Els
subscriptors d'
Comentaris al Diccionari normatiu valencià (IV)
438. Montserrat ha de ser
un encoratjament per intentar canviar el desencís pel que fa al futur de la
llengua i el futur del país.
Josep Maria Soler
Abat de
Montserrat
Article publicat en el núm. 1552 (11 de març de 2014) de la revista
Quan multiplicar és dividir
Francesc Esteve
Vista
la trajectòria de dependència de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL)
respecte del poder polític, la mostra puntual de dignitat i coherència que
significa el manteniment de les definicions de 'valencià' i de 'català' en el ' Diccionari normatiu
valencià' pot conduir, de
retruc, a la seua “santificació”. Que els acadèmics hagen resistit les
ingerències i que mantinguen les definicions de valencià i català
no vol dir que la resta del diccionari presente en tots els casos la qualitat
que cal exigir a una obra d'una institució que s'anomena acadèmica. Perquè cal
advertir que, ara que hi ha un diccionari “normatiu” valencià, aquest,
convenientment utilitzat des del Govern, pot convertir-se en un instrument de
separació efectiva del valencià respecte de la resta del català, només
extraient-ne les expressions més particularistes, moltes de les quals beneïdes
per l'AVL, i convertint-les en opcions preferents o úniques. I això és
precisament el que s'ha fet en els pocs texts que publica en valencià
Ho
diré ben clar ja d'entrada: a mi, com segurament a la majoria dels usuaris
mínimament conscients i compromesos, ens importa molt menys la “bondat”
filològica o la “genuïnitat” catalana, valenciana, saforenca o gandiana de tal o
de tal altra paraula, morfema o locució que el fet de disposar d'una forma
constant, segura i útil de referència lingüística, i no d'un ball de formes. La
primera via és la que prenen les llengües normals: les variants que es deuen a
dialectes diferents o a formes gràfiques diverses es redueixen al mínim, bé per
decantació històrica o per acció conscient (vegeu, per exemple, les darreres
reformes del portuguès i de l'espanyol). La segona via, incrementar al màxim les
variants, com fa l'AVL amb el seu DNV, és la pròpia de les llengües “en estat
natural”: tot s'hi val.
Però
hi ha més que multiplicació de variants i admissió de castellanismes. Al costat
de la saludable incorporació de paraules no recollides en altres diccionaris i
d'una importantíssima aportació en fraseologia, aspectes ben positius que
saludem, el 'Diccionari normatiu valencià' fa una autèntica destrossa en
molts punts ja consolidats i presenta tots aquests defectes (i molts més que no
exposaré per falta d'espai):
EL
MIRACLE DE LA MULTIPLICACIÓ DE LES VARIANTS
Creixen i es multipliquen fins a arribar a centenars, potser milers, les
formes dobles considerades igualment correctes: 'aconseguir'/'conseguir',
'comparar'/'acomparar', 'esmorzar'/'almorzar',
'esbarzer'/'albarzer', 'cranc'/'carranc', 'divorci'/'divorç',
'arrupir'/'arropir', 'bullir'/'bollir', 'meitat'/'mitat', 'argelaga'/'argilaga,
'jolivert'/'julivert', 'falguera'/'falaguera', 'lledoner'/'llidoner',
'bardissa'/'albardissa', 'bacallà'/'bacallar'. Hi ha sèries senceres basades en les
terminacions que dupliquen les formes:
'-eximent'/'-iximent' ('coneixement'/'coneiximent',
'naixement'/'naiximent'), '-ista'/'-iste'
('artista'/'artiste'; 'comunista'/'comuniste'), '-erar'/''-eral'
('tarongerar'/'tarongeral'), i amb alguna limitació, '-esa'/'-ea'
('baixesa'/'baixea',
'riquesa'/'riquea').
Abunden les paraules que es poden escriure de tres i fins i tot de
quatre maneres.
Sense eixir del camp vegetal, trobem un bosc frondosíssim i intricat de
formes alternatives. Amb tres possibilitats hi ha, per exemple, 'albarzeral',
'albarzerar', 'esbarzerar'; 'xiprerar', 'ciprerar',
'cipreral'; 'falguerar', 'falaguerar', 'falagueral'; 'lletsó',
'llicsó' i 'lletissó'. Però la màxima fertilitat la trobem en alguns
arbres, que admeten fins a quatre variants: 'ametlerar', 'ametleral',
'ametlleral', 'ametllerar'; 'noguerar', 'nogueral', 'anouerar',
'anoueral'; 'llimerar', 'llimeral', 'llimonerar', 'llimoneral'; 'nesplerar',
'nespleral', 'nispreral', 'nisprerar'. No falten, però, exemples en
altres àmbits: 'xoriguer', 'soliguer', 'soriguer'; 'somiar', 'somniar',
'ensomiar', 'ensomniar'; 'deportista', 'deportiste', 'esportista',
'esportiste'.
TERMINOLOGIA TERMINANTMENT EXTERMINADA
En la
terminologia científica i tècnica és una tendència general, quasi una norma,
establir denominacions úniques que no són substituïbles per sinònims. Així, en
la llengua general podem alternar 'calor' amb 'calentor',
'escalfor' o
'calda', 'i 'específic' amb 'particular', 'privatiu'
o 'exclusiu' com a vocables més o menys intercanviables, però en física
només parlarem de 'calor específica', no de 'calentor privativa'
ni de qualsevol altra combinació dels sinònims
corresponents.
Ara
bé, sovint això té poc de valor per als redactors del DNV. Per a ells prevalen
les seues apreciacions dialectalistes i de “genuïnitat”. I així, com que
'mamprendre' els deu sonar molt més valencià que 'emprendre',
segons el DNV hem de parlar preferentment de 'mamprenedor' i no
d''emprenedor'. Una 'empresa' en sentit general no es defineix com
a “allò que s'emprèn” sinó com a “allò que es mamprèn”. I no sabem si hem de dir
'emprendedoria' o 'mamprenedoria', perquè el DNV més inclinat a
una visió etnogràfica no recull cap d'aquestes paraules. Més: l'estil de
natació conegut com a 'papallona' es rebateja com a 'palometa'
(tot i que la majoria dels nostres escolars ja deuen conèixer més
'papallona' que no 'palometa') i cal evitar 'desenvolupament'
i parlar de 'desenrotllament' econòmic (però, en canvi, el dèficit de
'desenrotllament' econòmic és 'subdesenvolupament', segons el
DNV!).
De
fet, no respecta l'especialització de formes, que és un dels principis bàsics de
la terminologia, ni tan sols quan estan plenament consolidades. Actualment ningú
no confondria un òrgan (el fetge o una entitat administrativa) amb un
orgue (instrument musical), però el DNV permet utilitzar 'orgue'
com a 'òrgan' i, per tant, ja podem parlar d''orgues' (o
'òrguens') 'col·legiats' o d''orgues' (o 'òrguens')
'genitals'.
Estava ja comunament acceptat que es diu xarxa a la malla o
conjunt de fils encreuats i, per analogia, a les connexions de línies que
recorden aquesta malla ('xarxa fluvial', 'de carreteres',
'd'espionatge' o la 'Xarxa' per excel·lència, Internet).
Doncs l'AVL fa tota aquesta malla inextricable d'especialitzacions i
desespecialitzacions amb premi per a qui puga memoritzar-la: 'xàrcia' es
pronuncia [xársia] (la 'x-' té el mateix so que en la paraula
'Xàtiva') i es refereix a la que serveix per a pescar, a la que es posa
al mig del camp de joc de certs esports, al cordam i altres ormejos d'una
embarcació i a les connexions reticulars del tipus 'xarxa de carreteres',
'xarxa elèctrica' o Internet. Per la seua banda, 'xarxa' es pronuncia
[txártxa] i no [xárxa], malgrat que 'xàrcia' és pronuncia [xársia], i
recull tots els significats en què la malla és figurada ('xarxa viària',
'xarxa electrònica', 'xarxa d'espionatge'), però també val per a totes les
accepcions de 'xarxa', és a dir, també inclou la malla de la pesca, els
esports i l'ormeig de l'embarcació. Finalment, ret també es pot utilitzar
en la pesca i els esports, però no en l'ormeig de l'embarcació per a maniobrar,
que, per la seua banda, admet el sinònim secundari
'eixàrcia'.
INCOHERÈNCIA REITERADA DE CRITERIS
Sovint s'admet un mot aïllat, però no la corresponent família sencera:
es dóna
entrada a 'alçançar' i 'estropejar', però no a 'alcanç',
'alcançable'; 'estropeig', 'estropejador', 'estropejable'. S'acull
'mangrana' com a forma col·loquial de 'magrana', però no
s'inclouen 'mangraner' o 'mangranerar'. Sol tractar-se dels casos en què no copien
d'altres diccionaris sinó que "innoven".
I és que el DNV
no segueix ni els criteris que es desprenen de les seues pròpies normes,
definicions ni especialitzacions. Així, el mateix fenomen de palatalització amb
canvi de e en i per contacte amb consonants palatals, es tracta,
en paraules ja fixades, de quatre maneres diferents: 1. La forma palatalitzada
és la preferent: 'llicsó' és preferible a 'lletsó' i
'lletissó'. 2. La forma palatalitzada es recull com a correcta, però
secundària: 'lligó', 'lligona' remeten a 'llegó' i
'llegona'. 3. La forma palatalitzada és només col·loquial: 'giner'
respecte a 'gener'. 4. La forma palatalitzada no es recull ni com a
col·loquial: 'ginoll', 'gineta'. De manera similar, 'cluixit' i
'cluixir' són col·loquials respecte a 'cruixit' i 'cruixir'
però 'clossa' no es considera col·loquial respecte a 'crossa'.
Més
asimetries inexplicables: per què s'admet 'escomençar', 'però no 'alcomençar'? Per
què 'albardissa' (per 'bardissa'), però no 'embardissa'?
Per què 'andragó' (forma col·loquial de 'dragó'), però no
'embresquilla' o 'embercoc' per a 'bresquilla' i
'albercoc'? Per què 'llògic' i 'llegítim', 'col·loquials,
però no 'llògica', 'illògic'; 'llegitimitat' i 'illegítim'? I per
què no, en lògica conseqüència, 'llegió', 'relligió', 'llunar' i
'llingüístic'?
FER
COM FAN NO ÉS PECAT
Els
responsables del DNV critiquen que els diccionaris generals elaborats a
Barcelona no recullen les formes pròpies dels altres territoris més enllà del
Principat. Tanmateix, el DNV, que copia a raig fet el diccionari de l'Institut
d'Estudis Catalans i del 'Gran diccionari' d'Enciclopèdia Catalana –i fa
molt bé de copiar-los, però no de desvirtuar-los–, elimina respecte a aquests un
bon grapat de lèxic particular d'altres territoris. Sense eixir del baleàric,
desapareixen 'berena' i 'berenar' com a "esmorzar", 'vermell
d'ou' com a "rovell d'ou", 'trull' com a "tràfec"', 'blat de les
Índies' com a "panís" o "blat de moro", etc.
Mentre que 'jueu', 'hereu', 'romeu' o 'sueu'
permeten un doble femení en '-ua' o en '-va' ('hereua' o
'hereva', 'jueua' o 'jueva'), en 'meu', 'teu' i
'seu' no trobem cap indicació en aquest sentit. Cal anar a trobar
meva, 'teva i seva com a entrades específiques, una excepció que
no té cap explicació lexicogràfica i que potser respon més a motius psicològics
dels autors del DNV. Però el desgavell no acaba ací: mentre que 'teva' i
'seva' es defineixen com la "Forma que adopta el possessiu femení
'teua' ('seua') a Catalunya i les Illes Balears", 'meva' es
restringeix més i només adopta aquesta forma "en algunes comarques de Catalunya
i de les Illes Balears". Podrien explicar el perquè d'aquesta precisió tan
particular?
En la
veu 'escaure' no trobarem cap ni una referència al que és segurament el
seu ús estadísticament més rellevant: la fórmula 'si escau' ("si és
procedent"), pròpia del llenguatge administratiu (i que, juntament amb la
locució contrària 'no escau' ("no és procedent"), sí que recullen els
diccionaris de l'IEC i d'Enciclopèdia Catalana, d'on tant copia el DNV.
I,
finalment, una mostra de com codifica
l'AVL quan vol innovar. 'Destralejar', a banda del significat
bàsic de "tallar o colpejar amb la destral", presenta també l'obtingut per
sentit figurat ‘parlar molt i exaltadament, sobretot contra algú o alguna cosa'.
Aquesta darrera accepció, segons el DCVB, és compartida almenys pel menorquí i
el mallorquí, és a dir, no és exclusiva del valencià. Doncs bé, malgrat
l'evident etimologia basada en 'destral', malgrat que el mateix DNV
considera 'estral' com a col·loquial
respecte a 'destral', malgrat que recull les expressions 'llengua de
destral' i 'tindre (una o la) llengua de destral' (“Ser, una
persona, maldient”) i malgrat que l'ús de 'destralejar' depassa l'àmbit
valencià, l'AVL prefereix el dialectalitzant i separador 'estralejar' per
al significat de la parla exaltada o la maledicència. Però n'hi ha més: un colp
de 'destral' és només una 'destralada' i per al col·loquial
'estral' no hi ha el corresponent 'estralada'. Inversament, només
es recull 'estraleig' (col·loquial) per a l'acció d''estralejar' en tots els sentits, però no
'destraleig'.
És
una mostra eloqüent, entre
altres milers d'exemples, de la manera destralera i maldestra com s'ha fet el
DNV: sense criteris de coherència, sense una visió íntegra i unitària de la
llengua i sense respecte per l'obra feta.
Francesc Esteve
Tècnic lingüístic de la Universitat de
València
La premi Nobel explica en una novel·la autobiogràfica que va tenir un accident a prop de València, als anys cinquanta, i va quedar meravellada de sentir com parlaven els metges valencians · 'Es comunicaven en llatí, demostrant que el llatí no és, ni de bon tros, una llengua morta', va escriure · El Born Centre Cultural va lliurar ahir el premi al lector que hagués trobat el millor anacronisme
L'escriptora anglesa Doris Lessing, guanyadora del premi Nobel de literatura de l'any 2007, i morta el novembre passat, explica en la novel·la autobiogràfica 'Passejant per l'ombra' un viatge que va fer de Gibraltar a Barcelona als anys cinquanta. En aquest viatge, en alguna platja propera a València, té un petit accident i el seu company l'ha de portar a un hospital. I allà queda meravellada de sentir la llengua que parlen els metges: 'Dos metges es comunicaven en llatí, demostrant que el llatí no és, ni de bon tros, una llengua morta.'
Esther Lucea, barcelonina de quaranta-dos anys, va detectat aquesta confusió de l'autora, que demostra el desconeixement que es tenia del nostre país. Per aquesta troballa, Lucea ha guanyat el premi Borni, organitzat pel Born Centre Cultural (Born CC), el primer que guardona els lectors atents. El premi no és pas poca cosa: una lupa --de gran utilitat per a detectar errors històrics en les futures novel·les--, la col·lecció completa dels llibres editats pel Born CC i un passi gratuït per a totes les activitats organitzades per aquest centre durant el 2014. El jurat el formaven Enric Calpena, Jordi Galceran, Albert Sánchez Piñol, Màrius Serra i Quim Torra.
Heus ací el fragment de la novel·la que conté l'anacronisme (a la pàgina 77):
«Des de Gibraltar vam resseguir la costa cap amunt, no hi havia hotels, ni ningú, només uns quants pescadors a Nerja que ens van cuinar peix a la platja. Dormíem a la sorra, mirant els estels i escoltant les ones. No hi havia res construït entre Gibraltar i Barcelona, en aquell temps; a part de les ciutats, només hi havia platges fantàstiques, llargues i buides, que més o menys al cap d'un any es convertirien en platges atapeïdes d'hotels. Prop de València vam veure un rètol que deia: 'Prohibit banyar-se. És perillós', però jo em vaig llançar a aquelles gegantines onades temptadores i una em va enlairar fins a dalt de la cresta i després em va esclafar contra la sorra del fons del mar, i vaig sortir a quatre grapes, amb els ulls plens de sorra. En Jack em va dur a l'hospital local, on dos metges es comunicaven en llatí, demostrant que el llatí no és, ni de bon tros, una llengua morta.»
Balears va ser l'única comunitat autònoma que en 2013 va editar més llibres i fulletons en la llengua pròpia, el català, que no en castellà, segons l'Estadística de Producció Editorial corresponent a l'any passat i que ha publicat avui l'Institut Nacional d'Estadística (INE).
En el conjunt de l'estat, els títols editats en castellà van representar el 80,1 % del total, mentre que els editats en altres llengües cooficials van ser el 15,3 %.
En aquest context, Balears despunta com l'única comunitat en la qual hi ha més llibres i fulletons editats en la seva llengua pròpia que no en castellà. En concret, els primers representen el 51,3 % del total, enfront del 39,75 % en castellà i el 6,97 % en idiomes estrangers.
Al darrere trobam Galícia (amb el 42,3 per cent), País Basc (el 37,4), Catalunya (29,2) i País Valencià (22,11).
Balears és a més la segona comunitat amb més llibres editats en idiomes estrangers, just per darrere de Canàries on el percentatge va arribar al 8,3 %.
El cert és que el passat any fou un mal període per a aquesta indústria, ja que la producció editorial arribà als 56.435 títols a tota Espanya, una xifra que marca un descens del 18,99 % respecte a l'any anterior. A les Illes, en canvi, es capgirà la tendència, i la producció va ser de 717 títols, un 26,9 % més que en 2012.
La primera Associació Internacional de Comissaris de Llengua (IALC) es va constituir oficialment el passat divendres, 21 de març, en el marc del Simposi Internacional sobre Drets Lingüístics i Cohesió Social en Societats Plurilingües. La nova associació serà presidida pel canadenc Graham Fraser i té per objectiu la defensa dels drets lingüístics a tot el món. L'Associació la integren representants d'Irlanda, Bèlgica, Kosovo, Finlàndia, Sud-àfrica, Sri Lanka, Gal·les i Catalunya.
El Simposi Internacional sobre Drets Lingüístics, organitzat pel Síndic de Greuges de Catalunya i l'Associació Internacional de Comissaris de Llengua, amb la col·laboració de la Direcció General de Política Lingüística del Departament de Cultura, es va celebrar a Barcelona del 19 al 21 de març i va reunir diversos ombudsmen, comissaris de llengua i altres experts en drets lingüístics nacionals i internacionals. Hi van participar més d'un centenar de persones.
Al llarg dels dos primers dies es va analitzar la situació dels drets lingüístics dels ciutadans que viuen en estats plurilingües des del punt de vista de la protecció jurídica i l'actuació de les institucions per al seu reconeixement i protecció. Amb relació a Catalunya, el síndic de Greuges, Rafael Ribó, va exposar l'informe elaborat per la sindicatura amb la col·laboració de la Direcció General de Política Lingüística del Departament de Cultura. Tant el síndic com els diferents ponents, entre els quals cal destacar el vicepresident del Comitè d'Experts de la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries (CELROM), Sigve Gramstad, van evidenciar els incompliments de l'Estat espanyol en el seguiment de la Carta. Així, en els darrers informes publicats pel Comitè d'Experts sobre l'aplicació CELROM a l'Estat espanyol, dels anys 2005, 2008 i 2011 es repeteixen les mateixes recomanacions en relació amb el fet que l'Estat no inclou les llengües cooficials en els serveis públics estatals i que la seva presència està en retrocés.
Al Simposi hi han intervingut, a banda dels ponents ja esmentats, els defensors autonòmics del País Basc, Iñigo Lamarca; de Navarra, Javier Enériz, i de Galícia, José Julio Fernández. La resta de ponents han estat el comissari lingüístic federal del Canadà i president de l'IAC, Graham Fraser, l'exministre d'Educació i Afers Exteriors de Finlàndia, Pär Stenbäck; l'ombudsman de Flandes, Bart Weekers; el catedràtic de dret administratiu Antoni Milian, el professor de dret administratiu Iñigo Urrutia i el president de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans, Isidor Marí.