Mirem en primer lloc el verb fer. Si bé podem afirmar que és un verb que ens serveix per a quasi tot, no pretenc ara analitzar l'enorme abast semàntic i de possibilitats combinatòries que presenta; però sí que en subratllaré algunes que em semblen especialment remarcables per la dosi de naturalitat que impliquen. Començarem per aprofundir en una estructura que ja hem vist adés: fer por, en què el castellà usaria dar. Doncs bé, en valencià, el verb fer es combina amb qualsevol tipus de sentiment i diu fer fàstic, fer agonia, fer pena, fer goig, etc. L'ús de donar en estos contextos és estrany al geni de la llengua. També usem fer en col·locacions com fer classe o fer fugina, encara que en la primera no resulta impossible l'opció donar classe en el sentit de ‘impartir', no de ‘rebre'.

Però vull subratllar dos usos de fer que no se solen ensenyar ni a classe ni en els llibres de text i que, per a mi, demostren un valor particular que caldria preservar: el primer el trobem en expressions de caràcter reflexiu com fer-se un tros de pa, fer-se un café o fer-se un bon dinar, sistemàtic en l'àmbit col·loquial per davant de prendre, que sol ser el que s'ensenya, amb el matís normatiu que és incorrecte fer-lo pronominal: prenc un café i no *em prenc un café. (Esta és una altra norma ben qüestionable, ja que no té en compte que els verbs equivalents són tots reflexius: em menge una galleta, em bec un café, em faig un whisket.) Però és que este ús del verb fer-se arriba a expressions sens dubte cridaneres, com és el cas de fer-se un cotxe, una casa, etc., en comptes de dir comprar o adquirir.

El segon ús que vull remarcar ací és el que trobaríem en expressions com fer bolets o fer caragols (amb el sentit de replegar-ne, no de cuinar-ne). Per tant, quin significat té ací fer? Que els bolets o els caragols no estan ja fets? Deixe les interpretacions filosòfiques també en les mans (o en la ment) del lector, però jo només apunte que semblen expressions molt més harmòniques amb la natura que no dir agafar bolets o caragols.

Si ens centrem ja en el verb pegar, ens trobarem que presenta un abast semàntic certament amplíssim. Partint dels significats més pròxims a l'originari ‘colpejar', tenim expressions com pegar una rampa, pegar una punxada o també pegar un infart, entre altres adveniments sobtats poc agradables per als quals el castellà continuaria usant dar. A més a més, usat reflexivament, i amb un valor pròxim a l'anterior, hi ha unes estructures molt habituals en la llengua real, com pegar-se un tro, pegar-se un colp o pegar-se un bac (és a dir, ‘caure'), en les quals l'equivalència amb el castellà dar ja no és tan sistemàtica.

D'altra banda, els valencianoparlants estenem el valor semàntic de pegar a unes expressions absolutes, que recull el diccionari del Salt tot i que, equivocadament, les qualifica de transitives, quan són intransitives, com es veu en els mateixos exemples que ofereixen: el sol no pega mai en este racó; trau el gos a passejar i que li pegue l'aire. Serien, doncs, expressions en què els parlants atorguem a fenòmens meteorològics com el sol, la calor, la solana, l'aire, el vent, etc. la molesta capacitat de ‘colpejar' metafòricament.

Un altre dels valors semàntics del verb pegar és més o menys equivalent a començar a. Formaria part, doncs, d'una perífrasi incoativa amb la preposició a (que usaríem en contextos com pegar a fugir, pegar a córrer, etc.) o amb la preposició per (que usaríem molt més genèricament en expressions com li ha pegat per fer esport, li ha pegat per mentir, etc.). Notem que en el segon grup, el castellà tornaria a usar dar i que el calc sintàctic amb donar és absolutament rebutjable.

El verb pegar també assumeix en l'ús real un valor duratiu que no repleguen els diccionaris o que almenys jo no hi he trobat. És el que es dóna en oracions com s'ha pegat dos setmanes estudiant sense parar, m'he pegat tota la vesprada dormint o t'has pegat tot un any tocant-te el nas. En estos casos, pegar adquireix aproximadament el valor de estar, però aporta un matís semàntic més emfàtic, que reforça l'acció descrita pel verb principal.

Finalment, voldria ressaltar unes expressions molt diverses en què els valencianoparlants, en la parla real, usem pegar per davant de fer (i no diem mai donar): pegar una volta, pegar una ullada, pegar un bot, pegar una carrera, pegar un estiró (en el sentit de ‘créixer'), etc. A més, també usem este verb per a fer notar qualsevol tipus de contacte físic entre dos persones, però amb un valor molt allunyat del primigeni de ‘colpejar'. De fet, hem arribat a capgirar-lo, a buidar-lo completament del component d'agressivitat, com es pot vore en les col·locacions pegar una besada, una abraçada o, inclús, pegar una carícia, que demostren ben a la clara la mal·leabilitat d'este verb. Tot i això, també cal ressenyar que peguem qualsevol tipus de colp: des d'una bescollada o un carxot, fins a un garguilot, un pessic o un mos.

Per a concloure esta anàlisi, voldria contar una anècdota sobre esta última expressió (pegar un mos), a la qual vaig assistir casualment fa uns quants anys. Com sabem, el substantiu valencià mos inclou els valors semàntics que en castellà repleguen els mots bocado i mordisco. Doncs bé, encara recorde la cara d'espant que va posar un professor foraster, castellanoparlant ell, quan va escoltar que un bon company meu –que li feia d'amfitrió en la universitat–, fent una traducció simultània des dels seus pensaments en valencià a un rudimentari castellà oral, li proposava que se'n vinguera amb nosaltres, que nos íbamos a dar un mordisco. El professor convidat, lluny d'entendre l'equívoc, li digué que no, gràcies: se li notava a la llegua que aquella proposta li havia pegat tort. Aleshores, el meu company, supose que és obvi, va pegar a fugir tot envermellit, mentre que a mi, que només mirava, em va pegar per riure i, ves per on, ara m'ha pegat per contar-ho.