InfoMigjorn Cap de Setmana
 
Butlletí número 176 (divendres 24/01/2014) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
 
SUMARI
 
1) Eugeni S. Reig - pitxerada
 
2) Eugeni S. Reig - piula
 
3) Antoni Llull Martí - Què ho són de complicats, els verbs!
 
4) Pere Ortís - Empobriment de la llengua catalana. Tot allò que li hem fet perdre i que cal restituir-li. Els mots. Lletra E.
 
5)  Albert Pla Nualart - Una majúscula no tan òbvia
 
 
7) David Pagès i Cassú - Homes com en Gabriel Barceló Bover
 
8) Història estellesiana dels valencians
 
 
 
1)

 

Entrada de Lèxic valencià d'ahir i de hui d'Eugeni S. Reig

 

(Llibre inèdit)

pitxerada

Quantitat d'aigua o de qualsevol altre líquid que cap en un pitxer.

Hi havien uns quants jovençols en el carrer, caiga la rialla i caiga el critot, que armaven una tabola de mil dimonis i no deixaven dormir a ningú, i el teu germanet no va tindre millor idea que reballar-los una pitxerada d'aigua i banyar-los a tots.

 

En valencià també es diu:
La llengua estàndard sol emprar:
En castellà es diu:
 
 
 
2)

 

Entrada de Lèxic valencià d'ahir i de hui d'Eugeni S. Reig

(Llibre inèdit)

piula

Xiquet molt viu, entremaliat, que no fa més que maleses, que no atura mai.

¡I quina piula estàs feta, filla meua!

Aquesta accepció de la paraula piula és d'ús habitual en el parlar d'Alcoi. S'usa sempre en femení, independentment que s'aplique a xiquets o a xiquetes.
 
En valencià també es diu: barastell, ferrabràs, ravatxol
La llengua estàndard sol emprar: tribulet
En castellà es diu: fierabrás
 
 
3)
 
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 67)
 
Què ho són de complicats, els verbs!
 
Antoni Llull Martí
 
Una de les particularitats de la nostra llengua (i de les seves germanes del grup llatí o romànic), és l'enorme quantitat de formes que pren la flexió verbal, generalment sis en cada temps simple de cada un dels modes, que just amb l'indicatiu i el subjuntiu ja en sumen quaranta-dues, altres sis en el condicional, cinc més en l'imperatiu, una en el gerundi, una altra en el participi, i una més
en l'infinitiu, que si no m'he descomptat són cinquanta-sis, però sol haver-n'hi alguna repetida, com ocorre amb coneix, que tant pot correspondre a la tercera persona de present d'indicatiu com a la primera d'imperatiu, o coneixeu, que pot esser la segona persona plural dels dos modes indicats, cosa que encara ho complica més. I llavors, les formes compostes.
 
Això, per a un anglès que vulgui aprendre la nostra llengua és una complicació tremenda, perquè en tota la flexió verbal que està acostumat a manejar no hi ha més de cinc formes distintes, i alguns verbs només en tenen tres, i fins i tot dues, molt menys d'una dècima part de les que tenen els nostres! Això no vol dir que usar correctament els verbs en anglès sigui molt més fàcil que manejar els nostres. El que ocorre és que les dificultats són unes altres.
 
Però la cosa encara es pot complicar més. En alguns dels nostres verbs més usuals, com són esser i anar, dins un mateix mode de conjugació s'hi mesclen formes que tenen una rel diferent. En el primer hi trobam som, seré, seria, sigui, siguem i altres de semblants derivades del llatí esse, però llavors n'hi ha unes altres de ben distintes, les procedents d'un altre verb que en part ja havia desaparegut en el llatí clàssic, amb la rel fui, que perdura en el pretèrit perfet d'indicatiu (fui, fores, fou, fórem, etc., i en el pretèrit imperfet de subjuntiu (fos, fossis, fos, fóssim, etc.), i encara hi ha més heterogeneïtat en la conjugació del verb anar, en la qual trobam restes de, com a mínim, tres verbs llatins amb rels distintes. A l'infinitiu anar sembla que hi he arribat a través d'una sèrie de transformacions de ambulare (> amlare > amnare > anar), i d'una altra variant, andare, sortí el castellà andar, i de la mateixa rel sortiren les formes anava, anem, anat i similars.
Les del present d'indicatiu, vaig, vas, va, etc.) i les del subjuntiu, vagi vagis, etc., procedeixen del verb llatí vadere ‘anar', i en el futur i en el condicional hi concorren la rel d'anar amb formes procedents del verb ire: an+iré, an+iria, etc., i en els temps composts dels verbs haver i esser hi empram el participi del ver estar: he estat, som estat. Provau d'explicar-li tot això, a un anglès!
 
4)

Empobriment de la llengua catalana.
Tot allò que li hem fet perdre i que cal restituir-li.

Pere Ortís

Els mots.

Lletra E.
 
 

   El verb empegar per a alguns porta un problema; pretenen que no existeix, però ja ho crec si existeix. Vol dir: enganxar.  Vol dir untar de pega una superfície i després també vol dir enganxar-la a una altra superfície. Al dialecte de la Terra Ferma no en diem d'altre. Empega aquest rètol i després empega'l a la paret. Empegar cartells de propaganda a la tanca.

 

5)
 
 
Publicat en el diari ARA dissabte 21 de desembre del 2013
 
Albert Pla Nualart

Mas ens ha dit que l'estat que ens pregunten si volem és, "òbviament", un Estat. I a l'ARA, disciplinats, hem reproduït la pregunta amb aquest "Estat", conscients que l'últim que ens convé és fer perillar el difícil i treballat acord per una majúscula.

D'obvi, però, gens. Convencions com la majúscula o la cursiva tendeixen a un ús fluctuant i discrecional. Per sort!, diria jo, perquè l'ús unívoc d'aquests auxiliars ortotipogràfics faria l'escriptura menys dúctil.

En la majúscula s'hi barregen dos criteris. Un la fa servir per distingir diferents sentits d'un mateix mot. Oposa la Constitució carta magna a la constitució d'algú; o el Parlament cambra política al parlament que hi fa un polític.

L'altre oposa, en un mateix sentit, l'ús com a nom propi (l'Ajuntament de Barcelona) a l'ús com a nom comú (un petit ajuntament). I si aquella paraula té més sentits, es confia en el context per discriminar-los.

En el cas d'estat, alguns mitjans apliquen el primer criteri i escriuen sempre Estat en el sentit polític de país; i altres -la majoria- s'inclinen per oposar nom propi a nom comú: els Estats Units als estats europeus.

Però l'Estat de la pregunta sembla que es justifica -així el va justificar Junqueras- per un criteri de la RAE segons el qual és Estat el sobirà, el que equival a país; si només n'és una part, com Califòrnia, és estat.

És una convenció molt peculiar del castellà que em deixa amb dos neguits: 1) quin sentit té aplicar un criteri de l'espanyol a una pregunta feta en català?, ¿no és una mostra de subordinació cultural?; i 2) si Estat vol dir el que diu que vol dir la RAE, cal fer la segona pregunta?

 
6)
 
Josep Daniel Climent
 
 
7)
 
Publicat a Diari de Girona dimarts 3 de desembre del 2013
 
 
Homes com en Gabriel Barceló Bover
 
David Pagès i Cassú
 
 
Un amic menorquí ens deia fa poc que lamentava la tendència centrípeta que a vegades es pot observar de la Catalunya continental, que actua de nucli que no sempre té present la vida cultural que es porta a terme en altres àrees dels països nostres.
 
Pensem que val la pena que en prenguem nota, d'aquesta preocupació d'ell i de moltes altres persones, i que és bo, per molts motius, que des del Principat seguim de ben a prop tot allò que succeeix en els diferents territoris de parla catalana; com també, que en coneguem els seus protagonistes.
 
Avui volem parlar del manacorí Gabriel Barceló Bover, escriptor, professor. Com a escriptor té una obra que fa molt de goig. Sòlida i duradora. Ha conreat gèneres ben diferents. Heus ací els títols d'alguns dels seus llibres: Viatge de brusquers (1965); Epistolari familiar de Mn. Alcover, en set volumets, (1989-1999); Gent d'empenta (2002); Versos i esforços (2004)... Aquests últims mesos ha fet diferents presentacions del llibre Recull de glosats d'un poeta sense escola, del qual és autor-curador.
 
Com a professor de llengua catalana s'inicià el 1954. Exercí, durant gairebé cinquanta anys, en diversos centres i localitats de l'illa. De 1973 fins a 2001, any en què es jubilà, dirigí les activitats de l'Escola Municipal de Mallorquí de Manacor, on dugué a terme una tasca ingent i fecunda. S'escau reproduir unes paraules que mai no es cansà de dir als seus alumnes: “Som un poble que vol viure en català, respectats, respectant els altres i oberts al món”.
 
A finals de novembre ens envià una invitació per a l'acte de celebració del 40è aniversari de la susdita Escola, que tingué lloc el passat dijous 12 de desembre a l'Auditori de la població. Ens recordava que la inauguració del centre, que tingué lloc l'octubre de 1973, comptà amb els millors desitjos del mestre de mestres: Francesc de Borja Moll.
 
Li responguérem que no hi podríem assistir físicament, però que sí que hi seríem amb el cor i amb l'esperit perquè les notícies, siguin bones, com en aquest cas, o no tan bones, cal compartir-les perquè, com a pobles germans, són cosa de tots, no sols dels beneficiats o afectats de manera més directa. Això ens enforteix i ens enriqueix.
 
Des d'aquesta finestra volem fer arribar el nostre afecte i el nostre agraïment a en Gabriel Barceló Bover i a totes les persones que, com ell,  fan possible que la catalanitat, diversa i rica, s'expressi amb naturalitat i vigoria arreu dels Països Catalans.
 

8)
 
http://www.youtube.com/watch?v=uqkPIk5eCVY
 
Història estellesiana dels valencians
 
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net
 
Si voleu donar-vos de baixa d'aquest butlletí, comuniqueu-ho enviat un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net