InfoMigjorn, revista digital sobre llengua catalana [10.300 membres]
 
Butlletí número 852 (dijous 27/06/2013) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig i Xavier Marí
 
 
InfoMigjorn se'n va de vacances

Entre el 28 de juny i l'1 de setembre no es distribuirà el butlletí InfoMigjorn.

El 2 de setembre, si no hi ha cap impediment, ens trobarem de nou.

Els subscriptors del butlletí InfoMigjorn Cap de Setmana continuareu rebent-lo cada divendres, com fins ara.

Bon estiu a tothom.

.                                                                                                                                                                                                              .

 
 

Sumari

 

1)  500 raons per parlar català, de David Pagès i Cassú
 
2)  Joan Tudela L'agenda
 
3)  Lliris Picó i Jordi Sebastià, Escriptors al Terrat
 
4)  Joan-Carles Martí i Casanova Són bojos aquests catalans?
 
5)  Fèlix Martí Llengua i constitució catalana
 
6)  Carme Junyent – Les llengües en la Catalunya independent
 
7)  Vicent Sanchis Wert trepitja el vesper
 
8)  Ramon Solsona – Llenguatge ibèric
 
9)  Xavier Ginesta Del català a la Lapao
 
10)  El LAPAO ja és oficial
 
11)  Demà en InfoMigjorn Cap de Setmana

 

.                                                                                                                                                                                     .

 
1)
 
Publicat en el llibre 500 raons per parlar català, de David Pagès i Cassú (CCG edicions, Girona, 2011, pàg. 99).
 

325. La millor manera de ser del país és ser dels països… catalans, és clar. El nostre país és, perquè és una llengua. I la nostra llengua és, perquè es parla de Fraga fins a Maó.

 

Joan Oliver

Economista i periodista

  

2) 

L'agenda

Joan Tudela

 

Publicat al blog Anys d'aprenentatge del diari Ara, dissabte 15 de juny del 2013

http://blogspersonals.ara.cat/anysdaprenentatge/2013/06/15/lagenda/

 

 

(Publicat al diari Avui el 26 de setembre del 2006:)

 

El discurs periodístic i el discurs polític –cada cop més fusionats– imposen una agenda temàtica única. Aquesta agenda única limita clarament la nostra llibertat d'expressió i, fins i tot, la nostra llibertat de pensament. Vivim en una societat on la llibertat d'opinió és molt gran, però la llibertat d'agenda és molt petita: tothom pot opinar el que vulgui sempre que opini sobre uns mateixos temes.

 

No és veritat, doncs, que la nostra sigui l'època del pensament únic, sinó que és l'època de l'agenda única. Ens és permès, davant un tema determinat, estar-hi molt a favor, més aviat a favor, més aviat en contra o molt en contra. El que no ens deixen és triar el tema. Al debat públic, no hi ha diversitat temàtica.

 

Així és que, a l'agenda temàtica de la Mercè, el plat fort ha estat el pregó en castellà d'Elvira Lindo. Un tema pot fer el cim a l'agenda pública de moltes maneres, des de la planificació pura i dura des d'un despatx –periodístic o polític– fins a la successió de reaccions en cadena a partir d'una decisió ben poc meditada; en aquest cas, una frivolitat del ja exalcalde Joan Clos. Però quan un tema ocupa l'agenda pública deixa de tenir importància com hi ha arribat. Aleshores, l'important són les conseqüències que té.

 

Conseqüències clarament negatives, en aquest cas: s'ha associat un cop més la nostra llengua i la catalanitat a la idea de conflicte; ens situa, per variar, a la defensiva; demostra que algunes de les nostres autoritats pensen que Madrid –insolidari i cridaner– ens ha de donar lliçons de cosmopolitisme.

 

Conclusió: és importantíssim que triem bé la nostra agenda temàtica. 

 

El cas concret de què parla aquest article meu del 2006 ja és història, però la reflexió –l'exercici d'elevar l'anècdota a categoria– és del tot vigent. Penso jo.

   
3)

Lliris Picó i Jordi Sebastià, Escriptors al Terrat

 

http://www.escriptors.cat/node/8849

 

L'última sessió del cicle Escriptors al Terrat abans de la pausa d'estiu presentarà, aquest dijous, la narradora alcoiana Lliris Picó i l'escriptor, periodista i polític de Burjassot Jordi Sebastià.

 

Els convidats llegiran fragments escollits de la seva obra i els comentaran amb el públic assistent. Serà aquest dijous 27 de juny, a dos quarts de vuit a l'Octubre (Sant Ferran, 12) de València. L'entrada és gratuïta.

 

Lliris Picó i Carbonell (Ibi, 1972), és llicenciada en Filologia Catalana. Treballa a la Delegació d'Alacant de l'Institut d'Estudis Catalans.

 

Ha publicat diversos estudis i articles sobre l'obra poètica de Gaspar Jaén en revistes com Caràcters i L'Aiguadolç. És autora de les novel·les Helena: un record sempre és mentida (Columna, 2002), Les ales de la memòria (Marfil, 2003), L'olor dels crisantems (Tres i Quatre, 2005) i Claus de serp (Marfil, 2007). Les seues obres han rebut diversos guardons entre els quals destaquen el XXI Premi 25 d'abril Vila Benissa (2001) i el Premi de Narrativa Antoni Bru Ciutat d'Elx (2004).

 

Jordi Sebastià i Talavera (Burjassot, l'Horta Nord, 1966) és un escriptor, periodista i professor universitari valencià. Des de 2011 és alcalde de Burjassot pel BLOC-Coalició Compromís. Llicenciat en Filologia, des del 2004 és professor de periodisme a la Universitat de València. Ha escrit diversos llibres de temàtica diversa i ha col·laborat en la revista El Temps.

 

Com a escriptor ha publicat la novel·la Un assumpte de perifèria (1999) i el llibre de relats Atzucacs (2009, Premi de narrativa breu Josep Pasqual Tirado). En el camp de l'assaig publica El parany cosmopolita. Una mirada a les arrels ideològiques de la globalització (2004), i els llibres periodístics La conquesta del vent (2004), La bellesa industrial (2007) i La dignitat i l'aixada (2010). S'ha especialitzat en reportatges socials, amb títols com Morir al carrer, un reportatge sobre els “meninos de rua” del Brasil, i El president, la fallera, l'horta i la carretera, Premi de periodisme d'investigació Ramon Barnils, on denuncia el tràfic d'influències i la seua relació amb l'urbanisme valencià, en concret sobre l'horta de Burjassot. En 2013 escriu per a l'ONG Fundació Fontilles el llibre-reportatge Llàgrimes de cotó, de pols i de silenci.

  
4)

Són bojos aquests catalans?

Joan-Carles Martí i Casanova

 

22 de juny del 2013, blog Extrem Sud del País Valencià: d'Elx a Guardamar

http://extremsud.blogspot.com.es/2013/06/son-bojos-aquest-catalans.html

    

La Diada de Sant Jordi del 2011 David Valls i Botet, la seua companya Bàrbara i jo ens fèiem una fotografia davant la llibreria Ali-i-Truc amb senyera de fons i una rosa vermella en la mà. Ens coneixíem de la llengua i per la llengua catalana i en David baixà, des de Barcelona, a fer la coneixença d'Elx i d'un amic seu que ho serà sempre.

 

Dos anys anys després David Valls i Botet és el director del magnífic reportatge: 'Són bojos, aquests catalans!?' on fa una radiografia sobre la situació sociolingüística de la llengua catalana a Catalunya, Catalunya Nord, Andorra i la Franja de Ponent en terres aragoneses. Som el dissabte anterior als focs de Sant Joan i, per fi, tinc temps de mirar la còpia i de fer-ne la ressenya.

 

David acaba d'encendre la flama que ens uneix. Té el meu respecte i admiració més absoluts. Quin producte cinematogràfic tan pulcre, tan net i tan ben dut a terme! El primer que sobta és la claredat del guió, el treball intens de documentalista i l'alta qualitat i la bellesa de les imatges. Això tan sols és possible quan la passió pel tema es conjumina amb la professionalitat i el rigor.

 

‘Son bojos, aquests catalans!?” és d'aquells documentals que s'haurien d'haver passat  –en graella horària de màxima audiència– per la Televisió Pública de Catalunya: TV3. Esperem que es faça aviat. Una vegada més el teixit civil i associatiu més compromès ha hagut de recórrer al  micromecenatge. És així que disposem ara d'aquesta visió d'una part del territori continental de llengua catalana: les terres que s'estenen riu Sénia amunt fins arribar a les Alberes.

 

Malgrat totes les traïdories som un poble afortunat per tenir aquest exèrcit comarcà que cobreix tot el territori de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó i l'Alguer. Així, la dedicatòria final a Martí Gasull, el gran activista per la llengua catalana mort el 2012 al Manaslú, esdevé un homenatge col·lectiu a un poble que avança. No hi ha d'haver muntanya ni entrebanc que no ens esperonen.

 

Aline Moser és una jove alemanya de Frankfurt que viatja per terres catalanes des de la seua condició d'estrangera que parla català sense saber un borrall de castellà. La tria de la protagonista és, sens dubte, l'encert més gran del reportatge. Aporta dinamisme, joventut, una simpatia i vivor molt lluny de la imatge de l'estereotip alemany més rígid. A més a més, parla un català nativitzat admirable.De fet, si em permeteu l'aturada, té un model lingüístic digne d'estudi perquè s'apropa al que m'agradaria que fos un estàndard pancatalà del segle XXII o XXIII. Té una cadència musical comarcana força genuïna, un estàndard ben assumit i una fonètica catalana transicional entre el català oriental i el català occidental: potser sense adonar-se'n i que deu fonamentar-se, en part, en l'ortografisme com passa en totes les llengües de cultura. Així, conserva la major part de 'e' neutres orientals però diu clarament 'ho espero' a l'occidental alhora que manté unes 'eles' velars admirables. La seua veu és d'una claredat absoluta.  Tan sols adopta un accent més estangeritzant quan vol fer-se passar per una alumna alemanya d'Erasmus a la Universitat de Tarragona. Deixem-ho córrer!

 

El documental passa al llarg d'una setmana amb l'ajut d'una furgoneta que la desplaça d'un indret a un altre. L'escena inicial ens situa la llengua catalana en el temps, en l'espai i en la demografia: som de vuit a deu milions de catalanoparlants. Del primer dia a Girona em quede amb la resposta més genial de totes. Li pregunten a una pel carrer quines són les llengües oficials a Catalunya i respon convençuda: 'el català antic i el d'ara'. No és ben bé això el que passa amb les llengües estatals normalitzades? No repassen tota la literatura des de l'Edat Mitjana fins ara?

 

Hauré, però, de fer algunes precisions que no s'han de considerar mai com un retret sinó com a reflexions personals sobre actituds que són saludables però que poden ser desactivadores o, si més no, frustrants. El reportatge té com a funció demostrar que el català està molt fotut. Res que no sapiguem tots però caldria anar a dits i no a pams. La realitat és molt complexa en una llengua amb zones de fidelitat i lleialtat lingüístiques tan importants. A les imatges de Girona, més enllà de l'etiquetatge en castellà que empapera envasos diversos, la situació aparenta una quasi-normalitat que deu ser semblant en altres comarques. Evidentment, la situació del català al si de la societat gironina no pot ésser, com tothom que haja trescat amunt i avall deu saber, la de Perpinyà a l'Estat Francès,  l'Andorra independent, la ciutat de Barcelona, Santa Coloma de Gramenet, Fraga, Guissona, Lleida o Tarragona.

 

I no sempre és qüestió d'alta vitalitat perquè podem, al documental, comparar Girona amb Guissona i les diferències entre la Catalunya Oriental i l'Occidental tornen a aparèixer. A mi m'interessa observar, tant o més que la vitalitat ambiental de la llengua, el tema de les actituds sociolingüístiques: un tema que conec molt bé per haver comparat sempre el meu Elx amb l'Alacant veí: les dues grans ciutats bessones de l'Extrem Sud. Aquesta petita distorsió argumental obliga l'espectador a situar aquestes diferències que existeixen també a Catalunya.

 

D'altra banda, com a valencià d'Elx, observe un problema comú a Catalunya i el País Valencià. Allà les comarques semblen acabar-se, cap al sud, a la ciutat de Tarragona. Les Terres de l'Ebre haurien demostrat, a més a més, un món transicional cap al País Valencià, ric en vitalitat lingüística, en diglòssia ambiental, en matisos lingüístics i sociolingüístics.

 

Als valencians centrals els passa el mateix i no acostumen a baixar del túnel del Mascarat que separa la Marina Alta de la Marina Baixa o a pujar gaire més amunt de Sagunt. Em consta que en David m'ha assegurat que l'Extrem Sud -amb la segona i tercera ciutats valencianes- seran presents al segon documental que es farà en terres valencianes. De fet, el projecte ja avança i el teixit associatiu i cívic valencià s'hi ha posat en ferm.

 

Prenem, però, un exemple del que vull dir. Quan s'esmenta que a Santa Coloma de Gramenet no es parla gaire català veiem -gran paradoxa- com els vells immigrants de més de seixanta anys parlen castellà andalús dialectal amb catalanismes. Demostren tenir una estima pregona per Catalunya i el català. No deixen de dir, amb orgull gens dissimulat, 'mis hijos lo hablan'. Es demostra que és sovint així perquè els joves del barri contesten sovint a l'alemanya en un català de substrat fonètic castellà. Volen demostrar que poden ser tan catalans com la resta. Sabem que parlaran castellà amb els joves amics del barri però et recorden que el germà casat amb catalana parla com un català de pagès.  Això se sent però podria passar desapercebut si no s'analitza com cal.

 

L'escena de Perpinyà -on n'Aline brama a cor que vols en català per si algú el sap parlar en una plaça pública- és una repetició d'una escena gloriosa que vaig veure a la televisió irlandesa. Un parlant de gaèlic irlandès fa el mateix en una plaça cèntrica de Dublín. Escridassa en irlandès per si algú s'apiada d'ell i l'assisteix perquè no sabria parlar anglès i estaria perdut a la gran ciutat capital del seu país. A Dublín i a Irlanda la gent el mira, més que emprenyada, avergonyida. És el que passa quan la llengua es converteix en residual. Els vells parlants, o els que encara la recorden, se n'avergonyeixen d'ella en públic. És una altra prova que no aprofita del tot. Els activistes per les llengües europees oprimides ens coneixem i ens vigilem. Aprenem els uns dels altres.

 

No tan sols s'entrevisten persones anònimes al carrer. Hi apareixen empresaris, botiguers, polítics, professors, funcionaris i altres. No us perdeu: 'Són bojos, aquests catalans!?" Jo l'he vist sencer i el tornaré a visitar. Com a valencià, espere amb candeletes la part dedicada al País Valencià. I és que som un mateix poble: els uns sense els altres no som res. Gràcies, moltes gràcies David! I t'esperem a tu, l'Aline i tot l'equip amb els braços oberts. Entre tots ho farem tot! El títol serà: 'Què ens passa valencians?'.

     
5)

Llengua i constitució catalana

Fèlix Martí, president de Linguapax

 

Tribuna catalana, 21 de juny del 2013

http://www.tribuna.cat:80/opinio//llengua-i-constitucio-catalana-21-06-2013.html

     

Les reflexions sobre l'estatut jurídic de les llengües catalana i castellana en una propera Catalunya independent són oportunes. Potser no tindria prou interès una sobirania catalana que no assegurés la plena normalització lingüística després d'una massa llarga etapa de repressió.

 

El català hauria de deixar de ser tractat a Europa com una llengua minoritària. Qualsevol fórmula que defensi un reconeixement simètric de les dues llengües suposaria la progressiva subordinació del català i la seva desaparició a mig termini a favor d'un ús generalitzat de la llengua forta, el castellà, tal com passa sempre que han de conviure dues llengües en règim de bilingüisme aparentment just i equilibrat.

 

És aconsellable que la futura constitució afirmi que la llengua pròpia de Catalunya és el català i que una posterior llei de llengües reguli l'ús del català i del castellà a la vida pública així com l'atenció a les altres llengües dels ciutadans.

 

El primer criteri seria el caràcter obligatori i prioritari del català a les administracions públiques i el dret de tots els ciutadans a utilitzar també el castellà en les seves relacions inicials amb l'administració.

 

El segon criteri seria l'organització d'un ensenyament de caràcter multilingüe que assegurés el domini del català i de dues altres llengües.

 

Amb aquests criteris es podria evitar la polèmica sobre les futures llengües oficials. El que interessa és dissenyar un model savi, que no queda resolt automàticament ni quan es defensa l'oficialitat d'una o de dues llengües.

  
6)

Les llengües en la Catalunya independent

Carme Junyent

 

Carme Junyent, professora de Lingüística a la UB i presidenta del GELA - Grup d'Estudis de Llengües Amenaçades

 

Vilaweb, 20 de juny del 2013

http://www.vilaweb.cat/opinio_contundent/4126937/carme-junyent-llengues-catalunya-independent.html

 

Ja fa uns mesos vaig llegir en un tuit que, als anys 70, els independentistes eren els filòlegs i que ara ho són els economistes. Potser sí, i potser per això el debat sobre la llengua ha estat notablement absent en les propostes per la Catalunya independent, si més no si tenim en compte la recurrència del tema en la nostra vida quotidiana.

 

I no vull dir amb això que no se n'hagi parlat. Jo mateixa vaig participar en un debat organitzat per ERC amb Eduard Voltas i Albert Branchadell, ambdós partidaris de l'oficialitat o cooficialitat del castellà. El que va ser simptomàtic d'aquell debat és que, segons els organitzadors, no hi havia volgut assistir ningú que estigués clarament a favor de l'oficialitat única del català. Potser aquesta dificultat estava relacionada amb el fet que, pocs dies abans, Oriol Junqueras havia publicat un article on es manifestava a favor de l'oficialitat del castellà. També Artur Mas s'ha pronunciat a favor d'aquesta opció i, per tant, potser el debat és inútil, però jo no voldria deixar d'aportar alguna reflexió sobre aspectes que s'haurien de tenir en compte.

 

El primer aspecte és la idea mateixa d'oficialitat. Per a alguns, el concepte d'oficialitat ja apareix com una garantia de protecció, fins i tot quan ells mateixos afirmen que no va ser així en el cas de l'irlandès. Hi ha altres casos que podríem prendre en consideració: la majoria d'estats africans tenen una llengua europea com a 'oficial' que no ha aconseguit bandejar les llengües africanes. Però no cal anar tan lluny: el català és oficial a casa nostra i jo diria que és prou evident que no para de recular (i no estic parlant d'Andorra, on la reculada encara és més evident). L'oficialitat sembla que només funciona quan la llengua ja està implantada, o bé quan es disposa de la força bruta per imposar-la; i, en el cas del català, em sembla que el primer cas no es dóna i el segon no volem que es doni.

 

El segon aspecte és el bilingüisme, entès com l'ús equitatiu, alternatiu o com es vulgui de dues llengües en una societat. I això no existeix, si més no de manera estable. No es coneix cap societat, ni històricament ni arreu del món, en la qual tots els membres hagin parlat les dues mateixes llengües durant diverses generacions. La sociolingüística canònica diu que això sempre acaba en normalització o en substitució. Aquesta deu ser la teoria, perquè a l'hora de la veritat sempre s'acaba en substitució. De fet, la bilingüització de la societat és el pas previ i imprescindible perquè es doni la substitució, ja que ningú no pot deixar de parlar una llengua si no en té una altra. El bilingüisme com a objectiu ens porta, doncs, a la substitució.

 

El tercer aspecte és la política lingüística. I aquí cal fer una distinció: hi ha una política adreçada a la difusió de les llengües dominants, que funciona com un procés acumulatiu i que, amb l'argument de la comunicació, ens fa víctimes del mercat i ens deixa sense recursos; i n'hi ha una altra de destinada a la preservació de les llengües amenaçades. Ambdues han fracassat. La primera perquè, amb la seva lògica imperialista, conculca els drets humans; la segona perquè calca els models de la primera com si fossin els únics possibles i, en no tenir els mateixos recursos, no pot implementar-los (ja ho va dir Max Weinreich: 'Una llengua és un dialecte que té exèrcit i armada'). Però sobretot han fracassat perquè han partit sempre de les llengües i no dels vincles entre parlants o de les xarxes de comunicació.

 

Finalment, un altre aspecte que entra en joc és la comunicació. Encara que sigui una obvietat, cal recordar que el més important per comunicar-se no és compartir un codi, sinó tenir alguna cosa per dir. Si tenim alguna cosa per aportar, segur que hi ha algú que ho vol rebre, i no podem oblidar que la humanitat s'ha comunicat sempre, compartís o no el codi lingüístic. Les estratègies per comunicar-se són molt diverses, ja sigui l'adaptació lingüística en el cas de llengües emparentades, el desenvolupament de pidgins, l'adopció d'alguna lingua franca o, senzillament, aprendre la llengua del veí, per no parlar dels codis gestuals o l'intercanvi de mots en contactes esporàdics. Per què s'insisteix, doncs, que per comunicar-se cal compartir un codi i, sobretot, que, quantes menys llengües, més comunicació? Doncs perquè l'homogeneïtzació lingüística és una forma de control.

 

Des del professor que no deixa que els seus alumnes parlin en romanès perquè 'no entén què diuen' fins al propietari d'una plantació que fueteja l'esclau perquè parla en la seva llengua, la negació de la llengua de l'altre és una forma d'arrabassar-li el seu espai de llibertat. I si ens preguntem si la comunicació ha millorat després d'haver eliminat la meitat del patrimoni lingüístic en pocs segles, la resposta no sembla que pugui ser positiva. No es coneix cap poble que hi hagi guanyat alguna cosa pel fet d'haver abandonat la llengua i, en canvi, la majoria —si no tots— dels que ho han fet i han perdut molt i de forma irreparable.

 

Tenint en compte aquests aspectes —que l'oficialitat no és garantia de res, que el bilingüisme és en ell mateix una amenaça, que la política lingüística convencional no té èxit i que la comunicació no és real si no hi ha intercanvi—, quina dinàmica de les llengües s'hauria de desenvolupar en una Catalunya independent?

 

El primer que cal tenir clar és si optem per la diversitat lingüística, perquè, si no, no cal que ens hi posem. Al català li queden molt poques generacions. La mort de les llengües és un fenomen global i, per això, és inútil la planificació que afecta només llengües aïllades. O capgirem el procés conjuntament o no ens en sortirem. I la independència ens dóna també la possibilitat de desenvolupar estratègies alternatives.

 

Si creiem que val la pena preservar la diversitat lingüística, aleshores no podem passar per alt un fet evident: la revitalització lingüística només té sentit en els territoris on s'han desenvolupat les llengües; ningú no espera salvar el cherokee a les Canàries o el bretó a Chiapas. Si algú espera que el català es recuperi, hem de suposar que espera que ho faci en els territoris on es parla la llengua —Catalunya en el cas que ens ocupa. Aquesta és, doncs, la nostra responsabilitat, això és el que podem aportar al món.

 

Una altra cosa que no podem oblidar és que la composició demolingüística del nostre país ha canviat molt en els darrers anys. Quan es fan plantejaments de bilingüisme o cooficialitat, fa la sensació que la percepció del país és la mateixa que se'n tenia fa 30 anys. En aquell moment potser es podia tractar de dues llengües en joc, però ara més d'un 10% de la població no té ni el català ni el castellà com a primera llengua, i les seves llengües també formen part del nostre país. Si els fonaments d'un país independent s'han de posar deixant de banda una part dels seus membres, em sembla que és un mal començament.

 

D'altra banda, no podem ignorar el fet que aquesta diversitat ens ha arribat en el moment que més la necessitàvem, un moment en què la dinàmica implacable del bilingüisme ja ens estava portant a una fase de recessió. Hi ha qui ha percebut aquest canvi demolingüístic com una nova amenaça, i pot ser-ho si ens obstinem a negar als nouvinguts el català com a llengua d'acollida, perquè si els que no tenen ni el català ni el castellà com a primera llengua són assimilats a la llengua dominant, el restabliment de l'equilibri lingüístic és gairebé impossible.

 

Per què, doncs, ens pot ser favorable aquest canvi? Encara que la sociolingüística convencional hagi concebut les societats homogènies com el paradís natural de les llengües, el fet és que aquestes societats són molt més vulnerables quan hi arriba una altra llengua. En canvi, quan ens fixem en societats que han preservat la llengua tot i haver tingut les mateixes pressions que altres llengües que han desaparegut, el que ens trobem són societats molt multilingües on les llengües no estan jerarquitzades i, per això, funcionen en tots els sentits de la comunicació.

 

A les llengües de la immigració cal afegir-hi encara dues llengües més que tenen un paper prou rellevant socialment: l'anglès i l'espanyol (o castellà. Hi ha qui encara s'embranca en qüestions terminològiques, però tots sabem de què parlem). Ambdues formen part d'aquest projecte de Catalunya trilingüe que sembla l'ideal a atènyer de manera indiscutible i indiscutida. La veritat és que no deixa de meravellar-me aquesta submissió a les lleis de l'imperi quan es tracta de l'anglès. El món acadèmic, artístic, empresarial, tothom en fi, hi inverteix tot el que pot sense cap mena de reciprocitat. Això sí que és l'èxit de la colonització, tothom disposat a fer el que calgui per obtenir el que ens imposen.

 

Seria bo preguntar-nos quanta creativitat estem perdent en l'empresa i quantes estratègies comunicatives estem desballestant. Els Erasmus han aconseguit que alumnes italians i catalans es comuniquin entre ells en anglès, després de segles de veïnatge lingüístic on ningú no havia trobat a faltar una llengua pont. Sovint s'apel·la a la funció del llatí a l'edat mitjana per justificar la necessitat d'una llengua franca, però caldria recordar que el renaixement va arribar justament amb la reivindicació dels vernacles. I amb això no estic negant la utilitat de l'anglès, però ni és útil per a tothom ni es pot passar per alt que el seu ús ens està furtant molts recursos. Sempre dic als meus alumnes que és una llengua que s'ha de saber però no s'ha de fer servir, perquè una cosa és saber què diuen i una altra vendre fins i tot la veu.

 

Pel que fa a l'espanyol, no deixa de sorprendre la poca fe en les persones d'aquells que en volen l'oficialitat per por de perdre vots. Sembla raonable creure que, quan algú opta per la independència, la llengua és només una part de l'opció, i segurament no és la més important. Costa de creure que algú vulgui la independència en espanyol, i, si és així, potser val més que voti en contra. Que l'espanyol seguirà sent una llengua ben viva a la Catalunya independent només en pot dubtar algú que visqui fora del món. Però que sigui una llengua familiar no vol dir que hagi de seguir sent la llengua per defecte, sobretot si volem que el català sobrevisqui. El compromís dels catalans que tenen el castellà com a primera llengua és imprescindible per a la supervivència del català i la restauració de l'equilibri ecolingüístic.

 

D'altra banda, no podem oblidar que entre un 5 i un 6 per cent de catalans parlen varietats americanes de l'espanyol. Aquestes varietats han estat considerades com una mena d'anomalia a corregir, sobretot a l'escola. Si això és així és perquè encara estem sota el mandat de la RAE, però amb la independència res no justifica que propugnem un model de castellà que ben segur que no és d'aquí. Això ens dóna la possibilitat també de desenvolupar una nova relació amb la llengua on totes les varietats siguin benvingudes i no reprimides.

 

És ben sorprenent que, davant d'un repte tan formidable com la independència, el debat sobre la llengua s'hagi limitat als arguments de sempre. Tenim l'oportunitat de promoure una convivència lingüística sense exclusions i amb un objectiu comú, com és revitalitzar la llengua del país. Aquesta empresa ens ofereix unes possibilitats de cohesió que la història segur que ens agrairia: en el moment que s'hi havia de ser, hi vam ser tots i vam recuperar la llengua.

 

I, en canvi, ens emboliquem amb oficialitats inútils perquè ignorem les persones i aprofitem l'avinentesa per perpetuar la colonització i enfortir l'imperialisme. Si ja sabem que les fórmules conegudes ens porten a l'extinció, per què no assajar-ne de noves més justes i, potser, més eficaces? Ben segur que la llengua s'ho mereix.

 

[Article publicat originalment el 15 de febrer de 2013 al setmanari SomAnoia]

 
 
7)

Wert trepitja el vesper

Vicent Sanchis

 

El Punt Avui, 23 de juny del 2013

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/657222-wert-trepitja-el-vesper.html

 

Mentre que Mariano Rajoy acaba d'ajustar encara més el pacte aquell del capó del 23-F, el seu ministre de Cultura, Educació i Esports (!) no sap el vesper que acaba d'alterar. Aquesta setmana, els responsables d'Escola Valenciana han anunciat que, quan s'aprovi la reforma de la llei d'educació, acudiran als tribunals, centre a centre, pare a pare, per demanar que se'ls faci efectiva la liquidació per “dret a triar llengua”. És a dir, que si les famílies catalanes que volen immersió castellana cobren perquè la Generalitat no els la facilita en l'escola pública que han triat, les valencianes que volen i no poden que els seus fills cursin estudis en català faran exactament igual. Enguany, hi ha 12.000 pares que no han aconseguit matricular els seus fills en línies en valencià a la primària “per falta de recursos”. I de ganes del govern. N'hi ha més de 100.000 en la mateixa situació en tots els nivells. Wert necessitarà una calculadora i el pressupost del Ministeri de Defensa per cobrir tanta llibertat. Ja s'ho ha fet mirar?

    
8)

Llenguatge ibèric

Ramon Solsona

  

El Punt Avui, 23 de juny del 2013

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/656831-llenguatge-iberic.html

     

El PP valencià ha presentat a les Corts Valencianes una proposició no de llei amb prec de tramitació urgent. Vol que s'adrecin a la Real Academia Española perquè retiri les referències al català en la definició de valenciano. Reprodueixo al paràgraf següent algunes de les consideracions adduïdes pels populars valencians que han estat publicades per la premsa. Són genials.

 

“Part, sens dubte, de la més profunda prehistòria, s'escriu ja des del segle VI abans de Crist amb el llenguatge ibèric i, després de les aportacions successives a partir de les fenícies, gregues i llatines, ha arribat als nostres dies en la forma en la qual la coneixem”. “Les aportacions gregues i romanes, visigodes i bizantines, musulmanes, castellanes, aragoneses, catalanes, europees i mediterrànies en general, africanes, judaiques i americanes s'assimilen transformant-les en la direcció de la nostra pròpia idiosincràsia.” “El nostre idioma valencià, després del fecund Segle d'Or de les lletres valencianes, el primer de la península i, després del cultiu posterior durant un poc més de 600 anys, ha aconseguit una identitat i personalitat pròpies que permeten considerar-lo, sens dubte, com una llegua o idioma”. “Comencem a escriure un dels períodes més brillants de la història d'Espanya”.

 

Bravo! Sublim! Inenarrable! Surrealisme de primera! Ni en un atac de bogeria, ni en un delirium tremens, ni en plenes al·lucinacions opiàcies es pot imaginar una argumentació tan espectacular. Era difícil superar el Lapao del PP aragonès, que consistia a eliminar les tretze referències a la llengua catalana de l'anterior llei de llengües aragonesa. El PP valencià ho ha aconseguit i ara no seria gens estrany que ben aviat el PP balear vulgui guanyar la competició i aprovi també resolucions d'urgència per esmenar la llei de la gravetat o per fer que la Terra giri al revés. Amb criteris científics, és clar.

   
9)

Del català a la Lapao

Xavier Ginesta

  

El Punt Avui, 25 de juny del 2013

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/655883-del-catala-a-la-lapao.html

    

Fa uns dies que vaig usar per primer cop la Lapao. De fet, la vaig trobar força fàcil. Insensats tots aquells qui ens pensàvem que, saltant la frontera i entrant a la Franja, també es parlava en català. Il·lusos de nosaltres... ¡Incultes i irresponsables els polítics de Saragossa que, quan els ha interessat, han obert una ferida on no calia anant en contra de la voluntat d'una comunitat lingüística que parla i s'expressa en català! La riquesa lingüística del català de la Franja és evident; tan sols assistint a la Pastorada de la festa major de Sant Medardo de Benavarri un se'n pot fer una idea: la Lapao és, a ulls dels satírics Amo i Pastor –protagonistes i recitadors dels versos de la Pastorada–, un artifici lingüístic per amagar i destruir la realitat cultural de la Ribagorça. Ras i curt.

 

De fet, l'opuscle que la comissió de festes repartia, publicant els versos d'aquest any, començava amb una introducció apuntant “algunes característiques del català parlat a la Ribagorça, i en aquest cas concret a Benavarri”. L'executiu autonòmic de Luisa Fernanda Rudi ha protagonitzat un dels episodis de deixadesa política més notoris dels últims anys, rebatejant el català oriental (Lapao) i l'aragonès (Lapapyp) prescindint del llegat cultural propi de cada zona del seu territori. Fins i tot, els populars de la Franja van quedar retratats havent de fer seguidisme d'una acció política que, de facto, els deixa amb el cul a l'aire davant dels seus electors.

 

Posar fi a la Llei de Llengües del 2009 –que ja no considerava el català llengua oficial, però sí “llengua pròpia, original i històrica”– és un pas gairebé definitiu per aconseguir que la Franja normalitzi la seva quotidianitat en castellà. La llengua és un dels eixos bàsics per a la vertebració d'una comunitat nacional i, per tant, canviar el nom d'aquesta significa molt més del que molts es poden pensar: a llarg termini vol dir posar fi a un imaginari simbòlic compartit, trencar els llaços de germanor entre pobles separats per una frontera geogràfica artificial. De fet, és una evidència que per a la majoria de pobles de la Ribagorça la seva ciutat de referència és Lleida, i molts dels joves han acabat treballant al Principat. Fins i tot, els mitjans de comunicació catalans són, per a moltes llars, els que acaben construint l'agenda diària.

 

La desprotecció del català a la Ribagorça, a més a més, es suma a un altre fenomen social rellevant i, sobretot, preocupant: la despoblació. Roda món i torna al born per la festa major, però durant l'any (sobretot a l'hivern) la població resident està cada vegada més envellida i, a mitjà termini, això es pot convertir en una altra amenaça per a la preservació de la identitat local més pròpia del lloc. Amb la modificació de la llei de llengües, presentada el 2012 pel PP, s'obre la porta a una uniformització cultural, en castellà, que pot impedir a les noves generacions viure el dia a dia amb la llengua dels seus avis.

 

L'Espanya més centralista, la d'herència més jacobina, ha estat incapaç d'entendre que el seu projecte d'estat ha de ser compatible amb realitats territorials divergents. La seva manera d'entendre la nació no preveu la diferència, més enllà d'un folklore propi del franquisme sociològic i el blanc i negre del No-Do. I, amb una Catalunya que va en direcció contrària, els executius conservadors dels seus territoris veïns s'afanyen a alçar murs contra qualsevol intent d'articular un discurs sòlid en defensa de la pluralitat de l'Estat; a la Franja, igual que al País Valencià o a les illes Balears, acaben rebent els danys col·laterals de l'enfrontament entre els executius de Barcelona i Madrid.

      

10)

El LAPAO ja és oficial

El català que es parla a la Franja de Ponent passa a anomenar-se LAPAO, tal com preveu la reforma de la llei de llengües de l'Aragó

     

Ara, 14 de juny del 2013

http://www.ara.cat/societat/LAPAO-ja-oficial_0_943705758.html

 

La nova denominació del català que es parla a la Franja de Ponent, llengua pròpia de l'Aragó Oriental (LAPAO), és oficial des d'aquest dilluns. Així ho preveu la reforma de la llei de llengües aprovada el 9 de maig per les Corts aragoneses. La reforma va ser publicada el 24 de maig al 'Butlletí Oficial de l'Aragó' (BOA), i una vegada transcorreguts trenta dies, passa a ser oficial.

 

Les múltiples formes de rebuig que s'han anat esdevenint en contra d'aquesta reforma no han evitat finalment que entri oficialment en vigor la llei que canvia la denominació de la llengua que es parla a la Franja de Ponent. Fins i tot el mateix ministre de Cultura i Educació, el polèmic José Ignacio Wert, ha assegurat que el que es parla a la Franja és català. Amb tot, amb l'oficialització d'aquesta nova reforma de la llei de llengües de l'Aragó, queda derogada la que es va aprovar el 22 de desembre del 2009 per l'aleshores govern socialista de Marcelino Iglesias sobre l'ús, protecció i promoció de les llengües pròpies de l'Aragó.

 

El fet que la nova llei comporti la denominació de LAPAO al català que es parla a la Franja de Ponent ha comportat en les darreres setmanes múltiples mostres de rebuig des de diversos àmbits. En aquest sentit, s'han aprovat mocions de rebuig, en ajuntaments catalans, com ara el de Lleida, i també en ajuntaments de la Franja, com el del Campell. La Diputació de Lleida i també la Diputació d'Osca han aprovat mocions en contra del LAPAO.

 

A finals de maig es va celebrar una cimera d'alcaldes de la Franja de Ponent a Mequinensa (Baix Cinca) per tal de consensuar un manifest conjunt i portar la llei de llengües davant la justícia. En total hi van participar una trentena de batlles, que van renovar la 'Declaració de Mequinensa' de fa 30 anys en defensa del català. Els alcaldes provenien de formacions polítiques com el PSOE, la Chunta Aragonesista, el Partit Aragonés, CDF i fins i tot un del PP.

 

El darrer capítol d'aquest procés el va protagonitzar el mateix ministre d'Educació i Cultura, José Ignacio Wert, quan, fa uns dies, en una entrevista a Catalunya Ràdio, va assegurar que el que es parla a la Franja de Ponent és català. Però, oficialment, ja no és així: des d'avui, amb la llei a la mà, es parla LAPAO.

  
11)
Demà en InfoMigjorn Cap de Setmana
Sumari
 
1) Eugeni S. Reig - habilidós / habilitós
 
2) Eugeni S. Reig - harpió
 
3) Antoni Llull Martí - Llengües que desapareixen
 
4) Salvador Pardo - L'adjectiu posposat
 
5) Pere Ortís - Netegem i enriquim la llengua catalana (Revifem els vells mots)
 
6) Albert Pla Nualart - Petit tast de la reedició d'un clàssic
 
7) Guido Sari: "L'alguerès està en greu risc perquè no es parla als fills"
 
8) Cartes de Nicolau Primitiu
 
 
Si voleu rebre cada divendres el butlletí InfoMigjorn Cap de Setmana heu de manifestar-ho explícitament en un missatge electrònic que heu d'enviar a l'adreça infomigjorn@telefonica.net en el qual heu de fer constar el vostre nom i cognoms i l'adreça electrònica on voleu rebre'l.
 
El preu de la subscripció al butlletí InfoMigjorn Cap de Setmana corresponent a l'any 2013 és de 25 euros.
 
Els nous subscriptors podreu llegir en la web tots els butlletins d'InfoMigjorn i d'InfoMigjorn Cap de Setmana que s'han publicat fins ara.
 
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos, conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes, etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política lingüística, normativa, etc.
 
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací