InfoMigjorn Cap de Setmana
 
Butlletí número 149 (divendres 19/07/2013) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
 
SUMARI
 
1) Eugeni S. Reig - jolivert
 
2) Eugeni S. Reig - la gràcia del Nostre Senyor
 
3) Antoni Llull Martí - La imposició d’una llengua externa
 
4)  J. Leonardo Giménez - Ho podem fer baix del llit?
 
5) Pere Ortís - Netegem i enriquim la llengua catalana (El jovent i la llengua)
 
6) Albert Pla Nualart - A la fàbrica et convidem al cafè
 
7) Joan-Lluís Lluís - La llengua quan és un fil
 
8) Núria Puyuelo - Mort el gos, morta la ràbia
 
9) Juli Martínez Amorós - Temes de normativa: per i per a
 
10) Francesc Viadel - L’Any Estellés, commemoració d’un poeta universal
 
 
1)

 

Entrada de Lèxic valencià d'ahir i de hui d'Eugeni S. Reig

 

(Llibre inèdit)

jolivert

Planta herbàcia biennal de la família de les umbil·líferes, espècie Petroselinum crispum, de fulles tripinnades que s’empren com a condiment.

La dona eixa és com el jolivert, filla meua, en tots els guisats te la trobes.

El meu avi matern, alcoià nascut l’any 1872, em deia l’endevinalla següent:

Endevina endevinalla:

És redó i no es albercoc,

és verd i no és jolivert,

és negre i no és pebre,

és groc i no és safrà,

té coroneta i no és capellà.

¿Què és?

La mateixa endevinalla la va arreplegar en la seua obra l’erudit alteà Francesc Martínez i Martínez, amb l’única diferència que en la transcripció de Martínez apareix corona en lloc de coroneta.

En el capítol CLXXII del Tirant lo Blanc titulat Rèplica que fa la Princesa a Tirant podem llegir:

–Jo bé crec vós no volríeu que es mostrassen dos contraris en presència dels barons e nobles cavallers, los qui d'honor senten, com són paraules d'amor e de dolor, per ço que no estan bé en boca de cavaller. E teniu vós esment, tant com la vida vos acompanye, car les paraules dissimulades sens obra difamen l’home; e jo bé sé que a vós no poran metre mostalla per jolivert.

En Lo Sompni de Johan Johan de Jaume Gassull diu:

Del meu vos dich que totstemps fa

grans bancalades;

dos mesos ha que stich debades,

que del meu ort

tinch ja mig sech lo morritort

hi·l jolivert:

tot esta herm, hi tot se pert;

tan tart hi plou!

En la narració curta Per la més negra cobdícia de Jordi Valor i Serra trobem:

[...] la tia Quica se tirà amb cobdícia sobre les verdes fulles del cabàs; deslligà el cordellet, rebuscà en el contingut; va traure bledes, lletugues, jolivert i col, però alguna cosa que buscava no va trobar quan s’alçà de terra feta una fúria i li preguntà al xicon:

–I els naps, digues; no has volgut portar-me’n del bancal del tio Gimo?

Joan Coromines en el seu DECat (vol IV, pàgines de la 918 a la 921) considera que el vocable deriva del llatí jŏlĭum vĭride, alteració de lŏlĭum vĭride, encara que diu: «Tanmateix convé no deixar de pendre en consideració la probabilitat que el primer component sigui més aviat el llatí lilium ‘lliri’, amb una dissimilació com la de l’italià giglio. O més ben dit, que hagi hagut convergència d’una composició amb l’altra.» Suposant que l’origen fóra līlĭum vĭride, una vegada que la consonant inicial de līlĭum ha evolucionat a un so prepalatal (o palatal) africat sonor, el fet que en jolivert hi haja una /o/ i no una /i/ l’explica Coromines així: «[...] romput el nexe amb liri, el mot havia de ser incorporat a la família de oc. ant. johl, cat. jull etc., quedant pres, per metacedeusi, en l'òrbita de jolium, que al capdavall era també una herba, i verda, com el julivert. D'ací la o (> u) de la major part de les formes catalanes i algunes de les occitanes.» De tota manera, tant si deriva directament de jŏlĭum vĭride (alteració de lŏlĭum vĭride) com si deriva de līlĭum vĭride amb encreuament del derivat de jŏlĭum vĭride, l’origen hem de cercar-lo en la darrera expressió. La paraula patrimonial catalana que correspon al llatí jŏlĭum és jull. Diu Coromines: «Com el jull és una de les herbes més escampades pels camps sembrats es comprèn que metonímicament, potser a manera de nom simbòlic de la idea de ‘mateta’, hagi servit de base al nom de diverses herbes, formada amb adjectius designadors de l’aspecte de la planta, sovint el color. En la major part d’aquestes formes el mot apareix en una variant joli– o juli– que suposa un origen semiculte, explicable segurament per la nomenclatura dels herbolaris, cirurgians i altres naturalistes, tant o més populars que estudiosos.» (Fins a ací la cita de Coromines). De la mateixa manera que del llatí fŏlĭum deriven la paraula patrimonial full i el cultisme foli, del llatí jŏlĭum deriven la paraula patrimonial jull i el cultisme joli, encara que el darrer vocable no existix com a mot independent en la nostra llengua sinó que apareix únicament com a constituent de la paraula jolivert, derivada de jŏlĭum vĭride. La forma julivert s’explica per la presència de dos elements tancadors que fan que la /o/ es pronuncie [u]: per un costat la prepalatal (o palatal) africada sonora inicial (com en el cas de Josep o Joan pronunciats [ʤu'zɛp] i [ʤu'an]) i per un altre costat la presència d’una /i/ en la síl·laba següent (com en el cas de cosir o tossir pronunciats en alguns parlars valencians [ku'zir] i [tu'sir]).

El DIEC no arreplega la variant formal jolivert, ni en la primera edició ni en la segona. El GDLC tampoc arreplega aquesta forma. El DVal recull julivert com a forma principal i jolivert com a secundària. En el diccionari del SALT 3 és al revés: jolivert és la forma principal i julivert la secundària. El Diccionari ortogràfic i de pronunciació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua inclou jolivert i julivert, però cap de les dues remet a l’altra, així que no es pot saber quina forma es considera principal i quina secundària.

Considere que la forma normativa principal hauria de ser jolivert perquè és la grafia més fidel a l’etimologia i, a més, la que reflectix la pronúncia de la majoria dels valencians.

 
En valencià també es diu:
La llengua estàndard sol emprar: julivert
En castellà es diu: perejil
 
NOTA 1: Els fragments que he posat com a exemples podem trobar-los en:
- Tirant lo Blanc de Joanot Martorell i Martí Joan de Galba (1490) (Edició a cura de Martí de Riquer, segona edició, editorial Seix Barral, Barcelona, 1970, pàgines 588 i 589)
- Lo Sompni de Johan Johan de Jaume Gassull, versos del 276 al 283 dins de Cançoner satírich valencià dels segles xv i xvi per Ramon Miquel i Planas, editor (Fidel Giró, Barcelona, 1911, pàg. 89)
- Per la més negra cobdícia dins del llibre Històries Casolanes. Narracions alcoianes de Jordi Valor i Serra (Editorial Lletres Valencianes, Alcoi-València, 1950, pàg. 26)
 
NOTA 2: De Jogim, variant formal de Joaquim, naix l’hipocorístic Jogimo i, per afèrisi, Gimo, que és la forma que va escriure Jordi Valor en Per la més negra cobdícia. Per ensordiment naix la variant Ximo, que és la generalment usada en l’actualitat, però la variant formal que va escriure Jordi Valor és més acostada al seu origen etimològic.
 
NOTA 3: La solució de l’endevinalla és “figa de pala”. Podem trobar aquesta endevinalla en l’obra de Francesc Martínez i Martínez (1866-1946) titulada Còses de la meua tèrra: (la Marina). Primera tanda. Pròlech de F. Badenes Dalmau (Manuel Pau, València, 1912, pàg. 85)
 
NOTA 4: Done les gràcies a Joaquim Martí Mestre i a Joan Mascarell i Gasol per la seua ajuda.
 
 
2)

 

Entrada de Lèxic valencià d'ahir i de hui d'Eugeni S. Reig

(Llibre inèdit)

la gràcia del Nostre Senyor

La llum del sol.

(La muller, alçant la persiana)

–¡Que entre la gràcia del Nostre Senyor!

(El marit, contrariat)

–¡Redeny, la gràcia del Nostre Senyor! ¿No veus que estic treballant amb l’ordinador i m’enlluernes?

La locució la gràcia del Nostre Senyor és una expressió popular molt corrent en el parlar d’Alcoi. També s’usa, amb el mateix significat, la variant la gràcia de Déu.

 

En valencià també es diu: la gràcia de Déu, la llum del sol
La llengua estàndard sol emprar: la llum del sol
En castellà es diu: la luz del sol
 
 
3)
 
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 36)
 
La imposició d’una llengua externa
 
Antoni Llull Martí
 
Una de les importants aspiracions dels governs centralistes en estats on es parla més d’una llengua, tant si es tracta de règims dictatorials com d’altres abusivament denominats democràtics, sol esser la d’imposar una llengua, normalment la que es parla a la capital, damunt les altres, fent-ne obligatori el coneixement i l’ús en tot l’estat, i si es tracta de països conquerits, o de colònies, imposar-hi la llengua de l’estat dominador. Això podria estar bé si el propòsit fos el de facilitar a tots els súbdits o ciutadans un mitjà de comunicació en el qual s’entenguessin tots aquells qui estan subjectes a un mateix govern. Però la cosa, en general, va molt més enllà. El que solen voler la majoria de governants és anorrear i arribar a fer desaparèixer les llengües del país que no siguin la declarada oficial per llei. Si allò que volguessin fos aconseguir una igualtat fent que els rics o benestants perdessin les riqueses, i així aconseguir que tots fossin pobres, com ha estat el resultat d’alguns règims comunistes, en lloc d’esforçar-se perquè els pobres augmentassin el seu nivell de benestar, tothom veuria en això una iniquitat. Però en la qüestió lingüística, per desgràcia, moltíssima gent no ho veu així, amb tot i que és un propòsit igualment blasmable.
 
El principal signe d’identitat d’un poble, i la seva més gran riquesa cultural, és la pròpia llengua. És la idea expressada per Marià Aguiló (1825-1897) en aquests versos, moltes vegades citats: Cap nació pot dir-se pobra / si per les lletres reneix. / Poble que sa llengua cobra / se recobra a si mateix. Això ho saben, si més no intuïtivament, els polítics centralistes de tot el món, que sempre s’han esforçat per aconseguir la destrucció de l’ànima de cada poble sotmès: la seva llengua. Mentre aquesta sigui viva, el poble, per molt dominat i al baix que estigui, continua essent viu, i un dia pot reviscolar i alçar-se contra l’opressió política i cultural, cosa que pot causar greus problemes al govern dominant, bé sigui el del propi estat o d’un altre imposat per causes de política internacional o bèl·liques. De vegades la pressió exercida damunt els signes d’identitat d’un poble és tant forta que aquest, desanimat, frustrat, abandona la seva llengua, les seves tradicions, la seva cultura, per adoptar la dels vencedors. Això, potser no ocorre de cop, dins una mateixa generació, però quan el procés s’ha iniciat, sol esser irreversible.
 
4)

 

Article publicat en el Levante-EMV divendres 14 de juny del 2013
 
Ho podem fer baix del llit?
 
J. Leonardo Giménez
 
Fa uns pocs dies, en una conversa informal, en el tren, de tornada a casa, amb una professora i un professor universitari, em referia a l’anomalia comunicativa que representa que la locució “dalt de” tinga totes les benediccions normatives i en canvi, la contrària “baix de” haja sigut estigmatitzada com a incorrecta per la normativa essencialista i sucursalismes diversos. En lloc d’eixa locució, usual i habitual, l’essencialisme proposa i establix “sota” o “davall/davall de”. Les explicacions que sentim del bandejament de “baix de” a favor d’estes últimes poden tindre alguna base “filològica” i, fins i tot, històrica, però són d’un “erudicisme” poc vàlid per a la normalitat de la comunicació. El Diccionari català-valencià-balear la inclou amb uns quants exemples, com ara: “Una donzella s’adormí baix d’un arbre”. També l’arreplega el de la RACV. El caràcter despenalitzador i normatiu li’l dóna la Gramàtica normativa valenciana de la institució normativa valenciana, AVL,  que la integra en l’apartat dels adverbis preposicionals, “Baix del bancal hi ha una bassa”, “Des de baix del Micalet no podien llevar la pancarta”. Comentàvem, en la improvisada tertúlia viatgera, l’estranyesa que produïx que la frase “Baix del llit…” no seria acceptada, quan la professora exclamà, entre sorpresa i divertida: “Aleshores, no podem fer res baix del llit?”. Opine que sí, encara que segons l’essencialisme sembla que no, però, en tot cas, certes funcions com dormir i altres menesters que demanen estar ben desperts i despertes és millor fer-los damunt del llit, és més tradicional, però més còmode. El professor Abelard Saragossà, en l’estudi “El sistema de les preposicions dalt, damunt i sobre” descriu, de manera clara, el valor i la correspondència de les parelles “dalt de/baix de”, “damunt de/davall de” i “sobre/sota”. Si és correcte “dalt de”, igualment ha de ser-ho “baix de”. Este és un dels exemples en què l’ús popular i les solucions dels parlants són més lògiques i coherents que les propostes “filològiques” dels rectificadors de la parla popular. Amb tot, l’acceptació i l’ús normal de “baix de” no deu significar el bandejament de les altres preposicions esmentades i usades històricament i literàriament.  I “sota” dóna nom a algun topònim, com ara l’Assegador de la Sota de Moixent. En tot cas, esperem que l’AVL  consagre que, definitivament, puguem dir, escriure i fer alguna cosa “baix del llit” o baix de qualsevol lloc.

 

5)
 
Netegem i enriquim la llengua catalana
Pere Ortís

 
El jovent i la llengua
 
 
 

     Escric aquestes línies sota la impressió del tot just acabat de celebrar Correllengua. Dóna bo de veure el jovent implicat en una celebració que té gran transcendència per a casa nostra i de cara a la nostra supervivència. Fóra un goig poder abundar en l’optimisme més lúcid, arran d’aquests fets. Perquè aquests joves d’ara són el demà, són el puntual de l’esperança. Però... ¿el nostre Correllengua va més enllà d’un foc d’encenalls, va més enllà d’una infructuosa pirotècnia? 

     Perquè plantem-nos de peus a terra, cal sospesar-los pel seus fruits, aquests joves tan eixerits. Avui situem l’atenció en el pes que fa la llengua en la seva parla i en les seves vides. ¿Són conscients els xicots i les xicotes que tenen entre mans un element que emmalalteix, que ha emmalaltit seriosament, i que se’ns perd de les mans a curt termini? Se’ns perd atacat i volgudament debilitat, perquè es mori. Els símptomes que donen els joves de puntal i d’esperança, en aquest sentit, són molt migrats, són molt pobres. I el català que enraonen fa pena de sentir. Aquesta generació no fa de pont en la transmissió de l’idioma a la propera generació, com el vàrem fer nosaltres; es produeix allò que els americans anomenen generation gap, és a dir, un “buit generacional”, un pou sense fons  on s’estronca i naufraga el corrent vital que passava la bona parla de pares a fills, i de fills a néts. Amb això el bell català col·loquial se n’ha anat al cel. 

     Els nois i les noies que em tinguin paciència i comprensió que les coses no les puc pas dir suaus. Cal que s’adonin que el seu català és pobríssim i que cal que hi facin alguna cosa, a més del Correllengua de cada any. Els nois i les noies, en el pèssim clima imperant, han caigut dintre  un argot pobríssim, gairebé tot integrat per paraules castellanes, i les catalanes de trinca ja no les diuen. En faig la llista més usual i n’apunto la solució, ni que sigui repetint coses ja dites, que és bo aplegar-les aquí altre cop, car hi vénen molt a tomb:

     “Bones”, “buenas”, imposat pels saluts en castellà, aquests tots en plural. En català en tenim quatre, i tots en singular (demà serà un altre dia, carpe diem): Bon dia, bona tarda, bon vespre, bona nit. També: Bona vesprada. O: Bona vesprà.

     “Cachondeo”, pallassada, burla, befa, rifada, comèdia, rucada, bestiesa, fanfarronada.

     “Cachondo”, eixerit, trempat, graciós, pinxo.

     “Capullo”, albat, babau, càndid, llanut, beneit, carnús, tanoca, talòs, capsigrany,    

                     ruc, capderuc.

     “Chapusa”, nyap, bunyol, matusseria, esguerro, pastitxo, patafi.

     Chivato”, xerraire, espieta, bocafluix, bocamoll, que no s’aguanta un pet.

     “Chivatar”, xerrar, escudellar; escudellar una història oculta, uns fets, un escàndol.

     “Chorrada”, bajanada, bestiesa, ruqueria, marranada, bertranada, sabaterada,   

                       poca-soltada.

     “Chulo”, “chuli”,  bonic, preciós, pinxo, tibat, milhomes, perdonavides.

     Gamberro”, galifardeu, brètol, gambirot, bordegàs, trapella, tifa, brivall, marrà, vàndal.

     Gilipolla”, ruc, capderuc, ximple, betzol, curt de gambals, capsigrany, totxo, carnús.

     “Guarro”, porc, brut, bacó, garrí, llord, potiner.

     “Jefe”, mestre, amo. Els mallorquins diuen l’amo. L’amo, com esteu?

     “Tio”, noi, xicot, paio, brivall, farfant, peça, col·lega, subjecte.

            I fora d’aquest cercle, poca cosa més diuen els nois i les noies d’avui “en català”. Per tant, un Correllengua que no doni fruits de correcció, de millorament de la nostra parla entre el jovent, de ben poca cosa ens serveix.

           I allò que és dit per a nois i noies arran del Correllengua, val també per als grans, arran de la nostra deficiència en el camp lingüístic. En especial per als mestres i per a les mares. Ah, si mestres i mares ens volguessin escoltar! Altres galls cantarien. Puix que el jovent, i la mainada, si d’una banda han corregit alguns dels barbarismes tradicionals per raó del bon ensenyament a l’escola, de l’altra encara diuen “vale”, “algo,  “tenir que”, “cariño”, “cole”, etc., pel simple fet que encara els diuen, sobretot el pares, i molts dels mestres. I aquests els tenen tan ficats que no hi ha qui els hi tregui de la boca.

     I tanco aquest apartat molt complagut, de fet us diria que eufòric, i fins apoteòsic. I és per raó de la manifestació del 10 de juliol a Barcelona. Ens deixà tots sorpresos i bocabadats que, tant, no ens ho esperàvem. I no únicament pel seu significat polític, sinó que també per l’explícita vindicació de la nostra plena sobirania, d’una banda, i de l’altra per raó de la mostra i decisió sense embuts del jovent a favor de la nostra llengua, tan ben manifestades a les pancartes i expressades a viva veu en les consignes i els crits en un català net i bellament formulat. Aquest esdeveniment gloriós ens ha donat un gran suport, estableix un puntal sota els peus per a actuar amb fe i confiança a favor de la nostra llengua i de la nostra Pàtria. Oidà!

 

 

6)
 
Publicat en el diari ARA divendres 28 de juny del 2013

UN TAST DE CATALÀ

A la fàbrica et convidem al cafè

Albert Pla Nualart

UN ANUNCI que publiquem aquests dies evidencia fins a quin punt ja no trobem a faltar el pronom hi en frases en què és totalment obligatori. El principal motiu és la interferència del castellà però tampoc hi ajuda que la majoria de manuals escolars no sàpiguen explicar la subtil gramàtica que regeix la seva aparició.

Els dos sintagmes preposicionals de la frase del títol, a la fàbrica i al cafè, fan dues funcions sintàctiques molt diferents. El primer és un complement de la resta de l'oració que s'anomena adjunt. El segon és un complement regit pel verb convidar .

L'adjunt és perifèric i posar-lo al davant no suposa cap moviment ni violenta cap estructura sintàctica. En canvi, el complement regit ha d'anar darrere el seu verb i només es pot avançar si deixem al costat del verb un pronom que el representi.

Això explica que sigui agramatical "A la fàbrica t'hi convidem al cafè" (sobra l'hi ) i "A la fàbrica al cafè et convidem" (falta un hi ). O, dit d'una altra manera, "Al cafè et convidem" només és correcte si al cafè és el lloc on et convidem, sense precisar a què. Si et convidem a un cafè, hem de dir "Al cafè t'hi convidem".

Els parlants que per raons dialectals o d'interferència ja no senten l'hi no tenen més remei que analitzar la frase i aprendre a distingir els adjunts dels complements regits.

Però això difícilment ho podem exigir a tothom i, per tant, l'única manera realista de salvar aquests hi és immergir els nens en un català que els digui sempre, de manera que aprenguin a usar-los intuïtivament.

 
7)
 
Publicat a
 
La llengua quan és un fil
 
Joan-Lluís Lluís
 

Rebo un llibre a casa, una novel·la escrita en francès, d'un autor que no conec, acompanyat d'una carta redactada en un català impecable. Entre altres coses, l'autor em diu: “M'hauria agradat escriure aquest llibre en català, però el francès és la llengua que domino des de sempre, la llengua que vaig estudiar a l'escola i amb la qual, doncs, em sento més segur.” Ah, penso, sí, deu ser prou normal creure que la llengua amb la qual ens sentim més segurs ha de ser la llengua amb la qual escrivim. Què seria, però, la literatura catalana d'aquests darrers dos segles si només haguessin escrit en català aquells que l'havien estudiat prou anys a l'escola per poder dir que era la llengua amb la qual se sentien més segurs? En la història dels Països Catalans, quants escriptors han pres la decisió de deixar de banda la llengua oficial única –l'espanyol, però també el francès i fins i tot l'italià– per endinsar-se en solitari en el perfeccionament, o a vegades en l'aprenentatge, d'una llengua escrita exclosa de l'espai públic? És clar que és altament desitjable que el català sigui la llengua d'aprenentatge dels Països Catalans, la llengua acadèmica, la llengua de les lliçons, dels dictats i dels exàmens aprovats o suspesos, la llengua normal i banal com el danès és normal i banal a Dinamarca. Però mentre no sigui així convé reconèixer que encarar-se a una llengua mal dominada, absent o mig esfumada de certs carrers, institucions, escoles i televisions, és un repte personal que pot donar una plusvàlua, si més no íntima, a la pràctica literària. Una plusvàlua una mica estranya, amb regustos contradictoris: de satisfacció per haver aconseguit una victòria personal contra un sistema i d'amargor per haver de lluitar per obtenir allò que hauria de ser, ho repeteixo, normal i banal.

Una plusvàlua del mateix tipus, però més estrictament literària, es troba també en el fet d'escriure en una llengua estran-gera. Vladimir Nabokov passant del rus a l'anglès, Samuel Beckett passant de l'anglès al francès són exemples de la recerca d'un camí estret, potser d'un fil de funàmbul, amb l'ambició que com més exigu sigui el pas, més densa sigui l'obra. Defugir el confort d'una llengua dominada, domesticada, potser massa aquietada i barallar-se amb una llengua forastera que malda per escapar-se, que renilla, reguitna i mai no es rendeix, pot ser esgotador, però deu representar, en certs casos, el camí més honorable. I qui diu llengua estrangera bé ha de dir, a vegades, llengua pròpia, quan la llengua pròpia ha estat tancada a l'estable amb els fems i la podridura, quan ha estat mutilada, violentada i espellada, i quan els ideòlegs del monolingüisme l'han expulsada lluny de la fraternitat de les llengües nobles i cultes.

Així doncs, diria que existeixen circumstàncies que fan que la tria de la llengua literària no depengui de factors estrictament acadèmics, ni de les notes obtingudes a l'escola ni, és clar, del prestigi internacional de la llengua. La llengua que sembla més evident no sempre és la més adient. Algun repetit dubte ortogràfic en una llengua menys ben dominada, algunes hesitacions gramaticals, algunes escaramusses perdudes contra els pronoms febles i moltes consultes compulsives del diccionari són un preu prou barat a pagar si, a canvi, guanyem la certesa d'haver fet el tomb just cap a la llengua necessària.

8)
 
Publicat en el suplement de cultura del diari EL PUNT AVUI divendres 21 de juny del 2013
 
Mort el gos, morta la ràbia
 
Núria Puyuelo
 
La notícia aquesta setmana que a quatre localitats catalanes els gossos, els gats i les fures s’han de vacunar obligatòriament contra la ràbia perquè un gos infectat pel virus hi va passar fa pocs dies, m’ha fet pensar en el refrany “mort el gos, morta la ràbia”, que significa que un cop que hem suprimit la causa, desapareixen també els efectes, com la dita sinònima “morta la cuca, mort el verí”.

Si la setmana passada parlàvem que els gats són els protagonistes de diversos refranys (“jugar al gat i la rata”; “ser un gat vell”), avui veurem altres dites referides als animals. En primer lloc, cal destacar que aquest tipus de refranys realcen les virtuts o els defectes dels animals i serveixen per equiparar-los a actituds humanes. Sense anar més lluny, cada dia fem servir expressions, com ara anar brut com una guilla, ser mentider com la gaseta, ser llest com una mostela o lleuger com una daina, que fan referència a maneres de ser que tant es poden atribuir als humans com als animals.

Un dels animals que més proverbis han generat per la seva proximitat amb l’home és el gos. La seva fidelitat ha donat lloc a dites com ara “anar darrere com un gos”, “ser fidel com un gos” o l’expressió “ser un gos”, que ja és més despectiva perquè denota una actitud més servil, submisa i aduladora. Entre els refranys més coneguts de gossos hi ha “estar més content que un gos amb un os” i “gos que lladra no mossega”, que explica que les persones que criden i amenacen molt sovint són les que menys por ens haurien de fer. També hi ha la dita “quan els gossos lladren, alguna cosa senten”, que vol dir que quan corre un rumor, encara que no sigui del tot cert, alguna cosa hi ha de veritat.

I la setmana que ve continuarem parlant d’animals. Saben què vol dir “llops amb llops no es mosseguen”?
 
Altres dites
Relacionades amb els gossos, també tenim dues dites contraposades: “viure com un gos”, sense poder fer altra cosa que treballar; i “lligar els gossos amb llonganisses”, que vol dir gaudir de gran abundància i benestar. I recordeu que gats i gossos no tenen bon conviure: “el gos i el gat, no els posis al mateix plat”; “viure com gat i gos”, i “gendre i sogra, gat i gos”.
 
9)
 
Article publicat en el blog eljuliet dijous 20 de juny del 2013
http://eljuliet.wordpress.com/2013/06/20/temes-de-normativa-per-i-per-a/
 
Temes de normativa: per i per a
 
Juli Martínez Amorós
 
 
10)
 
Article publicat en el blog de Francesc Viadel dijous 20 de juny del 2013
 
 
Francesc Viadel
 
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net
 
Si voleu donar-vos de baixa d'aquest butlletí, comuniqueu-ho enviat un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net