gaspatxa
Dona que no és neta ni per a les coses que fa ni per a la seua
persona.
|
–¿Has vist la criada que té la del tercer
pis? –Sí, una tia
gaspatxa. |
Conec
la paraula del parlar d’Alcoi.
gatets
i gossets
Tota la gent, una
gran quantitat de gent.
|
–¿Per què en lloc d’italià no estudies anglés, que és més
útil? –Perquè és una vulgaritat. Això d’estudiar anglés ho fan gatets i
gossets. |
|
Va cometre la figada de dir-li-ho al bocut del seu cosí i ara ho
saben gatets i gossets. |
Aquesta expressió és d’ús molt corrent en valencià. Jo l’he sentida, com
a mínim a persones de València, Gandia, Real de Gandia i Tavernes de
Valldigna.
En valencià també es diu:
tot lo món, tothom
La llengua estàndard sol
emprar: tothom
En castellà es diu:
todo el
mundo
Tornant a les torres eclesials, el terme “campanar” ha donat lloc a topònims com l’antic poble de l’horta, i ara barri de València, Campanar, noms de carrers, de comissions falleres com Nou Campanar, confiteries com la que hi ha a Alcoi, al peu del campanar de Santa Maria, i molts exemples més. Les parelles juí/judici, servei/servici, monestir/monasteri sí que tenen tradició oral i/o escrita, però el campanar no té parella.
Les dues formes clàssiques, tradicionals, de tractament de persones en
català són tu i vós. També existeix el vostè, és a dir el
de tercera persona del singular i del plural, el qual pot ésser un enriquiment i
pot ésser un defecte. Per a molts el vostè té l'avantatge d'assemblar-se
més al castellà "usted" i de crear la forma de tractament més atansada a la que
empra aquesta llengua, que és l'esmentada de tercera
persona.
Hi ha un autor -ho he llegit, no sé si és Fabra o Jeroni Marvà- que en
algun lloc tracta el vostè de groller. Fabra diu, respecte a aquest
tractament, que en fem un gra massa, que en fem un abús per mimetisme amb el
castellà quan el reiterem en poques paraules. Reparem, a més, que el vós
és molt anterior al vostè, ja que aquest es deriva de vostra
mercè.
Ara bé, molta gent ha agafat angúnia al vós per considerar-lo
exclusiu per a la gent gran, per als avis, i l'eviten quan s'adrecen a gent
granada i no diguem quan ho fan als més joves. Tenim un cas aquí de degeneració
del gust. Vós és un tractament de respecte bo per a totes les edats, per
a senyors, senyores i senyoretes; tot depèn de l'entonació i del valor que hom
li sàpiga donar en cada cas. La pena és que tants i tants han desterrat del tot
el vós del seu ús per donar l'exclusiva al vostè. Cal no cedir al
mal gust, sinó educar-lo. Així sentim que ens diuen: 'Els convidem a veure els
detalls de la programació ... gràcies per la seva atenció ... que acabin de
passar una bona nit ...', quan seria molt més català de dir: Us convidem a
veure els detalls de la programació... gràcies per la vostra atenció... que
acabeu de passar una bona nit.
El tractament de vós és una espasa de dos talls, per allò que el
seu verb, emprat sol, tant s'adreça a vós com a vosaltres. Així:
No fumeu. No trepitgeu la gespa. Tanqueu la porta. Aquest és
exactament el text dels rètols que s'han de presentar al públic.
Vosaltres és el plural de vós i, igual que ell, honorífic i
honorable: A vosaltres m'adreç, honorables membres des Parlament Balear. A
vosaltres pertoca d'escoltar-me, distingides senyores dedicades al Benestar
Social. Vós, senyoreta, passeu la primera.
Personalment no hi puc fer més: l'abús del menys, la supressió
dels adverbis pronominals i l'ús a l'ample del vostè i vostès fan
que trobi aquest regust persistent de castellà en la parla de molts
catalans.
Finalment diguem que, pel que fa a la referència polida a una altra
persona no present, a les terres de Ponent usen l'article definit el i
la, el Jaume, l'Antoni, l'Arnau, el Pau, l'Anna, la
Susanna, la Gemma, la Maria; i a les comarques centrals usen En
i Na, n'Andreu, en Jordi, n'Oriol, en Tomeu, na
Rosa, na Carme, n'Engràcia, n'Apolònia. A l’Urgell encara empren lo, en els noms masculins, lo Joan, lo Pere, lo Jaume; benvinguda
sigui la varietat, benvingut sigui el dialectalisme.
Tot molt bonic, molt nostre.
Hipèrbaton i tractament de persones, a la
castellana.
A certes gasolineres et
diuen: ‘Ha triat, vostè, gasolina 95, sense plom’, “ha escogido, usted,
gasolina...”, per Heu triat gasolina..
o Haveu triat gasolina sense
plom.
UN TAST DE CATALÀ
Albert Pla Nualart
Per decidir si escrivim en o a davant de llocs físics, sol ser útil distingir entre verbs estàtics i verbs de moviment. En el primer cas hi va a o en depenent del que vingui al darrere ("Dino a Girona / al bar / en un bar / en algun bar / en aquest bar, etc."), mentre que en el segon tendim a posar-hi sempre a ("Vaig a Girona, al bar, a un bar, a aquest bar, etc.").
És un d'aquells casos en què la norma, arrossegada per l'ús culte, s'ha allunyat del magisteri de Fabra, que ens pretenia fer anar en un lloc o en aquest lloc malgrat que ja els escriptors del seu temps introduïen amb a el destí d'un verb de moviment.
¿De tots els verbs de moviment? D'entrada sembla que de tots: anem / ens dirigim / ens traslladem / venim / arribem , etc. a un lloc . Però hi ha un verb, entrar, que tot i ser de moviment té un altre funcionament.
És a dir, anem o arribem a un lloc, però hauríem d'entrar en un lloc. I dic hauríem perquè, tot i que en predomina, no és gens estrany trobar-ho escrit amb a. Passa fins i tot al DIEC2, on trobo vuit entrar en un enfront d'un entrar a un. (També hi ha nou anar a un enfront de tres anar en un .)
Crec que el peculiar comportament d'entrar respecte a verbs com anar, arribar o venir respon a un tret semàntic gens negligible. Mentre que aquests verbs descriuen un moviment que té origen i destí, entrar no. L'acció d'anar comença en un lloc i acaba en un altre. En canvi, el moviment que descriu entrar comença i acaba en el mateix lloc i, per tant, fa servir les mateixes preposicions que un verb estàtic.
I és evident que no és un atzar si el mateix fenomen –no anomenar la llengua– afecta d'altres territoris dels Països Catalans. Començant, és clar, pel ridícul, patètic i vergonyós LAPAO (Lengua Aragonesa Propia del Área Oriental) inventat per algun funcionari zelós del govern d'Aragó. El nom, fa por. El nom, fa fàstic a qui voldria veure morir la llengua. I, és clar, la mateixa cosa passa també al País Valencià. Valencià és un nom bell i noble, molt digne d'anomenar la llengua comuna en una part del territori, però un nom usat sobretot, avui, com a arma ofensiva per fomentar la secessió lingüística i fer miques el català; un nom que ha estat manipulat per l'espanyolisme perquè esdevingui agressiu i excloent. Tot plegat pot fer l'efecte que els inventors d'aquests eufemismes esperen que a còpia de no anomenar la cosa, la cosa desapareixerà. Seria només una forma de pensament màgic aplicat a la incúria intel·lectual i a la mala fe abismal, si aquest pensament màgic no fos acompanyat de mesures de lingüicidi reals, concretes i coordinades des de Madrid.
Curiosament, aquí d'on escric, a la Catalunya Nord, no tenim aquest problema. El nom català és admès sense cap tipus de restricció, ja que els francesos han estat prou hàbils per no necessitar inventar termes grotescos per matar una llengua. Ens fan morir la llengua sense fer escarafalls a l'hora d'anomenar la víctima. A les Illes, a la Franja i al País Valencià encara teniu la llengua i els espanyolistes intenten, per començar, eliminar-ne el nom; a la Catalunya Nord tenim el nom, però la llengua s'està esvanint. Sí, és curiós. I tot plegat recorda la urgència d'aconseguir un parapluja (sí, en rossellonès ho diem així) prou ample perquè tots, d'una manera o d'una altra, puguem aixoplugar-nos-hi ni que sigui una mica. El parapluja, és clar, és una república catalana que pugui tutejar tant la monarquia espanyola com la república francesa per establir-hi lligams amistosos i pactes formals de respecte mutu de les llengües parlades a cada país. Sense això, ens mataran la llengua.