InfoMigjorn Cap de Setmana
 
Butlletí número 138 (divendres 03/05/2013) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
 
SUMARI
 
1) Eugeni S. Reig - fer-se el renyó d’or
 
2) Eugeni S. Reig - fer-se malalt
 
3) Antoni Llull Martí - Quatre mots de la veritat
 
4) Pere Ortís - Netegem i enriquim la llengua catalana (Mots admesos)
 
5) Albert Pla Nualart - Sessions troneres
 
6) Josefina Salord - La catalanitat cultural i lingüística de la Menorca colonial del segle XVIII
 
7) Quim Gibert - Els 29 del bellus mons
 
8) L´interés per la llengua dels valencians (segles XV-XIX) (I)
 
 
 
1)

 

Entrada de Lèxic valencià d'ahir i de hui d'Eugeni S. Reig

 

(Llibre inèdit)

fer-se el renyó d’or

Enriquir-se.

Treballant no es fa ningú ric. Si vols fer-te el renyó d’or has d’estafar, enganyar, especular i furtar. Això és aixina, fill meu.

En el relat curt de l’escriptor xativí Toni Cucarella titulat Més poc cervell que Miquel Malena podem llegir:

Miquel Malena era assentador en el mercat per gros, i s’havia fet el renyó d’or estraperlant.

En el Diccionari Valencià, editat conjuntament per l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, la Generalitat Valenciana i Editorial Bromera (2a edició, València, 1996), en l’entrada renyó trobem: «fer-se un renyó d’or fig. Enriquir-se». Vull aclarir que jo sempre he sentit dir fer-se el renyó d’or i mai fer-se un renyó d’or, de la mateixa manera que sempre he sentit dir tindre el renyó cobert i mai tindre un renyó cobert. És veritat que, com les persones tenim dos renyons, seria més lògic que en eixes expressions diguérem els renyons o un renyó en lloc de dir el renyó, però les parèmies populars no tenen sempre la forma més lògica possible i hem d’acceptar-les com són, com les ha creades l’enginy del nostre poble.

 

En valencià també es diu: enriquir-se, fer-se d’or
La llengua estàndard sol emprar: enriquir-se, cobrir-se d’or, fer-se d’or, fer-se un ronyó d’or
En castellà es diu: enriquecerse, forrarse, hacerse de oro
 
NOTA: El fragment que he transcrit del relat curt Més poc cervell que Miquel Malena el podem llegir en el llibre titulat Llet agra i altres històries com sagrades de Toni Cucarella, Brosquil edicions (València, novembre 2002), pàg. 37.
 
 
2)

 

Entrada de Lèxic valencià d'ahir i de hui d'Eugeni S. Reig

(Llibre inèdit)

fer-se malalt

Contraure una malaltia, emmalaltir.

Em vaig fer malalt de menjar-me el pastís aquell. Però ben malalt, ¿eh? Em pensava que no ho contava.

 

No, això no m’ho digues. Em faig malalt de saber eixes coses. M’estime més no saber-ho, de veritat.

 

Però ¿com vols ser metge si només de vore la sang et fas malalt?

 

La pobra gosseta s’ha fet malalteta i em pense que es morirà.

L’escriptor i gramàtic Enric Valor i Vives usa aquesta expressió en la seua prosa literària. En la novel·la L’ambició d’Aleix trobem:

–Ets al meu càrrec –va explicar ella–. Descansa, compleix. Què em diria ta mare si per la meua permissivitat et tornasses a fer malalt?

En la novel·la Sense la terra promesa, d’Enric Valor, podem llegir:

–Diu que tingué anys de sort –explicà Monlió–, però que després es féu malalt i s’hi gastà molt, i per fi sembla que en un robatori que li feren en la mina volaren tots els seus miserables estalvis. Desastres, que n’hi ha molts!

En la novel·la Temps de batuda, també d’Enric Valor, trobem:

–Es farà malalt –se’n preocupava la mare al saber-ho.

En la rondalla Els guants de la felicitat, del mateix autor, podem llegir:

–Ja el trobareu, senyor... això no té remei! ¡No us feu malalt, per l’amor de Déu!

En la rondalla El xiquet que va nàixer de peus, també d’Enric Valor, diu:

–Viure junts i en llibertat... si tu, Bernadet, vas a l’infern i em portes els tres cabells d’or del dimoni.

La reina, que li estava al costat, va saltar tota despectiva:

–Una altra te’n contaré que et faré riure... I per a què els vols, els tres cabells d’or?

–Diuen que qui els tinga –va argumentar el Rei– no es farà malalt mai.

Enric Valor, en la rondalla El ferrer de Bèlgida, escriu:

I Toni, com la seua muller, es feren molt vellets, i va arribar, pel seu curs natural, que el ferrer es féu malalt de deveres per a morir-se.

I en la rondalla El castell d’Entorn i no Entorn, també de l’escriptor de Castalla, llegim:

Allí es va fer malalta de contemplar tants de rastres de cuixots penjats i dotzenes de dotzenes de llonganisses i salsitxes i moixames i alls per centenars de forcs, i serres de pans de blat i de patates i verdures de tota classe i de les viandes més saboroses i menys imaginables.

Enric Valor també empra l’expressió fer-se malaltós. En la rondalla Abella trobem:

Però la tristor de Jaumet anava en augment. No menjava com cal, passava les nits en clar i es va fer tan malaltós, que un bon dia no es va poder alçar.

La locució fer-se malalt per a expressar el concepte d’agafar una malaltia, és d’ús habitual a Alcoi. Trobe lamentable i em fa molta pena veure que quasi tots els nostres escriptors giren l’esquena a aquesta expressió tan bonica i tan genuïnament valenciana i escriuen sempre caure malalt o posar-se malalt, exactament igual com fa el castellà. Cal aclarir que els nostres clàssics usaven sempre el verb emmalaltir, cosa que continua fent-se a Mallorca. La locució caure malalt ja la trobem al segle xv en el Liber Elegantiarum  de Joan Esteve. Però fer-se malalt és una expressió creada per l’enginy del poble valencià que les altres llengües no tenen. És nostra i ben nostra.

 
En valencià també es diu: caure (o posar-se) malalt, emmalaltir
La llengua estàndard sol emprar: caure (o posar-se) malalt, emmalaltir
En castellà es diu: caer (o ponerse) enfermo, enfermar
 
NOTA:
- Valor i Vives, Enric; L’ambició d’Aleix (Tàndem Edicions, València, 2000, 3a edició redactada de nou per l’autor el 8 de gener de 1994, pàg. 72)
- Valor i Vives, Enric; Sense la terra promesa (Editorial Prometeo, València, 1980, pàg. 264)
- Valor i Vives, Enric; Temps de batuda (Tàndem Edicions, València, 1991, pàg. 25)
- Valor i Vives, Enric; Els guants de la felicitat dins Rondalles valencianes (2on volum, Edicions del Bullent, Picanya, 1993, pàg. 108)
- Valor i Vives, Enric; El xiquet que va nàixer de peus dins Rondalles valencianes (3er volum, Edicions del Bullent, Picanya, 1991, pàg. 92)
- Valor i Vives, Enric; El ferrer de Bèlgida dins Rondalles valencianes (3er volum, Edicions del Bullent, Picanya, 1991, pàg. 125)
- Valor i Vives, Enric; El castell d’Entorn i no Entorn dins Rondalles valencianes (4art volum) (Edicions del Bullent, Picanya, 1991, pàg. 74)
- Valor i Vives, Enric; Abella dins Rondalles valencianes (5é volum) (Edicions del Bullent, Picanya, 1993, pàg. 102)
 
 
3)
 
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 23)
 
Quatre mots de la veritat
 
Antoni Llull Martí
Deia la setmana passada que paraula i mot es consideren sinònims però que no sempre ho són. Mot, de vegades equival a vocable, i pot esser un simple element gramatical, com un article, una preposició o una conjunció, elements que per si mateixos no tenen capacitat per expressar una idea, mentre que paraula pot tenir un sentit més extens, en referir-se a una comunicació que pot constar d’un sol mot o estar composta per molts. Però en la terminologia tradicional dels glosadors populars, mot pot significar també unes quantes paraules, puix que ho diuen a cada un dels versos de la glosa, com ho podem veure en aquella que ens descriu, precisament, com és aquest tipus de composició popular:
 
Una glosa ben dictada
de quatre mots està bé,
de cinc i de sis també,
si és de més, ja és codolada.
 
Amb tot, veim en moltes dites populars que per significar una frase o comunicació més extensa, mot sol trobar-s’hi en plural: mot per mot, no fer dos mots a una cosa; dir els quatre mots de la veritat; haver-n’hi, d’una cosa, més que mots a matines. Una forma curiosa de referir-se a qualcú per remarcar-ne la insignificança és dir-ne que és el darrer mot del credo. I es parla de bons mots i mals mots. L’any 1909 es fundà a Barcelona la Lliga del Bon Mot, que tenia per finalitat desterrar de les converses els mots blasfems i grollers, i que funcionà amb èxit durant unes quantes dècades. Crec que no estaria malament crear-ne una de nova.
 
En italià, motto, germà, per l’etimologia, del nostre mot, entre altres significats semblants als que li coneixem en la nostra llengua, en té uns altres més particulars: el de ‘màxima’ o ‘sentència’, i el de ‘lema’ o ‘divisa’, i amb aquest sentit es pot parlar del motto di famiglia (la inscripció gravada a l’escut heràldic, per exemple), i de l’italià ha passat, talment escrit i amb la mateixa significació, a l’anglès, i també a l’alemany, i possiblement a altres llengües.
 

4)
 
Netegem i enriquim la llengua catalana
Pere Ortís
 

Mots admesos

 

     Hem observat una passió pels mots “admesos”, entre alguns elements dels qui utilitzen en públic la llengua catalana, passió que no tindria altra explicació que la pruïja de voler fer-se diferents, nous, innovadors, i que palesaria que no n’han sentit ni n’han utilitzat altres que aquests “admesos”, per a expressar el concepte en qüestió. Cosa que és una clara limitació.

 

I hem observat una passió semblant per a admetre altres mots que tampoc no ens fan cap falta, que no suposen ni de bon tros cap mancança en la llengua, passió ara que palesa una irracionalitat, una impotència i una mala voluntat respecte a la nostra parla. Aquests reclamen l’admissió de belleses com és ara “vale”, “algo”, “gilipolla”, “guarro”, “novio”, etc. 

 

Al pròleg del Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans estableixen que no seran admesos mots que ja tinguin el seu terme català existent i prou expressiu ─norma que el mateix Diccionari no compleix. I és veritat, no cal manllevar res d’estrany, quan ja ho tens a casa tant a més bo, tant o més apte per al que vols expressar. I allò que hem dit sempre: Els mots admesos entren amb tal força a la llengua que condemnen a mort el mot legítim, l’envien als prestatges del diccionari perquè s’hi fossilitzi. És fer que la llengua catalana s’agenolli als peus d’una altra d’estranya, la qual es considerada més digna i més apta que la nostra. Cosa que esdevé més trista quan aquesta llengua estranya ha perseguit i ha fet tant de mal a la nostra.

 

Fem un cop d’ull sobre alguns d’aquests mots admesos, vegem-ne la impertinència. Per no repetir tant, cerqueu-los al seu lloc corresponent i repasseu-ne les bellíssimes existències en català:

 

‘Comando’; “gamberro”; “guapo”; ‘tornado’, ‘golejada’, etc. Sense mencionar-ne d’altres que algunes institucions han fet seus, és a dir, han “admès”, tot i que molts els avisen que no són catalans, com és ara”vivenda”, “cariño”, “emplaçar”, (amb el sentit de comprometre), “despedir”, “solventar”, “novedós”, “exitós”, “tensar”, etc.

 

També fa la impressió que aquestes institucions volen “admetre”, i imposar-nos, un català que prescindeixi dels adverbis pronominals en i hi, per tal com  els seus locutors se’ls mengen, normalment, i ningú no els n’avisa, o si és que els n’avisen, els locutors no en fan cap mena de cas. I així anem tirant.

 

 
5)
 
Publicat en el diari ARA divendres 12 d'abril del 2013
http://www.ara.cat/premium/opinio/Sessions-troneres_0_899910058.html
 
UN TAST DE CATALÀ
 
Sessions troneres
 
Albert Pla Nualart

Tronera ve de tro i això explica que en diguem així de les obertures per les quals, a les muralles o els vaixells, els canons llancen foc i retrunyen. També són troneres els forats de les taules de billar, potser pel soroll que fan les boles en caure-hi.

La paraula té encara un tercer sentit que el diccionari Fabra no recollia i que, igual que els altres dos, també té el tronera castellà: vol dir persona disbauxada, de vida dissipada, i té com a possible sinònim cap de trons .

Però el nostre tronera posa l'èmfasi en una de les conseqüències de tanta disbauxa: la que ens fa anar a dormir molt tard. Així ho recull el DIEC des de la primera edició. I el GD62 arriba a l'extrem de definir tronera com a noctàmbul , que és un mot més neutre i circumspecte.

De fet, l'expressió fer el tronera s'utilitza més en el sentit d'anar a dormir tard que en el de cometre excessos. Per tot això la paraula pot resultar particularment indicada per referir-se a aquelles activitats que es fan en hores intempestives, com ara les sessions de cinema que tenen lloc passada la mitjanit.

En castellà va fer fortuna dir-ne sesiones golfas , tot i que golfo potser no porta tan directament a la idea de nocturnitat com tronera . I a les cartelleres catalanes hi solem trobar unes "sessions golfes ", amb una cursiva vergonyant que fa molta pena.

I en fa perquè golfes vol dir una altra cosa, i les sessions no es fan pas sota teulada, com es pensava al principi una amiga meva de català gens interferit pel barceloní.

Però, sobretot, perquè tenim una paraula que diu el mateix en el mateix registre. En podríem dir sessions troneres o, si ens fa angúnia fer-ho tan paral·lel, sessions dels troneres.

 
6)
 
Publicat en VilaWeb dijous 11 d'abril del 2013
 
 
Josefina Salord
 
 
Avui es compleixen tres-cents anys que Menorca, arran del tractat d'Utrecht, esdevenia jurídicament colònia britànica i, només paradoxalment, en aquest petit país es mantenien, 'mutatis mutandis', les estructures polítiques i l'oficialitat lingüística d'una corona catalano-aragonesa abocada a la desaparició. L'interès primer i estratègic que els nous colonitzadors tenien pel port de Maó explica la baixa bel·ligerància assimiladora que hi van exercir, tot i que no es poden menystenir ni els conflictes religiosos ni la voluntat, no gaire estudiada, d'introduir-hi l'ensenyament de l'anglès. En tot cas, si per als britànics Menorca fou, en paraules de Desmond Gregory, 'the illusory prize', per a la cultura catalana el guany va ser consistent i de primer ordre.

Els efectes, evidentment, no van ser gens immediats, com ho demostra la pobra opinió que manifesta de l'illa l'autor de la primera història insular, John Armstrong, en forma de cartes datades entre el 1740 i el 1742. Mancaven només quatre anys perquè nasqués Joan Ramis i, amb ell, la primera fornada de les tres generacions que formen el grup il·lustrat menorquí. Van ser, per tant, els fills de la consolidada burgesia comercial els qui, amb una formació validada a les universitats europees, van emprendre, a partir de la data emblemàtica del 1769 en què Ramis va escriure la tragèdia 'Lucrècia', els grans projectes culturals sota el signe de les Llums. Allò que ara els particularitzava en el conjunt de la cultura catalana de l'època, l'adopció del català com a llengua de cultura, era justament la conseqüència i, alhora, la causa lògiques de la normalitat lingüística de l'illa. Així, la llengua de la societat esdevenia, com no podia fer-ho als altres Països Catalans, la llengua d'alta cultura amb tot el que significava d'adscripció als paràmetres europeus i de configuració d'una llengua literària capaç d'expressar i d'actualitzar els grans missatges universals dels clàssics greco-llatins i de l'espiritualitat il·lustrada.

La creació de la Societat Maonesa el 1778, a mig camí dels clubs de lectura i de les acadèmies setcentistes, va significar una fita per la biblioteca que els membres menorquins i estrangers van formar, pels discursos i les traduccions i per l'ús de la llengua catalana, erigida al seu torn en objecte d'estudi. Tot i que va ser estroncada per la dominació espanyola (1782-1798), amb un primer assaig d'espanyolització lingüística i cultural, l'embranzida i la vitalitat del projecte il·lustrat menorquí es mantingué, molt més enllà de la darrera presència britànica a l'illa entre el 1798 i el 1802, al llarg de les dues primeres dècades del segle XIX i, de fet, no finí fins a la mort, el 1841, d'Antoni Febrer i Cardona. Si Joan Ramis es va convertir d'home de lletres i d'escriptor en català en historiador en castellà amb una voluntat clara d'inserir Menorca en el mapa de les 'nacions cultes', les altres dues generacions d'il·lustrats van desplegar, dins les ambivalents dècades del segle XIX, una activitat intensa des de l'assumpció de la catalanitat lingüística. Aquest és el cas del jove Vicenç Albertí, que adaptà per als escenaris maonesos les grans obres de la dramatúrgia europea, de Molière i Goldoni a Beaumarchais o Moratín, i fins va traduir el 1818 en alexandrins el poema èpic de Joan Ramis, 'La Alonsiada', amb el reconeixement del mestre a favor del 'nostro idioma i Pàtria'.

A diferència de Vicenç Albertí, que es plegà als embats castellanitzadors que s'imposaren a partir de la dècada del 1820, es va dreçar la figura senyera d'Antoni Febrer i Cardona que, des del començament de segle fins a la seva mort, el 1841, va construir el conjunt de peces que configuren un programa cultural complet gràcies al qual es podria dur a terme l'educació dels joves i homologar-se a les grans cultures europees. Amb la llengua com a eix, esdevingué gramàtic, amb una proposta codificadora adreçada al conjunt de la comunitat lingüística catalana, i lexicògraf, conscient de la diversitat dels registres lingüístics. I va demostrar que, amb la mateixa llengua de la cultura popular, es podia fer parlar els clàssics llatins, els poetes francesos i els grans textos bíblics, un dels quals, els Salms, va traduir íntegres un any abans de morir. Dissortadament, la seva proposta ja no podia competir amb la castellanització finalment imposada. Però resta aquí i ens demostra que els efectes de la sobirania britànica a la Menorca del segle XVIII van ser profunds perquè la vivència de la catalanitat lingüística i cultural va permetre una normalitat de signe europeu, gràcies a la qual comptam amb la millor obra de la literatura catalana del segle XVIII, la tragèdia 'Lucrècia' de Joan Ramis amb el seu missatge de llibertat col·lectiva i de dignitat individual, i amb un programa cultural, desplegat per Antoni Febrer i Cardona, que s'avançà un segle al que duria a terme el Noucentisme.
 
7)
Els 29 del bellus mons
 
Quim Gibert

En una de les estades a mercè de la Terra Alta i el Matarranya, Pau Picasso, llavors un jove convalescent d’escarlatina, es va proposar viure en contacte amb la natura. Els Ports de Beseit era una carena que l’inspirava a l’hora de pintar. I no va dubtar, amb amics de confiança, fer caminades per aquells topants, inclosos els més enrevessats de tramuntar. En un estret de roca, d’una dificultat considerable, per on més avall hi discorria el riu, va relliscar perillosament. Els acompanyants, a l’adonar-se’n, el van poder subjectar in extremis. Entre aquest episodi de conseqüències imprevisibles i la bellesa de la contrada, Picasso es va endur un record colpidor dels Ports.

A Joaquim Montclús i Esteban (Calaceit, Matarranya, 1957), historiador especialitzat en la Franja de Ponent, també li venen imatges infantils d’excursions a prop del naixement dels rius Matarranya, Algars i Ulldemó, «autèntica meravella natural on la combinació de l’aigua, les roques i el bosc han creat un dels paratges més impressionants i encisadors del massís dels Ports, el pantà de la Pena, els estrets del Regatxol, el barranc de la Paridora, etc.» I seguidament, no obvia que les havia passat magres per a poder sortir airós en l’instant de passar les passarel·les del Parrissal: «aquest conegut congost té uns 3 km. de llargària i el pas és facilitat per unes passarel·les de taulons i baranes de cable». Montclús ho detalla en El Matarranya. Crònica de viatge (Galerada, Cabrera de Mar 2012), una mena guia de la comarca històrica, fruit d’una sèrie articles que La Vanguardia li va encomanar el 2008.

En el decurs del llibre el cronista calaceità fa un tomb pels 29 pobles que conformen la comarca natural (darrerament el govern d’Aragó l’ha trossejat, vinculant algunes viles a Casp i Alcanyís). I la fa petar amb batlles, historiadors, cuiners, amics, estiuejants... Un d’ells és l’escriptor Albert Sánchez Piñol, que en el pròleg d’El Matarranya. Crònica de viatge, afirma que els estius de la seva joventut a Torre del Comte, vila natal de l’àvia, foren determinants en el moment de «prendre consciència de la meva cultura i de les amenaces que gravitaven damunt seu». Sánchez Piñol diu que exercint d’antropòleg ha recorregut part de l’Àfrica: «Mai, en lloc, no he trobat un exemple tan nítid i brutal de colonialisme lingüístic com l’anomenat “xapurriao” del Matarranya». Així doncs, Piñol denuncia que el poder polític ha volgut imposar a una gent la convicció que no parlaven una llengua pròpia, sinó que la “xapurrejaven”: «és una impostura que, més enllà del contrast d’opinions, frega el deliri insensat».

El menyspreu secular a la llengua ha desencadenat, en algun cas, reaccions com les que descriu Quim Montclús tot dinant a Aiguaviva. Tant el propietari del restaurant, primer, com la cambrera, després, se li dirigeixen en castellà: «però quan parla amb la gent de la cuina i amb la gent de la població ho fa en català. Al final, després de dir-li que som de la vora, aconseguim que ens parli unes paraules en català». Amb tot, no oblidem que, en temps pretèrits, el castellà ha estat una llengua desconeguda a la Franja. Tant cert és, que una llegenda, que corre per la Baixa Matarranya, diu que els veïns de Maella, amb l’objecte de ser més fins i cultes, van contractar una vella perquè els ensenyés «la que nunca fue lengua de imposición».

Montclús no deixa res per verd. Amb més o menys profunditat, parla de tot i força: dels calatraus, de les presons, dels carlistes, de les aus de pas, dels pobles abandonats, dels plens municipals en català, de la tòfona, dels enfrontaments anarquistes amb la Guardia Civil, de les excavacions arqueològiques, del formatge de cabra, de l’origen de la toponímia... A propòsit dels noms de lloc, el de Calaceit precisa que Bellmunt del Mesquí prové, segons el filòleg Joan Coromines, del llatí bellus mons: «al·ludint al vast domini de vista del tossal de St. Josep, que cau sobre el poble».

Impacta, en particular, la imatge macabra que l’autor reté, dels anys 60, quan la quitxalla jugava a futbol, pels carrers de la Freixneda, amb una calavera: «a la falta de pilota, els infants feien servir els caps de les persones».

El Matarranya. Crònica de viatge és una novetat editorial de lectura obligada per aquells que els fa dentetes esbrinar els confins, allà on la llengua sobreviu en una situació de precarietat. Tant en casos en el quals urgeix reflotar el panorama com en d’altres, Picasso aconsellable que la inspiració t’arreplegués amb les mans a l’obra.

Quim Gibert, psicòleg i autor de Qui estima la llengua, la fa servir

 
 
8)
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net
 
Si voleu donar-vos de baixa d'aquest butlletí, comuniqueu-ho enviat un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net