patacat
Pasta elaborada amb
moniato bollit, sucre i canella, que s’usa per a farcir els pastissets que es
fan per Nadal i altres festivitats.
|
Enyore els pastissets de patacat de ma mare. Tan bons com aquells
ja no he tornat a menjar-ne. |
La
paraula patacat és un derivat de pataca amb la terminació
–at que s’usa per a denominar diverses confitures procedents de vegetals,
com ara carabassat, codonyat, figat o citronat. Es
conserva actualment de manera residual només en algunes poblacions de l’Horta de
València com ara Torrent, Alaquàs, Aldaia o Xirivella però en temps passats
degué ser, sense cap mena de dubte, d’ús bastant general en tota la zona central
del domini lingüístic valencià, entre Castelló de
Si
cerquem la paraula pataca en el DCVB trobem que la segona accepció
és: «Planta convolvulàcia de l'espècie Batatas edulis (Val.); cast.
batata, patata de Málaga.»
Cal
aclarir que Ipomoea batatas i Batatas edulis són dues
denominacions de la mateixa espècie vegetal, la primera deguda a Carl von Linné
(1707-1778), conegut entre nosaltres com a Linneu, i la segona a Jacques Denys
Choisy (1799-1859).
Joan
Coromines en el seu DECat (VI, 334a12) diu: «[...] de la zona de
Castalla-Albaida-Alcoi m’informen E.Valor i J.M.G. que usen pataca tant
per a la solanàcia (‘patata’) com per a la convolvulàcia (‘moniato’), si bé
també creadilla o credilla: com a nom, només, d’aquella.» He de
dir que ma mare, alcoiana nascuda l’any 1909, recorda que a Alcoi, en la seua
infància, la paraula pataca era d’ús habitual per a denominar el moniato.
També he de dir que l’únic nom que jo he sentit sempre a Alcoi per a la
solanàcia és queradilla.
Xavier
Benavent, en un missatge que va enviar a la llista Migjorn l’1 d’octubre del
2007, ens va informar que feia pocs dies que havia parlat amb un home de Borbotó
(població de l’Horta de València pròxima a Montcada) i aquest li havia explicat
que en el seu poble deien pataca al
tubèrcul i pataquera a la planta i
que això era general entre la gent d’una certa edat, però que els més jóvens
tendien a dir moniato.
En el
Cançoneret de Nadal de Manuel Sanchis Guarner trobem la cançoneta
nadalenca següent:
|
Traguem orelletes i bunyols de vent, pataques bollides i bon aiguardent. I l’amo de casa que encete el tonell i el seu fill que balle, i tots ballarem. |
És
evident que les pataques bollides només poden ser moniatos bollits, que
són dolcets. No té sentit que siguen queradilles bollides. El mateix Sanchis
Guarner ho explica quan diu: «El valencià distingeix les dolces “pataques”,
Batatas edulis (cast. batata), de les comunes criadilles o
patates, Solanum tuberosum.»
Done a
continuació la recepta per a fer pastissets de patacat de l’àvia de
Xavier Benavent, de Torrent (l’Horta de València).
Ingredients per a fer el
patacat
-
-
-
canella i corfa de llima ratllada
Ingredients per a fer la
pasta dels pastissets
- 3
gotets d’oli d’oliva
- 2
gotets d’anís
- 1
gotet de mistela
-
corfa de llima ratllada
-
sucre (al gust)
-
farina (la que admeta)
Manera de
fer-ho
Prenem les pataques, les pelem, les rentem i les posem en una olla amb
aigua. Posem l’olla a foc fort i, quan alce el bull, reduïm el foc al mínim i
deixem que bulla durant una hora o una miqueta més. En acabant traiem les
pataques, les esclafem ben escalafades amb una forqueta, afegim el sucre i ho
barregem ben barrejat. Ho introduïm en un perol més ample que alt i ho portem al
foc. Quan vejam que agafa temperatura comencem a remenar-ho constantment amb una
paleta o una cullera de fusta a fi que no s’agarre al fons del perol. Afegim una
miqueta de l’aigua de bollir les pataques a fi que la pasta es faça més melosa.
Continuem remenant i hi afegim la canella i la corfa de llima ratllada. No hem
de parar de remenar fins que la pasta adquirisca la textura d’una confitura i es
convertisca en l’autèntic patacat. En eixe moment la pasta, que haurà pres un
color daurat molt bonic, s’apegarà a la paleta i, al remenar, sentirem com un
clac clac. Ja tenim fet el patacat.
Per a
fer la pasta de fora col·loquem la farina en un recipient, fem un clotet i posem
el sucre al voltant. Aboquem l’anís i la mistela en el clotet i calfem l’oli.
Quan l’oli està calent, l’afegim a poquet a poquet en el clotet i anem
barrejant-ho tot amb una forqueta. Després se li afig la corfa de llima ratllada
i es pasta amb les mans. Es fan una mena de coquetes redonetes d’uns 10 o 15
centímetres de diàmetre. Es posa una cullerada de patacat al bell mig de cada
coqueta i es doblega donant-li forma de mitja lluna. Es pinta la cara visible
dels pastissets amb clara d’ou i se’ls posa per damunt un polsim de sucre i de
canella. Es couen al forn a uns
pasqüer
Relatiu a tot
allò que està relacionat amb les celebracions festives a l’aire lliure de la
Pasqua Florida.
|
Caram, que pasqüereta que va la meua xica, amb les seues
espardenyetes corredoretes i la seua bateta de
flors. |
La
diferència entre els adjectius pasqual i pasqüer es troba en què
el primer s’empra per a tot allò que està relacionat amb la festivitat religiosa
de la Pasqua i diem ciri pasqual, temps pasqual, corder
pasqual, comunió pasqual, misteri pasqual, etc., mentres que
el segon es reserva, com he escrit en la definició, per a tot allò que està
relacionat amb les celebracions festives a l’aire lliure dels dies de Pasqua,
com és volar la milotxa, botar a la corda, menjar-se la mona, cantar i ballar la
tarara, etc., i parlem de roba pasqüera, espardenyes pasqüeres,
camisa pasqüera, berenar pasqüer, cançons pasqüeres,
llonganisses pasqüeres, etc.
L’adjectiu pasqüer s’empra també com a substantiu per a denominar
les persones que celebren la festa de Pasqua Florida.
|
Quan jo era xicotet, els dies de Pasqua i de sant Vicent s’omplia
el caixer del riu de gent que anava a menjar-se la mona, a ballar la
tarara i a empinar el catxerulo. Ara, en eixos dies, ja quasi no es veuen
pasqüers en el riu. Tot s’acaba en esta
vida. |
Lamentablement, la paraula pasqüer, àmpliament usada pels
valencians no l’arreplega cap diccionari.
Els catalans hem estat tan perjudicats per l’influx del castellà que, no ho sabem, però en portem el sentit aferrat als ossos i diluït a la sang. Tan sols una persona que hagi viscut amb un peu en cada època pot adonar-se de com hem perdut grapats d’expressions genuïnament nostres i les hem substituïdes per altres de castellanes. Que en molt casos també estan ben dites, en català, però fa pena veure com n’han eliminat tantes i tantes fins empobrir la llengua a un nivell de desolació. Poso per exemple l’expressió: No es preocupi, “No se preocupe”, que ha bandejat pràcticament del tot l’abans tan familiar i de l’ús del dia: No s’amoïni, o: No s’hi amoïni, si era qüestió d’un cas concret. I insisteixo: Com aquesta en trobaríem grapats.
Bé que avui volia centrar-me
en alguns errors que hom escriu normalment en programes, agendes i prospectes
d’aquesta mena, cosa molt del dia.
Bàsicament és el problema aquell dels adverbis pronominals que, per
dir-ho altre cop, la seva supressió causa devastació en el llenguatge, fins a
constituir el càncer del català actual, ja potser inguarible. Començaren els
immigrats castellans per no dir-los ─no era culpa seva, puix que se’ls parlava
en castellà, invariablement─ i, per comptes d’ensenyar-los a dir-los bé
nosaltres a ells, ells ens encomanaren el mal de suprimir-los, fins al punt que
en les grans àrees urbanes,i entre el jovent en general, aquests pronoms ja els
hem perdut. Cal remarcar l’actitud negativa dels alts responsables de la llengua
que fan tota la impressió que no s’adonen d’aquest mal gravíssim ─i fins fan la
impressió que ells mateixos els hagin ja perduts de vista.
No em faré llarg, vegeu això:
Escriuen en un programa de festa o d’activitats: “Organitza”, per Ho organitza. “Col·labora”, “colabora”, per
Hi col·labora. “Participa”, per Hi participa.
Inviten a inscriure’t en una associació,
en un grup, i escriuen: “Fes-te
soci”, i cal que hi escriguin: Fes-te’n soci.
Hi escriuen: “Apunta’t”, i cal que hi escriguin: Apunta-t’hi. Hi escriuen: “Apunteu-vos”, i cal
que hi escriguin: Apunteu-vos-hi.
Tinc a les mans un fulletó de propaganda
d’una ferreteria i diu: “Tenim tot en estufes i llars de foc”, “Tenemos todo en
estufas y...”, i cal que hi digui: Ho tenim tot en estufes i... Els verbs
tenir i quedar els conjuguen sense el pronom en quan toca utilitzar-lo. Així fan:
─“Quants tens, encara?” ─”Em queden dos”, parlant d’euros, per ─Quants en tens, encara? ─Me’n queden dos .─Quants anys tens? ─”Tinc
divuit”, per ─En tinc divuit.
Un anunci de
detergent, a TV3, diu: “Treu les taques, sense deixar rastre”, i cal que digui:
Treu les taques, sense deixar-ne rastre. Als Matins de Catalunya Ràdio ens diuen:
“Ningú et donarà més”, “Nadie te dará más”, per Ningú (no) te’n donarà més; ‘n fa referència a tot allò que dóna una
televisió: notícies, reports, esports, tertúlies, dibuixos animats, etc. Fa
tristesa dir que alguns locutors es mengen aquests pronoms adverbials, i
continuen menjant-se’ls, i ningú no els corregeix. Caldria substituir-los per
locutors competents i que ens parlin una llengua sencera i no mutilada. Primer
és la llengua.
En un plafó
publicitari de vora la carretera, hi escriuen, invitant-te a anunciar-hi la teva
empresa, el teu negoci: “Anuncia’t”, i cal que hi escriguin: Anuncia-t’hi, que aquest plafó en blanc t’espera a tu, espera
l’anunci de la teva empresa en el seu espai.
Entre els verbs que el
català fa reflexius, i el castellà no sempre els hi fa, hi ha despertar-(se),
esperar-(se) i escapar-(se); amb els parèntesis vull dir que no sempre ho són,
cal veure’n els casos. A Catalunya Ràdio sempre ens diuen a les 8 del matí:
“Catalunya, desperta”, “Cataluña, despierta”, i cal que ens diguin, com sempre
hem dit: Catalunya, desperta’t.
Es tracta d’errors que
potser no ho semblen, però que mutilen la nostra llengua que fa pena. Són tan
nombrosos que fan por i és molt dubtós que arribem ja mai a corregir-los.
L’única esperança és l’escola, però notem molta ineficàcia en el sistema. De
tota manera l’ataquen tant des del govern central perquè saben que fóra la gran
eina del redreçament. També haurien de ser-hi un instrument formidable els
mitjans de comunicació en català. Però amb gros desencant i tristesa hem de dir
que alguns d’aquests errors, patents i no patents, no són corregits per raons
que no sabríem dir. Recordem allò dels savis: Error corrigitur ubi deprehenditur, és a
dir, cal corregir l’error allí mateix on és detectat, abans que s’engrandeixi i
s’encarcari en el llenguatge, sinó hi ha el perill que s’hi arrapi i s’hi faci estable.
La frase del títol sense en era, i encara és, l'habitual, però cada dia són més els que l'hi posen. Crec que, fent-ho, cometen una ultracorrecció que evidencia l'actual inseguretat en l'ús intuïtiu d'aquest pronom.
L'en hi ha d'anar, sens dubte, quan elidim o avancem el nucli del sintagma que acompanya haver-hi. I, per tant, hem de dir i d'escriure "De dubtes no n'hi ha (gaires)". Els dubtes sorgeixen quan el que elidim o avancem és el complement de nom d'aquest nucli, que en aquesta frase seria l'objecte del dubte.
L'usuari culte té clar que ha d'escriure "D'això no en tinc cap dubte", i és, segurament, per analogia amb aquesta frase que alguns acaben escrivint "D'això no n'hi ha cap dubte". Però hi ha una diferència crucial entre les dues frases que explicaria que en la segona sobri l'en.
En la primera, cap dubte és l'OD del verb tenir i, per tant, el seu complement (que aquí és d'això) pertany al sintagma verbal. En la segona, en canvi, no només no és l'OD del verb haver-hi sinó que en alguns sentits es comporta com el seu subjecte.
Ara bé, sembla que en no pot pronominalitzar complements de nom del subjecte. I és per això que "El teu pare n'és el culpable" és correcte i "El culpable n'és el teu pare" no. En totes dues frases l'en pronominalitza el complement de culpable, però en la segona frase es tracta d'un complement del subjecte.
Sembla, doncs, que aquest és un dels casos en què el SN que va amb haver-hi es comporta com a subjecte. Seria un argument més perquè algun dia la normativa també admeti que hi concordi, tal com ja va apuntar Fabra en la seva gramàtica pòstuma.
Pau Faner (Ciutadella, 1949) és un dels narradors més destacats del
panorama literari català. També és pintor i, fins fa pocs anys, exercia de
professor a l’Institut Josep Maria Quadrado de
Ciutadella.
De ben menut, en els primers anys d’escola, un mestre li va dir que tenia
molta “fantasia” i que no escrivia malament. Anys més tard, quan cursava el
Pre-universitari, el professor de literatura li va avançar que no tardarien
gaire temps a veure coses seves publicades, com així va ser.
El seu primer llibre, Contes
menorquins, va sortir publicat
l’any 1972. De llavors ençà, entre d’altres, L’arcàngel (1974), Lady Valentine (1984), Un regne per a mi (1976), Fins al cel (1984), Moro de rei (1988), Mal camí i bon senyor (1993), Aetara (2004), el Cant de l’alosa (2010), Les bodes del diable
(2011)...
Edicions de la Magrana reedita, el 1999, les seves principals novel·les
en una col·lecció d’autor. El seu treball més recent és El mal de la guerra (2013), on el
protagonista, el cuiner Marc Roses, es forma a Girona, a l'hostal —inventat— de
cal Misèries.
També ha conreat els camps de la literatura infantil i juvenil i del
teatre. Compta amb un nombre importantíssim de premis i reconeixements, la qual
cosa, dins el seu estil, el converteixen en un dels escriptors més premiats i
més ben considerats per crítics i lectors.
Faner ha
construït una obra coherent, extensa i sòlida. I ho ha fet —i ho fa— des de
Menorca, illa on és considerat el primer prosista.
Fa poc va
celebrar el quarantè aniversari com a escriptor. Segons vostè, en quin moment
una persona que escriu es pot definir així en la seva targeta: quan ha guanyat
un premi, quan ha publicat un llibre, quan té un reconeixement
públic...?
No tinc targetes, de manera que no ho posaré
mai.
Com a narrador
va ser un dels introductors del realisme màgic en la literatura i les seves
obres han estat sovint escrites des de referents mítics o fantàstics... Li
agrada que li posin etiquetes?
No m’importa que em posin etiquetes, però suposo que serà
el temps qui etiquetarà l’obra d’un escriptor. El que m’importa és escriure bé.
També he fet novel·les d’altres tipus: fantasia,
aventures...
Hem sentit a dir
que, pel que fa a la seva faceta d’escriptor, és un home força metòdic, quant a
lloc, hàbits, horari...
No sóc metòdic. Escric una mica cada dia, quan puc i quan
em ve de gust. Sóc capaç d’escriure a qualsevol lloc si en tinc ganes. Ara el
que faig és planificar una mica les obres. Abans no ho feia, em posava a
escriure a veure què sortia. Els ordinadors també em permeten corregir-ho tot de
dalt a baix quan he acabat la primera redacció.
Un autor
reconegut, hauria de poder viure de la literatura sense patiments
econòmics?
Malauradament
la nostra cultura no és tan normal com tot això. La cultura castellana
tampoc ho és. En la cultura anglesa —nord-americana sobretot— has de ser un
autor d’èxit per poder-ne viure bé.
Ha conreat
diferents gèneres. Què té pendent de fer com a
escriptor?
Escriure una novel·la bona i ben acceptada per
tothom.
Vostè també és
pintor. Ha fet exposicions a diferents llocs: Barcelona, Madrid, Nova York... La
faceta de pintor, en el seu cas, complementa la d’escriptor o bé són facetes
diferents i independents?
Són facetes complementàries. De fet, jo vaig començar
pintant: vaig exposar a Barcelona el 1970, i el primer llibre meu és de 1972.
Recentment he fet una antològica a Ciutadella i l’escriptora Esperança Camps em
va dir a la inauguració que, veient els 59 quadres de diferents èpoques que hi
havia, entenia la relació pintura-literatura, que era el mateix i que es
complementaven. Ho va escriure al seu blog.
Quines
característiques té la seva pintura? Com la podem
definir?
El títol de l’exposició antològica era Pau Faner el Su/Realisme Màgic. El títol
no el vaig posar jo. Però m’agrada fer una mica de tot, igual que en
literatura.
I pregons... Amb
motiu de Festes Majors, ha estat convidat a fer pregons: a Maó, a Ciutadella...
I a Tarragona. Quina relació hi té, amb aquesta ciutat del
Principat?
L’alcalde Recasens em va sentir fer el pregó de Maó i em va
fitxar per Tarragona; però Tarragona no ha sortit encara a cap obra meva, en
canvi, Girona, sí.
Un amic
mallorquí ens deia que cada illa és un poble amb la seva pròpia història i
idiosincràsia i que les tres coses que les uneixen són la llengua comuna, l’aire
del cel i l’aigua de la mar. Al seu entendre, és prou intensa, des del punt de
vista cultural, la relació amb les altres
illes?
No hi ha relació entre les illes (per això són illes). La
relació més intensa de Menorca és amb Barcelona, no pas amb Palma. A l’hivern no
hi ha vol directe de Menorca a Eivissa i, a l’estiu, a vegades,
tampoc.
Des de la
perspectiva que dóna el pas del temps, com influí el domini anglès a Menorca
durant el segle XVIII?
Ens va deixar una mica el caràcter, el semen dels soldats a
les pageses menorquines i la nostàlgia de la dominació un cop passada perquè, de
governador bo, només n’hi va haver un, en Kane. Diuen que la gent de Maó tendeix
a la República influïda per la dominació anglesa. A Ciutadella van tenir més
influència els francesos absolutistes.
Els autors
menorquins i illencs en general, són llegits a Catalunya i a la resta dels
Països Catalans? I els autors catalans, són llegits a les
Illes?
A les illes la gent llegeix poc, però llegeix més autors
catalans que no pas la gent del Principat llegeix els illencs. La mar és una
frontera difícil de superar i tothom tendeix al centralisme. Fa poques setmanes
en Josep Vallverdú em va dir que ell era considerat un autor de
Ponent.
La literatura
catalana gaudeix a l’illa d’un estat de salut envejable. N’hi ha prou de
fixar-se en els conreadors que hi ha en els camps de la narrativa i de la
poesia. A què es deuen aquestes bones collites?
Quan vaig començar ningú no escrivia en català; tampoc, en
castellà. Ara escriu tothom. No sé per què. Quan era jove a l’institut on
treballava comandaven els vells i, quan vaig ser vell, comandaven els
joves.
Fa un temps vam
llegir un bell escrit del periodista Miquel Àngel Limón, referit a vostè,
titulat “El gran novel·lista que no sortí de l’illa”. El situa en el parnàs de
la literatura catalana i, al seu entendre, assolir aquesta fita sense moure’s de
l’illa té un mèrit excepcional i conspicu. Què n’ha de
dir?
Si visqués a Barcelona, crec que seria més
conegut.
Complementi
aquesta frase: la llengua pròpia, per a un poble,
és...
L’expressió del seu caràcter i la seva pròpia
identitat.
Les notícies que
ens arriben de les Balears respecte a la llengua catalana, tant a Menorca com a
la resta de les Illes, no són gaire encoratjadores si tenim en compte les
mesures preses pel Govern...
Quan jo era petit estava prohibit parlar català, fins i tot
per telèfon; seria un absurd tornar a intentar esborrar la nostra
llengua.
Vostè era
professor de català en l’institut Josep M. Quadrado. També hi impartia castellà,
anglès, francès... Ens imaginem que el seu trilingüisme –o quatrilingüisme– deu
ser diferent del que fomenta la Conselleria d’Educació del govern
balear?
Jo era professor d’anglès. Vaig fer oposicions —a Madrid—
com a professor agregat i després vaig accedir a càtedra. Però abans, quan era
aquella cosa tan divertida que en deien “penene”, vaig donar, efectivament,
català, castellà, anglès i francès. M’agradaria arribar a saber tan bé aquestes
llengües com la catalana, però això vol molta dedicació i bones qualitats.
L’estudi de les llengües no ha d’anar en contra de la pròpia llengua; si no,
seríem gairebé analfabets en la pròpia llengua.
Francesc de
Borja Moll fou un dels grans lingüistes de la llengua catalana. Va viure la seva
infantesa i joventut a l’illa. Ens agradaria que ens parlés de la relació de
Moll i Menorca.
En Moll se’n va anar de jove amb mossèn Alcover i va tornar
perquè li dedicaven un carrer; el “lapidaven”, en les seves paraules, quan ja
era vell. Sempre va tenir la nostàlgia dels qui deixen casa seva i va afavorir
les relacions amb Menorca; a mi, almenys, em va estendre la mà quan tenia 22
anys. Em va publicar el meu primer llibre, el va vendre tot i, al cap de
quaranta anys, l’editorial Moll el
va reeditar.
Com actuaria, en
els nostres dies, aquest ciutadellenc
il·lustre?
Igual que va actuar en el seu temps. Va defensar la llengua
catalana i la va publicar en temps més difícils que
aquests.
Com es viu a
l’illa el procés endegat a Catalunya en relació amb el dret a
decidir?
Hi ha molta gent favorable al dret a decidir, i hi ha els
contraris de sempre. Les coses no es canvien en un any, ni tampoc en
cinquanta.
Si Catalunya
assoleix la independència en els propers anys, com creu que aquest fet incidirà
en la resta dels pobles de parla catalana?
Si a Catalunya li va bé, incidirà
favorablement.
Quina creu que
ha de ser la relació de les Illes Balears amb la resta dels Països
Catalans?
Venim d’allà mateix, tenim la mateixa llengua, el mateix
caràcter i som el mateix.
Menorca ha
perdut, aquests últims mesos, dues grans personalitats culturals: el poeta Àngel
Mifsud i el físic Josep M. Vidal Hernàndez. Què en destacaria, de cada un
d’ells?
El poeta Àngel Mifsud era una bellíssima persona,
intel·ligent i artista autèntic. Josep M. Vidal era un bon intel·lectual i allò
que en diuen compromès. En Mifsud també estava molt compromès amb la seva
llengua. L’últim dia que el vaig veure va ser al cementiri, pocs dies abans de
morir, i acceptà amb un somriure una ironia sobre la mort. Sempre la tenim
darrere l’orella.
D’ençà que es va
jubilar com a docent, deu tenir molt més temps per pintar i
escriure...
Tinc poc temps perquè pinto i escric molt, i
viceversa.
Ens consta que,
de cara a més endavant, li agradaria que algú tingués la pensada de fer una mena
de Casa-museu que acollís la seva obra completa, els
originals...
La fundació Llorenç Villalonga, de Mallorca, me’ls va
demanar, i jo vaig dir que ja ho farien els meus fills o el meu
poble.
Es diu que
Menorca és una illa que aposta per la sostenibilitat en tots els camps:
econòmic, lingüístic, mediambiental... La Menorca de la seva infantesa era molt
diferent? I com intueix que serà la del futur?
Sí, era diferent: hi havia indústria de calçat i bijuteria,
hi havia senyors arruïnats i no hi havia turisme. La gent d’aquí és industriosa
i sortirà endavant.
El llibre La força de la imaginació fabuladora de
Joan F. López Casanovas és un estudi biogràfic i literari a fons de la vostra
figura i obra...
I a més hi ha moltes fotos. En López va fer una bona feina.
Sempre la fa, quan es tracta de la meva obra. A més és un bon poeta. Com a
polític ha estat sempre una persona digna.
Ens digui un desig que li agradaria que esdevingués
realitat.
Desig el millor a tothom, tant els d’una banda com els de
l’altra.
Escriurà les
seves memòries?
Les escric cada dia en els meus llibres, en alguns més que en d’altres.
David Pagès i Cassú
En aquest treball estudiarem dos fenòmens, més aviat poc coneguts, que
s’observen en les oracions de pronom relatiu: el relatiu sintètic i el relatiu
amb prolepsi; després farem una proposta normativa resumida i finalment, per
reblar el clau, posarem una bona colla d’exemples esmenables o clarament
millorables.
Relatiu sintètic
Entenem per relatiu sintètic aquella construcció de pronom relatiu
en què manca algun element dels que, segons la lògica gramatical, hi
correspondrien.
El relatiu sintètic es pot considerar acceptable (perquè aleshores no sol
generar ambigüitat) en construccions senzilles, com ara les següents: 1)
combinació de subjecte i complement directe; 2) combinació de dos complements
directes; 3) combinació de complement determinatiu i complement directe.
Exemples (bíblics):
1)
Els qui el Senyor beneeix posseiran la terra; els qui ell
maleeix en seran exclosos (Salm 37,22 segons la Bíblia Catalana
Interconfessional [BCI]). Combinació equivalent a aquells (subjecte) a
qui o que (compl. directe). La construcció analítica (és a dir,
completa, amb tots els seus elements) seria: Aquells a qui (o
Aquells que) el Senyor beneeix posseiran la terra; aquells a
qui (o aquells que) ell maleeix en seran exclosos.
2) ¿Puc maleir el qui Déu no maleeix, puc amenaçar el
qui el Senyor no amenaça? (Nombres 23,8 segons BCI). Combinacions
equivalents a aquell (compl. directe) a qui o que (compl.
directe). La construcció analítica seria: ¿Puc maleir aquell a qui
(o aquell que) Déu no maleeix, puc amenaçar aquell a
qui (o aquell que) el Senyor no
amenaça?
3)
Sabem que Déu ho disposa tot en bé dels qui ell ha decidit cridar ...
(Romans 8,28 segons BCI). Combinació equivalent a d’aquells (compl.
determinatiu) a qui o que (compl. directe). La construcció
analítica seria: Sabem que Déu ho disposa tot en bé d’aquells a
qui (o d’aquells que) ell ha decidit cridar ...
Exemple anàleg: Nosaltres sabem que Déu ho disposa tot en bé dels qui
l’estimen, dels qui ha decidit cridar per decisió seva ... (Rm 8,28
segons el leccionari litúrgic oficial).
Podem afegir-hi un exemple que conté primerament el cas 2 i després el
cas 3: ... ja que persegueixen
el qui tu has ferit i troben motius al dolor del qui tu
traspasses (Salm 69,27 segons BCI). Combinacions equivalents a aquell
(compl. directe) a qui o que (compl. directe) i a d’aquell
(compl. determinatiu) a qui o que (compl. directe). La construcció
analítica seria: ... ja que persegueixen aquell a qui (o
aquell que) tu has ferit i troben motius al dolor d’aquell a
qui (o d’aquell que) tu traspasses. Afegim-hi també
un exemple no bíblic del cas 3: Ha crescut enormement la massa de lectors,
dels interessats per la literatura; i dins ella, el grup dels qui
apassiona la poesia pura (Carles Riba, Sobre la poesia..., Barcelona
1984, p. 139). La construcció analítica seria: Ha crescut enormement la massa
de lectors, dels interessats per la literatura; i dins ella, el grup
d’aquells a qui apassiona la poesia pura.
El relatiu sintètic també es troba més o menys justificat quan així
s’evita la repetició d’una preposició, però té l’inconvenient de generar poca o
molta ambigüitat. Exemples:
— Lo exir és impossible sinó a aquells que [= a aquells a qui]
Déus ordona que n’isquen (Bernat Metge). Notem que s’hi evita la repetició
de la preposició a.
— Disposo d’una col·lecció de ... La cediré gustós a qui [= a
aquell a qui] pugui interessar, institució o particular (Avui, 14-12-2002, p. 5, carta al director). També aquí s’hi
evita la repetició de la preposició a.
— De
sobte, [l’escriptora mística] Margarida sent la necessitat d’expressar les raons
que la portaren a escriure sobre el que [= sobre allò sobre què] res no
es pot dir
(pròleg a Margarida Porete, L’espill de les ànimes simples, Barcelona
2001, p. 30). Aquí s’hi evita la repetició de la preposició
sobre.
A vegades, per a evitar el relatiu sintètic, és bo de redactar la frase
d’una manera tal que no comporti la repetició de la preposició. Exemple:
Verdaguer, en la seva tenaç percaça del retrobament amb l’èxit públic, confia
en els Jocs Florals de Barcelona, bé que sense èxit, perquè era considerada
plataforma privilegiada de projecció per a molts literats, especialment per
als qui [= per a aquells per a qui] els Jocs havien estat una porta
d’entrada en el món literari (J. Requesens [ed.], Jacint Verdaguer, poeta
i prevere, Barcelona 2003, p. 40). Aquesta frase milloraria dient:
Verdaguer ... especialment per a aquells que havien tingut en els Jocs
una porta d’entrada en el món literari.
Com
s’haurà observat, en el relatiu sintètic hi intervenen els pronoms relatius
qui o que. Quan hi intervé el relatiu el qual (i variants),
ja no es tracta pròpiament d’aquest relatiu sintètic típic, sinó d’un relatiu
sintètic impropi, que constitueix un clar defecte de redacció, que cal corregir.
Exemples:
—«La realització d’aquest treball m’ha permès aprofundir en el tema el
qual m’agradaria estar immers, és a dir, els avions» (Treballs de recerca
d’alumnes de batxillerat del Bages, curs 2002-2003, p. 214) > La
realització d’aquest treball m’ha permès aprofundir en el tema en el qual
m’agradaria estar immers, és a dir, els avions.
—«Afortunadament, no hi ha “molt sensibles” en el sentit global de la
personalitat, que és amb el qual es fan l’autoretrat» (J.M. Espinàs,
Inventari de jubilacions, Barcelona 19936 , p.
164) > Afortunadament ... que és aquell amb el qual (o
aquell amb què) es fan l’autoretrat.
—«Ja n’hi ha prou de fer contractes temporals amb finalitats diferents
per a les quals s’han pensat i l’excessiva utilització d’aquesta forma de
contractació que es dóna en aquest país, que és aproximadament un terç dels
treballadors» (Regió 7, 16-8-2009; de passada hi esmenarem una
impropietat) > Ja n’hi ha prou de fer contractes temporals amb finalitats
diferents d’aquelles per a les quals s’han contractat i l’excessiva
utilització d’aquesta forma de contractació que es dóna en aquest país, que
correspon aproximadament a un terç dels treballadors.
Relatiu amb prolepsi
Un altre cas, que podem estudiar juntament amb l’anterior, és el del
relatiu amb prolepsi, és a dir, aquella construcció de relatiu en què hi ha
anticipació d’un element gramatical en relació a l’ordre lògic; concretament,
l’element anticipat és una preposició, i aquesta anticipació comporta sovint
algun altre canvi (ús del relatiu àton [que] en lloc d’un relatiu tònic
[què, qui]. Exemples:
— Saps d’allò que parlàvem suara? (A. Busquets i Punset,
Del Montseny, 2ª ed., Maçaners 2005 [1ª ed., Barcelona 1903], p. 29). La
frase sense prolepsi seria: Saps allò de què parlàvem suara? — D’allà
on ve la veu (títol d’un llibre de poemes, que segurament vol dir
Allà d’on ve la veu, però que, pròpiament, és una idea distinta
del que diu literalment). Heus ací el text sencer del poema d’on és extret el
títol: «NADAL.– D’allà on ve la veu, que no ho sé, / comença aquest vent amb què
parlo / que avui, tot el que puc enviar, / ha sortit a esperar-Te: / tot el que
en mi escolta, / i la mirada, en la nit, / fins al centre dels teus camins, /
també la veu, que es sorprèn / en trobar-se germana / de la música i l’aigua, /
i el misteri de la meva força, / els braços de totes les arrels. / Ah, què ens
has dut? Tot et diu dins de mi. / I, entre les muntanyes que t’envolten, /
restaré a vetllar-Te» (poema de Jordi Cots i Moner [Barcelona, 1927], dins J.
Bofill - A. Comas, Un segle de poesia catalana, Barcelona 1968, pp.
1248-1249; la Gran enciclopèdia catalana diu que és poesia amb rerefons
religiós).
—Les burles i les processons sempre tornen d’allà on són (o
d’allà on surten) (refrany recollit dins J. Espunyes, Dites,
locucions i frases fetes de Tresponts avall, Tremp 2006, p. 129). La
construcció sense prolepsi seria allà d’on són o allà d’on
surten.
—I fa riure que Duran substitueixi el «mans netes» d’ERC per un «mans
lliures», sobre el qual gent més malèvola que jo farà tota mena d’ironies. Fins
i tot puc entendre ... que ara digui ... Ara bé, per allò que no passo,
allò que demostra que CiU no vol –o no pot– entendre la lliçó electoral del
pacte de govern tripartit ... és que recorri a l’eslògan: «Ni dretes, ni
esquerres: Catalunya». Això, Duran, no ho pot dir» (S. Cardús, dins
Avui, 23-1-2004, p. 19). L’expressió subratllada ve a ser com una frase
feta. Sense prolepsi, seria: ... Ara bé, allò per què no passo, allò
que demostra que ...
— ... i que de l’únic superior que depenia era del comandant
Santiesteban (Lluís Grifell, Memòries i aventures d’un temps i un país,
Navarcles 2009, p. 200). Notem que es tracta d’un text de tipus col·loquial.
En un estil culte hauria de ser (sense prolepsi): ... i que l’únic
superior de qui depenia era el comandant
Santiesteban.
Proposta normativa
Vist tot això, podem deduir-ne que existeixen el relatiu sintètic i el
relatiu amb prolepsi, propis, en general, d’un estil col·loquial. Per això, en
un estil culte i llevat que es tracti, pel que fa al relatiu sintètic, de les
construccions que hem anomenat senzilles, val més usar el relatiu analític o
redactar la frase d’una altra manera; amb més raó cal esmenar el relatiu
sintètic quan aquest és impropi (és a dir, quan hi intervé el pronom relatiu
el qual i variants). També, en general, val més evitar les prolepsis,
llevat que es vulgui donar a la frase un to popular,
espontani.
Exemples esmenables o clarament millorables
A continuació fornim una sèrie d’exemples, classificats, amb relatius
que, suposant que ens situem en un estil culte, s’haurien d’esmenar o que
almenys es podrien certament millorar (després de la citació literal, entre
cometes, donem, en cursiva, la nostra solució, com ja hem fet
anteriorment):
A) Relatius sintètics amb preposició implícita
repetida:
1) «La qüestió mereixeria un intent de resposta molt meditada i exigiria
un espai més ampli del que disposo en aquest article» (Qüestions de
Vida Cristiana, núm. 207, set. 2002, p. 106) > La qüestió mereixeria
un intent de resposta molt meditada i exigiria un espai molt més ampli
d’aquell de què disposo en aquest article.
2)
«L’immens funeral d’Estat per les víctimes de l’11-M va ser també l’enterrament
polític d’Aznar, que va haver de rebre consol de qui probablement s’ho
devia esperar: Pasqual Maragall» (Avui, 25-3-2004, p. 14, subtítol; noteu
l’ambigüitat: no se sap si qui és el subjecte del verb s’ho devia
esperar o bé el complement preposicional d’aquest verb) >
L’immens funeral ... que va haver de rebre consol d’aquell de qui
probablement s’ho devia esperar: Pasqual Maragall.
3) «Si aquests papers cauen en les mans que no han de caure,
morirem, tingues-ho present» (J. Navarro, La Germandat del Sant Sudari,
Barcelona 2004, p. 412; noteu l’ambigüitat: no se sap si que és el
subjecte del verb no han de caure o bé el compl. preposicional d’aquest
verb) > Si aquests papers cauen en les mans en què no han de caure,
morirem, tingues-ho present.
4) «Des del punt de vista del contingut, aquest volum conté, doncs, les
cinc conferències següents, que segueixen l’ordre en què es van realitzar (aquí
les citem amb el títol que es van presentar com a conferències, mentre
que algun dels autors n’ha canviat el títol per a la seva publicació com a
treball en aquest volum): ...» (AA. VV., Els substrats de la llengua
catalana: una visió actual, Societat Catalana de Llengua i Literatura,
Barcelona 2002, p. 8) > Des del punt de vista ... (aquí les citem amb
el títol amb què es van presentar ...): ...
5) «Hem sentit a dir tantes de vegades que una llengua és un sistema de
comunicació, un sistema perquè la gent s’entengui, que no reflexionam que ens
relacionam amb les persones que ens interessen i no amb les que ens podem
comunicar» (Lluís Garcia i Sevilla, Conformitat social i identitat
lingüística, IEC 1999, pp. 34-35) > Hem sentit ... amb les persones
que ens interessen i no amb aquelles amb les quals (o bé
amb aquelles amb qui) ens podem
comunicar.
6) «Un altre “secret”, proposat per Eugène Vale, per trobar aquesta
harmonia [entre una obra literària i la seva adaptació cinematogràfica] és
partir d’allò que va partir el propi escriptor quan escrigué la seva
història» (Treballs de recerca d’alumnes de batxillerat del Bages, curs
2002-2003, p. 180; en aquest cas, havent-hi també altres incorreccions, val
més redactar la frase d’una altra manera) > Un altre «secret», proposat
per Eugène Vale, per a trobar aquesta harmonia és agafar el mateix punt de
partença de l’escriptor quan compongué la seva
història.
7) «Sota el teu aspecte de menestral d’abans, ets com un fuster o un
vidrier dels que en queden pocs: sorruts, malfiats, però francs,
pencaires i complidors» (Avui, 8-6-2006, p. 2) > Sota el teu
aspecte de menestral d’abans, ets com un fuster o un vidrier d’aquells dels
quals en queden pocs ... (sobre la bondat del pronom feble en
pleonàstic en frases com aquesta, vegeu el nostre manual Català complet,
vol. II, 2ª ed., Barcelona 2007, p. 137).
8)
«Aquest poeta, ric prestador i dirigent jueu català, és un dels qui tenim
una biografia més completa» (AA. VV., Poemes hebraics de jueus catalans,
Barcelona 1976, p. 139) > Aquest poeta, ric prestador i dirigent jueu
català, és un d’aquells de qui tenim una biografia més
completa.
B) Relatius sintètics amb preposició implícita no
repetida:
1) «A primera vista el que em va sorprendre, cal dir que agradablement,
és el to del comentari, molt diferent del que ens té acostumats el Sr.
M.» (Avui, 3-10-2003, p. 20) > A primera vista ... molt diferent
d’aquell a què ens té acostumats el Sr. M.
2) «La primera conclusió que es pot entreveure és que els problemes
territorials a què la Conca d’Òdena ha de fer front són d’un nivell d’integració
conceptual superior al que ens hem mogut fins ara» (Revista
d’Igualada, abril 1999, p. 56) > La primera conclusió ... són d’un
nivell d’integració conceptual superior a aquell en què ens hem mogut
fins ara.
3) «Marxar d’on ningú no espera que tornis» (Regió 7,
18-11-2002, p. 4) > Marxar d’allà a on ningú no espera que
tornis.
4) «Em vaig girar tot de cop cap on semblava venir aquella dolça
veu: l’indret del tronc gruixut d’una palma» (d’una novel·la, abans de ser
corregida) > Em vaig girar tot de cop cap allà d’on semblava venir
aquella dolça veu ...
5) «–Psi, psi...! –cantava, insidiós, l’ocell d’abans, i jo no feia pas
ni un esforç per veure des d’on cantava. A la fi, després d’una estona, se
sentí–: !Psi, psi...! ¡Jusé, Jusé! // Em vaig girar tot de cop cap on
semblava venir aquella dolça veu: l’indret del tronc gruixut d’una palma.
M’hi vaig atansar i vaig voltar-la a poc a poc sense veure ni rastre de la noia»
(d’una novel·la, abans de ser corregida) > ... Em vaig girar tot de cop
vers el punt d’on semblava venir aquella dolça veu
...
C) Relatius sintètics amb algun altre element implícit (aquell i
variants, allò, allà...):
1) «Els (o Als) qui els agrada menjar pa amb oli /
han de ser homes ben barbuts» (d’una cançó; noteu la barreja de subjecte i
compl. indirecte) > Aquells a qui agrada menjar pa amb oli /
han de ser homes ben barbuts.
2)
«La construcció d’un país, certament, passa per fer-hi carreteres, escoles i
hospitals ... I això és, fonamentalment, al que s’han dedicat amb èxit
els governs de CiU ...» (Avui, 10-12-1999; en aquest cas, a més, hi ha un
altre vici: l’ús del relatiu masculí amb un antecedent neutre: cf. el nostre
manual Observacions crítiques i pràctiques..., vol. I, Moià 1994, p. 28,
1) > La construcció ... I això és, fonamentalment, allò a què s’han
dedicat amb èxit els governs de CiU ...
3)
«La classe verbal I ha estat tradicionalment la més uniforme, la més productiva
i de la que discrepen un menor nombre de verbs que, aparentment, per la
forma de l’infinitiu, hi haurien d’encaixar» (d’una gramàtica, abans de ser
corregida; en aquest cas, a més, el relatiu és castellanitzant [prep. + article
+ que], cf. el nostre manual Català complet, vol. II, 2ª ed.,
Barcelona 2007, p. 131) > La classe verbal ... la més productiva i
aquella de la qual discrepen un menor nombre de verbs
...
4)
«Reunir aquelles aportacions en un conjunt més o menys orgànic que donés una
perspectiva més globalitzadora de la que fins aquell moment disposàvem,
ens va semblar una necessitat ineludible i d’interès general» (AA. VV., La
llengua catalana al segle XVIII, p. 9; noteu que el canvi del relatiu
sintètic al relatiu analític emmena el canvi de la prep. de per la conj.
que) > Reunir aquelles aportacions en un conjunt més o menys
orgànic que donés una perspectiva més globalitzadora que aquella de la
qual fins aquell moment disposàvem ...
5) «[parlant del nomenament dels bisbes] Als nuncis correspon de
transmetre a la Santa Seu la llista dels candidats ... La Congregació per als
Bisbes elegeix al qui li sembla més adient i el presenta al Papa» (d’un
original, abans de ser corregit; aquest cas el podem considerar relatiu sintètic
o bé zeugma [barreja de règims: complement directe + subjecte]) > Als
nuncis ... La Congregació per als Bisbes elegeix aquell que li sembla més
adient i el presenta al Papa o bé La Congregació per als Bisbes elegeix
el qui creu més adient i el presenta al Papa.
6) «Però la raó, en política, no és de qui la té, sinó de a qui li
és donada, o riguda ...» (Avui, 12-3-2006, p. 26; hi esmenem també el
pleonasme) > Però la raó, en política, no és de qui la té, sinó
d’aquell a qui és donada, o riguda ...
7) «És això el que ha caigut. És això al que renunciem» (Avui,
6-6-2006, p. 30) > És això el que ha caigut. És això allò a què
renunciem.
8) «Puc entrellucar l’àvia / eixugant els plors de l’absència, / mirant
la cara i la creu de la figura freda / d’una dona sense nom / i sense ànima. /
Tant li mancava l’amor del seu home. / Ell com a penyora li va fer el regal, /
abans de marxar d’on no tornaria» (fragment del vers «El camafeu de
l’àvia», de Núria Pradas, publicat dins Jeux Floraux du Genêt d’Or 2006,
p. 38) > ... abans de marxar d’allà on no
tornaria.
9) «Després de cinquanta anys, quina impressió em fa la meva tesi
doctoral? Qualsevol que tengui ocasió de llegir-la, o almanco fullejar-la,
convindrà amb mi que hi vaig fer una feinada, encara que em va mancar un suport
bibliogràfic previ més ampli que del que vaig disposar i, així, el
treball, evidentment, resultava massa ambiciós» (Butlletí Interior,
Societat d’Onomàstica, núm. 104-105 [maig-juny 2007], p. 35) > ...
encara que em va mancar un suport bibliogràfic previ més ampli que aquell del
qual (o que aquell de què) vaig disposar
...