Mentre escric la columna, el nét de Treballets està fent la seua darrera classe en la Universitat Jaume I. És segur que, amb verb murmurat a la intel·ligència més que cridat o imposat amb "noves tecnologies", està aclarint un punt controvertit de sintaxi o aportant un testimoni viscut a propòsit d´un mot o una pronúncia. Records d´un tresor científic vingut de lluny, d´Ascoli o del Wörter und Sachen, al costat d´algun dels grans mestres que l´han fet savi a ell –siga Joan Veny o Antoni Badia, o Joaquim Rafel o Germà Colón. O descobriments, no d´un prestatge de biblioteca, sinó en treballosa conversa amb algun dels centenars d´informants que, caminant per comarques i racons, li han fet conéixer l´autèntica profunditat de la llengua: la de la parla popular, quotidiana, de les gents. Potser l´acompanya, mentre convenç amb talent a les professores del futur sobre els misteris realistes de les paraules, l´evocació de l´elaboració dels seus llibres, llibrets i llibrots, amb informació i sentit comú, fins i tot a costa de renunciar a bells poemes de joventut, com un cadenciós Cant a Teresa recitat en una primavera de Barcelona davant d´una colla d´amics injusts. O el seu dolç o protestatari toc de la flauta en fa i la dolçaina –i per això captat amorosament per la veu i la vida d´Imma Lleó, que vingué de Tales. I consumint perilloses nits en enigmes verbalistes de la política radical, o innecessaris riscs com una manifestació en què compartí l´ofegament del fum de la policia franquista amb l´admirat Jordi Carbonell. No res comparat amb els bombardejos de Castelló del 1937 que li contà com patien la seua millor mestra, la mare Concepció Betí, neboda de mossén Manuel Betí, l´únic intel·lectual familiar que se li pot comparar, ja que féu passar l´erudició valenciana del segle XIX al XX, exhumant documents en l´arxiu de Santa Maria de Morella, com el delicat Llibre d´hores editat per Germà Colón. L´Europa del mestre que fa ara la seua darrera classe convencional, també ha fet un canvi de segle, i de mil·lenni. Ni el pas de les hores, ni la Filologia, ni la Universitat, ni el treball pacient, ni la festa al carrer, ni el talent de valorar les coses menudes (en una paraula o una cultura), ni el somriure afectuós o irònic, signifiquen el mateix que en els temps remots de la primera classe, potser dedicada al mateix detall de sintaxi o d´una paraula que ara mateix està evocant. En canvi, tals valors, i les moltes persones que amb ell els comparteixen, l´acompanyen acordats en les seues paraules. Canvien els oficis i els paisatges: el temps fuig. Però, amb memòria incerta, evoque un vers pres de no sé quin trobador: qui no aima la rosa no pot aimar el jardí... La comprensió del món és impossible per a qui no valora la radical gràcia d´un instant de saviesa científica o de bondat biogràfica, d´un bon savi fugint de la rutina, com ara mateix Lluís Gimeno Betí.