1. Comentaris diversos
● En el DNV trobem la paraula passacarrer que ens remet a
cercavila.
La paraula cercavila –que el DCVB ens informa que es diu
al Forcall– la trobe molt adequada i actualment és coneguda per una quantitat
considerable de valencians. La definició de cercavila que trobem en el
DNV és:
«Acte de recórrer els carrers d'una població amb música per a anunciar el
començament d'una festa popular o d'una funció religiosa».
Sobre l’etimologia del vocable en qüestió, el DCVB ens
diu:
«Etim.: compost de l'imperatiu de cercar i del substantiu vila. El verb cercar té en aquest compost la significació arcaica de ‘recórrer’, com en el
mot cercapous.»
La paraula passacarrer és un invent que, a més d’innecessari, és
desafortunat. ¿Per quin motiu passacarrer, en singular? ¿Significa que la
música recorre només un carrer de la vila i no passa per cap dels altres
carrers? Qui s’ha inventat la paraula passacarrer ha traduït al valencià
la paraula castellana pasacalle sense adonar-se que en castellà eixa
paraula no fa referència a l’acte
de recórrer els carrers un grup de persones fent sonar la música sinó que fa referència a una
classe de música que el DRAE definix com:
«Marcha popular de
compás muy vivo».
La paraula castellana pasacalle referida a la dita classe de
música la va adaptar l’italià amb la forma passacaglia. I eixa és la
paraula que han adoptat quasi totes les llengües del món que empren l'alfabet
llatí, excepte el francés que ha fet passacaille i el castellà que
conserva la forma original pasacalle.
Considere, doncs, que:
1) Cal deixar en el DNV la paraula cercavila amb la
definició que té que és molt encertada.
2) Cal eliminar del DNV la paraula passacarrer perquè a més d'innecessària i inadequada, crea confusió.
3) Cal incloure una paraula nova per a denominar la classe de música que
en castellà s’anomena pasacalle i en quasi totes les llengües del món
passacaglia. Podem adaptar al valencià la paraula castellana
pasacalle escrivint-la passacalle o podem agafar la paraula
internacional passacaglia.
Cal estudiar a fons aquesta qüestió.
● La segona accepció de l’entada avió del DNV ens remet a
falcia. Avió no és un sinònim valencià de falcia, és un
calc del castellà, però aplicat a l’ocell que no toca. En valencià anomenem
falcia (i també falcilla) a l’ocell que pertany a l'espècie
Apus apus i també al que pertany a l'espàcie Apus pallidus (les
dues espècies són molt semblants, però no idèntiques). La denominació castellana
d’aquest ocell és vencejo. En castellà anomenen avión (augmentatiu
d’ave) a l’ocell de l’espècie Delichon urbica que els valencians
anomenem orandella de la panxa blanca o colomet. Els pobres ocells
de l’espècie Delichon urbica, tan abundants en les ciutats valencianes,
no apareixen en el DNV amb cap denominació. Aprofite l’avinentesa per a
dir que la denominació oreneta cuablanca que assigna el DIEC a
aquest ocell la trobe molt desencertada. Els ocells de l’espècie Delichon
urbica tenen blanques les plomes de l’abdomen i del crepó, però no les de la
cua, que són ben negres.
La segona accepció de l’entada avió del DNV s’ha
d’eliminar perquè és incorrecta. Un diccionari normatiu no pot dir que avió equival a
falcia.
● En l’entada xurro del DNV diu:
3. adj. [col·loq.] Propi de la zona interior de la Comunitat
Valenciana de parla castellana.
Cal dividir aquesta entrada en dues entrades: xurro1 i xurro2. Encara
que el vocable es pronuncie i s’escriga exactament igual en els dos casos, es
tracta de dos mots d’origen etimològic diferent que s’empren per a denominar
realitats completament diferents.
En aquest cas, tant el DIEC com el DRAE han resolt el
problema de manera molt més encertada i elegant que el
DNV.
Cal reconsiderar aquesta entrada i no barrejar els valencians de la zona
de parla castellanoaragonesa amb els xurros que ens mengem mullats en xocolate
desfet. No és únicament una qüestió d’etimologia –que també– sinó de
respecte.
● La quarta accepció de l’entrada encontrar del DNV remet
a trobar 1 que definix com: «Descobrir (allò que es buscava). No vam trobar aparcament prop de
casa. Per fi he trobat les fotografies que buscava.» Cal eliminar del DNV aquesta accepció d’encontrar. És un castellanisme gratuït i innecessari.
● En el DNV trobem clonació com a entrada principal i
clonatge –que remet a clonació– com a secundària. En canvi, trobem
dessalatge però no trobem dessalació. No sembla
congruent.
● El DNV no arreplega despatxament ('acció i efecte de despatxar').
● El DNV no arreplega brunzir com a substantiu. Exemple:
“el brunzir de les abelles”.
● En l’entada jacobeu del DNV diu: «De Sant Jaume de Galícia o que hi té relació». En l’entrada compostel·là diu: «De Santiago de Compostel·la o que hi té relació». Els qui no sàpien que Sant Jaume de Galícia i Santiago de
Compostel·la són la mateixa ciutat es poden fer un bon
embolic.
● En l’entada cistercenc del DNV diu: «Religiós de l'Orde del Císter». ¿Per quin motiu Císter (amb accent greu damunt la i) i no Cister
(sense accent) com ho trobem en el DIEC2? Considere que seria convenient evitar aquestes
divergències.
● El DNV té l’entrada llinya, la primera accepció de la
qual és: «Fil o corda que es lliga per un cap a l'ham i per l'altre a la canya de
pescar». En canvi, l’entrada sedal no té aquesta accepció. Considere que ha de tindre-la.
● En l’entada al·lòcton del DNV trobem tres accepcions, la
primera referida a l’ecologia i les altres dues a la geologia. La paraula
al·lòcton significa 'que no és autòcton' i es pot aplicar a moltes més coses com, per exemple, a persones, a
paraules, a expressions, etc. Cal revisar l’entrada i afegir alguna accepció
més.
● En l’entada mató del DNV es podria citar el mató amb
mel també anomenat mel i mató. La paraula mató no es pròpia de
cap parlar valencià i molts valencians la coneixen només per la locució mel i
mató.
● En l’entada foc del DNV trobem a foc lent, que és
un calc del castellà a fuego lento, però, en canvi, no trobem ni
a poquet foc ni a foc fluix ni a foc dolç, que són les expressions
pròpies de la nostra llengua. Jo, als membres de la meua família, sempre els he
sentit dir a poquet foc, mai a foc lent.
Caldria reconsiderar aquesta qüestió.
● En l’entada allarg del DNV falta l’expressió donar
allargs (a una cosa) ('diferir-la, retardar-ne l’execució, el
compliment'). Tampoc trobem en el DNV l’expressió equivalent donar
llargues. Sí que trobem, en canvi, passar amb raons, expressió
valenciana genuïna i vivíssima.
● El DNV inclou la paraula glaçó, paraula que els
valencians hem incorporat procedent de la llengua culta però que no pertany a
cap parlar valencià. En canvi, l’expressió valenciana genuïna per a aquest
concepte, terrosset de gel, no l’arreplega el
DNV.
En la narració curta d’Enric Valor titulada Danys mínims sobre
coberta podem llegir:
«Tots quatre l’emprengueren, com si els cremàs una set inextingible, amb
refrescs abundosos carregats de gotes de diversos licors, amb els còctels, amb
els terrossets de gel tritllejant en els gots irisats.»
● El DNV inclou brutícia (entrada principal) i
brutesa (o brutea), brutedat i brutor (entrades
secundàries que remeten a brutícia). Considere que l’entrada principal
hauria de ser brutesa (o brutea). Jo no he sentit mai de la vida
cap valencià que diga brutícia.
● El DNV arreplega Tots Sants, però no dia de Tots
Sants. Tampoc arreplega dia de difunts ni dia de les ànimes
(el 2 de novembre).
● El DNV inclou posagots, calc del castellà
posavasos, paraula inventada totalment prescindible perquè ja tenim
sitiet. Un sitiet no ha de ser imprescindiblement d’espart, de
ferro, de fusta o de terrissa, pot ser de tela, de cartó o de qualsevol altre
material. Considere molt més adequat assignar accepcions noves a paraules
tradicionals que inventar paraules noves.
● La tercera accepció de l’entada llar del DNV és:
«Centre on es reunixen persones pertanyents a un mateix grup social o
professional. Llar dels jubilats. Llar del soldat. Llar fallera.» La quinta accepció de l’entada hogar del DRAE és:
«Centro de ocio en el que se reúnen personas que tienen en común una
actividad, una situación personal o una procedencia. Hogar del pensionista.» Es veu de seguida que la tercera accepció de l’entada llar del DNV és un calc del castellà completament
innecessari perquè nosaltres, per a eixe concepte, ja tenim la paraula
casal. Els exemples que hem vist del DNV haurien de
ser: Casal dels jubilats. Casal del soldat. Casal faller.» En alguns casos –no en tots– casal es podria substituir per casa sense cap problema. Considere que cal eliminar la tercera accepció de l’entada llar del
DNV.
● En el DNV no trobem anell de foc.
Exemple: “L’anell de foc del
Pacífic és la zona més volcànica de la Terra
● En l’entada res del DNV trobem: «de res loc.
orac.
S'usa com a expressió de
cortesia per a respondre a un regraciament. Moltes gràcies. -De res.» Ho trobe molt adequat. En
canvi, el DNV no arreplega la locució
equivalent no es mereixen i considere que hauria de
fer-ho.
● El DNV no arreplega ja ho
has vist, ja no ho has vist que
és com diem en valencià el que en castellà es diu visto y no
visto.
● En l’entada any del DNV trobem l’expressió anys i
panys, que no es diu en cap parlar valencià, però no trobem l’equivalent
anys i anys que és la que habitualment usem.
● En l’entada pau del DNV trobem l’expressió fer les
paus però no l’equivalent fer pau (en singular i sense article),
usada pels nostres clàssics i encara viva,
● En l’entada tragabales del DNV trobem: «Home
que presumix de valent sense ser-ho». Jo, aquesta accepció, no he tingut la sort de sentir-la mai de la
vida. M’agradaria molt saber en quins llocs es diu. Però sí que he sentit
moltíssimes voltes l’accepció que significa 'que menja molt i amb molta
gana', accepció que no
arreplega el DNV. Una bala és un fardell gran de qualsevol
mercaderia lligat amb cordes o cordells. El tragabales és aquell que s’egul quantitats enormes de
quemenjar que podríem comparar, per la seua grandària, amb bales de drap o de
paper. Tragabales és l’equivalent valencià del tragaldabas castellà, és a dir, s’aplica a algú que és
molt fartó, que menja sense mesura.
● En l’entada tragó del DNV trobem: «Fartó, molt menjador». És una valencianització del castellà tragón que no ens cal gens perquè per a aquest concepte ja tenim fartó, embuder,
fartera, farterola, tragabales, etc. En canvi no trobem la
paraula tragó (deformació de dragó) que s’empra en el Baix
Vinalopó per a denominar la milotxa o catxerulo.
● En l’entrada mot del DNV trobem mots encreuats
que definix com: «Passatemps que consistix en una quadrícula amb caselles blanques i
negres, les primers destinades a rebre lletres o síl·labes i les segones a
indicar el principi i el final de les paraules que cal descobrir a partir d'unes
definicions o pistes.» La segona accepció de l’entrada encreuat ens remet a mots
encreuats. L’expressió mots encreuats la va inventar i popularitzar
Tísner –pseudònim d’Avel·lí Artís i Gener– en els anys 60 del segle xx.
D’aleshores ençà, l’expressió ha fet fortuna i actualment és la més emprada en
la nostra llengua. No obstant les denominacions encreuamots i crucigrama –que no arreplega el DNV– considere que són exactament igual de vàlides per al concepte definit
i tenen l’avantatge de ser paraules, no locucions. ¿Quin nom té la persona que
té per ofici elaborar mots encreuats? El derivat no és fàcil de trobar. En
canvi, de les paraules encreuamots i crucigrama podem fer immediatament encreuamotaire i crucigramista. Si no creem aquestes paraules, per a anomenar a qui te per ofici crear
mots encreuats hauríem de recórrer a una paraula com enigmista –que, per cert, no apareix en el DNV– que té un significat més ampli i més imprecís.
Encreuamots i encreuamotaire són paraules formades a partir del verb encreuar i del sunstantiu mot, totalment legítimes en la nostra llengua.
Crucigrama és un cultisme que coincidix amb la denominació que empra el castellà,
però que no és cap castellanisme. En la nostra llengua tenim paraules que comencen per cruci-, com ara crucifix,
crucificar, cruciforme, crucifixió o crucífera, i
tenim paraules que acaben en -grama, com ara anagrama,
cronograma, diagrama, pentagrama o programa. ¿Quin
problema hi ha amb crucigrama?
Jo inclouria en el DNV les paraules encreuamots, crucigrama, encreuamotaire, crucigramista i enigmista.
2. Alguns vocables que falten en el
DNV
Tot seguit relacione –odenats alfabèticament– diversos vocables que no
apareixen en el DNV.
brunzir (substantiu)
colomet (Delichon urbica)
crucigrama
crucigramista
despatxament
dessalació
encreuamotaire
encreuamots
enigmista
escaiolista
farterola (= fartó)
tragabales (= fartó)
tragó (= milotxa)
3. Fraseologia lèxica que falta en el
DNV
Tot seguit relacione –odenades alfabèticament– diverses expressions,
frases, dites, etc., que no apareixen en el DNV.
a foc dolç
a foc fluix
a poquet foc
anell de foc
anem allà que ací ja estem
anys i anys
arròs eixut
arròs passejat
arròs rossejat
aturada biològica
com qui no ho fa
dia de difunts
dia de les ànimes
dia de Tots Sants
donar allargs
donar bagues
donar llargues
¡estigues bo!
fer pau
ja ho
has vist, ja no ho has vist
no es mereixen
orandella de la panxa blanca (Delichon
urbica)
pa torrat, en la panxa molt me’n cap
pastís de glòria
processó de l’encontre
processó dels xiulitets
¡que estigues bo!
¡quin rot més agre!
segon dia de Nadal
terrosset de gel
tres en ratlla
4. Comentaris finals
La relació de mancances que he posat no és exhaustiva ni de bon tros, és
només una mostra dels mots que falten en el DNV. En els meus llibres Valencià en perill d’extinció i Les nostres paraules hi ha una quantitat
important de paraules i locucions que no les arreplega el DNV i que no
estan incloses en la relació anterior.
L’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha pres una decisió molt encertada
al decidir publicar el Diccionari normatiu valencià en format informàtic i permetre que tothom hi tinga accés lliure i
gratuït. També considere molt encertat que haja posat en la web un enllaç
titulat propostes lingüístiques a fi que els usuaris de la llengua puguem, lliurement, proposar que
s’incorporen noves entrades i que s’esmenen, s’amplien o es reduisquen les
existents. I que, fins i tot, tinguem l’oportunitat de proposar eliminar-ne
algunes. Amb les aportacions dels usuaris de la llengua pot, sense cap mena de
dubte, millorar-se el DNV de manera notable.
Considere que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua hauria d’esperar un
temps prudencial abans de publicar l’edició definitiva en paper del DNV –com a mínim, un parell d’anys– a fi de donar prou temps al públic
perquè faça les propostes lingüístiques que considere oportunes i que aquestes
s’estudien i es discutisquen abans que els acadèmics decidisquen si les aproven
o no. Recordem que la sabiduria popular ens diu que les corruixes arrapen les cuixes, és a dir, que les presses i les precipitacions fan malbé les coses.
Qui camina a poc a poc, ho fa d’una manera segura i arriba lluny. Qui camina
d’una manera atrotinada, qui va amb presses i corruixes, cau de bocadents i no
arriba enlloc. Si fer el DNV ha costat dotze anys, ¿quina importància té esperar-ne dos o tres més a
fi de perfeccionar, depurar i consolidar una obra tan important per a tots els
valencians, una obra cabal de la lingüístaca romànica?
Considere que seria molt convenient que els usuaris de la llengua férem
les nostres propostes lingüístiques a l’Académia Valenciana de la Llengua, bé
fent ús de l’enllaç que l’AVL ha posat a la nostra disposició, bé per qualvevol
altre conducte que cadascú considere adient, com ara estudis, articles, escrits
a l'AVL, etc. I considere que l’AVL hauria d’incorporar al DNV les modificacions que els acadèmics decidisquen que cal fer i, a més,
hauria de publicar periòdicament un butlletí en el qual s’explicara de manera
clara i explícita quins canvis –addicions, supresions, ampliacions, correccions,
substitucions, etc.– s’han dut a terme.
Tots els diccionaris els han elaborat sempre els lingüistes –amb la
col·laboració dels experts en diverses matèries– arreplegant la llengua que
parla el poble amb l’ajut de la documentació disponible i fent enquestes tan
exhaustives com ha sigut possible. Però ara tenim una oportunitat que no s’ha
tingut mai: que el poble –i tots els experts, especialistes, amants de la
llengua, etc.– parle directament. Ara tenim a l’abast uns ferraments informàtics
que no hem tingut mai i que ens permeten que tots els usuaris de la llengua que
ho desitgen puguen posar-se en contacte directament amb els acadèmics i fer-los
les aportacions que consideren adients. Ara tenim una ocasió única en la
història: elaborar un diccionari amb la participació directa dels parlants. No
la desaprofitem.
5. Bibliografia
Alcover, Antoni
Maria
& Moll, Francesc de Borja (amb la
col·laboració de Manuel Sanchis Guarner i Anna Moll Marquès). Diccionari Català-Valencià-Balear, (10
volums). (Editorial Moll, Palma de Mallorca, 1988) [=
DCVB].
Coromines,
Joan; Diccionari Etimològic i Complementari de la
Llengua Catalana. (10 volums, Curial, Barcelona, 1980-1991) [= DCat].
Institut D’Estudis Catalans; Diccionari de la llengua catalana. (1a edició, Edicions 3 i 4 / Editorial Moll / Enciclopèdia Catalana /
Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona / Palma de Mallorca /
València, 1995) [= DIEC1].
Institut D’Estudis Catalans; Diccionari de la llengua catalana. (2a edició, Enciclopèdia Catalana i Edicions 62, Barcelona, 2007) [= DIEC2].
Fabra i Poch, Pompeu; Diccionari General de
Ferrer Pastor, Francesc; Diccionari general. (València,
1985).
Martí Mestre, Joaquim;
Diccionari històric del valencià col·loquial (segles XVII, XVIII i XIX)
(Universitat de València, València, 2006)
Pou, Onofre; (1580)
Thesaurus puerilis. (Edició facsímil: Librerías
“París-Valencia”, València, 1979).
Real Academia Española; Diccionario de la lengua española. (22a edició,
2 volums, Espasa-Calpe, Madrid, 2001)
[= DRAE]
Reig, Eugeni S.;
Valencià en perill d’extinció (1a edició, editat per l’autor, València,
1999) [= VPE1]
Reig, Eugeni S.;
Valencià en perill d’extinció (2a edició, editat per l’autor, València,
2005) [= VPE2]
Reig, Eugeni S.; Les
nostres paraules. (Acadèmia Valenciana de la Llengua, València,
2008)
6. Cibergrafia
Diccionari normatiu valencià de
l’Acadèmia Valenciana de la Llengua
<http://www.avl.gva.es/dnv>
Eugeni. S. Reig
València, 15 de maig del 2014