paulina?

I en la mateixa novel·la, un poc més avant:

En efecte, oberta que fou l’antiquíssima caixa, d’allí anaren eixint vestits antics: vestidets d’ella de son temps de col·legiala, tratges de caçador del seu pare i, per fi, tot impregnat del ferum del patxolí, un magnífic vestit de vellut negre amb adreços i voreres de fil d’or de la seua àvia materna, que ambdues jóvens recordaven molt bé quan se’l posava encara na Beatriu, la mamà, que estava formosíssima quan apareixia els dies de festa abillada amb tal vestimenta.

● En la novel·la Ribera de Josep Lozano podem llegir:

Però Miquel se'n va anar a l'altre món sense corbata, sense tratge, vestit de romà: enrotllat en un llençol de fil del dot d'Irene.

Jo quasi ho vaig preferir aixina, que no duguera tratge. Una, per la corbata, rogenca, horrible, que no sé d'on la degué haver treta; i una altra, perquè ell era d'esquerres o el que collons siga, o ho havia sigut, i crec que haguera volgut que el soterraren amb el coll de la camisa despassat... com van els treballadors.

● En la novel·la Gràcies per la propina de Ferran Torrent trobem:

Vestia el tratge de sempre, l’únic que tenia i que es posava en compadíssimes ocasions.

3. Sobre el significat de la paraula tratge

● En l’entrada trage del DNV trobem les quatre accepcions següents:

1.m. [col·loq.] INDUM. Vestit complet d'una persona.

2.m. [col·loq.] INDUM. Vestit peculiar d'una classe de persones o d'un lloc determinat.

3.m. [col·loq.] INDUM. Conjunt de jaqueta i pantaló, a vegades amb jupetí, que es fa de la mateixa tela.

4.m. [col·loq.] INDUM. Vestit femení d'una sola peça.

Si cerquem la paraula traje en el DRAE trobem:

1. m. Vestido completo de una persona.

2. m. Vestido peculiar de una clase de personas o de los naturales de un país.

3. m. Conjunto de chaqueta, pantalón y, a veces, chaleco, hechos de la misma tela.

4. m. Vestido femenino de una pieza.

Es veu de seguida que els redactors del DNV s’han limitat a copiar el que diu el DRAE. Considere que és una decisió molt desafortunada. Una cosa és acceptar una paraula castellana degudament adaptada al valencià perquè està molt arrelada o és considera útil i una altra cosa és acceptar-la amb totes les accepcions que té en castellà. Considere que l’única accepció que s’hauria de normativitzar és la tercera que és el significat que tots els valencians assignem a la paraula tratge. La resta d’accepcions les empren només els valencianoparlants fortament castellanitzats.

Per a un valencià que ha rebut la llengua per tradició oral, la paraula tratge no equival a vestit, equival a tern.

Caldria posar, doncs, com a única accepció, la tercera i afegir tot seguit:

Tratge sastre. Vestit de dona que consta de jaqueta i falda (o falda-pantaló o pantaló), tot de la mateixa tela.

4. Comentari final