retoria
1)
Càrrec o lloc de
treball de poca faena i molt de profit.
|
A vore si tinc sorteta i ara que es jubila Rafel em donen a mi el
seu càrrec. Allò és una
retoria. |
2)
Situació
privilegiada, privilegi.
|
–¿Com pot viure el teu germà en eixa casa tan gran i tindre eixe
cotxot que té? Això li costarà un dineral ¿no? –No li costa res, li ho paga tot
l'empresa. –Fosca, quina retoria més bona que té el teu
germanet. |
He
decidit emprar la grafia retoria, que
reflectix la pronúncia popular del mot, perquè pense que el cas del doblet retoria/rectoria és idèntic al del doblet dotor/doctor. Considere que, en els dos casos,
les grafies que corresponen a la pronúncia popular, sense c, és convenient usar-les per als
significats populars dels vocables, mentres que les grafies etimològiques, amb
c, s'han de reservar per als
significats tradicionals.
La
paraula retoria, en les dues
accepcions definides, és d'ús habitual en valencià. Sempre s'ha usat molt i
encara continua usant-se però, per desgràcia, actualment, la paraula castellana
chollo tendix a substituir-la. És un
empobriment lamentable i gratuït.
riure's a barra catxa
Riure d'una manera discreta, sense cap soroll i
amb gestos molt subtils, bé perquè la persona que riu ho fa per motius íntims i
està abstreta amb els seus pensaments, bé perquè vol dissimular el riure a fi
que els altres no se n'adonen.
|
Sa mare la va mirar
i, sense dir res, se'n va anar al carrer rient-se a barra
catxa. |
En la narració Home roig, gos pelut i pedra
redona d'Enric Valor podem llegir:
|
Després en pegà un
altre a la vora i el colgà. ¡Bona emplastrada de rebolls n'eixiria! (Tonet
es reia a barra catxa.) Però ell ¡ben bé que havia complit i l'havia
sembrat tot! |
Aquesta expressió
és d'us habitual en el parlar tradicional d'Alcoi però actualment, per
desgràcia, cada volta s'usa més poc. El verb riure s'usa sempre com a
pronominal.
Tot allò que li hem fet
perdre i que cal restituir-li.
“Sangrar”. Sagnar. Sortir sang.
Sagnar un malalt. Sagnar per una
ferida. Es féu un tall i li'n sortia un galet de sang.
“Solo”,
*sol” (adverbi). Sol només és
adjectiu. Sols. Tan sols. Solament.
Només. De Pàtria tan sols n'hi ha
una, la catalana. No podem dir *sol” hi ha un nen; cal dir tan sols hi ha un nen. *Solzament” no
existeix en català.
“Soso”. Fat, fada. Insípid. Insuls. Aquesta escudella és fada per falta de sal. Una persona: Sonso. Fava. Favota. Somera. Pàmfil, pàmfila. Aquesta paia és molt fava. Quina somera, també!
No, no sembla que li preocupi gaire. Ni a Montoro ni al PP. Però el que ens preocupa als lingüistes d'una frase com aquesta és si Montoro (o qui sigui) hi fa d'objecte directe (OD) o d'objecte indirecte (OI): si hem de dir el preocupa o bé li preocupa.
És un d'aquells casos en els quals la intuïció de molts parlants contradiu la normativa. Som molts els que diríem li preocupa, però els diccionaris només admeten un preocupar transitiu i ens obliguen a dir i escriure el preocupa.
El fenomen no es limita al verb preocupar i l'han explicat molt bé els lingüistes Teresa Cabré Monné i Jaume Mateu. En verbs del tipus pre ocupar, molestar o sorprendre, el preocupat, molest o sorprès, segons la normativa, és sempre l'OD: “El preocupa”, “El molesta” o “El sorprèn”. Però sovint diem i sentim “Li preocupa”, “Li sorprèn” o “Li molesta”.
Cabré i Mateu expliquen que aquests verbs poden ser causatius -causen un canvi d'estat psicològic- o estatius -descriuen un estat psicològic-. Són causatius a “El que li vas dir la va preocupar / molestar / sorprendre” i estatius a “Li preocupa / molesta / sorprèn que fumis”.
Com queda clar als exemples, si són causatius, el que experimenta un canvi d'estat psicològic n'és l'OD. I, si són estatius, el que manté un cert estat psicològic n'és l'OI.
Si la norma fos sensible a aquest interessant matís i al canvi de règim verbal que se'n desprèn, es limitaria a fer un pas que ja ha fet en casos similars. És el pas que fa el DIEC2 respecte al DIEC1 quan admet que interessar pugui ser intransitiu.
Al DIEC1, a algú un tema només el podia interessar. En canvi, el DIEC2 també deixa que li interessi. És, però, un pas petit, ja que acceptant tots dos usos nega que depenguin del caràcter causatiu o estatiu del verb, tot i que sembla clar que diem “Vaig ser jo qui el va interessar en el tema” però “És un tema no li ha interessat mai”.
A Gàmbia, segons ethnologue.com (un dels llocs web més precisos sobre la repartició i la salut de les llengües del món), tan sols un miler de persones té l'anglès com a llengua materna. Això significa que si bé deu haver-hi un segon cercle de gambians que domina l'anglès, la gran majoria de la població deu considerar aquesta llengua com a estrangera. Llengua de poder però llengua llunyana. En aquest context, substituir l'anglès com a llengua oficial no sembla, en si, forassenyat. Així, per exemple, un columnista de Le Pays, diari de Burkina Faso, trobava virtuts a la decisió presidencial, argumentant amb raó que “tenir com a llengua oficial una llengua local presenta avantatges incontestables en el procés d'adquisició i d'apropiació dels coneixements”. A més, si bé Àfrica aplega la meitat de les llengües parlades al món, en canvi molt pocs països d'aquest continent disposen d'una llengua pròpia com a llengua oficial. En alguns països, la Constitució reconeix a l'encop una llengua oficial (anglès o francès, essencialment) i llengües nacionals (un estatus sovint sense repercussions pràctiques). Seria pura justícia que més llengües africanes accedissin al rang de llengua oficial però en gairebé tots els països això representa un problema concret: quina llengua triar?
En definitiva l'ús oficial d'una llengua colonial té també un paradoxal aspecte pacificador en la pugna interna que pot haver-hi entre diverses llengües del mateix país, representades o no per ètnies diferents. L'anglès, a Gàmbia, pot semblar més neutral que una llengua autòctona que, si fos oficial, podria ser acusada d'imposar-se a les altres. A Gàmbia la llengua més parlada és el mandinga (mig milió de parlants), seguit pel pulaar (tres-cents mil), el wolof (dos-cents mil) i nou llengües més. El mandinga convindria perfectament del punt de vista acadèmic però els parlants d'altres llengües podrien refusar una preeminència que viurien com a injusta. Sense oblidar que Yahya Jammeh, originari de l'ètnia diola, podria voler imposar la seva llengua materna.
A Àfrica, avui, el país més avançat en termes de justícia lingüística és Sud-àfrica, ja que a costat de les llengües colonials –anglès i afrikaans– nou llengües autòctones hi són oficials. Sud-àfrica és certament un exemple que podria inspirar el president de Gàmbia, i gairebé tots els països del món. Ara bé, el nombre total de llengües parlades a Sud-àfrica supera les trenta i, per tant, un nombre important d'entre elles romanen excloses de la respectabilitat oficial. Encara no ho teniu resolt, doncs, amics sud-africans.