InfoMigjorn Cap de Setmana
 
Butlletí número 137 (divendres 26/04/2013) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
 
SUMARI
 
1) Eugeni S. Reig - fer vore del cel paella
 
2) Eugeni S. Reig - ferritja
 
3) Antoni Llull Martí - Paraules, paràboles, mots
 
4) Pere Ortís - Netegem i enriquim la llengua catalana (Sobre els verbs donar i passar)
 
5) Albert Pla Nualart - 'Blog': un pas en el bon camí
 
6) Joan Abril Español - Canvis semàntics casuals?
 
7) Andreu Barnils - Té futur la llengua espanyola als EUA ?
 
8) Joan-Lluís Lluís - A la terra poc verda dels inuits
 
 
 
1)

 

Entrada de Lèxic valencià d'ahir i de hui d'Eugeni S. Reig

 

(Llibre inèdit)

fer vore del cel paella

Fer creure que són veritat coses que no ho són pas.

–¿Has vist com han deixat el carrer els del cine? Pareix que estigam en l’any 1940.

–Sí, eixos del cine mos faran vore del cel paella.

El diàleg que he posat d’exemple el vaig sentir a Alcoi quan els dies 8 i 9 de maig del 2006 varen filmar en l’alcoià carrer de sant Francesc algunes escenes de la pel·lícula Manolete.

L’expressió ja la trobem en l’Espill de Jaume Roig:

Be lo joch juguen

de passa passa:

de carabaça

ne fan sistella,

del çel paella

he de l’hom moça;

o dien «guoça

es qui·s menega!»

com l’om pasega,

si u sent algu.

En valencià també es diu: fer creure que els porcs xiulen
La llengua estàndard sol emprar: fer creure que la mare de Déu balla, fer veure el blanc negre, fer veure garses per perdius
En castellà es diu: hacer creer que un burro vuela
 
 
2)

 

Entrada de Lèxic valencià d'ahir i de hui d'Eugeni S. Reig

(Llibre inèdit)

ferritja

Llenca fina i generalment enrotllada en espiral que s’obté quan es treballa el ferro, l’acer, el bronze o altres metalls amb determinades màquines, com ara un torn o una fresadora.

Feu el favor de llevar tota la ferritja eixa que hi ha al costat de torn, que quasi no es pot ni passar.

Conec la paraula ferritja, amb el significat especificat, del parlar d’Alcoi.

En el poema Escena teologal de Joan Valls Jordà podem llegir:

    «Cal, doncs, descarregar la consciència.

 De ferritja, de pinyol, de borumballa,

 del que siga.     

 La qüestió és humilitzar-se,

 capir l’anagrama que cega:

 misteri de l’Alfa i l’Omega,

 car l’orde del dia diu:

 amb salms a l’harmònium salveu

 la idea massissa de Déu.»

En el poema xix del recull titulat “Rondaire esmaperdut”, que és la primera part del llibre Anys i paranys (pàg. 45), trobem:

¡Ai, ciutat d’engranatges,

de ferritges i draps,

de cultura a mig lleure

i alens embarrancats!

Els dos versos inicials d’aquest poema els va posar Josep Tormo Colomina com a epígraf del seu llibre El llenguatge tèxtil alcoià.

Joan Valls també va emprar la paraula ferritja en la seua poesia festiva. En la Cançó de Serafí de dimarts 4 de maig de 1973 titulada Olors, que també podem trobar en el llibre Cent serafins (pàg. 135), llegim:

«[...] a cagaferro oxidat,

a sulfuro, a vedriol

i a ferritja de manyans.»

A Alcoi, població que ha tingut una indústria metal·lúrgica molt important, allò que en fusta s’anomena borumballa en metall s’anomena ferritja i allò que en fusta s’anomena serradura en metall s’anomena llimadura.

La denominació d’aquest concepte està molt mal resolt en la llengua normativa. Els diccionaris bilingües que he consultat acostumen a donar com a equivalents de la paraula castellana viruta, quan és de ferro o de qualsevol altre metall, les paraules llimadures (en plural) o llimalla, denominacions completament inadequades perquè són mots derivats de llima i si llimem un metall amb una llima o amb una llimadora obtenim sempre petites partícules de metall i no cap llenca fina i enrotllada.

El mot ferritja en els diccionaris

● En el Diccionario valenciano-castellano de Carles Ros (València, 1764) trobem la paraula grafiada ferrìja i la definix així: «limadura: aquella como arena, ò polvo que la lima saca del oro, ù otro metal, quando se lima; y assi esta voz ferrìja, se dirà en Castellano, limadùra de hierro».

● El Breve vocabulario valenciano-castellano de Just Pastor Fuster (València, 1827) no arreplega el vocable.

● En la primera edició del Diccionario valenciano-castellano de Josep Escrig (València, 1851) trobem l’entrada ferrija que diu: «Limalla ó limaduras».

● L’Ensayo de un diccionario valenciano-castellano de Lluís Lamarca (València, 1859) no arreplega el vocable.

● La Miscelánea que comprende vocabulario valenciano-castellano de Miguel Rosanes (València, 1864) no arreplega el vocable.

● En la tercera edició del Diccionario valenciano-castellano de Josep Escrig, dirigida per Constantí Llombart (València, 1887) trobem l’entrada ferrija que diu: «Limalla, ó limadura de hierro». 

● Josep Pla i Costa en el seu Diccionario Valenciano inclou el mot amb la grafia ferricha i diu que l’equivalent castellà del vocable és «Limadura».

● En el Diccionario general valenciano-castellano de Joaquim Martí i Gadea (València, 1891) trobem l’entrada ferrija que diu: «f. Limalla ó limadura de hierro».

● El Diccionari general de la llengua catalana de Pompeu Fabra (7a edició), en l’entrada ferritja, diu: «Llimalla de ferro».

● El Gran Diccionari de la Llengua Catalana de l’Enciclopèdia (1998) en l’entrada ferritja, diu: «[1764; del ll. vg. *ferrīgo, -īgĭnis, íd.] f METAL·L Pols o llimalla de ferro produïda en serrar-lo, llimar-lo, etc.»

● El Diccionari Valencià editat conjuntament per l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, la Generalitat Valenciana i Edicions Bromera (2a edició) diu: «f. metal·l. Pols o llimalla de ferro produïda en serrar-lo, llimar-lo, etc.».

● El Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (1a edició) diu: «f. Pols o llimalla produïda en serrar, llimar, etc., el ferro».

● El Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (2a edició) diu: «f. Pols, llimalla o encenalls de metall que es desprenen en serrar, llimar, tornejar, etc., una peça metàl·lica».

● El Diccionari general de Francesc Ferrer Pastor en l’entrada ferritja diu: «f. Llimalla de ferro [limaduras]»

● Santiago Albertí, en el seu Diccionari castellà-català / català-castellà, diu: «f. Limaduras de hierro»

● En el Diccionari català-castellà de l’Enciclopèdia (2a edició, febrer 1995) diu: «f (llimalla de ferro) limaduras pl [de hierro]

En el Diccionari Voramar valencià-castellà / castellà-valencià en l’entrada ferritja diu: «f. (llimalla) limaduras fpl limalla / (rovell) herrumbre m».

● En el Diccionari valencià-castellà de RACV trobem el vocable grafiat ferrija. Diu: «s.f. limaduras limalla».

● El Diccionari Català-Valencià-Balear, la primera accepció que dóna de la paraula ferritja és: «Polsim de ferro produït en serrar-lo, en llimar-lo, foradar-lo, etc. (or., occ., val., bal.) .» I ens diu que equival al castellà limaduras.

● Joan Coromines arreplega la paraula ferritja en el seu Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana (III, 984b52) i diu: «De ferritja ‘rovell’ o ‘llimadures’ no en teníem dades abans de 1764 i 1792 (DAg), però provenint del ll. vg. *ferrīgo, -īgĭnis, ha de ser molt més antic, car hi coincideix el cast. herrín; [...]».

El TERMCAT dóna la definició següent de la paraula ferritja: «Porció de metall arrencada per una eina de tall».

Com podem observar, la definició que apareix en la 2a edició del DIEC és molt més adequada que les de tots els altres diccionaris. La definició que dóna el TERMCAT, des del meu punt de vista, és perfecta.

 

NOTA: El poema Escena teologal forma part del poemari Posicions terrenals. Podem trobar-lo en Obra Poètica de Joan Valls Jordà (Instituto de Estudios Alicantinos, Alacant, 1981, pàg. 351)

 

3)
 
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 22)
 
Paraules, paràboles, mots
 
Antoni Llull Martí
Si hem de parlar de paraules, crec que convendrà que tinguem clar des del primer moment què és una paraula. Tothom sol creure que l’hi té, prou clar, però són molts els qui no saben gaire de l’origen i primitiu significat d’aquest terme, que no coincideix del tot amb mot, com tot seguit podrem veure.
 
El llatí parabola, que prové, al seu torn, del grec parabolé ‘comparació, al·legoria’, passà en els parlars romànics a significar, primerament, ‘locució’ i, finalment, ‘paraula’ o ‘mot’. En algunes frases fetes, encara trobam paraula amb aqueix significat primitiu de ‘cosa dita’, fins i tot en un sentit molt més extens que el de ‘locució’, com és el cas del sermó de les set paraules, o, quan a la missa després d’haver llegit un fragment de l’Evangeli, en diuen que allò és la paraula de Déu. En aquests textos, sol distingir-se, tot i que etimològicament sigui el mateix, entre paràbola i paraula. Amb la forma primera, més antiga, es designa una narració breu en la qual s’explica una cosa per mitjà d’una comparança, mentre que amb la forma evolucionada paraula solem referir-nos a una comunicació en sentit real, que pot esser prou extensa o consistir en un sol mot.
 
Per com parla i per allò que diu, podem conèixer el caràcter d’una persona, perquè cadascú parla com és. La dita el bou per la banya i l’home per la paraula, es pot interpretar amb diversos matisos significatius; el que queda clar és que allò que l’home diu, no tan sols mostra el seu pensament i, de vegades, les seves intencions, sinó que també el pot comprometre, o el pot fermar, i fins i tot perjudicar-lo en un grau màxim. La dita esmentada, que es troba en moltes llengües, sol esser emprada amb el sentit que «al bou cal jutjar-lo (o respectar-lo, o subjectar-lo), per les banyes, i a l’home per la paraula».
 
I és que el poder de la paraula pot esser immens. La Bíblia ens ensenya que Déu creà el món per mitjà de la paraula, i en coses particularment terrestres hem pogut veure com les paraules han produït, i poden produir, convulsions que, per bé o per mal, afecten la humanitat sencera.
 

4)
 
Netegem i enriquim la llengua catalana
Pere Ortís
 

Sobre els verbs donar i passar

 

         El castellà utilitza molt el verb auxiliar “dar” i fem igual en català emprant-lo en molts casos en què el català utilitza l’auxiliar fer.

     Així, per exemple, diem: ‘donar un tomb’, quan el català utilitza fer: Fer un tomb, fer un volt, fer una volta.

     Donar amb un pal”, “dar con un palo”, quan en català és: Pegar amb un bastó, o pegar amb un garrot. Clavar garrotada.

     ’Donar un petó’, “dar un beso”, quan el català utilitza fer: Fer un petó. Fes-me un petó, reina.

     “Donar-se la volta”, “darse la vuelta”. Girar-se. Girar-se en rodó. Mig girar-se. Girar-se la truita.

Ha xutat a la mitja volta; o fent mitja volta; o ha fet gol xutant mig girant-se; o girant-se en rodó.  Ara n’abusen perquè són dalt de tot, però ja es girarà la truita, ja.

     Donar la impressió”, “dar la impresión”. Fer la impressió. Em fa la impressió que el cas no els importa un rave.

     ‘Donar un cop d’ull’, “dar un vistazo’. Fer un cop d’ull. Entrà a la sala i hi féu cop d’ull ràpid.

    ‘Han donat les quatre’, “han dado las cuatro”, per Han tocat les quatre.  Acaben de tocar els dos quarts.

                                                           

     I pel que fa a passar, ara diem: Què et passa? No dic que no estigui ben dit. Però segur que l’expressió castellana “¿Qùé te pasa?”, s’ha imposat i ha suprimit del català unes quantes locucions alternes. Per exemple, allò que dèiem de petits: Què tens? Quan algú sortia empipat, o reaccionava de manera estranya, li dèiem:  Què tens?  I també: Què t’agafa? O: Què t’agafa, ara? Recordo que els nens, quan algun cercava raons o amoïnava amb romaços, li dèiem, no “què et passa?”, sinó: Què hi ha? Aquesta expressió era molt comuna entre els grans, en semblants casos, i quan qüestionaven algú seriosament sobre les seves ganes de moure soroll. La frase incloïa certa indignació.

     Per comptes de demanar, quan quelcom d’especial s’havia esdevingut, “què ha passat?”, (“¿qué ha pasado?), demanàvem: Què ha estat? O: Què hi ha hagut, de nou?  Quan hi ha un entrebanc, una objecció en un afer, en un tema, ara diuen: Però passa una cosa. Abans dèiem molt més: Però hi ha una cosa

     Quan injuriem algú, o el fem objecte d’una petita desatenció, ens n’excusem i l’interessat respon: ‘No passa res!’, “¡no pasa nada!”. Per què no utilitzem expressions ben vives fins ara fa poc, com és ara Tant se val, home!. No ha estat res!. No t’hi amoïnis!. No té importància? Aquesta darrera molt viva abans a Barcelona.

      I per què no utilitzaríem el verb esdevenir -se, si més no en alguns casos? Ja ens trobem, altre cop, amb allò del repèl i la vergonya quan és qüestió de parlar bé i normal, com fa tot idioma utilitzant la riquesa lèxica que té. Doncs s’ha esdevingut això. S’ha esdevingut que el president no ha volgut cedir en la seva apreciació.  S’ha esdevingut un cas com un cabàs, o acaba de tenir lloc un cas com un cabàs;, ha tingut lloc un cas...

     Se senten molt expressions com aquesta, per exemple: “Colestorol tinc una mica, però no passa res”, “no pasa nada”, per comptes d’acabar-ho dient: De colesterol en tinc una mica, però no cal amoïnar-s’hi; o ...no cal patir-hi.

 

 
5)
 
Publicat en el diari ARA divendres 5 d'abril del 2013

UN TAST DE CATALÀ

'Blog': un pas en el bon camí

Albert Pla Nualart

Al novembre la Secció Filològica va aprovar entrar al DIEC2 blog i bloguer, desestimant així bloc i blocaire, les formes que proposava el Termcat des del 2005.

Havent sempre advocat per blog estic satisfet que la nostra acadèmia hagi atès, en aquest cas, l'ús majoritari i les raons de nombrosos especialistes. Però no ho veig pas com una victòria que pugui refregar pel nas al bloc del bloc .

Primer perquè per mi bloc no és cap disbarat sinó una opció menys encertada. I segon perquè no considero que l'IEC -ni cap acadèmia- sigui l'àrbitre suprem i definitiu d'un debat lingüístic. L'àrbitre, tal com jo ho veig, és el consens sempre revisable de tots els usuaris d'una llengua.

Pot semblar que és l'IEC qui ens diu com n'hem de dir, però crec que som més aviat els usuaris i els milers de professionals que ens barallem cada dia amb la llengua els que obeint-lo però, sobretot, desobeint-lo, li donem pistes sobre què hauria d'admetre o modificar.

Quan l'IEC és receptiu, cohesiona i manté al dia la llengua i, de retruc, guanya autoritat. Per contra, quan s'enroca en l'autisme, fomenta el campi qui pugui i perd prestigi.

Amb blog ha escoltat, però encara ignora massa indisciplines. En destaco una: cap mitjà ni cap usuari amb dos dits de front fa servir dissecar amb el sentit de disseccionar. Cap crític literari disseca una novel·la. I cap forense disseca un cadàver per escatir la causa d'una mort.

No aprofitant cap de les múltiples actualitzacions del DIEC2 per admetre disseccionar amb el sentit de la primera accepció de dissecar -com dicta el sentit comú i fa anys que molts demanem-, l'IEC desorienta l'usuari i es fa mal a ell mateix, però, sobretot, no fa la feina que li toca fer.

 
6)
 
Publicat a
 
 
Joan Abril Español
 
Amb la declaració sobiranista feta ahir (23 de gener) encetem un nou camí significatiu dins l'escenari internacional. Setmanes abans, però, la RAE anunciava que canviarà el significat del mot referèndum amb vista al 2014. En la versió actual: “Procediment jurídic pel qual se sotmeten al vot popular lleis o actes administratius que es proposa que siguin ratificats pel poble.” En la nova versió: “Procediment jurídic pel qual se sotmeten al vot popular lleis o decisions polítiques amb caràcter decisori o consultiu.”

La introducció del concepte de “decisions polítiques amb caràcter decisori o consultiu” per definir l'àmbit que ocupa el terme referèndum és prou rellevant. Quan en un tribunal hi ha divergència d'interpretació sobre un concepte, un dels criteris que s'apliquen, a més de la jurisprudència, és la definició del diccionari de l'acadèmia de la llengua espanyola. Aquesta “menudalla” no ho és pas si entrem en conflictes competencials, ja que la Constitució Espanyola reserva en l'article 149.1 la competència exclusiva de convocatòria de referèndum a l'Estat.

A dreta llei, però, un tribunal espanyol també hauria de tenir en compte la definició del diccionari oficial de l'IEC, que té el reconeixement acadèmic de l'Estat, que ho defineix així: “Votació de tots els ciutadans per a pronunciar-se sobre una qüestió o per a donar suport a una persona o a una mesura política.” Fixem-nos que la definició catalana se centra en el pronunciament i en el suport, i tenim com a objectes una qüestió, una persona o una mesura política.

Tant en el DIEC com en la nova definició de la RAE ja no apareix la idea de ratificació del poble, i l'Acadèmia Espanyola introdueix el concepte “decisions polítiques” perquè casualment, i només casualment, Catalunya vol fer un referèndum sobre la independència. De fet, la segona part de la nova definició de la RAE és una foto a mida real del referèndum pel dret a decidir del 2014. Una definició constitucionalista i genuïnament espanyolista.

Però com que un tribunal ha de considerar el marc internacional, i més encara si del que es tracta és de jutjar la competencialitat de Catalunya per decidir el seu futur com a país dins la Unió Europea, la mateixa comunitat hi té molt a dir, una comunitat amb un paper rellevant i decisori a l'hora de respectar la voluntat de tot un poble.

El diccionari americà Webster's defineix referèndum com a “the principle or practice of submitting to popular vote a measure passed upon or proposed by a legislative body or by popular initiative”. (Traduirem per als ineptes i inútils presidents espanyols: “Principi o pràctica de sotmetre a votació popular una mesura aprovada o proposada per un òrgan legislatiu o per iniciativa popular.”)

Fixem-nos que la definició americana és més oberta, més laxa. La qüestió de fons, però, és que rere la nova definició de la Real Academia hi ha la voluntat política d'intercedir a favor de l'Estat en una hipotètica consulta sobiranista per part de Catalunya. El canvi de definició, amb l'eliminació d'“actes administratius” o la “ratificació del poble”, no respon a arguments estrictament acadèmics o científics, sinó a uns altres que precisament qüestionen sobrerament la imparcialitat i el rigor d'una acadèmia sustentada econòmicament per l'Estat, és a dir, i de moment, també pels catalans. Catalunya ja és un subjecte polític i jurídic sobirà i volem que sigui també un estat d'Europa i del món. Què esperem?

 
7)
 
Publicat a VilaWeb diumenge 24 de març del 2013
 
 
Andreu Barnils
 
Fa dos mesos els principals directius de les cadenes de televisió hispanes dels Estats Units es van reunir a Miami. Volien debatre sobre el futur del seu mercat. El senyor Christy Haubegger, directiu de la Creative Artitst de Hollywood, va dir una frase que al llegir-la al Miami Herald se'm va quedar gravada a la memòria: 'Hem de veure com passem de programar només en espanyol a programar per a hispans. [Amb la llengua] hem de ser agnòstics. Si la majoria de la nostra audiència es passa a l'idioma Farsi, doncs cap allà que anirem'. Efectivament, segons sembla el nombre d'hispans que als Estats Units abandonen la llengua espanyola és creixent. No es passen al Farsi, com deia el bromista, sinó a l'anglès. Segons Harris Whitebeck, de la productora Zodiak America Latino, els departaments de màrqueting ja els han batejat. En diuen 'assimilated hispanics'.

Fa un mes l'Institut Pew Research Hispanic Center va realitzar un estudi que va titular 'Quan les etiquetes no funcionen: els hispans i la visió de la identitat"(pdf). L'apartat lingüístic és força detallat i divideix els hispans entre la primera generació (el pare que arriba als EUA), la segona generació (el fill nascut aquí) i i la tercera generació (el nét). Les dades mostren el que els directius intuïen: la capacitat de parlar anglès es dispara amb el temps (el 38% de la primera generació parla anglès, el 92% de la segona, el 96% de la tercera) mentre que la capacitat de parlar espanyol decau amb el temps (91% parlen espanyol a la primera generació, 82% a la segona, 47% a la tercera). El 47% aquest em va sorprendre molt perquè voldria dir que l'espanyol perd la meitat dels parlants en tres generacions. A l'estudi, a més, hi ha dades complementàries que poden interessar als departaments de màrqueting: el 49% de la primera generació només escolta música en espanyol, un 18% en la segona i un 10% en la tercera. Amb la televisió la davallada encara és major: 40%, 12% i 5%. Amb aquestes dades no m'estranya que els directius de les cadenes s'ho replantegin.

Vaig contactar aleshores Calvin Veltman, sociòleg i autor de l'estudi 'The future of the Spanish Language in the United States' (1988). Li demano si té dades actualitzades del seu vell treball i em diu que sí, del 2000, tot i que es queixa que el cens oficial dels Estats Units amb el qual va treballar no és molt detallat. M'envia el seu estudi en francès. Hi llegeixo que les 'dades mostren una anglesització sense precedents de la població hispana, com mostrava el nostre estudi del 1988'. De fet, més d'un 81% dels hispans nascuts als EUA ja han adquirit la llengua del país de manera definitiva i se'ls considera anglesitzats. Un 34% dels hispans nascuts als EUA són monolingües anglesos. No entenen l'espanyol.

Les darreres dades oficials del govern dels Estats Units, de l'any 2010, no són tan detallades com l'estudi del senyor Veltman. Sí que diuen que el 79,4 % dels americans parlen anglès a casa, mentre que el 12,8% parlen espanyol, un 3,7% altres llengües indoeuropees, un 3,2% asiàtiques i un 0,9% altres, on devem estar els catalanoparlants. La meva pregunta és la següent: d'aquest 12% que parlen espanyol a casa, quants d'ells el transmetran als seus fills? De fet, la tesi de Veltman, i d'atres, és que l'espanyol té un futur assegurat als EUA mentre l'entrada d'immigrants hispans es mantingui massiva i constant durant dècades. Sinó ho té més difícil perquè, un cop dins, els hispans s'acaben passant a l'anglès.

Durant molts anys jo he viscut immers en la propaganda madrilenya sobre la llengua espanyola als Estats Units. A mi se'm ha parlat dels centenars de diaris i televisions hispanes que hi ha al país, cosa que és certa, però ningú ens diu que es plantegen emetre en anglès. A nosaltres se'ns parla constantment de l'augment espectacular de la població hispana, cosa que és certa ,eren el 5% de la població i aviat seran el 30%, però ningú ens diu que la llengua la deixen enrere. En fi, jo vaig sortir de Catalunya camí dels Estats Units preguntant-me si la llengua espanyola acabaria superant l'anglès als Estats Units. Pobre de mi, així de gran era la propaganda rebuda. Un cop arribo aquí la pregunta que em faig és si l'espanyol té gaire futur als Estats Units d'Amèrica.
 
 
8)
 
Publicat a Presència (07/04/2013) (pàg. 32)
 
A la terra poc verda dels inuits
 
Joan-Lluís Lluís

Quan el visionari víking Eric el Roig va desembarcar a Groenlàndia, a finals del segle X, va adonar-se que aquesta illa ja tenia uns quants habitants, els quals durant uns segles van ser anomenats, despectivament, skraælingjar pels homes del nord. És a dir, si fa no fa, «esprimatxats» o «esquelètics», en llengua nòrdica antiga. I tres segles més tard, la famosa Saga d'Eric el Roig, escrita en islandès, recrea una de les trobades inicials entre els dos pobles: «Quan el temps va haver passat, van veure com s'acostaven una multitud de barques de skraælingjar, venint del sud, i que avançaven cap a ells com una riuada, i tots els skraælingjar cridaven amb força. Així doncs [els víkings] van treure i enarborar els seus escuts vermells per enfrontar-los. Van topar i van combatre, al mig d'un diluvi de projectils, ja que els skraælingjar també tenien fones.» Més tard, i de mica en mica, sembla que les relacions van anar millorant, al punt que les dues poblacions van realitzar intercanvis de tot tipus. I probablement per entendre's van haver d'inventar un pidgin, mig llengua de l'un i mig llengua de l'altre. Però si els uns eren víkings, qui eren, els altres?

Groenlàndia és una de les terres amb clima més extrem que es pugui imaginar, al punt que avui aquesta illa de més de dos milions de quilòmetres quadrats –seixanta-dues vegades la superfície del Principat de Catalunya– només té cinquanta-set mil habitants. I segons els arqueòlegs aquest clima extrem explica que diverses cultures es van instal·lar i van desaparèixer al curs dels segles en aquesta terra verda de nom atractiu però enganyós. Els skraælingjar que va conèixer Eric el Roig no serien, doncs, els avantpassats directes dels seus habitants actuals. Aquests avantpassats haurien arribat cap al segle XIII, vinguts del Canadà i, més indirectament, de Sibèria. Els groenlandesos són, de fet, inuits, el poble que ja no vol ser anomenat esquimal, per la connotació pejorativa d'aquest nom –significa «que menja carn crua» en algonquí–. Els inuits viuen al llarg del gran nord americà i, lingüísticament, es divideixen en quatre grups: Alaska, territoris septentrionals del Canadà, franja septentrional del Quebec, Groenlàndia. Si al Canadà i al Quebec els inuits escriuen la seva llengua amb un alfabet específic, d'aspecte geomètric, a Groenlàndia, on la llengua és coooficial amb el danès, i a Alaska, utilitzen l'alfabet llatí.

I Groenlàndia, ara per ara possessió danesa amb un alt grau d'autonomia, podria ser un dia independent i així, per fi, hi hauria a Amèrica del Nord un país liderat i poblat per autòctons, que tindria una llengua autòctona –el kalaallisut– com a llengua oficial. Mentrestant, és una sensació curiosa per passejar-se per Europa, a Copenhaguen, i creuar inuits pel carrer, vinguts a la capital per trobar feina o, simplement, provar sort. Allà no els anomenen inuits, sinó groenlandesos, per rebaixar-ne la identitat diferencial, i solen ser mal considerats. Marginats i menystinguts com els aborígens a Austràlia, els amerindis als Estats Units, al Quebec o al Canadà, com els gitanos arreu d'Europa. Però si a Copenhaguen sovint obliden la seva llengua, a Nuuk, la capital de Groenlàndia, existeix una acadèmia oficial, Oqaasileriffik, encarregada d'estudiar i promoure aquesta llengua. Molt lluny de la imatge dels caçadors de foques constructors d'iglús, aquesta acadèmia, entre altres coses, ha publicat una llarga llista de noms inuits amb ortografia normalitzada, per tal d'incitar els pares a retrobar els noms originals del seu poble: Aallaaritaa¸ Naanngaanaaq, Takisuunnguaq o Kaannisaat, entre els més eufònics.

- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net
 
Si voleu donar-vos de baixa d'aquest butlletí, comuniqueu-ho enviat un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net