Escriptor i polític
El fet de formar part del Cens d'entitats de foment de la llengua catalana suposa que els donatius rebuts tenen una deducció, a aplicar en l'impost sobre la renda de les persones físiques, segons l'article 1 de la Llei 21/2001, de 28 de desembre, de mesures fiscals i administratives.
El termini d'admissió de sol·licituds està obert fins al 30 d'abril de 2014.
Actualment, 120 entitats formen part del Cens.
Més informació:
http://www.gencat.cat/llengua/cens
http://blocs.gencat.cat/blocs/AppPHP/llibresgencat/?p=2223
Us encoratgem a llegir
l'article i a expressar-ne la vostra opinió a través dels comentaris al
post.
En primer lloc, l'informe del 2012 segueix posant de manifest que la política lingüística de què parla no és tota la política lingüística existent, sinó la parcel·la de què s'ocupa el Departament de Cultura. No hi ha cap reflexió, per exemple, sobre els desafiaments judicials a què va ser sotmès el model d'immersió lingüística el 2012, ni sobre la resposta política que se'ls va donar. No hi ha ni una paraula sobre la implantació de l'anglès com a llengua vehicular en el sistema educatiu de Catalunya (irònicament, l'única al·lusió a l'ensenyament en anglès es refereix a la Comunitat Valenciana).
Tampoc s'explica res sobre el desplegament (o no) dels apartats lingüístics de la llei d'acollida, ni sobre la integració lingüística dels estrangers residents a Catalunya. Però sens dubte el més decebedor és la poca política lingüística nova que conté, fins i tot dins de l'àmbit estricte de les limitades competències del Departament de Cultura.
Després de dedicar més de 20 pàgines a la situació lingüística, l'informe s'endinsa en l'anomenada Acció de govern, on es distingeixen les accions en pro del coneixement del català (i de l'aranès) i les accions en pro de l'ús de la llengua. En el primer cas, no explica cap novetat que no sigui la disminució d'alumnes en els cursos que organitza el Consorci per a la Normalització Lingüística. És inútil buscar en l'informe alguna hipòtesi que expliqui per què aquesta disminució es va produir just després de l'aprovació de la llei d'acollida i la introducció d'incentius per a l'aprenentatge del català. Un possible consol és que el 2012 va créixer el nombre d'alumnes virtuals que aprenen català a través del portal d'internet parla.cat. Però quan es contrasta la xifra d'alumnes presencials o virtuals amb la d'alumnes que van aconseguir un certificat de coneixements de català el consol desapareix. I l'informe tampoc aventura cap explicació sobre la poca eficàcia dels cursos com a mitjà per acreditar el coneixement del català.
Pel que fa al foment de l'ús del català, assegura que aquesta àrea és una «prioritat» del Govern, però les accions que el mateix informe destaca no són del Govern, sinó de la societat civil: es tracta del voluntariat lingüístic, per un costat, i de les «entitats de foment de la llengua catalana», per l'altre. En altres paraules, les dues accions de Govern més destacades de l'informe del 2012 són accions subcontractades a tercers. (A banda d'això, no s'aporta cap dada sobre l'eficàcia de les 86 organitzacions que formen part del cens d'entitats ni dels 97 projectes concrets que van rebre alguna mena de subvenció.)
Entre el poc que és directament atribuïble al Govern hi ha la qüestió de les pel·lícules doblades o subtitulades al català. Com és sabut, el 2011 el conseller de Cultura va arribar a un acord amb les principals majors i en una històrica roda de premsa va vaticinar que el 2012 arribaríem a 1,5 milions d'espectadors de cine en català. La realitat és que ens hem quedat en poc més de la meitat; previsiblement, no hi ha cap reflexió en l'informe que contrasti aquesta xifra amb les previsions del conseller.
Una cosa pitjor succeeix en l'administració de justícia, àmbit en què el nombre de sentències en català no és que deixi de complir les expectatives de creixement, sinó que disminueix de forma neta. En el front estrictament institucional tampoc hi ha símptomes d'activitat: l'informe es limita a recordar l'enèsima reestructuració de la Direcció General de Política Lingüística. (En aquest sentit, és sorprenent que no recordi Yvonne Griley, com si el 2012 la directora general de Política Lingüística no fos qui dirigia la política lingüística.)
En general, l'informe transmet una sensació poc tranquil·litzadora: que la política lingüística de la Generalitat es troba en stand-by. La pregunta que ens hem de fer és què espera el Govern per reprendre la iniciativa. ¿La celebració de la consulta? ¿La constitució d'un Estat (sense més adjectius o independent)? Supeditar una política pública (la lingüística o qualsevol altra) a un futurible que a més pot anar per a llarg no sembla la resposta més intel·ligent als problemes que motiven aquesta política pública. Professor de la Facultat de Traducció i d'Interpretació de la UAB.
Ha estat una figura decisiva per al món literari català de la segona meitat del XX
L'editor, crític i escriptor Josep Maria Castellet es va morir ahir a l'edat de vuitanta-set anys. Ha estat una figura cabdal de les lletres catalanes durant el segle XX. Nascut a Barcelona, llicenciat en filosofia i lletres per la Universitat de Barcelona, i també en Dret, va dedicar la vida a la cultura catalana, com a escriptor i assagista però també com a editor. De fet, bona part de la seva trajectòria va transcórrer dins el Grup 62, on va exercir de conseller i president a partir del 2000. Castellet ha rebut nombrosos reconeixements, com ara la Creu de Sant Jordi o la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya. També va ser Premi Nacional de Cultura per la Generalitat el 2009, i pel Ministeri de Cultura espanyol el 2010. El funeral serà demà a les 10.30 al Tanatori de Sant Gervasi de Barcelona.
Josep Maria Castellet va dedicar tota la vida al món editorial
com a escriptor, crític literari, intel·lectual i editor, i va publicar una
trentena d'assaigs i obres literàries diverses.
Fou un defensor del
realisme històric, un moviment que propugnava el rebuig i la ruptura amb les
actituds culturals i d'aquell moment. Els escriptors que seguien aquesta corrent
foren aplegats en l'antologia 'Poesia catalana del segle XX', publicada el 1963,
a cura de Josep M. Castellet i de Joaquim Molas. Més endavant, sota el guiatge
de l'estructuralisme, fou un dels crítics més influents en la renovació tècnica
i estètica de l'anomenada Generació dels 70. 'Notas sobre la literatura
española', publicat el 1955 per Laye, havia estat el seu primer llibre, amb què
va iniciar tota la carrera d'escriptor i també d'editor, una tasca que va
exercir des d'Edicions 62, entre el 1964 i el 1997.
La seva obra comprèn
una trentena de llibres, principalment assaigs com 'La hora del lector' (1957),
'Iniciació a la poesia de Salvador Espriu' (1971) o 'Josep Pla o la raó
narrativa' (1978); antologies com 'Veinte años de poesía española' (1960),
'Poesia catalana del segle XX' (1963) o 'Nueve novísimos poetas españoles
(1970). En un caire més autobiogràfic, Castellet va publicar obres com ara 'Els
escenaris de la memòria' (1988), 'Dietari de 1973' (2007) i 'Seductors,
il·lustrats i visionaris' (2009).
La fundació de la revista Laye i el
Pacte Cultural de Catalunya són alguns dels projectes en què Castellet es va
implicar durant la seva vida, igualment com el Congrés per la Llibertat de la
Cultura, els diàlegs Catalunya-Castella o la Comunitat Europea d'Escriptors.
També va ser fundador i primer president de l'Associació d'Escriptors en Llengua
Catalana i es va involucrar en la creació de la Institució de les Lletres
Catalanes, d'on el 2006 va ser-ne escollit degà. Així mateix, va treballar en
institucions similars d'àmbit europeu, com ara la Societat Europea de la Cultura
(Venècia) o l'Associació Internacional de Crítics Literaris (París).
Entre els reconeixements que va rebre en vida, es destaquen el Taurus d'assaig, el seu primer premi el 1970; el Gaziel de periodisme, el 1977; el Josep Pla de prosa; el Joanot Martorell de narrativa, el 1977; o el Crítica Serra d'Or, el 1988, un guardó que va repetir el 2010. També va ser reconegut amb el Premi Nacional de Cultura el 2009, i el Premio Nacional de las Letras el 2010.
Castellet, Espriu, Fuster i els premis Ausiàs March de Gandia
L'editor Josep Maria Castellet escriu a 'Seductors, il·lustrats i visionaris' (Edicions 62), en un apartat que titula 'Octubre de 1959. Gandia': 'A l'estació de València ens esperaven Joan Fuster i un representant de l'Ajuntament de Gandia. Arribàvem l'Espriu, la Isabel (la muller) i jo, des de Barcelona, en un trajecte que va durar prop de cinc hores.' Castellet i Espriu formaven part del jurat del primer Premi Ausiàs March de poesia de Gandia.
El llibre de Castellet és molt útil per a saber de primera mà petits detalls, com ara que aquell primer any el premi van convocar-lo l'Ajuntament de Gandia i el de Beniarjó, que havia estat senyoria de Pere i Ausiàs Marc i on encara hi ha restes del Palau dels Marc.
Perquè, de fet, és impossible d'entendre aquella primera concessió del premi sense tenir en compte que es va convocar arran dels cinc-cents anys de la mort d'Ausiàs Marc. Castellet explicava a VilaWeb que, per aquest motiu, ningú no es va poder negar a participar-hi. I així s'entén que en un primer moment el jurat comptés amb Carles Riba; ara, com que Riba s'havia mort el 1959, el va substituir Salvador Espriu.
El jurat era format per Joan Fuster, Salvador Espriu, Josep Maria Castellet, Dámaso Alonso, Gerardo Diego (aquests dos, il·lustres membres de l'Acadèmia espanyola), Arturo Zabala i, per part de l'organització, Joan M. Bonastre. Explica Castellet: 'Després d'una entretinguda deliberació, vam atorgar el Premi Ausiàs March-Beniarjó a l'obra "Vacances pagades" de Joan Oliver - Pere Quart. El premi Ausiàs March - Gandia, el va obtenir el llibre "Claridad" de José Agustín Goytisolo. Hi va haver unanimitat.' Fins aquí l'explicació de Castellet al llibre 'Seductors, il·lustrats i visionaris'. Però, a part, ens comenta que certament aquests guanyadors es van preparar una mica. Al cap i a la fi, se celebraven els cinc-cents anys de la mort d'Ausiàs Marc
En el llibre Castellet reprodueix un parell d'anècdotes relacionades amb Espriu i els altres membres del jurat. La primera, relacionada amb el malestar que va sentir Espriu quan va veure que Dámaso Alonso s'aixafava a la calba una mosca molt empipadora. L'altra, sobre una conversa que van tenir Espriu i Fuster, en què Espriu li deia: 'Hi ha una mala bava infinita, còsmica '