Però la intuïció que tenim els parlants dels dos termes, i l'ús que en fem, no es correspon amb aquesta prescripció. Per a la majoria de catalans els shorts són un tipus de pantalons curts. Més concretament, uns pantalons curts molt curts.

És a dir, els pantalons curts són els que s'acaben al genoll o més amunt, i inclouen, per tant, les bermudes, que serien els pantalons curts llargs. El detectiu Magnum, per exemple, portava shorts , mentre que en Higgins, com a molt, podia portar bermudes.

Diferenciar entre shorts i pantalons curts, a més de ser fidel al que la majoria diem, permet tenir una paraula específica per a una peça de roba específica, és a dir, fa la llengua correcta més funcional. Per què, doncs, no ho recull cap diccionari?

Probablement, perquè saben que shorts en anglès vol dir pantalons curts, i desconfien de l'ús creatiu, i popular, que ha restringit el sentit de l'anglicisme per fer-lo útil.

De fet, aquests shorts ja són un mot nostre i sembla lògic fer un pas més i adaptar-los ortogràficament: "Quins xorts més bonics!" Però fa tan estrany d'entrada!

El que importa és que tots tinguem clar, i sobretot els lexicògrafs, que el català el fem i el refem cada dia en cada tria. Perquè si una llengua desconfia de la seva pròpia creativitat, envelleix; deixa de ser, com la volia Riba, indefinidament apta.

Article publicat en el número 73 de la revista Llengua Nacional (IV trimestre del 2010, pàg. 26)

Cansalada viada o ventresca

David Casellas i Gispert

Avui dia el jovent, en lloc d’un entrepà de cansalada, demanen un entrepà de bacon i, si els corregeixes, et diuen que no és pas el mateix. És molt clar que, segons les zones geogràfiques, els noms poden variar molt, com veurem tot seguit, però d’allò que sí que estem segurs és que el mot bacon (pronunciat ‘beicon’) és un anglicisme del tot innecessari en la nostra llengua.

La cansalada és la part grassa del porc compresa entre la pell i la carn. És de color blanc i es guarda salada per a tirar a l’olla o fer guisats. La cansalada que té vies de carn magra s’anomena cansalada viada, virada, entrevirada o virosa. Pròpiament aquesta és la que els anglesos anomenen bacon. Per tant, podem fàcilment substituir aquest anglicisme per cansalada viada o simplement cansalada (si no hi problemes de confusió amb cap més tipus de cansalada).

Ara bé, una vegada l’anglicisme s’ha posat de moda, en lloc de voler substituir-lo per cansalada o cansalada viada, els poders fàctics que dominen la llengua han intentat de catalanitzar-lo emprant un mot menys viu i popular, si bé existent en català habitualment amb un significat diferent: bacó. No descartem que en alguna contrada efectivament es faci servir aquest mot com a sinònim de cansalada viada, però aquest és un ús molt restringit geogràficament. I sembla que s’emprava més el mot per a referir-se al conjunt de la cansalada del porc que no pas a una llenca.

Efectivament, en el Diccionari català-valencià-balear (DCVB) hi consta bacó per a referir-se al «conjunt de tota la cansalada del porc», i en els exemples contrasta bacó amb quarter (una quarta part): «Que n’haien a vendre a tot hom, un bacó o quarter». I pel que deduïm d’uns altres exemples que hi cita, bacó també s’usava amb algun altre significat diferent, com a sinònim de penca, ja que contràriament no s’especificaria de què és: «Entre quatre un bacó de carnsalada.» Curiosament, l’accepció que ens ocupa, per a referir-se a «cansalada de porc», només es documenta a la Cerdanya i les Guilleries amb un únic exemple.

Coromines, en el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana (DECLC), deixa clars els dubtes i les dificultats amb què es troba en documentar aquest mot: «La major part d’aquests docs. semblen referir-se sigui a la cansalada d’un porc o a tota la penca d’aquesta, o bé més vagament a tot un porc mort o a carn de porc en general. N’hi ha, però, uns quants el context dels quals tant permetria referir-los a això mateix com a un porc que hom engreixa o ven, i algun que sembla referir-se clarament a la bèstia viva.» També ens diu que «no és un mot romànic en general, ans desconegut en la major part de llengües germanes; també l’ignora el castellà [...]. Vers el Nord, en canvi, el mot s’estengué molt, sobretot a l’Edat Mitjana, per terres de França [...].»

Per tant, sembla clar que en la llengua actual el mot bacó ha quedat molt restringit (malgrat la vitalitat que pogués tenir en l’època medieval) i no ens sembla adient de reintroduir-lo per a substituir un anglicisme, pel fet que ja disposem d’altres paraules ben genuïnes (ja n’hem citada una: cansalada viada o cansalada).

Segons les zones geogràfiques, sobretot la cansalada fregida o cuita a la brasa, rep diversos noms: xulla, panxeta, ventresca, rosta, banda de porc... De tota manera, en alguns indrets és més usual de fer servir xulla, ventresca o panxeta per a referir-se a la cansalada viada d’un porc mort de fa poc. En aquest mateix sentit, el DCVB distingeix xulla fresca de xulla vella. També cal tenir en compte que al País Valencià xulla és usat com a sinònim de costella de diversos animals (potser a través d’un contagi del significat del mot castellà chuleta). Panxeta no és documentat en cap diccionari general català amb aquest significat, però en castellà es troba documentada la forma panceta (‘hoja de tocino entreverada con magro’) que segons Joan Coromines (Diccionario crítico etimológico de la lengua castellana) pot provenir de l’italià panzetta. En català, a la major part de persones amb qui hem parlat, el mot panxeta els sembla que s’ha estès molt modernament i no recorden que antigament fos un mot popular. És probable que aquest mot, malgrat tenir una forma perfectament catalana, sigui un calc del mot castellà o, en tot cas, un dialectalisme que s’ha estès per la semblança amb la paraula castellana. La cansalada viada s’extreu de la zona del ventre o de la panxa del porc; per tant, pel significat no ens ha d’estranyar que s’anomeni panxeta o ventresca. Ventresca sí que és recollit en els diccionaris generals, però potser hi ha certa reticència comercial a fer-la servir, perquè en castellà aquest mot només s’usa per a parlar de la ventresca dels peixos. Pel que fa al mot rosta, sembla que es refereix més sovint a la llenca de cansalada fregida o rostida, tal com indica el mateix nom, que, segons Coromines, és un derivat del verb rostir. Rosta també es fa servir per a referir-se al pa fregit amb suc de cansalada.

Cansalada viada i panxeta o ventresca són les formes més usades per cansaladers, gastrònoms o empreses de venda de carn. Vegem-ne alguns exemples:

«Tres colomins, 125 gr. de cansalada de panxeta...» (recepta de cuina valenciana: http://www.uv.es/baldovi/cuina/casa.htm).

«Cansalada madurada. Com en el cas del llom, la cansalada de la panxa, curada i seca, s’obté penjant en el celler peces prèviament amanides amb sal i pebre» (http://www.catalancooking.com).

«La cansalada natural es troba situada sota el llom del porc, entre la pota del darrera (pernil) i la pota davantera (espatlla), presentant-se sempre amb la pell. En l’elaboració de la cansalada amb pebre s’utilitza el pebre com a assecant natural, un mètode tradicional de conservació de les peces de carn i dels embotits» (http://www.gastroteca.cat).

«Cansalada viada (panxeta)» (http://www.thoportem.cat/catalegcasanovas.pdf).

«Panxeta o cansalada viada» (http://canrac.com).

«Ventresca o cansalada. Les penques o “mans” de cansalada, grassa, viada, panxeta o ventresca, se salen o bé s’hi posa sal i pebre. Hi ha la del coll, a la Garrotxa considerada més gustosa. Malauradament aquests noms han estat abandonats pels de “panxeta”, “beicon” o bacó» (Jaume Fàbrega, Matar el porc: http://blocs.mesvilaweb.cat/jaumefabrega).

«Bacó fumat» i «ventresca doble curada», curiosament són les formes escollides pels supermercats Bonpreu. En preguntar-los per què en un cas parlen de bacó i en l’altre de ventresca, des de l’empresa em responen que diferencien la ventresca del bacó pel tall en l’extracció de la peça de carn, en el cas del bacó fet més arran de les costelles, amb la qual cosa té més carn magra que no pas la ventresca, tot i que ambdós productes són extrets del mateix lloc del porc.

Per tant, d’acord amb el que hem dit (i amb el que diu Jaume Fàbrega), aconsellem d’usar en un llenguatge estàndard cansalada viada (sobretot quan ha estat adobada amb sal o pebre perquè es conservi durant uns mesos) o ventresca (sobretot quan és fresca). Així, podem parlar de cansalada grassa, cansalada fumada, cansalada viada, cansalada amb pebre, cansalada del coll, ventresca... Sempre sense oblidar els sinònims dialectals xulla, panxeta, rosta. En canvi, el mot bacó aconsellem de reservar-lo per a insultar aquells qui ens estrafan la genuïnitat de la llengua amb la innecessària introducció de mots i expressions manllevats.

Article publicat en el número 73 de la revista Llengua Nacional (IV trimestre del 2010, pàg.22)

Les oracions impersonals dels gramàtics

Albert Jané

Dels gramàtics, podem tenir en compte no solament les seves normes sinó també la seva jurisprudència. Hi ha poques gramàtiques que s’ocupin d’una manera extensa de les oracions que podem anomenar impersonals, però, indefectiblement, no n’hi ha cap que hi deixi de recórrer. D’una manera molt especial en els capítols dedicats a l’ortografia, els tractadistes han de recórrer a aquestes oracions per a dir-nos amb quins signes gràfiques cal representar els sons de les paraules i amb quins altres signes, accents o dièresis, cal distingir algunes d’elles.

Estudiant l’ús de Fabra, ja fa molt de temps que ens va cridar l’atenció que en la primera pàgina de la seva gramàtica pòstuma (1956), l’autor se servia, alternant-les, de tres construccions diferents amb valor impersonal, que per ordre d’aparició són les oracions amb el verb en primera persona del plural, la passiva pronominal o reflexa (amb el pronom es) i la passiva pròpiament dita:

[1] Els signes amb què escrivim aquests sons són les lletres.

[2] Són vocals els sons que s’escriuen amb les lletres a, e, i, o o u.

[3] A vegades una consonant és representada per un grup de dues lletres en lloc d’una sola lletra.

En el paràgraf següent, sempre de la primera pàgina, trobem totes tres construccions l’una darrere l’altra:

[4] La mateixa consonant que representem per la lletra g en el mot garbí, és escrita gu en el mot guerxós; així, aquest mot, tot escrivint-se amb set lletres, consta solament de sis sons.

Hi ha, encara, en aquesta mateixa pàgina, una altra construcció que, de fet, té un valor anàleg:

[5] A vegades, en canvi, un grup de dues consonants apareix escrit amb una sola lletra.

En canvi, no hi trobem (en aquesta primera pàgina) cap construcció amb el pronom hom, del qual Fabra no sempre feia un ús abundant, i no apareix fins al final de la pàgina 3, en una frase que sembla exigir-lo especialment:

[6] ... qualsevol que sigui la pronunciació que hom els doni habitualment.

Al llarg de tota la seva gramàtica, Fabra va alternant les tres construccions indicades en primer lloc, amb una notabilíssim preferència per les passives pronominals (amb el pronom es). Però també són molt nombroses, quan es tracta clarament d’una prescripció, les oracions amb el verb caldre:

[7] Notem que, en certs mots, la lletra amb què cal escriure la vocal d’una síl·laba feble...

Hi ha dues obres gramaticals de Fabra en què prescindeix gairebé totalment de les construccions amb el pronom hom i recorre d’una manera molt principal a les passives pronominals o reflexes i, en alguns casos, a les oracions amb el verb en primera persona del plural i a les passives pròpiament dites. Ens referim al tractat d’ortografia de 1904 i al famós Curs mitjà editat per l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana. Els tres primers exemples següents corresponen a la primera de les dues obres esmentades i els altres tres a la segona:

[8] S’escriuen amb a final aquells mots masculins als quals corresponen en castellà noms també masculins terminats en a.

[9] Així, escrivim amb a magror, que ve de magre, i amb e negror, que ve de negre.

[10] La u subjuntiva és sempre representada per u, mai per o.

[11] Davant un substantiu començat en vocal o h no s’escriu mai el sinó l’.

[12] Cada nom comú sol tenir dues formes distintes: l’una d’elles és la que usem quan parlem d’un sol individu.

[13] Les tres formes em, et i es són reemplaçades per m’, t’ i s’ davant un verb començat en vocal o h.

Tenim, però, com a exemple únic (que hàgim sabut trobar) d’ús del pronom hom del Curs mitjà (p. 74):

[14] Quan el participi passat forma part d’un temps compost, hom el pot fer concordar amb el complement directe o...

També és del mateix tractat (p. 61) l’exemple següent, que és una solució excepcional:

[15] En una proposició negativa precedida de la conjunció ni, és de regla d’ometre l’adverbi no davant el verb.

Com és ben sabut, l’any 1968, en què vam commemorar el primer centenari del naixement de Pompeu Fabra, va aparèixer, amb el seu nom, el manual Introducció a la gramàtica catalana, a cura de Ramon Aramon. Com s’explica en el prefaci, es tractava de la gramàtica de la Protectora, revisada i ampliada per Aramon i precedida per un extens capítol dedicat a l’ortografia, matèria absent en el tractat original de Fabra. Conseqüent amb el seu criteri, Ramon Aramon se serveix, molt preferentment, de les oracions impersonals amb el pronom hom, encara que també recorre alguna vegada a les oracions de veu passiva i a les passives pronominals (amb el pronom es):

[16] En fi de paraula, hom escriu per regla general –p.

[17] ... hom manté la h originària en els manlleus fets al llatí i...

[18] Un nombre reduït de mots són escrits amb -tx final.

[19] Alguns mots compostos s’escriuen intercalant un guionet entre llurs components.

Contràriament al que acabem d’indicar, Fabra recorre d’una manera preponderant a les construccions amb el pronom hom en l’“Exposició de l’Ortografia Catalana segons el sistema de l’Institut” que precedeix el seu Diccionari ortogràfic de 1917. Les altres solucions, minoritàries, són les dues passives:

[20] Hom accentua, demés, els següents mots, on l’accent estableix una distinció gràfica...

[21] Davant l i r, hom no escriu mai v, sinó b.

[22] Davant la s desinència del plural i davant les desinències verbals s, m, u i n, no s’escriu mai a, sinó e.

[23] ... en els quals el so de la s sorda (reflex d’una c originària) és representat per c davant e, i.

Aquest ús contrasta amb el que observem en el text de les “Normes ortogràfiques” de l’Institut d’Estudis Catalanes, de 1913, degudes, com se sap, principalment a Fabra, que és un dels signants del document conjuntament amb els altres membres de la Ponència ortogràfica, perquè hi podem constatar una absència total de les construccions amb el pronom hom. La solució més habitual, gairebé absoluta, és la de la passiva pronominal, normalment amb el verb en futur, cosa que emfasitza el valor prescriptiu de la frase, amb algunes ocurrències de la veu passiva pròpiament dita:

[24] S’escriurà g i no j davant de e, i.

[25] No s’elidirà mai la e del mot àton que, pronom o conjunció.

[26] ... la l doble serà escrita intercalant un punt alçat entre les dues l.

Considerem, encara, dues altres obres de Fabra en què s’ocupa d’ortografia: Ortografia catalana, un volumet de la “Col·lecció Popular Barcino”, de 1925, i la Gramàtica catalana de 1918, repetidament reeditada, i considerada la gramàtica oficial d’ençà de la seva aparició. En la primera d’aquestes dues obres alternen, com a solucions principals, l’ús del pronom hom i les dues passives, a més del de la primera persona del plural (amb valor impersonal, és clar), normalment en futur, i alguna altra solució especial:

[27] En principi de paraula, hom escriu ab, ob, sub (amb b) i cap (amb p).

[28] El mateix so que representa el dígraf tx en un mot com despatx, és generalment representat, en fi de paraula, pel dígraf ig, reduït a g darrere i.

[29] S’escriuen amb accent els mots aguts terminats en vocal no pertanyent a un diftong...

[30] Si diem magre escriurem magror, amagrir, si diem negre, escriurem negror, ennegrir...

[31] Davant qualsevol altra vocal (precedida o no de h), cal escriure l’, llevat...

En la gramàtica de 1918 (en el capítol inicial, dedicat a l’ortografia), Fabra va recórrer d’una manera principal a la veu passiva, amb alguns casos de la construcció amb el pronom hom (sovint amb valor no prescriptiu sinó descriptiu) i, molt pocs, de la passiva pronominal:

[32] La velar sonora, representada ordinàriament per g [...], és escrita gu davant e o i.

[33] La vocal u s’escriu ü quan està situada entre una g o q i una e o i.

[34] Hom escriu, però, i i u amb el valor de ï i ü [...] en els casos següents.

[35] Hom pronuncia sovint cc en lloc de gg en els mots regla, segle, &. És una pronunciació que cal evitar.

És del tot evident la diferència entre [34], amb valor prescriptiu, i [35], amb valor descriptiu.

Examinem, a continuació, les solucions dels principals gramàtics en aquesta qüestió, que no deixen de presentar algunes particularitats interessants.

En primer lloc, prenem en consideració quatre tractats molt coneguts, d’un elevat nivell, que tant de servei han fet al llarg de les darreres dècades: Curs pràctic de gramàtica catalana, grau superior (Editorial Barcino, 1934), de Jeroni Marvà (pseudònim conjunt, com és ben sabut, d’Artur Martorell i Emili Vallès), Gramàtica catalana, de Josep Miracle (Barcelona 1951), Gramàtica catalana, referida especialment a les Illes Balears, de Francesc de B. Moll (Raixa, 1968), i Gramàtica de la llengua catalana, d’Antoni M. Badia i Margarit (Enciclopèdia Catalana, 1994). I constatem tot seguit que en el tractat de Jeroni Marvà, en el capítol dedicat a l’ortografia, que és, en principi, el que considerem en el nostre treball, hi ha una absència total de la passiva pronominal, com si s’hagués evitat deliberadament, construcció que, tanmateix, apareix en altres capítols del llibre. No sembla massa arriscat suposar que aquest fet és degut a la doble autoria de l’obra. La solució més usual és la de la veu passiva pròpiament dita, que alterna, ara i adés, amb el recurs del pronom hom i les oracions amb el verb en primera persona del plural. En canvi, en el tractat de Francesc de B. Moll, s’ha prescindit totalment de les construccions amb el pronom hom i es recorre, gairebé exclusivament, a la passiva pronominal. Un cas força semblant és el del tractat de Badia i Margarit: preponderància absoluta de la passiva pronominal, amb algunes ocurrències de la veu passiva, les oracions amb el verb en primera persona del plural i una amb el pronom hom. I, de tots quatre, és clarament Miracle qui presenta una alternança més elevada de solucions, amb una certa preferència pel pronom hom. Uns quants exemples poden il·lustrar el que acabem d’exposar:

[36] Davant de u feble, seguida de vocal, hom escriu generalment q (Marvà).

[37] La vocal neutra final de les terminacions verbals és escrita sempre a, llevat de... (Marvà).

[38] ... hi ha totes les formes del pretèrit imperfet d’indicatiu dels verbs de la primera conjugació, que en català escrivim amb v i en castellà són escrites amb b (Marvà).

[39] Escriurem g, i no j, davant de e o de i (Marvà).

[40] S’accentuen tots els mots aguts que acaben en una de les dotze terminacions següents... (Miracle).

[41] Davant de consonant, hom no pot escriure indistintament b o p en mots com... (Miracle).

[42] El so de s sorda, a principi de paraula i darrere consonant, és representat per s (Miracle).

[43] A principi de paraula representem el so fort per r (Miracle).

[44] S’escriuen amb a, encara que són masculins, un bon nombre de mots d’origen erudit, que en castellà també... (Moll).

[45] Entre dues paraules, aquest so és representat per ss (Moll).

[46] En posició final del mot escriurem sempre o, llevat dels mots erudits que en castellà ... (Moll).

[47] En general, s’escriu a quan la vocal es troba en posició final de substantius femenins (Badia).

[48] En general, la nasal s’expressa per mitjà de m (Badia).

[49] El so [s] pot ésser representat gràficament per cinc signes: s, ss, c, sc, ç, els quals són emprats segons les normes següents (Badia).

[5O] Així, escriurem amb p mots com ciclop (per ciclopi), esquerp (per esquerpa), llamp (per llampegar) i escriurem amb b mots com àrab (per arabesc)... (Badia).

Vegem, encara, algunes solucions paral·leles usades per aquests tractadistes, les unes amb un to marcadament prescriptiu, com és ara la que recorre al verb caldre, i les altres que semblen més aviat descriptives. En el curs de Jeroni Marvà, sens dubte com a conseqüència de la seva renúncia a l´ús de la passiva pronominal o reflexa, és on trobem més exemples d’aquestes altres solucions:

[51] Hi ha un nombre considerable de femenins que representen llur vocal neutra final amb e (Marvà).

[52] Així, per procedir d’una a forta, cal escriure a la vocal neutra dels mots taulada, taulell... (Marvà).

[53] Feta abstracció dels mots en què a una f inicial catalana correspon una h castellana (farina, fum), el català i el castellà empren la h dins els mateixos casos (Marvà).

[54] A una o o a una u tòniques del primitiu correspon una o una u àtones en el derivat... (Miracle).

[55] Hi ha paraules que en la pronúncia vulgar tenen un diftong au o eu que convé escriure al, el (Moll).

[56] L’aplec ll representa la l palatal, equivalent a la ll del castellà normal (Moll).

[57] Paraules que han de dur accent gràfic: 1ª Les paraules polisíl·labes agudes que acaben... (Moll).

[58] L’única representació gràfica d’aquest so és la lletra f, àdhuc en els casos en què aquesta, sonoritzada, es pronuncia [v] (Badia).

[59] Ús de sc. Només apareix en mots savis, sempre per influx gràfic del llatí (Badia).

Retrocedim, ara, un parell de segles i mig per conèixer les solucions a què va recórrer el gramàtic banyolí Josep Ullastra (1690-1762) en la seva Grammatica Cathalána, escrita cap a la meitat del segle XVIII i editada el 1980 a cura de la professora Montserrat Anguera. Es pot dir que Ullastra es val exclusivament de la passiva pronominal i de les oracions en primera persona del plural, integrada, algunes vegades, en les perífrasis d’obligació, i prescindeix, doncs, de les passives pròpiament dites i de l’ús del pronom hom:

[60] En lo principi i fi de las diccions sempre s’escriu sola, ab la diferencia qu’en principi s’pronuncia dople i en las finals senzilla, com en riquesa, regalo, tintér, papér.

[61] De las sobreditas véus, escrivím be ab PH en nostra llengua Joseph, Josepha, Philosoph, n’obstánt que s’proferexen mál, diént Josép, Josépa, Philosóp.

[62] Los Derivatíus s’escriuen ab las matexas lletras de sos Primitius, i axí devém escriurer Jesuíta i Jerosolomitá ab...

Examinem, a continuació, les solucions de tres tractats de divulgació gramatical (de les normes, encara recents, de Pompeu Fabra) publicats durant la quarta dècada del segle anterior: Lliçons de gramàtica catalana, d`Emili Vallès, El català en vint lliçons, de Bernat Montsià (pseudònim de Cèsar August Jordana) i Ortografia catalana, mètode pràctic, de Rosa Obradors i Rovira. Emili Vallès recorre preferentment a la veu passiva i a les oracions en primera persona del plural, generalment en futur, molt menys a la passiva pronominal i, en molt pocs casos, a l’ús del pronom hom

[63] El so de s sorda és representat per s darrere un prefix acabat en vocal.

[64] Entre vocals escriurem ss per al so de s sorda.

[65] També s’escriuen amb v les terminacions del pretèrit imperfet d’indicatiu dels verbs de la primera conjugació.

[66] Hom escriu amb -s o -ss els sufixos de derivació -às, -assa, -ís, -issa...

L´ús de Bernat Montsià és força semblant al d’Emili Vallès, bé que prescindeix pràcticament del pronom hom, i amb alguna solució peculiar:

[67] El so característic de la lletra k és representat per aquesta lletra en un nombre limitadíssim de paraules d’origen estranger...

[68] Davant de les altres consonants, escrivim n per regla general.

[69] Davant de n, escriurem m o n segons la pronunciació, que en aquest cas no ofereix dubte.

[70] Aquest so de r forta també s’escriu amb una sola r darrere certs prefixos que apareixen clarament, com...

[71] Si voleu emprar correctament aquesta lletra, generalment muda, cal que us recordeu que a una h catalana no correspon sempre una h castellana.

Pel que fa al tractat d’ortografia de Rosa Obradors, és fàcil d’observar-hi una preferència notable per la passiva pronominal, amb força casos, però, de la veu passiva i de les oracions amb el pronom hom, especialment, pel que fa a hom¸ cap al final de l’obra:

[72] He i hem s’escriuen amb h només quan pertanyen al verb haver.

[73] El so suau de s és representat z en principi de mot i darrere de consonant.

[74] Hom posa també entre comes les expressions semblants a un parèntesi.

Ja en l’època contemporània, examinem el tractat, breu però dens de contingut, Català fàcil, de Josep Ruaix i Vinyet. En l’exposició de les normes d’ortografia, Ruaix recorre gairebé exclusivament a la passiva pronominal o reflexa, amb l’excepció d’un sol bloc de quatre ocurrències seguides de la primera persona del plural en indicatiu. En força casos, però, en lloc de formular una norma descriu les característiques gràfiques del mot, descripció, naturalment, que té caràcter normatiu:

[75] A fi de mot després de vocal àtona o de consonant s’escriu la mateixa lletra que apareix en els derivats (o similars).

[76] Els parèntesis ( ), l’un per a obrir i l’altre per a tancar, s’empren per a delimitar una intercalació.

[77] Davant de b, p i m, escrivim m: ombra, campió, immens...

[78] En les desinències nominals (últimes lletres de substantius i adjectius) la majoria dels masculins acaben en e i la majoria dels femenins acaben en a.

[79] Els verbs irregulars collir, cosir, escopir, sortir i tossir tenen les formes àtones amb o i les tòniques amb u.

Apleguem en una mateixa garba tres conspicus gramàtics valencians Carles Salvador, Enric Valor i Vicent Pitarch, dels quals prenem en consideració, respectivament, Gramàtica valenciana (3 i 4, setena edició, 1978), Curs mitjà de gramàtica catalana, referida especialment al País Valencià (Eliseu Climent, 1977) i Curs de llengua catalana (Eliseu Climent, 1977). Tots tres recorren d’una manera principal a la passiva pronominal, que alternen, però, amb altres recursos, com és ara, d’una manera sobresortint, l´ús de la primera persona del plural, en indicatiu i en futur:

[80] Enmig de paraula s’escriu generalment p davant les lletres t, c, s o n, i s’escriu b davant d (Salvador).

[81] Escrivim també dièresi damunt la i o la u quan van entre vocals i no actuen com a consonants... (Salvador).

[82] Davant e i i escriurem g i no j, per regla general (Salvador).

[83] S’escriuen amb c les paraules cel, cendra, cent, cercle... (Valor).

[84] També escriurem amb c inicial cicatriu, ciència, cigarro (Valor).

[85] Davant d’una f, escrivim generalment m (Valor).

[86] Ortografiarem, doncs, amb l, i també les pronunciarem així, les següents llistes de paraules, encara que... (Valor).

[87] La geminació de /d/ sempre es representa mitjançant -dd- (Pitarch).

[88] Davant els altres fenòmens consonàntics s’escriu generalment “n” (Pitarch).

[89] ... si aquest so es gemina, llavors emprem els dígrafs -tg- i –tj- (Pitarch).

La veu passiva pròpiament dita tan sols és usada escadusserament per Carles Salvador:

[90] En principi de paraula el so de s sorda és representat per s, i el de s sonora, per z.

I pel que fa a l’ús del pronom hom en descobrim una sola ocurrència en el text d’Enric Valor (recordem que ens referim exclusivament als capítols que exposen normes ortogràfiques), amb un valor clarament descriptiu:

[91] ... no cal duplicar la r ni la s, per bé que hom els dóna normalment el so de rr i de ss que ja tenien...

Finalment, examinem l’excel·lent tractat Ortotipografia, manual de l’autor, l’autoeditor i el dissenyador gràfic, de Josep M. Pujol i Joan Solà, perfectament equiparable, pel que fa al punt que ara ens interessa, als tractats d’ortografia, car els autors hi exposen unes indicacions que no deixen de tenir un caràcter, si no normatiu, clarament prescriptiu sobre diversos aspectes de l’escriptura. Hem pres en consideració el capítol 4, de quaranta pàgines, destinat a l´ús de majúscules i minúscules. Observem, en primer lloc, una absència total de les oracions passives i de les construccions amb el pronom hom, i l’ús preponderant d’una frase formada amb el verb anar seguit del complement en majúscula o en minúscula (sempre amb la preposició en), segons cada cas, frase que, malgrat el seu to neutre, no deixa de tenir, com ja hem dit, una evident indicació d´ús. I, al seu costat, apareixen ara i adés les oracions passives pronominals, amb un valor prescriptiu potser encara més evident, així com algunes altres solucions paral·leles. Vegem uns quants exemples de la fraseologia de Pujol i Solà:

[92] Van en majúscula tots els noms propis en sentit estricte (els noms que són exclusivament denotatius).

[93] En canvi, els adjectius derivats d’antropònims van amb la inicial en minúscula.

[94] Com és ben sabut, duen la inicial en majúscula: 1. La paraula que inicia un paràgraf...

[95] Amb les denominacions corresponents a persones jurídiques, establiments i títols de congressos [...] es posa la majúscula tant al substantiu genèric com...

[96] També s’escriu sovint Via amb majúscula perquè aquest genèric és molt poc productiu i se sent com una denominació especial.

[97] ... els eslògans han de dur punt final, fins i tot en el cas que no continguin cap verb.

Totes les coses, i si no totes la majoria, es poden dir de dues o més maneres diferents. No ens hem mogut, encara que potser hi havia moments en què no ho semblava, de les oracions impersonals (o amb valor impersonal) usades pels gramàtics i tractadistes per a l’exposició de normes sobre l’escriptura. I sorprèn de veure, per exemple, que al capdavall no hi ha pas gaire diferència entre l´ús de dos gramàtics com Josep Ullastra i Josep Ruaix, separats per una distància de més de dos-cents anys. Però és especialment interessant d’adonar-se del rebuig que, en un moment determinat, va inspirar l’ús del pronom es impersonal (aquesta petita eina gramatical indispensable, en mots de Joan Coromines) i d’una preferència potser excessiva pel pronom hom (d’altra banda, sovint ben útil), actituds que avui ja semblen llargament superades. Això no priva, naturalment, que tots els recursos legítims de la llengua, certament més nombrosos del que alguns es pensen i ens volen fer creure, continuïn a la lliure disposició dels seus usuaris, als quals pertoca de triar.

- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -

Nicolau Primitiu Gómez Serrano, una vida al servei del seu poble