frontera
Paret exterior d’un
edifici a on hi ha la porta principal.
|
He demanat a l’ajuntament una ajuda per a reparar la frontera de
la casa. Espere que me la
donen. |
En la
novel·
|
Vaig deixar el finestral i me’n vaig anar al meu dormitori, al
final del corredor. Era l’habitació que corresponia a una cantonada de la
casa; donava per un balcó a la frontera i tenia una finestra en angle
recte, que mirava entre migjorn i
ponent. |
En la
novel·
|
La casa, és a dir, la navada principal, s’orientava per la
frontera entre sol ixent i migjorn; de cara a aquesta direcció, hi havia
la porta, finestres de graners i altres dependències de la segona i última
planta i les de les habitacions de la part-davant del nostra habitatge –un
gran dormitori, el menjador, el guisador, les escuradores i el rebost–
. |
En la
novel·
|
Ara bé: tota l’edificació, malgrat la seua solidesa i amplitud,
semblava decrèpita en algunes parts per les clapes d’humitat de moltes de
les parets, per les sulsides que presentava el lluït de la frontera, pels
portells que s’havien obert en l’esplèndida volada, i, dins, pels mosaics
i rajoles del paviment que es veien desllustrats o badats o solts i feien
de mal anar. |
|
Hi havia una llum molt feble i difusa que venia d’un sol fanal de
la primera cantonada; la frontera de sa casa restava quasi del tot en la
fosca. |
|
Adornava la frontera, davall del balcó principal, l’escut d’armes,
en relleu, llavorat en pedra, del llinatge dels
Olcina. |
|
El que hi havia en la frontera de la casa del carrer Major era més
gran i partit per banda, una banda diagonal on es veien, separades, tres
monedes; en el triangle superior (el de la dreta), hi havia esculpit un
arbre de tronc gros i cóp redó, que sens dubte representava una alzina o
carrasca; a l’inferior (el de l’esquerra), hi figurava toscament un porc
senglar i una destral que estava a punt de ferir-lo en el
tòs. |
|
I sense fer pols ni remolí (allò havia començat amb motiu de les
primeres notícies de |
En la rondalla La mare del peixos d’Enric Valor podem
llegir:
|
El jove, tot allò el va escarotar, i així, més caut i malpensat
que el germà, ni baixa del cavall, ni desempara un moment espasa ni gos,
ni deixa un instant d’escodrinyar amb l’esguard tot el que es veia del
parc i dels jardins i la frontera de la
mansió. |
En la rondalla Els guants de la felicitat d’Enric Valor
trobem:
|
Era un edifici pobre, quasi una cabanya, amb una porta vella i
dues finestres en la frontera, una de les quals, entreoberta, apareixia
enllumenada. En l’aiguavés, el fumeral llançava
fum. |
En la
novel·
|
[...] una casa que temps arrere feia el doble de gran, si més
no d’amplària de frontera, però una herència va obligar a alçar entremig
una nova paret mitgera per fer-ne equitatiu repartiment als dos
propietaris que l’havien
heretada. |
La
paraula frontera, en l’accepció
definida, la conec del parlar d’Alcoi. En la meua família no s’ha dit mai
d’altra manera. També tenim en la nostra llengua les paraules equivalents frontis i frontispici, totes elles derivades de front. Eixes són les paraules
patrimonials que el nostre poble ha usat al llarg dels segles per a denominar la
cara principal d’un edifici. En el segle xix ens va arribar, procedent d’Itàlia,
la paraula fatxada, derivada de faccia, que en italià significa 'cara'.
Com el mot va penetrar simultàniament en la llengua castellana i en la nostra i
nosaltres vivim sempre obsessionats pel castellà, algú va tindre la idea de
ressuscitar el vocable medieval façana –que no s’ha usat mai per a
expressar la idea de 'cara principal d’un edifici'– i assignar-li eixe
significat a fi de separar-nos dels castellà. Però resulta que façana deriva de faç, que significa 'cara', com faccia i, damunt, façana i fatxada s’assemblen molt. Per a arribar
a un resultat tan pobre no calia desenterrar cap vocable medieval ni assignar-li
cap significat nou ni calfar-se tant el cap, ja teníem la paraula frontera creada per l’enginy del nostre
poble, derivada de front i no de cara, ben diferent de fatxada i ben
viva.
Vejam
què diu Joan Coromines de la paraula façana. En el seu DECat (III, 841b58) trobem: «Façana 'la cara principal d’un edifici'
[1450, repetidament en el doc. d’aquesta data que cita in extenso el DAg.; mot restaurat en el S. xx per la llengua literària en lloc de
l’italianitzant cast. i cat. fachada,
fatxada que s’havia usat en el xix]; façana era un mot de vella tradició
catalana que els nostres grans medievals aplicaren a cada un dels grans sectors
costers de les grosses illes mediterrànies (Sicília en particular, on es
distingien les tres façanes, façana de
dintre = N., façana de fora =
S.)»
Seria
desitjable que els nostres escriptors feren un ús més gran de les paraules que
usa el nostre poble, paraules patrimonials, genuïnes i ben vives, en lloc
d’emprar en la llengua literària arcaismes o vocables inventats que ens allunyen
innecessàriament de la llengua popular.
gamella
Recipient de forma rectangular, habitualment de
fusta, amb les parets inclinades, que s’utilitza per a posar el menjar als
porcs, a les gallines i a altres animals de granja.
|
Però ¿com l’has convidat al sopar de Cap
d’Any si tu saps que eixe hauria de menjar en una
gamella? |
Marçal Olivar i Daydí, en el seu llibre La
ceràmica trescentista a Aragó, Catalunya i València (1952, pàg. 38), parlant
de les gamelles de ceràmica, escriu:
|
Un altre grup
important, dins el conjunt d’objectes de terrissa destinats a usos
casolans, era constituït per les gamelles
i els librells.
|
L’escriptor castellonenc Josep Pascual Tirado en
el seu conte Tombatossals. Contalles de la terra (Castelló, 1930), en el
capítol titulat “Los cavallers de Sant Cristòfol i Garxolí del Senillar”,
escriu:
|
–¿En quina gamella ham menjat junts, per a mancar-nos la senyoria
que per fur de cortesia nos pertany? –va replicar Bufanúvols, tornant lo
garbí en gregalet. |
La paraula gamella ha sigut d’ús general en valencià, però actualment ja no ho és tant. Avui en dia s’usa encara al Maestrat, a la Plana de Castelló i, sobretot, a l’extrem sud. És un vocable d’ús habitual a Biar, a on també s’empra el diminutiu gamelló. En el terme de Barx (la Safor) hi ha la Font dels Gamellons. En el Baix Vinalopó, especialment en la zona rural, és encara una paraula molt coneguda i usada. A la ciutat d’Elx hi ha el grup teatral La Gamella Teatre.
A Alcoi, per a denominar l’utensili descrit,
s’usa la paraula gaveta.
I per a
les fraccions cal dir-ho així: Un quart i tres d'onze, dos quarts i mig de set,
tres quarts i catorze de deu. Aquests nombres fan referència als minuts, és
clar.
Fa poc
que un velleta de cent-tres anys, de Sarrià, trucà a un dels nostres mitjans de
comunicació i els digué: Són cinc minuts de vuit. Ah, aquella velleta
sabia molt bé d'on venia i on anava! Que Déu li concedeixi força més anys de
vida, encara!
La
manera de dir l'hora 'són les deu i mitja', 'són les sis i quart', etc., és
barbàrica.
També és
barbàrica 'un quart d'hora'. Cal dir: Un quart, que és bellíssima manera de
dir. D'aquí a Preixana hi tens un
quart.
N’hi ha
que, quan anuncien l’hora que és, diuen: Són, ara, les vuit i cinc. Hipèrbaton a
la castellana: “Son, ahora, las ocho y cinco”, per Ara són les vuit i cinc; o, simplement:
Són les vuit i
cinc.
UN TAST DE CATALÀ
Albert Pla Nualart
Les ultracorreccions són un dany col·lateral d'haver renunciat a la intuïció en benefici d'una norma que de vegades no és prou subtil per acollir la complexitat de la llengua. Corregir la intuïció pot fer perdre el nord, perquè la intuïció no interferida sempre orienta millor que cap teoria.
Hi solen incórrer escriptors molt professionals. Com més pateixen per respectar la norma, més fàcil és que la norma els acabi fent un gol en pròpia porta.
La norma actual admet que quan cap, gens, enlloc, mai, ningú, res i tampoc van davant del verb no calgui reforçar-los amb un no, però la tendència general i una fitxa de l'Optimot aconsellen fer-ho, com si posar-hi el no fos més correcte.
Així doncs, els usuaris més disciplinats, desoint la seva intuïció -que mai (no) el troba a faltar-, l'hi posen sempre. I, fent-ho amb fe cega, l'hi acaben posant quan no toca.
Per exemple, a "Ho fa sense que ningú no el vegi" el no no hi ha d'anar perquè el sense ja nega. I també és ultracorrecció el no que vaig trobar l'altre dia en un text publicat per l'IEC i escrit per un membre de la Secció Filològica: "Mai com ara l'IEC no s'havia proposat [...] d'estrènyer els lligams entre aquestes contrades".
Per què hi sobra el no ? És crucial la posició d'aquest mai, que anteposat així modifica la frase sencera des de fora. Massa des de fora perquè arribi a enllaçar amb el no, que -anant per lliure- torna a negar el que mai ja nega. I, de fet, només cal que tornem a integrar el mai en la frase perquè el no ja sigui possible: "L'IEC mai no s'havia proposat [...]".
Em direu que filo molt prim però jo diria que és greu que la nostra màxima autoritat lingüística pugui dir que no es proposa el que, de fet, es proposa.
Els mots de les terres altes
Quim Gibert
Els parlars del Pirineu (Lleida, Pagès ed. 2012) és darrer llibre d’Eugeni Casanova, un periodista inquiet i lúcid. El va enllestir havent recorregut el 2009 la vessant meridional de la carena, en el decurs d’un periple lingüístic fet per trams. Amb l’objecte de no perdre el rastre de l’article salat, Casanova va allargar el treball de camp, per la costa, de Cadaqués fins a Arenys de Mar.
Salar era tan corrent, que fa més de mig segle, a la Costa Brava, «els forasters» eren els únics que no ho feien. Un veí de la vall d’Aro confirma que tothom salava: «fins i tot quan escrivien en castellà». Un jubilat de Calonge diu que, cap als anys seixanta, ho va deixar de fer: «no en vaig ser ni conscient». El turisme, la immigració i altres canvis socials van connotar els saladors de gent vulgar. Segons el mateix jubilat, «ningú volia quedar marcat».
Convertir una identitat lingüística en una mena de xacra és el que explica la desaparició pràcticament definitiva de l’aragonès i la reculada del basc de algunes valls del Pirineu navarrès (en d’altres, la llengua és manté viva). Les ambivalents constants vitals del català també que reflectides en el llibre.
Vorejant gairebé la Catalunya del Nord i Andorra, Eugeni Casanova analitza la toponímia i ens descobreix un bé de déu d’expressions locals. Ens detalla, per exemple, que a La Jonquera del riu i del torrent en diuen ribera i còrrec respectivament. I a Agullana, també a l’Alt Empordà, dels nens en diuen nins, igual que al Rosselló i a Mallorca. Dedica prou espai a parlar del Baridà, un pas natural entre la Cerdanya i l’Alt Urgell, considerada una zona molt rica lingüísticament perquè el català oriental es transforma en occidental.
Casanova, autor d’altres recerques en ruta i professor de la UdL, fa parada i fonda a Benasc atès que la llengua de la vall «és una síntesi gairebé exacte del català i l’aragonès». El lingüista Artur Quintana, una de les veus del llibre, ho arrodoneix dient que si Benasc fos Catalunya: «la llengua seria català; com que és dins d’Aragó, està sent esborrada pel castellà, com li passa a l’aragonès».
A mesura que s’endinsa a la Franja de Ponent, l’autor d’Els parlars del Pirineu no dubta de la catalanitat de les valls de Castanesa i de Barravés: «també en els costums i fins en la indumentària, perquè aquí s’havia usat la barretina, que en català occidental rebia majoritàriament el nom de gorra».
A propòsit de l’aragonès, Eugeni Casanova diu que ha acabat significant un dialecte del castellà: «una mera patologia que calia corregir». Es van establir dos nivells de llengua, el parlar «fino» i «basto» («raro», «ese lenguaje», «patuès», «xapurreat»...). El primer coincidia amb parlar castellà. Per això es podia sentir dir: «ya nos hemos corregiu l’hablá». Un veí de Biescas ho confirma: «la fabla era com un desprestigi». I, a hores d’ara, segons Quintana: «hi ha més gent que fa recerca que no pas que parla la llengua». En general, la desaparició de l’aragonès no és vist com una tragèdia. És una llengua que no ha estat percebuda, per la majoria, com una llengua i, per tant, són ben pocs els que els sap greu la seva extinció.
En terra navarresa, la substitució lingüística, en força casos, ha estat viscuda diferent. Eugeni Casanova explicita que una dona d’Abaurrepea, en no poder reproduir la llengua autòctona, fa una ganyota de dolor real: «és obvi que no vol parlar de la qüestió». Acabada la guerra, el mestre del poble va convèncer a la seva família que calia abandonar el basc.
Els parlars del Pirineu és un doll d’informació, altament pedagògica, de l’univers lingüístic de les altes valls que s’estenen del Cap de Creus al d’Higer.
Quim Gibert, autor de Qui estima la llengua, la fa servir
En dret administratiu municipal, el ban és una manifestació sobirana emesa per l’alcalde, en què es dirigix públicament al veïnat per a anunciar-los o recordar-los el compliment de les normes vigents, fer-los aclariments, demanar-los la col·laboració, fer convocacions populars o recomanacions per a la bona convivència.
El ban obeïx a supòsits concrets i conjunturals que n’abonen la difusió i que, tret de casos d’urgència, no conté disposicions coercitives, prohibicions o normes de caràcter general que han de promulgar-se mitjançant ordenances o reglaments.
El tret característic del ban és el caràcter informatiu o recordatori de qüestions tradicionals, com és ara disposicions sobre seguretat de les persones o béns, bons costums, anuncis sobre talls de carrers per obres o per altres motius, invitació a adornar les façanes, els balcons i les finestres amb motiu de les festes patronals o de qualsevol altre esdeveniment, prevencions d’ordre meteorològic (inundacions, ventades, nevades, terratrémols, risc d’incendis, etc.), limitacions d’estacionament temporal de vehicles, perìode de cobrament de les exaccions municipals, horaris dels serveis públics, etc. En definitiva, servix de recordatori de normes reguladores de la convivència que per la seua naturalesa no són objecte d’una ordenança o d’un reglament.
Elements
personals:
L’emissor és sempre l’alcalde i es tracta d’una
competència indelegable.
El destinatari és el veïnat (tot o una
part).
Forma:
Per escrit firmat per
l’alcalde (en 1a persona) i publicat als taulers d’anuncis municipals i llocs
web i, eventualment, per megafonia.
Naturalesa
jurídica:
Hi ha discrepàncies en la jurisprudència i en la
doctrina. Chacón Ortega diu que és una manifestació de la potestat
reglamentària. No pot establir sancions que no estiguen emparades per una norma
general, ja que serien nul·les de ple dret i, per tant, no produirien efectes
jurídics. No és un acte administratiu i, per tant, és inimpugnable en via
administrativa o jurisdiccional.
Fonament
legal:
Art. 84 de la Llei 7/85, reguladora de les bases del
règim local
També es denominava pregó o crida. Cal distingir-lo de
l’edicte que forma part d’un procediment administratiu i que es publica als
diaris oficials.
(MODEL)
AJUNTAMENT DE
FAURA
(Alcaldia)
Antoni Francesc
Gaspar Ramos, alcalde-president de l’Ajuntament,
FAIG
SABER
Que els tributs
municipals d’enguany es cobraran en voluntària de l’1 de maig al 30 de juny
(tots dos inclusivament).
Una vegada transcorregut aquest termini
es cobraran en via executiva amb el recàrrec corresponent.
Si voleu qualsevol informació
addicional o aclariment podeu dirigir-vos a les oficines municipals, de dilluns
a divendres feiners, de
Cosa que es publica per a coneixement
general.
Faura, 22 d’abril de 2013
(Firma)
(Segell)