no
tindre perdó de Déu
Ser
imperdonable.
|
Això que han fet de tallar els arbres centenaris que hi havien en
la carretera no té perdó de
Déu. |
La
frase feta no tindre perdó de Déu és
d’us general, però no l’arreplega el Diccionari de locucions i frases fetes
de Joana Raspall i Joan Martí que sí que arreplega, en canvi, no tenir perdó.
En valencià també es diu: no
tindre perdó, ser imperdonable
La llengua estàndard sol
emprar: no tenir perdó, ser imperdonable
En castellà es diu:
no tener
perdón, ser imperdonable
només
De manera
immediata.
|
Jo, si no em menge alguna cosa i em prenc un café només alçar-me,
vaig tot el matí agarrant
mosques. |
Aquesta accepció de l’adverbi només la conec, fonamentalment, del
parlar d’Alcoi, però l’he sentida també en molts altres llocs. Pense que és d’ús
general en valencià. Inexplicablement no l’arreplega cap
diccionari.
En valencià també es diu:
immediatament
La llengua estàndard sol
emprar: immediatament, tantost
En castellà es diu:
inmediatamente
Publicat en el diari ARA dissabte 19 d’octubre del
2013
Gaziel i Segarra, feu lloc a Joan Francesc
Mira
Pere Antoni
Pons
Si
Joan Francesc Mira (València, 1939) fos un autor italià, francès, alemany o
espanyol, el seu nom seria inclòs anualment en les travesses per al premi Nobel
de literatura i seria considerat
un
dels homes de lletres més versàtils i savis del continent europeu, al costat
dels Steiner, Magris i companyia. Si algú creu que l’afirmació és exagerada, que
faci un ràpid cop d’ull als títols més selectes de la seva bibliografia: quatre
novel·les excel·lents –la trilogiadeValència més Borja Papa–, desenes
d’assaigs i conferències innovadors i lúcids, milers d’articles en
premsa
plens
de sabers històrics, antropològics, religiosos, artístics i culturals, i la
traducció al català de les tres obres fundacionals de la literatura occidental,
l’Odissea d’Homer, els Evangelis i la DivinaComèdia de Dante
Alighieri. Exagerat? Encara faig curt...
Amb
la publicació d’El tramvia groc,Mira obre el seu vast projecte
literari a un nou front i ofereix unes memòries d’infantesa (fins als
tretze anys) plenes de vivor, decolor i de tendresa, en què van
succeint-se els personatges i escenaris que d’una manera o altra
van anar ampliant la seva “experiència del món” i que el van
construir com a persona. Són unes memòries de tall clàssic, i no és
casual que Mira invoqui els volums memorialístics de Nabokov,
Canetti i sobretot Yourcenar, models i confrares en l’intent de
recuperar, alhora que una època passada de la pròpia vida, també
un món extingit, que ja sembla tan remot comsi fos d’una
civilització diferent. En el cas deMira, nascut al barri de la Torre,
aquests temps i món perduts s’emmarquen en la frontera entre el
paradís feréstec de la societat agrària del’Horta i la deprimida
grisor urbana de laValència de postguerra. “Jo vaig créixer entre
una vella carretera transitada, un tramvia, una
granja
i un
hort, enmig de terres llaurades i a la voramateixa d’una ciutat gran i antiga
del sud-oest d’Europa”.
Mira
comença el llibre amb una elegant i delicada reflexió sobre “l’ample palau de la
memòria” i l’acaba amb un capítol brevíssim dedicat a la mort del seu pare, el
fet dramàtic que va posar punt final als anys d’infantesa. Entremig enfila tot
de detalls, figures, situacions i atmosferes que no s’estructuren segons un
ordre cronològic sinó més aviat temàtic –la llar i les feines de la granja, el
funcionamen tdel món rural, els pares i els tres germans, les escoles, etcètera–
i que de tant en tant és complementat amb projeccions cap al futur per rescatar amb una pinzellada algun episodi de la vida adulta de l’autor. Tot plegat configura un vistós mosaic de records –treballs, lectures,
amors, accidents, lliçonsde vida– que
apareixen literaturitzats en elmillor
sentit
de la paraula. Vull dir queMira no fa servir els records per fer
literatura, sinó que fa servir la literatura per donar més entitat i sentit als
records, i transmetre’ls amb més emoció i eficàcia al
lector.
Tot i que El tramvia groc traspua gratitud en gairebé cada pàgina
–pels paisatges que el van acollir, les experiències que va viure i la gent amb
qui vaconviure–, en cap moment no cau en la nostàlgia ni en la idealització
indiscriminada del passat. Mira troba l’equilibri exacte per deixar ben clar que
aleshores lafelicitat era possible, però que aquell era un món dur. Escrites en
la prosa sinuosa, depurada i densa característica de l’autor, potser aquestes
memòries contenen algunes de les pàgines més esplèndides de tota la seva obra:
l’elogi dedicat a l’horta deValència –“no hi ha en tota la pell del planeta res
més exacte i més perfecte”–, la bondat de la mare resumida en les tasses de cafè
que prepara per als tres lladres que els robaven les gallines o la brutal lliçó
de sociologia política que aprèn a partir dels animals de la
granja.
Al capítol final, l’autor avança quepotser escriurà un segon volum de
memòries sobre els quatre anys i mig següents de la seva vida, passats com a
“novici adolescent en un vell convent desolat”, com a “jove monjo en un antic
monestir cistercenc” i com a “estudiant cosmopolita a la Universitat Gregoriana
de Roma”. Les memòries de Sagarra i de Gaziel aviat tindran companyia al lloc
més alt del panteó d’autobiografies de la literatura
catalana.
Fa tres anys un article meu, No som gaire res , va tenir l'honor -ho dic sense cap ironia- de ser un dels dos textos que servien per avaluar la comprensió lectora en una de les proves de selectivitat, les famoses PAU. Un dia m'ho va dir algú i de tant en tant m'ho comenta el fill d'algun amic a qui ensinistren per a la selectivitat amb exàmens antics.
Aquests dies, per curiositat, m'he mirat la prova (és a internet) i m'ha deixat amb un neguit que il·lustra oportunament les dades de l'OCDE sobre el nostre patètic nivell de comprensió lectora. El meu text comença així: "Deia Josep Pla que el llenguado s'estava extingint i que, per dissimular-ho, als restaurants planxaven els peixos. En català també hi ha paraules que gairebé s'han extingit però que continuen apareixent als mitjans, als llibres i als films doblats, perquè uns professionals de la llengua planxen els textos".
La primera descoberta inquietant és que el meu "per dissimular-ho" s'ha convertit en "per a dissimular-ho". Inquietant perquè la correcció fa incorrecte el que era correcte i palesa com és d'absurd, havent-hi mancances tan greus com hi ha, mantenir la inútil i inextricable distinció per / per a davant l'infinitiu en lloc de seguir la funcional proposta Coromines-Solà. Per sort, una mena de justícia poètica fa caure el corrector en el seu propi parany, ja que afegeix la a just on l'actual ortodòxia no l'admet: quan l'infinitiu depèn d'una acció voluntària ( planxar els peixos ) i, per tant, en lloc de per podríem dir amb la intenció de .
Però inquieta força més l'inici de la primera pregunta que es fa a l'estudiant per avaluar si ha entès el text. Diu: "La sentència de Josep Pla que encapçala aquest article fa ús de la ironia. L'autor de l'article ens dóna a entendre que Pla, en realitat, es referia a la llengua catalana quan parlava del «llenguado» que «s'estava extingint»".
N'hi ha prou amb aquest parell de frases per evidenciar que qui ha redactat la prova, i els que després l'han corregit, i els professors que n'han fet ús i hi continuen recorrent sense canviar-hi res, tenen un seriós dèficit de comprensió lectora. L'autor, que resulta que sóc jo, no dóna a entendre en cap moment que Pla es referís al català quan parlava del llenguado. Pla no es referia al català. El text no ho diu i els múltiples responsables de l'examen han llegit el que no deia. I és molt desmoralitzant que ja en la primera pregunta delatin que són uns lectors poc competents.
Tot plegat és, si voleu, només una anècdota, però els que ens hem passat uns anys en la docència universitària corregint exàmens en facultats on la nota de tall era molt alta, sabem quina és la realitat que hi ha al darrere. Avui més d'un 70% d'alumnes arriben a la universitat sense dominar una eina tan imprescindible per accedir al coneixement com entendre el sentit de textos una mica complexos. I val més que no parlem de la seva capacitat de construir-los amb la pròpia prosa.
En els docents el nivell puja, però molt menys del que n'hauríem d'esperar. I un dèficit tan greu en una competència tan bàsica fa tristament cert el que concloïa l'OCDE: que el nivell cultural dels japonesos que estudien FP supera el de moltes facultats d'aquí.
Durant massa anys hem fet de la universitat una guarderia d'adolescents desorientats. Això a alguns polítics els ha permès vantar-se d'un altíssim percentatge de titulats superiors. Però quan algú es pren la molèstia de treure el cap per la finestra i veure quin bo hi fa, descobreix que ens estàvem fent trampes al solitari.
Les PAU han arrossegat al mínim comú denominador una universitat on els contractats fan anys de cua per ser titulars i el millor per escurçar-la és atreure molts clients. És per això que el professor exigent rep una pressió ambiental que li ve a dir: "Home, no suspenguis tant!"
Si ara la Lomce fa encara més gran aquest calaix desastre , si les revàlides acaben sent, com ens temem, exàmens més tancats i incapaços d'avaluar la creativitat -en espanyol, esclar-, fins on baixarà el llistó?
Potser ha arribat l'hora que les universitats que de debò vulguin competir globalment fitxin els alumnes com ho fan les millors del món: fent proves i entrevistes específiques. Necessitem universitats que rivalitzin en prestigi, de manera que el talent hi sigui sempre benvingut al marge de la capacitat econòmica.
Aquest país no anirà pel bon camí fins que treure les seves universitats de tercera regional li preocupi una mica més que fer el Barça campió del món.
Hi ha un pastís, creuria que d’origen francès pel seu nom croissant, que vol dir “creixent”, que s’ha imposat com a cos principal d’un esmorzar, acompanyat d’una tassa de cafè i alguna altra menudalla, i que fa referència metafòrica al quart de lluna “creixent”. Per cert que un esmorzar avui típic, que es pren al bar de la cantonada o al mateix forn on el fan, on també us serviran la tassa de cafè amb llet. Els catalans d’aquest pastís en diuen crusant. Denominació que a mi mai m’ha fet peça.
I vaig restar del tot sorprès quan vaig veure que un eminent lingüista defensava aquesta grafia, crusant. En la meva modesta opinió, una grafia no gaire encertada pel simple fet que l’arrel s’assembla molt als castellanismes *crusar” i *cruse”, “cruzar” i “cruce”, que aquest darrer ben dit fóra: cruïlla.
¿Per què no traduiríem el nom francès al català i en diríem simplement “creixent”? Si us plau, serviu-me un dau de mantega, una tassa de cafè i un creixent? No ensopeguem amb cap barbarisme i sona ben bonic.
En anglès el tradueixen per crescent quart. Han evitat el gal·licisme i ho diuen ben d’acord amb el seu llenguatge. Diria que el pastís en qüestió no hi abunda gaire, ni als Estats Units ni a l’Amèrica Llatina, que allí dalt imperen els doughnuts, (donuts) i, al sud, poc surten de sus huevos fritos y su tortilla con frijolitos, amb la tassa de cafè negre que no hi pot faltar mai per mai i no com a única instància al dia. Els castellans del “creixent” en diuen cruassán, i ben segur que paren més ment al gust que té que no pas al nom que li donen. Pel que fa a qüestions de llengua no s’hi amoïnen gota, puix que ho tenen tot absolutament resolt. Cosa que també han sabut fer molts els catalans, tot i que la nostra llengua la tenim per terra. I potser que fóra hora de formalitzar-nos seriosament en la normalització lingüística i, sobre la marxa del viure quotidià, fóssim només que una mica atents a fixar una llengua neta i ben parlada, tal com ella demana per la seva mateixa riquesa i perfecció. Cosa que, de va debò, hauria de venir de les altes esferes i d’aquells que disposen de mitjans sense parió per a escampar una llengua neta entre els dissortats catalans, a l’hora que els la fan entrar a casa seva.