pessic
de monja
Pessic molt dolorós
que es fa agafant i comprimint amb força una petita porció de pell amb les
ungles dels dits índex i polze i fent-la rodar una
miqueta.
|
La meua germana m’ha pegat un pessic de monja que m’ha fet eixir
les llàgrimes del mal que m’ha fet. És una envejosa i una rabiosa que no
hi ha per a on agarrar-la. |
Aquesta accepció de la locució pessic de monja la conec d’Alcoi,
a on és molt coneguda i usada. Observe amb sorpresa que, tant en el DVal
com el diccionari del SATL3, pessic de monja remet a pet de monja
i la definició d’aquesta darrera expressió és: «Pastís molt menut, redó i
aplanat, fet de farina, ou i sucre.» (recepta que, per cert, és incorrecta). No
estic gens segur que cap valencià anomene cap pastís pessic de monja. Per
un altre costat, la denominació pet de monja és totalment inadequada.
¿Per quin motiu a un pastís se li hauria de donar el nom de pet? És una
traducció incorrecta de l’italià, llengua en la qual pet es diu
peto i pit es diu petto. El pastís en qüestió –que no és un
pastís sinó una galeta molt pareguda a les nostres paciències però més xicoteta
encara, ja que la base té només un centímetre de diàmetre mentres que la de les
paciències en té dos i mig– va ser creat per un pastisser italià que vivia a
Barcelona i el va denominar petto di monaca. Cal, doncs, anomenar la
galeteta en qüestió, pit de monja o mamella de monja –o, millor
encara, mamelleta de monja–, que és la traducció correcta i adequada de
la denominació italiana que li va donar el seu creador i, a més, el nom adient a
la seua forma que, com el formatge anomenat tetilla galega, recorda, per
la seua forma, un pit de dona.
pinada
Arbreda de
pins.
|
Una pinada tan bonica que hi havia ací i ara és un femer. ¡Quin
desastre! |
Aquest vocable l’usa
l’escriptor Martí Domínguez Barberà en la seua prosa narrativa. En la
novel·
|
L'hort de Bellver, que
així era conegut en cent llegües a la rodona, tenia fama pertot arreu, amb
els seus tarongers gegantins formant un boscatge atapeït, quasi
intransitable, travessat per caminals guarnits de palmeres i fruiters, de
rosers i violetes; el gran safareig enmig d'una arbreda de lledoners i
magnolieres, florida de gesmils i mare-selves; la blancor de la casa, amb
aquella elegància barroca, però senzilla, que el segle XVIII valencià sabé
donar a les riques masies, voltades d'hort i ombrejades per figueres i
nogueres. I tot el conjunt, al redòs d'unes muntanyoles plenes de
pinades, timó i
romaní... |
Tot allò que li hem fet
perdre i que cal restituir-li.
“Beef-take”, *biftec”. Llonza. A mi la llonza de bou m’agrada ben
rostida. També: Llonza de be. Qui demana al carnisser un *biftec” de
xai, demana un tros de vaca de xai.
“Besito”. Malauradament és la substitució que fan anar moltes mares i
dones catalanes per comptes del preciós: Petó, onomatopeic i metafòric que és un
encant. Fes-me un petó, manyac. Petó, entremaliadament tendre: Estima’m, reina, fes-me un
petó.
“Bicho”.
Cuca. Feristela. El bitxo en català és el pebrotet vermell, que
cou tant. I diguem de passada que el castellà “picar” ha desbancat totalment Coure, i és una pena. Xiquets, com cou aquest bitxo! També en
diuen: Bitxo coralet, perquè s’assembla a un corall, i està
molt ben dit. Aquest bitxo coralet fa
veure les estrelles, de coent que és. Dir bitxo a una nena, o a una noia,
mestressetes, coentetes, boniques, és molt d’anar per casa i molt català. Amaga el sistema de manar des de la
gracilitat.
“Borracho”. Borratxo, sí, però
malgrat que el Fabra registri aquesta paraula sense anotar-hi res, a mi sempre
m'ha fet la impressió de ser presa del castellà; és una impressió personal. Embriac. Ebri. Begut. Bevedor. Pitof.
Xirlis. Pinya. Sopa. Ésser
un embriac empedreït. Quan va pitof diu bestieses a
dojo.
“Broma”. És paraula ben catalana, però la marquem amb cometes pel sentit
de facècia, joc, gràcia que li donen, que no és legítim i desplaça aquestes
paraules genuïnes i en desplaça encara una colla més, com és ara: Acudit. Plagasitat. Xanxa. Romanço. Folga.
Broc. Joc. Sentit de l’humor. Les quals tenen els seus matisos, sí, però cal
veure quan cauen aplomades en el discurs i hi fan goig, per comtes de
l’uniformador i abusiu *broma”. Broma, en bon català, és un núvol ─i en aquest sentit avui és
pràcticament desconeguda. Quan érem petits no en dèiem d’altra; sabíem bé que
era un núvol, però en el llenguatge
col·loquial no sortíem de broma. El ponent la mou, el llevant la plou. El
cel és ple de bromes. Tanmateix el català actual, col·loquial, i el de les
altes institucions catalanes, el desconeixen totalment i utilitzen,
exclusivament, incondicionalment, *broma” per referir-se a una gràcia o a un joc, o al sentit de l’humor. El Fabra diu, sense
embuts, que en el sentit de gràcia,
facècia, xanxa és castellanisme.
Per tant, per comptes de dir *broma” quan ens referim a una gràcia, a un
joc, diguem això: Tens uns jocs ben
pesats. Oh, quina facècia més graciosa, ets un as! Tota la gràcia rau a
crear-ne l’hàbit, que el problema
el fan els mals hàbits encaixats pel pes del castellà sobre
nostre.
Ara, pel que fa a la locució *estar de broma”, tan castellana, en català
cal substituir-la per la tradicional, avial: Estar d’ullera. Allò de l’anglès, the sens of humor. I l’expressió és
ampla i té unes quantes aplicacions que cal descobrir i utilitzar. Per exemple:
─¿Quant me’n dónes d’aquest auto? ─Mil euros. ─Estàs d’ullera! Totes aquestes riqueses
no les sentim mai als nostres mitjans, i és una pena, és un gros empobriment de
la llengua.
Burro.
El registren tots els diccionaris, però fa tota l’olor de manllevat, temps era
temps. El fet a què em refereixo és que ha bandejat totalment: Ruc. Ase. Somer, somera. Onagre. Tots
els quals, a comarques, eren ben usuals i de l’ordre del dia. No es pot parlar d’un ruc, que no tregui les
orelles. Lloa’t, ruc, que a la fira et duc. També somera era emprat a tot ús, per a
ambdós sexes: Mira aquella somera que
carregada que va ─i potser era un mascle. Igual com s’esdevé amb la paraula
gos. Somera també l’utilitzàvem, en sentit
figurat, per a indicar la dona fava i matussera; Somerot ho aplicàvem a la dona toixa i
homenenca. Burru, se l’han forjat els barcelonins de qui sap quan. Ara, amb la
desaparició d’aquests animalets de l’escena, del rucs, que difícil que serà restituir
aquests mots a la nostra maltractada llengua!
Català a l'atac és el palíndrom que dóna títol a una sèrie de microespais emesos per TV3 en què l'enginy d'Enric Gomà sobreposa diàlegs a escenes de films clàssics (i ja sense drets d'autor) per conscienciar-nos d'errors que cometem sovint quan fem servir la llengua del país.
L'humor una mica surrealista i vintage del guionista va com anell al dit a un format que té la gran virtut de saber guanyar-se la complicitat del televident fent-lo riure sense caure en el didactisme carrincló de projectes similars.
Un excel·lent, doncs, de nota global. Deixeu-me, però, que suspengui el capítol Idil·li col·lateral , dedicat a la ela geminada i en què Fred Astaire ensenya a la seva parella de ball com es pronuncia aquest so.
L'objectiu de fons és ortogràfic però el missatge que se'n desprèn és que la ela geminada hauria de sonar sempre, cosa que -almenys en dialecte central- resulta afectat i ridícul.
L'espectador cultivat hi sap veure una llicència: no s'ho pren literalment. Però l'espai, pel seu contingut, s'adreça sobretot al neòfit, que va mal equipat per llegir entre línies.
N'hi hauria hagut prou fent dir al Fred: "No pateixis, reina. Normalment no es pronuncia". És el criteri del llibre d'estil de TV3: "Com a norma general pronunciarem la ela geminada com si fos una ela simple, tal com es fa espontàniament".
Però en Català a l'atac també hi col·labora l'IEC, que fa una proposta d'estàndard oral on es considera no recomanable no pronunciar-la.
L'ideal seria arribar a un criteri unitari mínimament realista, que ens deixi anar pel món sense sentir que anem clenxinats com el Fred Astaire.
Sebastià Bennasar
La literatura, la bona literatura, no es basa en la història que s’explica (que també és important) sinó en com s’explica. Com a mínim això diuen els entesos en afers de crítica literària. Si hom creu que la màxima és certa, Els països del tallamar, de Joan-Carles Martí i Casanova, és una molt bona novel·la, perquè destaca tant per la forma en com ha estat concebuda i creada, com per la història que ens explica, la d’una família elxana en el seu camí de diàspora, primer de cap a terres occitanes i posteriorment de cap a Austràlia, i el retorn.
Martí (Marsella, 1958), aprofita així la història de la seva família per crear una novel·la que partint d’allò particular abasta un tema universal: el de les migracions humanes. He escrit novel·la sense estar gens segur que el llibre que ha publicat Documenta Balear en sigui una. No fa al cas. D’ençà de la publicació de Els exèrcits de la nit de Norman Mailer el 1967, són moltes les coses que han canviat en la manera contemporània de narrar, tal i com especifica el subtítol de l’obra que li va merèixer el premi Pulitzer, “la novel·la com a història, la història com a novel·la”. Així doncs, podríem dir que Martí parteix de la petita història (la protagonitzada per les persones anònimes, la que en realitat fa moure el mon) per confegir un llibre on hi ha una barreja de gèneres que el fan deliciós: mitologia, tradicions, anècdotes personals, assaig, història i novel·la s’uneixen en un text amb una força espectacular i d’una gran bellesa literària.
Els països del tallamar és un llibre que ens aporta quatre o cinc grans aprenentatges. És una obra que ens permet copsar el sentiment de l’emigrant a l’hora de marxar i els problemes que hi pateix. Després d’una temporada més o manco llarga en què semblava que ens podíem guanyar la vida a casa, el drama de l’emigració econòmica torna a planar sobre les generacions més joves del país, que segurament es trobaran amb les mateixes situacions del llibre. És una obra que és modèlica pel que fa a la mixtura de gèneres narratius i que ens reconcilia amb el plaer del coneixement en els fragments assagístics i l’anecdotari que hi insereix. És una novel·la que ens parla de la necessitat de la integració en altres cultures i de cara a altres realitats quan un arriba a un nou país, fet que sembla ser que pocs han entès en els darrers temps; i és un llibre que ens parla, és clar, del valor de la memòria, testimoniat en múltiples fragments com aquests: “La bandera a bandes blava, blanca i vermella voleiava al sol del mestral i els assistents duien penons, ramells de flors i uns altres, corones. Un vell soldat portava les roselles que floriren damunt els cossos dels joves soldats morts als camps de batalla”, o en les llàgrimes dels vells republicans, vençuts, esperant temps millors que difícilment arriben.
Aquest és també un llibre de sentiments i de pulsions: la pulsió pel sexe que apareix adès i ara al llibre, i els sentiments d’amor fraternal i filial malgrat tot, i aquest tot inclou la duresa intuïda i no explicitada en molts fragments del llibre, perquè Joan Carles Martí sap que en aquests casos es millor insinuar que explicitar.
I
finalment, la darrera gran lliçó de l’obra, la de la fidelitat a la llengua, a
la totalitat de la llengua. Martí empra amb absoluta normalitat el seu dialecte
elxà i ho fa amb una mestria que engrandeix el patrimoni lingüístic (i fins i
tot ens fa un glossari de paraules que ell incorpora a la novel·la i que no
apareix a cap diccionari). En definitiva, som al davant d’un d’aquests llibres
imprescindibles: arriscat temàticament, formalment i lingüísticament. Una
delícia per als sentits.
Aquesta modalitat lingüística, que nàix de la Constitució, en continuïtat amb la dictadura anterior i "las leyes del movimiento", com explica Juan Carlos Moreno, catedràtic de filologia espanyola de la Universitat de Madrid, ha donat lloc al supremacisme lingüístic del nacionalisme castellà o espanyol, una mena de racisme i d´intolerància que pugna per excloure, aniquilar i genocidiar les altres llengües, que es proclamen, -des de l´Estat-, com a ´espanyoles´, però, en la pràctica es discriminen per tal d´inferioritzar-les i liquidar-les del tot. Perquè se les tracta com les tractaria el nostre pitjor enemic, de manera extremadament hostil. Aquest model lingüístic espanyol és un model jeràrquic que col€loca per sobre de tota la resta de llengües de l´Estat el castellà i minoritza i inferioritza les altres llengües (català, basc, gallec), sense cap equitat, justícia ni molt menys ´reciprocitat´ entre València i Madrid, ja que s´estableixen unes relacions absolutament asimètriques, com si ens tractés d´un territori colonial en relació a la metròpoli. Les proclamacions d´oficialitat es queden en no res al País valencià. En canvi, amb el Principat, -fins a la sentència del TC-, s´ha sigut molt més respectuós, però a les Illes i al País Valencià, l´Estat s´ha acarnissat per a fer-nos desaparèixer del mapa lingüísticament parlant; tant les polítiques de Lerma, en la seua segona etapa, com les de Zaplana, Camps, Olivas i Fabra, igual com la política del president Bauzá a les Illes, han sigut les pròpies d´uns descarats corregidors al servei del Compte-Duc de Olivares del segle XVIII: "aconseguir el efecto sin que se note el cuidado.
No veiem, per enlloc, aquest "especial respecte i protecció" que proclama la Constitució, quan des del Govern del PP d´Aragó s´agredeix contra el català de la Franja d´Aragó i se´l converteix en un estigmatitzador ´lapao´, sense nom i desmembrat de la resta del domini lingüístic; no veien cap respecte ni protecció, sinó tot el contrari, quan des dels Governs del PP de les Illes Balears i València s´agredeix i s´ataca el valencià-català amb mesures com la castellanització, la intoxicació, el malbaratament i la manipulació de RTVV durant més de 24 anys i el tancament de les antenes de TV3 i de RTVV per deixar-nos a la valenciana gent sense cap mitjà de comunicació en la nostra llengua, mentre els altres, els castellanoparlants, en tenen a cabassades de televisions i de mitjans en la seua pròpia llengua castellana, TV locals, regionals, ´nacionals´, públiques, privades i inclús internacionals.
No veiem cap tracte mínimament "respectuós ni d´especial protecció", (-com si fórem animals de zoològic-), quan programen una política lingüística, com ha analitzat Anselm Bodoque, entre d´altres, que, des de les distintes administracions, locals autònomiques i estatals, ens inferioritzen per a fer retrocedir socialment, afeblir, desprestigiar i fragmentar la llengua pròpia del País Valencià. No veiem cap objecte de "respecte i especial protecció", quan, a les comunitat autònomes amb llengua pròpia, tenim el castellà, -sí o sí-, a tot el sistema educatiu i, en canvi, "en reciprocitat", al sistema educatiu obligatori de la resta d´Espanya monolingüe, no s´incorpora cap assignatura en les altres llengües de l´Estat, que també són "oficials" [o cooficials], com si es tractara de formar als espanyols monolingües en una ignorància i una al€lèrgia permanent cap a la diversitat lingüística i cultural, de conrear l´hostilitat vers els "altres" en considerar-los menyspreables, inintel·ligibles i invisibles; allò que deia el poeta andalús Antonio Machado de "desprecian cuánto ignoran". No veiem cap tracte de favor, quan, al Congrés de Diputats ni al Senat, -vulnerant els drets humans i lingüístics de la gent i del nostre país-, no es permet expressar-se amb llibertat en les altres llengües de l´Estat, ni quan des de l´Estat espanyol es boicoteja el reconeixement de les altres llengües als parlaments europeus. Ni es fa cap tracte de "respecte" ni d´"especial protecció" quan des del tribunals de justícia es dictamina reconeixent el nom de ´valencià´ i també el de ´català´, per a denominar la llengua dels valencians, i des dels Governs del PP del País Valencià no es respecta a les universitats valencianes ni s´acata aquestes sentències i resolucions judicials que "ells" diuen que s´han d´acatar sempre, però, quan no els convé, sempre s´ho passen pel forro. No és "respectar" el valencià quan hi ha una manca d´impuls absoluta en les polítiques lingüístiques per tal de no fomentar ni estendre l´ús social del valencià a tot el País, de manera decidida, legal i valenta. No és "respectar" ni "protegir" quan des del Govern del PP de València s´acata, genuflexament, la llei Wert que és una llei feta a posta per a castellanitzar en contra de les altres llengües de l´Estat en un retorn a la dictadura anterior, un autèntic ´canvi de règim´ en fer una lectura cínica i perversa d´una Constitució, ja de per si prou enganyosa i estafadora. Perquè aquesta Constitució ha servit per a prolongat el model lingüístic genocidiador de les altres llengües del franquisme, en una "democràcia" que no és una democràcia real, ni formal, ni participativa, ni de mínims. Per això, passen les indignes agressions contra els valencianoparlants, com Carles Mateu, Miquel Gironés, la gent d´Elx del Tempir, etc. pel fet de parlar en valencià, les contínues, reiterades i sistemàtiques agressions per banda de funcionaris de l´estat que ens retornen a la barbàrie de la dictadura, de manera impune.
Un altre article, el 145, que no veiem que ens 'respecte' ni ens tracte de 'protegir' als que no tenim com a pròpia la llengua espanyola és quan es proclama, en l´articulat de la Constitució referit a les Comunitats Autònomes, que, "en cap cas s´admetrà la federació de les CC.AA", i inclús quan es refereix que les comunitats autònomes, amb llengua i cultura pròpia, no podran ni federar-se ni confederar-se. Aquest articulat, està escrit, ´especialment´, contra els països de parla catalana, com observà, perspicaçment, Joan Fuster, perquè el País Basc i Navarra tenen lleis especials per a poder associar-se, però el País Valencià, les Illes i el Principat, estan vedats per poder establir relacions polítiques, econòmiques, socials, culturals, de cooperació o lingüístiques, sense passar pel vist-i-plau de la casta corrupta, centralista i oligàrquica madrilenya. Inclús part de l´empresariat valencià, sovint i d´habitud tan insensible als interessos del País Valencià, estan mosquejats per la marginalitat a que ens condemna la priorització de l´eix radial entorn a Madrid que relega l´hiperpoblat eix mediterrani per arruïnar-nos del tot, en economia, llengua, cultura i països de parla valenciana o catalana. Des de fa més de 35 anys que, els valencians, balears i catalans, tenim un tracte "especial en respecte i protecció", per banda de l'estat, -sense contar les etapes anteriors dictatorials encara més oprobioses i ignominioses-, que és una presa de pèl incomensurable; es procura, amb enganys, festes i paranys, continuar discriminant-nos i fent passar el camell pel forat de l'agulla amb tota normalitat, i, a sobre, se'ns reclama que quan treuen per la TVE els elogis "constitucionals" botem de goig i de joia, com els gossets d'un circ antigot on s'ensinistraven animalets per fer-los passar pel tub; i realment, després de tants exercicis d'alienació i ensinistrament, els gossets alegrement hi passen, la mar de contents.