InfoMigjorn Cap de Setmana
 
Butlletí número 180 (divendres 21/02/2014) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
 
SUMARI
 
1) Eugeni S. Reig - preguntat
 
2) Eugeni S. Reig - prendre el bany
 
3) Antoni Llull Martí - Més precisions sobre l'ortografia
 
4) Pere Ortís - Empobriment de la llengua catalana. Tot allò que li hem fet perdre i que cal restituir-li. Els mots. Lletra I.
 
5) Albert Pla Nualart - Pensava senyar-se i s'ha tret un ull
 
6) Roser Latorre - Sobre el mot “Pirineu”
 
7) Esperança Costa - ‘Saó': un fet insòlit en la premsa valenciana
 
8) Jesús Bernat Agut - Carrers (1) Del Call, la Pols i l'Amargura
 
 
 
1)

 

Entrada de Lèxic valencià d'ahir i de hui d'Eugeni S. Reig

 

(Llibre inèdit)

preguntat

Acció de demanar a una persona informació sobre alguna cosa que es desitja saber, un aclariment, la solució d'algun dubte.

Ara li faré un preguntat, amic meu, i vorem què em contesta.

Aquest vocable és propi de tots els parlars valencians i és àmpliament usat pels nostres escriptors. Així, en l'obra d'Enric Valor el trobem en repetides ocasions. En la rondalla Les animetes podem llegir:

Marieta no li havia fet cap preguntat més en tots aquells dies, i Muntalt no havia enviat el propi que havia de venir pels regals, puix que no era encara el dia assenyalat.

I en la mateixa rondalla, una miqueta més avant:

Plena de goig i tota tremolosa d'emoció, cridà de seguida la Marieta i li ho mostrà tot, sense dir-li'n res de la procedència i sense que la discreta fadrina fes tampoc cap dificultós preguntat.

En la rondalla Joan-Antoni i els torpalls, també d'Enric Valor, podem llegir:

I començaren, com de costum en aquests casos, a fer-li preguntats, i tots amb la boca badada a escoltar-li les coses que els contava del seu poble.

En Contalles de la boira, narració curta del mateix autor, trobem:

Francesc i jo encara vam fer a Pere algun preguntat sobre el curiós esdeveniment.

I en la novel·la Sense la terra promesa, també d'Enric Valor:

Maria-Júlia els va fer algun preguntat sobre el raïm. Eren preguntes concretes, diríem-ne professionals, que excloïen, a banda del to, sempre distant i fred, qualsevol idea de familiaritat.

També l'escriptor xativí Toni Cucarella usa el substantiu preguntat i així en El lledoner de l'home mort podem llegir:

Em va fer l'efecte que el vell mitger es penedia d'haver obrat com un bocamoll amb mi i se n'escapava per evitar nous preguntats.

I també l'empra Martí Domínguez Barberà en la seua novel·la Els horts:

La cuinera tornava a aguaitar el cap per si li volien manar res, i la cara se li badava en un altre somrís més ample encara que el primer. Begonya la retingué fent-li més d'un preguntat. Tenia necessitat de companyia.

En la novel·la L'estrep de Joan Olivares Alfonso trobem:

Mire, donya Maria, és que li volia fer un preguntat, però no sé si m'atreviré.

En Proses en carn de Xavier Casp podem llegir:

Diuen que matar un germà és encara més criminal que matar un home qualsevol; em sembla una ximpleria i et vull fer uns preguntats: ¿per què aquest home ha de tenir més importància per a mi que un altre?

 

En valencià també es diu: pregunta
La llengua estàndard sol emprar: pregunta
En castellà es diu: pregunta
 
NOTA: Els fragments d'obres literàries que he posat com a exemples poden trobar-se en:
- Rondalles Valencianes d'Enric Valor (Edicions del Bullent, València, 1987, vol. 7, pàgs. 40 i 41)
- Rondalles Valencianes d'Enric Valor (Edicions del Bullent, València, 1986, vol. 6, pàg. 95)
- Obra literària completa d'Enric Valor (Fernando Torres Editor, S.A., València, 1975, vol. III, pàg. 348)
- Sense la terra promesa d'Enric Valor (Editorial Prometeo, València, 1980, vol. II, pàg. 492)
- El lledoner de l'home mort de Toni Cucarella. (Bromera, Columna, Alzira, 1996, pàg. 20)
- Els horts de Martí Domínguez Barberà (Editorial L'Estel, València, 1972, pàg. 18 i Edicions Bromera, Alzira, 1990, pàg. 41)
- L'estrep de Joan Olivares Alfonso (3 i 4, València, 2005, pàg. 191)
- Proses en carn de Xavier Casp (Editorial Torre, València, 1952, pàg. 104)
 
 
2)

 

Entrada de Lèxic valencià d'ahir i de hui d'Eugeni S. Reig

(Llibre inèdit)

prendre el bany

Introduir algú el cos –tot o només una part– dins l'aigua –del mar, d'un riu, d'un estany, d'una piscina, etc.– amb finalitats higièniques o terapèutiques, per a refrescar-se o, simplement, per diversió. Es referix, normalment, a una persona, però també pot referir-se a un animal i, metafòricament, a qualsevol cosa.

A mi m'agrada molt prendre el bany en la mar però en les piscines no em fa gens de gràcia, però ni miqueta ni gens.

En el poema Nocturn a la badia del llibre Grumet a soles del poeta alcoià Joan Valls Jordà podem llegir:

D'argent de lluna a graons

va creixent a la badia

una subtil melodia

de sirenes i tritons.

L'escuma fa els seus fistons

per la roca en esgarrany.

El satèl·lit pren el bany

en sa nua meravella

i al cor fa una dolça anella

l'eco més fi i més estrany.

Antigament els banys eren terapèutics i excepcionals. La gent anava a prendre els banys a la mar o a un balneari. En aquella època, els banys eren medicinals i, per tant, es prenien en unes condicions determinades i durant un quantitat determinada de dies. Era molt corrent, per exemple, fer una novena de banys de mar que consistia a anar cada matí, durant nou dies, a prendre un bany de mar de deu minuts de durada. El banyista anava cada dia a prendre el bany, és a dir, a prendre el bany que tocava eixe dia. Per això usem l'article definit en la construcció prendre el bany, malgrat que els banys es poden comptar i numerar. La construcció esperable hauria de ser amb l'article indefinit com fa el castellà quan diu darse un baño. En canvi, en construccions com ara prendre l'aire o prendre el sol sí que és lògic que s'use l'article definit perquè no podem comptar i numerar la quantitat d'aire o de sol que prenem. Aquell costum antic pràcticament ha desaparegut. Ara els banys, en la mar, en les piscines o en qualsevol altre lloc, es prenen lliurement i sense cap condicionament, però els valencians continuem dient prendre el bany, no banyar-se. Això és així, fonamentalment, perquè, per a la majoria dels valencians, el verb banyar conserva el significat antic d'adherir-se l'aigua a un lloc determinat i així, si plou, diem que el carrer s'ha banyat, no que s'ha mullat. Recordem la dita:

Carrer banyat, calaix eixut,

    dependent content i amo fotut.

El verb mullar el reservem per al concepte de ‘ficar una cosa dins d'un líquid i tornar-la a traure'. S'usa, fonamentalment, quan parlem de coses de quemenjar com, per exemple, quan parlem de mullar bescuitets de llengüeta en el xocolate desfet o fartons en l'orxata. Antigament també es mullaven les plomes en els tinters, ara ja no.
 
En valencià també es diu: banyar-se
La llengua estàndard sol emprar: banyar-se
En castellà es diu: bañarse
 
NOTA 1: El poema Nocturn a la badia forma part de Cançons de l'assossec dins del llibre de poemes Grumet a soles. Podem trobar-lo en Obra Poètica de Joan Valls Jordà (Instituto de Estudios Alicantinos, Alacant, 1981, pàgs. 115 i 116)
 
NOTA 2: El text complet del poema Nocturn a la badia de Joan Valls Jordà és el següent:
 
D'argent de lluna a graons   
va creixent a la badia   
una subtil melodia   
de sirenes i tritons.   
L'escuma fa els seus fistons   
per la roca en esgarrany.   
El satèl·lit pren el bany   
en sa nua meravella   
i al cor fa una dolça anella   
l'eco més fi i més estrany.    
 
Centre d'una alta gaubança,   
en aquest indret d'encís,   
fa en l'ànima el toc precís   
d'un ritme etern que no cansa.   
Un somni de benaurança   
du brisa misteriosa   
i en sonar la peresosa   
flauta de la fantasia,   
emergeix a l'harmonia   
una Afrodita gojosa.   
 
¿Són arpes, són violins,   
són oboès de tendresa   
al càntic d'amor que besa   
carn dels abismes salins?  
Transverberada de fins   
dards de cel, feta un conjur,  
—peu sobre l'aigua segur,
cos lleu en esplai de vol—,  
s'enlaira pel ventijol   
abraçant l'estel més pur.   
 
Lluu la visió esblaimada   
allà endins, als llumenars   
dels reflexos estelars   
en la freda matinada.   
Un dit d'alba, nit de fada,  
escorre el teló del dia.   
I la gavina ja envia   
missatges de benvinguda   
al sol que singla i saluda   
—nau de foc— a la badia.
 
NOTA 3: Done les gràcies a Josep Gironès Abad per la seua ajuda.
 
3)
 
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 75)
 
 
Més precisions sobre l'ortografia
 
Antoni Llull Martí

 
Deia la setmana passada que l'ortografia té, per a una llengua, una importància secundària, però una vegada establides, les normes ortogràfiques han d'esser respectades per tothom. L'ortografia de tant en tant sofreix canvis, perquè no és una cosa perfecta, i és normal que adesiara se li facin petits retocs. La que usam actualment, plasmada en el si de l'Institut d'Estudis Catalans per Pompeu Fabra, encara no té cent anys, i amb tot i que nasqué bastant perfecta tampoc no s'ha alliberat de petites modificacions. A la castellana l'han hagut de retocar moltes més vegades. Per exemple, dins el segle XIX encara s'escrivia x en la majoria de paraules en les quals ara es posa j (baxo, exercito, caxa, etc.). México passà a esser Méjico a Espanya, però a Amèrica, amb tot i que han acceptat les normes ortogràfiques de la Real Academia Española, continuen escrivint México, conservant, però, la pronunciació de j.
 
Pel que fa a l'àmbit de la nostra llengua, des del Decret de Nova Planta del rei Felip V, l'any 1715, que abolia l'antiga organització política i legal del Regne de Mallorca, i imposava com a única llengua oficial la castellana, la forma nostra forma tradicional d'escriure anà oblidant-se, el castellà es posà de moda entre els nobles i gent benestant de Mallorca, i cent anys després, si qualcú
escrivia en català ho feia un poc intuïtivament, a la seva manera, amb tot i que tingués presents alguns textos antics. Amb tot, això no impedí Marian Aguiló de dur a terme la seva important labor de recull de textos i formació del seu important diccionari, a Costa i Llobera de desenvolupar les seva extraordinària obra poètica a Tomàs Forteza de fer una gramàtica moderna de la llengua catalana, i a mossèn Alcover de recollir les rondalles i d'iniciar i deixar ben encaminat el gegantí Diccionari català-valencià-balear. Però, ara que tenim una ortografia amb unes normes clares i precises, cal utilitzar-la com pertoca, i si no la coneixem prou, estudiar-la fins que arribem a dominar-la.
 
4)

Empobriment de la llengua catalana.
Tot allò que li hem fet perdre i que cal restituir-li.

Pere Ortís

Els mots.

Lletra I.
 

     “Incluso”, adverbi que no existeix en català i fa malbé un bell combinat.  En català aquest adverbi és: Fins. Fins i tot. Vindran els nens i fins i tot sa mare. No me'n penedeixo, fins me n'alegro, ja ho veus. El català utilitza el participi inclòs per a indicar allò que diu l'adverbi castellà “incluso”. Ho ha perdut tot, casa seva inclosa. Acostuma a anar al final de tot: Els americans són gent de bon tracte, els llatins inclosos.

     “Inmediaciones” , *immediacions”. Rodalia. Veïnat. Terme. Encontorns. Engires. Trens de la rodalia. La rodalia de Barcelona. Aquí i en tota la rodalia de Sabadell. Insistim que diuen rodalies, en plural, perquè no havien sentit mai aquesta paraula, tan comuna en altres indrets de Catalunya, i per la influencia del castellà “tren de cercanías”.

5)
 
 
Publicat en el diari ARA dissabte 25 de gener del 2014
 
 
Albert Pla Nualart
 
La paremiologia és l'estudi dels proverbis i els refranys: aquestes píndoles idiomàtiques que passen de generació en generació portant a dins una petita lliçó basada en l'experiència dels avantpassats.
 
Com tot el que és popular, eviten l'abstracció i arriben a les idees més subtils fent un ús metafòric de les realitats concretes. I passa sovint que, arran de la gran transformació en pocs anys de l'entorn cultural quotidià, ja ben pocs comprenen el seu sentit literal.
 
És el cas de la dita del títol. Els més joves no tenen gaire clar què vol dir senyar-se i, encara menys, les sagnants conseqüències que podria tenir per a la vista. En sentit figurat, en canvi, la idea és força clara. És la mateixa de quan diem: "Li ha sortit el tret per la culata".
 
Per sort o per desgràcia, tenim nocions sobre armes que no tenim sobre el catecisme. Senyar-se vol dir fer creus amb els dits sobre el propi cos, i és un gest ritual de benedicció, afirmació en la fe, respecte davant el sagrat o invocació del diví.
 
Té, doncs, també el significat de persignar-se, que és fer tres cops el senyal de la creu amb el polze de la mà dreta: al front, a la boca i al pit. I és durant aquesta operació -amb l'ungla del polze fregant els ulls- que les presses poden ser nefastes.
 
I algú em dirà: "Que en traiem, de saber-ho? ¿No fem prou amb l'altra dita, que diu el mateix i que tothom l'entén?" Doncs en traiem joies de l'enginy que són la sal de la llengua i que consisteixen a fer pertinents els dos plans de la metàfora.
 
No em negareu que, en el cas de Gallardón i el seu projecte de llei de l'avortament, per exemple, és molt més pertinent afirmar que pensava senyar-se i s'ha tret un ull. Com ho era, quan el rei va caçar un elefant a Botswana, dir que el tret li va sortir per la culata. En canvi, no tinc tan clar quina dita escauria a Rosell pel fitxatge de Neymar.
 
 
6)
 
Publicat en el núm. 85 de la revista Llengua Nacional (IV trimestre del 2013) (pàg. 24)
 
 
 
Sobre el mot “Pirineu”
 
Roser Latorre

 

Repassant papers d'anys enrere, m'ha vingut a les mans el text d'una carta que el doctor Oriol de Bolòs va enviar als redactors de la Gran Enciclopèdia Catalana l'any 1970, carta en la qual opinava sobre el mot Pirineu. Els anys en què jo mateixa treballava en aquella entitat, aquell text em devia cridar l'atenció i el vaig copiar per desar-lo en algun dels meus diccionaris. M'ha semblat que podia ser útil de transcriure la part més concreta de la carta esmentada.

«Amics, us agraeixo la vostra amable resposta a la qüestió del nom Pirineus. Crec, de tota manera, que val la pena que feu un examen més profund del problema abans d'adoptar una posició definitiva.

»No negaré pas que actualment a Barcelona hi ha la tendència d'escriure Pirineu en singular. Em sembla, però, que aquesta tendència no és pas catalana, sinó que prové del castellà. Introduïda pels llibres de text i les lectures literàries, s'estén cada vegada més, com tantes altres tendències estranyes a la nostra llengua, amb la ràdio i amb la televisió. Després de prop de trenta anys de llegir o de sentir cada dia que la informació meteorològica procedeix del "Centro del Pirineo Oriental en Barcelona”, és comprensible que la nostra gent arribi a considerar més natural el singular Pirineu que el plural tradicional i lògic Pirineus. Segurament que un català de Perpinyà, al qual parlen contínuament dels Pyrénées Orientales, pensaria, al contrari, que Pirineu és una extravagància. No m'impressiona gaire que la Geografia de Catalunya hagi estat emprant sovint el singular. Precisament l'ús reiterat, en aquesta obra, de la forma singular, malsonant en la meva parla olotina, em dugué a estudiar el cas, dintre les meves limitades possibilitats, i em féu arribar a la conclusió que tots els indicis de diversos ordres (ús popular i antic, etimologia, comparació amb les altres llengües, etc.) coincideixen a assenyalar com a preferible la forma plural.»

Conseqüentment, la forma adoptada per l'Enciclopèdia Catalana (i així mateix per l'Institut d'Estudis Catalans) fou la del plural: Pirineus.

És també la que trobem al diccionari Fabra, en la definició de pirinenc: relatiu o pertanyent als Pirineus.

Si consultem, però, altres diccionaris, veiem, per exemple, que el DCVB vacil·la entre dues formes, i així llegim: «Pirineu o Pireneu (usat sovint en plural, Pirineus o Pireneus)». Amb aquestes citacions: “qui devalla dels alts e grans monts Piraneus. Eiximenis, Dotzè, c. 149. Los monts Pirineus comensen entre Elna e Coblliura e finen entre Bayona de Guascunya e Bordeu. Sentencies Morals, segle XV (Col. Bof. XIII, 287). Com faig del Pirineu que el llamp aterra, Canigó IX. Oh Pirineu! En tes profundes gorges... m'he sentit com pres. Maragall, Enllà 13».

En una edició reduïda del Diccionari enciclopèdic català de l'editorial Salvat (any 1938), hi figura l'entrada Pirineu, que remet, tanmateix, a Pirineus

En el Pal·las hi llegim la forma plural Pireneus.

Si consultem, encara, el Diccionario de uso del español, de María Moliner, hi trobem l'entrada Pirineo amb aquesta definició: Adjetivo de denominación geográfica en «Montes Pirineos». Puede usarse en singular para referirse a una parte de ellos «el Pirineo aragonés».

Aquesta diversitat d'ús segons els diccionaris esmentats pot semblar que ens permet d'emprar el mot en una o altra de les dues formes, singular o plural, encara que calgui donar preferència a la segona.

 
 
7)
 
Publicat en QUADERN, suplement de cultura del diari EL PAÍS, dimecres 15 de gener del 2014
 
 
 
8)
 
http://imatgies.blogspot.com.es/2013/12/carrers-1-del-call-la-pols-i-lamargura.html
 
Carrers (1) Del Call, la Pols i l'Amargura
 
Jesús Bernat Agut
 
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net
 
Si voleu donar-vos de baixa d'aquest butlletí, comuniqueu-ho enviat un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net