InfoMigjorn Cap de Setmana
 
Butlletí número 140 (divendres 17/05/2013) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
 
SUMARI
 
1) Eugeni S. Reig - ficar-se entre pell i cuiro
 
2) Eugeni S. Reig - figatell
 
3) Antoni Llull Martí - Sentir, oir, escoltar, escolta
 
4) Pere Ortís - Netegem i enriquim la llengua catalana (Alguns detalls importantíssims)
 
5) Albert Pla Nualart - Estalvis que retraten
 
6) David Paloma - Escapolir-se de l’escomesa
 
7) Pere Ortís - Manifest a favor de la Llengua
 
8) Vicent Andrés Estellés recorda Salvador Espriu
 
 
 
1)

 

Entrada de Lèxic valencià d'ahir i de hui d'Eugeni S. Reig

 

(Llibre inèdit)

ficar-se entre pell i cuiro

Menjar-se o beure’s alguna cosa amb delit, amb fruïció.

Ahir vàrem anar al barracó aquell que hi ha en la platja i ens ficàrem entre pell i cuiro unes sardines rostides, cosa bona de veritat.

Aquesta expressió l’he sentida a la ciutat de València.

 

En valencià també es diu: clavar-se entre pell i cuiro
La llengua estàndard sol emprar: cruspir-se, enviar coll avall
En castellà es diu: echarse (o meterse) entre pecho y espalda
 
2)

 

Entrada de Lèxic valencià d'ahir i de hui d'Eugeni S. Reig

(Llibre inèdit)

figatell

Menja que es fa amb fetge, carn i cansalada viada de porc, tot capolat, barrejat amb pinyons, jolivert, nou moscada, pebre negre i sal, embolicat en randa de porc i rostit a la planxa.

Xe, tu, deixa’t estar d’hamburgueses, refrescs de cola i coses estrambòtiques. Jo vullc un parell de figatells, una barra de pa i un got de vi.

 

–Figatells com els que feia ma tia que en pau descanse ja no en tornaré a menjar mai més en la vida. 

–Tu és que tens molta aficioneta a les coses casolanes, però en la plaça de l’ajuntament de Pego hi han dos bars que els fan la mar de bons. ¿Per què no vas i els tastes i deixes de plorar?

Aquest vocable l’empra el poeta benioper Josep Piera. En la seua obra Maremar podem llegir:

Aviat ja sopàvem, a l’escalf de la llar,

figatells a la brasa i olives al caliu.

Un vi negre, marinenc de collita, amable

la conversa guiava al millor port.

«Vinc recorrent les terres que vull viure,

les velles valls dels mallols moscatells.»

El visitant digué, dolçament i suau.

Aquest aliment és típic de diverses poblacions de la Marina, la Vall d’Albaida i la Safor com ara Gandia o Bellreguard, però és a Pego a on més gust i afició hi ha a aquest menjar.

El Diccionari Valencià té l’entrada figatells (en plural) que definix així: «Fetges d’aus cuinats». És una definició pobra i errònia.

En el Diccionari valencià-castellà de la RACV hi ha l’entrada figatell, –lls amb la definició següent: «hígados de ave cocinados (normalmente de gallina)». M’estime més no fer cap comentari.

En el DECat de Coromines (III, 992b56) trobem: «En fi aquí escau afegir a la nostra documentació un mot nostre d’origen mossàrab, que fins ara ningú no havia recollit i que vaig recollir de viva veu a Gandia el 1963; el +figatell típic d’aqueixa comarca, que em descriviren com “espècie d’embotit de forma esfèrica, i de la grandària d’una mandonguilla un poc grossa, que se serveix calenta, fet amb una bosseta de budell (o un tros de bufeta) en la qual s’han embotit bocins de carn magra, i de fetge, de porc”. És evident doncs que ací es tracta d’un porc engreixat, per usar el seu fetge.»

En el llibre Menjar i gaudir a la Vall d’Albaida diu: «El figatell té un origen grec: segons Millo, pareix ser que en l’obra d’Ateneu de Nàucratis Deipnosophistae dedica alguns paràgrafs al figatell i les seues virtuts. Justament a les terres de més enllà del Xúquer la colonització grega fou més intensa, és a dir, al Marquesat de Dénia, la Marina i també la Vall d’Albaida. A Fontanars dels Alforins s’ha perdut aquest vocable i parlen de coquetes de fetge.» En aquest mateix llibre trobem la recepta per a fer els figatells.

ACLARIMENTS

1) Els figatells s’emboliquen en randa de porc, és a dir, en l’entreví o mensenteri del porc. No s’emboliquen, com diu Coromines, amb budell o bufeta de porc. S’ha de dir, no obstant això, que malgrat eixe petit error, el DECat de Coromines és l’únic diccionari que arreplega la paraula figatell i fa una explicació bastant exacta de com s’elabora aquesta menja. Cap altre diccionari català o valencià, antic o modern, arreplega el mot, excepte el DVal i el Diccionari valencià-castellà de la RACV, que donen una definició errònia.

2) He posat que la carn, el fetge i la cansalada viada es capolen perquè els productes carnis no es piquen, es capolen. Picar-se, es pica el vi, la carn es capola.

3) En l’exemple he escrit “els tastes” i no “els proves” perquè en la nostra llengua les coses de quemenjar es tasten, no es proven. Provar-se, es proven els cotxes i les motos, els aliments es tasten.

 

En valencià també es diu:
La llengua estàndard sol emprar:
En castellà es diu:
 
NOTA 1: La recepta dels figatells i el comentari que he transcrit es troba en Menjar i gaudir a la Vall d’Albaida d’Águeda Ureña i Isabel Guerrero (Caixa d’Estalvis d’Ontinyent, Obra Social, Ontinyent, 1999, Vol. I, pàg. 136)
 
NOTA 2: Els versos de Josep Piera que he posat com a exemple podem trobar-los en Maremar (Edicions 62, Barcelona, 1985, pàg. 25)
 
NOTA 3: Done les gràcies a Núria Sendra Marco per la seua ajuda.
 
3)
 
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 25)
 
Sentir, oir, escoltar, escolta
 
Antoni Llull Martí
 
Perquè el parlar sigui profitós i no cosa d’orats, cal que hi hagi un que parla i, com a mínim, un que escolti, que no és, simplement, sentir, que en el parlar de les Illes i en altres del continent pot significar oir, però que té un significat més ample que aquest, com és el de percebre sensacions a través dels altres sentits corporals, no tan sols allò que es pot copsar a través del de l’oïda.
Tothom té més o menys clar que escoltar és ‘oir, posant atenció a allò que se sent’. Fer un escolt és parlar a reservadament a qualcú per informar-lo o advertir-lo de qualque cosa. També s’usa oir amb la significació d’escoltar, o d’atendre, en diverses locucions ben conegudes, com oir missa, oir la lliçó, oir de comptes. Un refrany adverteix que qui no prega, Déu no l’ou, en el qual s’utilitza una forma arcaica del verb oir: oure. Un altre ens adverteix que qui en vol dir, també n’ha d’oir, i en aquest cas no és clar que el sentit sigui exactament el d’escoltar, perquè tal expressió sol denotar més tost una situació de conflicte en la qual no és gens segur que els interlocutors s’escoltin, essent més probable que s’insultin. I prou conegut a Mallorca és el que proclama que la sang vol dir però no vol oir (o sentir) que significa que per molt que de vegades parlem malament dels nostres parents, no ens agrada gens sentir-ne malparlar per boca de qui no és de la família.
 
Un derivat curiós d’escoltar és el substantiu escolta, que antigament s’usava amb el sentit de ‘guaita’ o de ‘vigilància’ (especialment l’exercida durant la nit), o en el d’espia que dissimuladament escoltava allò que deia l’enemic, i que modernament s’ha aplicat a un al·lot dels que formen part d’una organització juvenil, que entre les seves activitats té les de fer excursions i acampades, els
anomenats en anglès boy-scouts. Precisament, Scout és un mot que entrà a l’anglès a través del francès antic escoute, que tenia el mateix significant que el nostre escolta, mot que cal no confondre amb el castellà escolta ‘tropa que acompanya qualcú per protegir-lo o per fer-li honor’, que en català és escorta, en francès escorte i en anglès escort.
 

4)
Netegem i enriquim la llengua catalana
Pere Ortís

Alguns detalls importantíssims 

 

El doble adverbi de mode.

     En català dos adverbis modals units per la copulativa i no són presentats com ho fa el castellà "llana i abiertamente', sinó al revés, amb el -ment primer i la forma adjectival femenina després: fredament i distreta. L'acomiadà rudement i aspra. Però és preferible presentar els dos adverbis complets: L'acomiadà rudement i asprament. Caigué en el parany vergonyosament i aparatosament. Els dos adverbis llargs són de molta elegància, inspiren solemnitat i fan sensació de més seguretat en allò que hom afirma.

 

La i que el castellà fa e.

     En català la copulativa i és sempre i, encara que la paraula que ve després comenci amb i. Així direm i escriurem: Bona i integrada. Grollerament i interessadament. Sol i indefens. Radical i implacable.

    

No vull.

     'No vull', tot sol, tradueix directament el "no quiero". En català, quan hom nega allò que li proposen, és no ho vull. Per exemple: ─Surt de casa meva! ─No ho vull!Pentina't! ─No ho vull!

 

Passi.

       Traducció servil de "pase". M'han donat un 'passi' per al futbol. Què tal una entrada de cortesia? O simplement: Cortesia. He entrat amb una cortesia.

He entrat al Camp Nou amb una entrada de cortesia.

 

Rodalies. 

          En català aquesta paraula l'hem emprada sempre en singular: Rodalia.  Rodalies ve condicionat pel castellà "cercanías", "tren de cercanías", plural encaixat pels locutors que mai havien sentit abans rodalia. Per tant cal dir: La rodalia de Barcelona. Tren de la rodalia.  Rodalies es refereix a la rodalia de més de una ciutat.

     Rodalia  cal mesurar-lo com és ara àrea metropolitana;  no ho diem pas: ‘les àrees metropolitanes’ de Barcelona. O com terme; no ho diem pas ‘els termes’ de Sabadell.

 

Visquent, visquia.

     Hi ha molts que fan el verb viure més irregular que no és. Precisament el gerundi i l'imperfet d'indicatiu són regulars: Vivint i vivia.  Mira, anem vivint! Vivint fora, no m'assabent de res. Jo aleshores vivia a Londres. Ells vivien a la muntanya.

 

No em deixen.

     Traducció directa de "no me dejan". Així sol, sense complement, no pot ésser usat en català. ─Que vas a colònies? ─No, no m'hi deixen anar. O cal usar altres formes de negació: ─No patines? ─No, a casa  no ho volen. O: ─No, no m'ho deixen fer.

    

Ningú diu, etc.

     Cal tenir present que en català ningú i cap són pronoms: Que ha vingut ningú? En tens cap? Per tant, en negar-los, cal ficar-hi un no: Ningú no diu. Ningú no hi va. No en tinc cap. I en molts casos dues negacions afirmen: Ell tampoc no ho faria.  A mi no m'enxampareu mai.

 

El dilluns, el dimarts, el dimecres.

     Els noms de la setmana, en català, van sense l'article: Dilluns fem festa. Dimarts plourà. Divendres anirem d'excursió.

     Tan sols en alguns casos, més aviat enfàtics, porten l'article.

 

Només.

     Només és un neologisme importat de Sud-Amèrica. Cal no abusar-ne i cercar formes alternatives com és ara sols, tan sols, únicament. Sols me n'ha donat un. Únicament en tenim dos. És convenient d'evitar la cacofonia 'no només': No tan sols l'ultratjaren, sinó que li clavaren un bon estovat.

 

Abreviacions.

     El català és poc amic de fer abreviacions. Potser per un instint de reacció contra els molts monosíl·labs que té. N'hi ha que són del tot inadmissibles, com, per exemple, "cole", 'vaig al cole'. La qual, a més de ser lletgíssima, va contra la contracció normal del mot legítim català col·legi. Els pares i mares i els mestres de l'escola haurien de fer un esforç per tal d'extirpar aquest barbarisme funest que devasta la parla dels alumnes. L'expressió més genuïna catalana és anar a l'escola. Abans dèiem també anar a estudi. En tota l'Amèrica, en la primera ensenyança, van a l'escola; allí el col·legi ja és qüestió d'ensenyança superior. Anar a col×legi també està molt ben dit.

     Altres abreviacions poc ajustades a l'esperit de la llengua, com és ara 'Profe', 'Tele', etc., també han de ser evitades, llevat que sapiguem segur que són legítimes.

 

Hipèrbaton a la castellana.

     Una de les infiltracions més subtils del castellà dintre el català és la de l'hipèrbaton segons els usos d'aquella llengua. Així, molts diuen 'Tractarem avui de...', "Trataremos hoy de...", per Avui tractarem de... 'Donarem ara una visió de conjunt', "Daremos ahora una visión de conjunto", per Ara donarem una visió de conjunt. 'Encara no m'he pentinat, avui', "Todavía no me peiné, hoy", per Avui encara no m'he pentinat. "Veinte pesetas ha ganado Marta", 'Vint pessetes ha guanyat Marta', La Marta, o na Marta, ha guanyat vint pessetes. "Dos soluciones da Jaime", 'Dues solucions dóna Jaume", per En Jaume dóna dues solucions. etc.

 

El castellà "cuyo", "cuya", passat al català 'quin', quina', incorrecte.

     Del qual, de la qual.

     'La dona, de quin fill em parlaves, ha mort', per La dona, del fill de la qual em parlaves, ha mort.

     'L'escriptor, quin llibre comentaves, és mediocre', per L’escriptor, el llibre del qual comentaves, és mediocre.

 

El molt que, del molt que.

     'Adona't del molt que t'estima', "Date cuenta de lo mucho que te quiere", per Adona't de com t'estima. 'Perquè vegis el bo que és', "Para que veas lo bueno que     es", per  Per tal que vegis com n'és de bo, o Per tal que vegis que bo que és.

L’article ponderatiu ’el’,tan utilitzat en castellà, (“verás lo bueno que es”`; “lo sabios que demuestran ser”;  “hay que ver lo pérfidos que son”), en català és incorrecte. Cal dir: Veuràs que bo que és; cal veure que savis que són; cal veure que pèrfids són. M’imagino com han d’anar de frustrats.

 

Pluja d'anglicismes.

     És un fet trist que el català modern s'omple d'una munió d'anglicismes que espanta. Tals com "marketing", "parking", "surfing", "rafting", "holding", per no mencionar el cúmul dels de la informàtica. La Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans, per comptes d'anar admetent paraules innecessàries del castellà, hauria de tenir a punt les paraules genuïnes per a oposar a aquesta veritable allau d'anglicismes. És una obligació seva, urgent.

 

I perdoneu que insisteixi en aquesta altra remarca, però és que s’ho val.

     Ja resta dit en l’apartat El pronoms adverbials en i hi, però allí es dilueix en el gros maremàgnum i bé cal prestar-hi atenció dues vegades, puix que el mal és extens i trist.

     Es tracta de la construcció ‘han estat trobats dos, del tres perduts’, i similars, ‘només un dels cinc beneficiats, ha dit gràcies’, ‘ha perdut tres, dels vuit partits jugats’, com és clar concebudes de la manera de dir del castellà, però que han fet implantació exclusiva dins del català parlat a tot arreu. És per la manca d’hàbit en la utilització d’aquells dos pronoms adverbials, efecte del subconscient que mai no els ha utilitzat i no els té familiars, que els defuig instintivament.

    En català net i castís cal dir-ho així: Dels tres perduts, n’han estat trobats dos. Dels cinc beneficiats, només un ha dit gràcies. Dels vuit partits jugats, n’ha perdut tres.

 

 
 
5)
 
Publicat en el diari ARA divendres 26 d'abril del 2013
http://www.ara.cat/premium/opinio/Estalvis-que-retraten_0_908309248.html
 

UN TAST DE CATALÀ

Estalvis que retraten

Albert Pla Nualart

La Caixa té l'hàbit de pensar les campanyes publicitàries en castellà i després traduir-les barroerament al català. I aquest menyspreu per la llengua del país fa que de facto dediqui una fortuna a difondre flagrants castellanismes que n'erosionen la genuïnitat.

Fa un parell d'anys ja vaig denunciar un ús de donar la volta ("Dóna la volta a la teva hipoteca") per capgirar que és especialment aberrant tenint en compte que, en aquest cas, la forma catalana és la més àgil.

Ara hi torna demanant-se "Què deurà ser allò que em farà gran?" Una pregunta que, de fet, en català sona estúpida, perquè allò que ens farà grans -tots ho sabem- és el pas dels anys.

Per això, quan l'anunci t'acaba revelant que ens farà grans "ser fidels a nosaltres mateixos", et vénen ganes de no ser-ho per mantenir-te jove. Això no et passa amb la versió castellana, perquè hacerse grande no vol dir fer-se vell sinó arribar a l'èxit i la glòria en algun camp.

Però la pregunta també grinyola pel deurà ser . I novament cal anar a la versió espanyola, al "¿Qué será aquello que me hará grande? ", per entendre què passa.

Al traductor barroer se li barreja el futur no genuí d'"Ara seran les 10 " amb el genuí de "Qui serem demà?" i, volent cobrir tots els flancs, acaba decantant-se per l'estrany híbrid què deurà ser en lloc d'apostar pel correcte però suspecte què serà .

Ara bé, el problema de fons és un altre. El problema és que qualsevol anunci ben parit juga massa amb el sentit de les paraules perquè sigui traduïble. És a dir, no se'n pot fer una traducció sinó una versió, que sol comportar canvis substancials. ¿Té prou diners La Caixa per fer-la? Malgrat la crisi, jo diria que sí.

 
6)
 
Ressenya del llibre Llengua i esport: entre la creativitat i l'adequació de Joaquim Maria Puyal feta per David Paloma i publicada en el suplement "Cultura" d'EL PUNT AVUI divendres 12 d'abril del 2013
 
 

«Llengua i esport: entre la creativitat i l'adequació»

Autor: Joaquim M. Puyal

Editorial: Edicions de la Universitat de Lleida

Pàgines: 34

PVP: 6 euros

Escapolir-se de l’escomesa
David Paloma
 
El 21 de setembre de 2012, Joaquim M. Puyal va pronunciar una conferència a la Universitat de Lleida amb motiu del lliurament del II Premi Internacional de Recerca en Filologia Catalana Joan Solà. El Dr. Joan Julià-Muné el va presentar amb gran coneixement i elegància. Davant del mestre Puyal, un auditori selecte escoltava les seves paraules: l’encapçalava Adelaida Martínez, vídua de Joan Solà.
 
El discurs de Puyal, intens i farcit d’una improvisació treballada, d’una oralitat tan fresca com planificada, acaba de sortir publicat. És un llibret prim que recull l’essència del que el mateix Solà va demanar a Puyal i al seu equip des d’aquestes pàgines de l’Avui, ara ja fa uns quants anys: “A veure si un dia ens escriviu amb detall aquesta experiència apassionant i transcendental per a la llengua [les retransmissions futbolístiques en català]: què heu fet, per què, com, què caldria fer més…”.
 
Val la pena llegir el discurs de Puyal per recordar que les transmissions en castellà eren referencials durant el franquisme, i que també ho eren fórmules barroques com zafarse del acoso o estereotipades com el cant del gol: sempre es deia tres vegades la paraula gol i, a continuació, explica Puyal, es repetia la paraula allargant la o: “Gol, gol, gol, gooooooool de Kocsis en el minuto 90”.
 
El 1976 va ser l’any de la represa. Puyal va fer la primera retransmissió radiofònica en català d’un partit de futbol (així com José Félix Pons, traspassat al març, va narrar el primer gol cantat en català en la història de la televisió (era l’anomenat circuit català de TVE). Però això, malgrat tot, ja s’ha dit alguna altra vegada i en altres contextos, també universitaris. El que potser és més interessant és la presentació i descripció que fa el Català de l’Any 2011 sobre els criteris que van guiar i que continuen guiant les transmissions de futbol. És un plaer descobrir les “maneres tradicionals de dir” (amb els mistos, les sotanes i les barraques) i les reflexions sobre els automatismes i la metàfora omnipresent. Ara les fórmules, ja en català, són unes altres i reflecteixen la immensa força comunicativa que en un context determinat tenen el ritme, el to i la repetició: “Valdés! Valdés! Valdés!” o “Messi, Messi, Messi, encara Messi, encara Messi, més i més i més…”.
 
Puyal alerta de la interferència constant del castellà, sempre amb exemples, i valora els anglicismes ja consolidats, “que els seguidors havien catalanitzat des de l’oralitat” (flèquic, orsai, refli…). Solà ha deixat escrit que Puyal ha catalanitzat el futbol d’una manera admirable, “miraculosa”, amb un llenguatge natural, “inventant amb naturalitat el que li ha calgut, com si fos cosa de tota la vida”.
 
Altres reflexions del Mestre Puyal són prou sinceres i valentes, i és una llàstima que en aquest punt el text només enumeri, en forma de titulars, afirmacions que de ben segur tots els professionals de La TdP saben il·lustrar amb anècdotes o encarar ja amb una certa perspectiva històrica: la UEFA ignora el català i, sovint, el menysté; els jugadors catalanoparlants no diuen ni una paraula en català a les gales de la FIFA o la UEFA; actituds individuals com la de Josep Guardiola han fet més pel català que el club com a club; molts joves que s’incorporen a l’ofici de la ràdio tenen poca consciència lingüística. I n’hi ha més i més i més… però no gaires més.
 
 
7)
Manifest a favor de la Llengua
 
Estrena de Guspira
 
 
    Ha aparegut entre nosaltres una nova institució cívica que ens porta una nova vida. Ha nascut a l’escalf de la branca de l’Assemblea Nacional Catalana, a l’escalf de Ca la Vila, d’Esquerra Republicana, de CIU, de CUP, dels Bastoners, dels Diables, del Cau, però sense matisar-se de cap color polític, perquè hi capiguem tots, perquè hi treballem tots. És preferentment d’inspiració juvenil, i això ho celebrem força, però hi cabem tots i ens hi inviten a tots, puix que el seu camp d’acció mira al fonament de la nostra vida social i els seus ideals són els de tot ciutadà amb un granet d’interès per l’esdevenidor de Catalunya. Aquesta associació es diu “Guspira”, que vol dir espurna, flameta ràpida i brillant que vol, primer encendre, i després abrandar l’amor a la nostra llengua que és l’expressió de la nostra cultura, pedra de toc de la nostra identitat i gatge de la nostra Sobirania. Benvingut sigui el moviment juvenil, el moviment cívic, que ens anuncia que hi ha sensibilitat pels valors nostrats, que hi ha vida, que hi ha ganes d’aterrar els falsos valors, els sistemes de vida pública caducs, inhumans, contraris als signes del temps, de suprimir els abusos dels poderosos sobre els indefensos, l’espoliació del pobre a càrrec del potentat, i substituir-ho tot pels valors humans que s’adaptin al nostre geni de catalans i siguin promesa de nova vida, de progrés, de germanor entre nosaltres i els pobles que ens envolten, i de pau final universal.

Per tant, el nou moviment dit Guspira cerca d’establir la veritable democràcia, repudiant el falsos demòcrates que ni la volen ni tenen cap intenció de fer-la funcionar com cal, ans la tenen de confondre els de bona voluntat per destruir-la a favor del seu interessos imperialistes. Guspira s’alça contra això i emprèn el camí que sap que és el legítim, el de primer de tot treballar per allò que és  expressió genuïna i fonamental d’una ètnia, de la nostra nació, la llengua que parlem. Redreçada la llengua, preservada dels atacs dels qui l’odien, rejovenida i neta, reina de casa seva, la nació està salvada i òptimament apuntalada per tirar endavant i gaudir-se de la llibertat, de la Sobirania, que són el fruit final de la veritable democràcia. I tant de bo que joves i grans ens adonem de l’íntim lligam que existeix entre nació i llengua, entre cultura i llengua. La llengua és l’ànima de la nació, és la seva sang, és l’expressió del seu geni i pensament. Per això, quan un enemic vol suprimir una nació, el primer que fa és atacar-li la llengua i tractar de mutilar-la, per finalment suprimir-la.  La parla d’una nació és la seva manera de veure l’univers i la d’expressar-lo, fa l’ingredient primordial de la seva cultura i n’és vehicle i suport imprescindibles. Un poble comença a ser gran per la fidelitat a la seva llengua. I així es veu clar que treballar per ella és el camí més dret devers la independència i la plena Sobirania. Guspira, com tot català cabdal i conscient, cercarà de sostreure  llengua i nació de la grapa del govern de Madrid, ocupat per borbons, per dictadors i falsos demòcrates que encara avui dia les persegueixen totes dues de mort, privant-les tant com poden d’oxigen, tal com veiem amb Tribunals Suprems, ministres d’educació i altres despotismes per l’estil.

Siguem-hi tots, per tant,  vindiquem junts els nostres ideal de llibertat i de dignitat davant el món lliure!

I com que la llengua és el moll de l’os de la nostra recuperació, de la verificació d’aquests ideals, defensem-la, propaguem-la i netegem-la.

I aquí sí que vull insistir davant vostre, noies i nois, que la llengua la parla molt malament el nostre jovent, vosaltres que estudieu; parlant-la malament, fem el joc als seus perseguidors i l’abandonem al seu final brut i corrupte.

Sapigueu que la nostra esperança és posada en vosaltres. Si vosaltres ens falleu en aquest sentit de no redreçar la llengua i entronitzar-l’hi com a Reina, Catalunya s’enfonsa. Preneu-vos-ho ben seriosament.

 “Davant els atacs, tots enllaçats per la llengua”, diu el lema d’aquest aplec. La llengua, la guia, el nord, la fita, el final amor.

 I a vosaltres, adults que m’escolteu, us dic el mateix. I a més, que estigueu preparats, com ho està el jovent, a dir un SÍ ben generós quan sigui l’hora de la consulta. O quan ho dicti el nostre Govern.
 
 Fem-nos lliures i sobirans. Vivim la sort feliç de tenir una llengua heroïna, que ha resistit embats de segles sencers, i és bella, rica i apta per a expressar l’univers, també apta per a fer-nos poble avançat i forjador de la pau en un món desballestat per les guerres.

 Visquem en pau, donem-ne bon exemple, i engrandim casa nostra estimant i potenciant la riquesa que ens ha estat donada. I no permetem mai més que un estrany amb odi vingui i pertorbi la nostra vida i els nostres valors humans.
 
Pere Ortís. En el dia de la Marededéu de Montserrat, de 2013.
 
 
 
 
8)
 
Vicent Andrés Estellés recorda Salvador Espriu
 

Com evocaves Barcelona, aquella

de l’any cinquanta-cinc, aquell diumenge,

amb la teua muller, i sense un cèntim,

aquell diumenge de febrer, humil,

aquell fred pels carrers de la ciutat

terriblement estranya, on els teus versos

varen trobar obertes tantes portes,

i no tenies tu cap porta

on cridar; i evocaves Barcelona,

aquell cinquanta-sis, les mesurades,

doctes paraules, refusant la fúria,

recomanant fredor o bé distància,

aquell pudor o castedat inhòspita,

totes les cases amb estores grosses,

es parlava en veu baixa, gran silenci,

tu retenies les paraules, la

bruta alegria de crear i viure;

el teu desistiment, quan et va rebre,

aquell crepuscle, Salvador Espriu,

un moment únic en la teua vida,

i recobrares energia i fúria.

Ah, Salvador Espriu, com et recorde!

La delicada comprensió, l’amable

comprensió, l’home que lluita

feroçment amb el mot i amb el misteri.

No ens coneguérem; ens reconeguérem

pels senyals de la mort, pels seus arraps,

per la blancor de les parets o pel

cruixit d’alguna fusta en algun lloc.

 

Vicent Andrés Estellés, «Crònica mallorquina» (1968), dins Vaixell de vidre. Obra completa 8 (València: Tres i Quatre, 1983), pàg. 53-54

 
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net
 
Si voleu donar-vos de baixa d'aquest butlletí, comuniqueu-ho enviat un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net