Deia Antonio Machado, a la primeria del segle XX, dins l'obra “El regionalismo de Juan de Mairena”: “De aquellos que se dicen ser gallegos, catalanes, vascos, extremeños, etc., antes que españoles, desconfiad siempre. Suelen ser españoles incompletos, insuficientes, de quienes nada grande puede esperarse”. PCII , p 2.335. Fixeu-vos, a més a més, que Antonio Machado enumera els catalans en segon lloc, després dels gallecs. Per a qui creu en la supremacia castellanoespanyola, des de la intel·ligència i finesse elevada d'un catedràtic espanyol de francès, és una manera subtil d'humiliació i de posar-nos al lloc que li convé. En la seua intimitat degué pensar: ¿Qué se habrán creído estos catalanes? Hi afegeix l'acudit de castellans i estremenys que no se sentirien espanyols: una altra manipulació subtil. Han sabut sempre que l'Aribau va ser un revolucionari comparat a Rosalia de Castro. El primer posava en perill l'hegemonia de la llengua espanyola, en la seua Oda a la Pàtria, mentre que la segona s'entretenia amb l'oratge de la seua Galícia natal.

El 2013, un segle després, és fàcil constatar que res no ha canviat. Tan sols desconfie d'aquells que diuen que es pot ser català i espanyol, valencià i espanyol, balear i espanyol, etc… I això sense eixir del meu solar català-valencià-balear. Ja sabem el que significa aquest doble sentiment. Malauradament i fatal. Es podria haver dissenyat una altra convivència espanyola però ens condemnen, in aeternum, a ser incomplets, insuficients i de poca alçada. Com en la mitologia grega s'erigeixen en déus per obligar-nos a cercar aquesta altra meitat, que hauria de ser nostra perquè l'hauríem perduda, si volem ser complets i espanyols. Així, no tan sols no es pot esperar grandesa d'Ausiàs Marc sinó tampoc de Vicent Andrés Estellés. I com fan els catalans a tothora i com a valencià que sóc, permeteu-me regionalitzar els exemples i les grandeses nostrades, malgrat que això ens menaria a unes altres reflexions. Us he de recordar , però, que al País Valencià, després del Segle d'Or, encara hi ha vida i grandesa en llengua catalana. En definitiva, converteixen Espanya en una qüestió de fe castellana. I així no anem enlloc. I, siga dit de passada, amb l'esquarterament casolà tampoc.

Article publicat a NÚVOL dimecres 3 d'abril del 2013

http://www.nuvol.com/opinio/voleu-ma/

Voleu mà?

Tots aquells que defensem la diversitat lingüística i cultural contra la intolerància uniformitzadora dels imperis globals diem sovint que una llengua és molt més que una eina bàsica de comunicació: és una visió determinada del món, una manera d'entendre'l i per què no, de sentir tot allò que ens envolta. Encara més, però, és també un registre del passat. Del nostre i del de tots aquells que en algun moment de la història estigueren entre nosaltres i deixaren empremtes que encara ara ens connecten amb altres realitats sense deixar de ser-nos ben pròpies.

Desconec l'abast de l'ús de l'expressió, però almenys a la Marina és prou habitual que les mares o els pares de xiquets menuts, per recordar-los de tant en tant que han de beure (els infants juguen amb tanta passió que sovint obliden que cal hidratar-se), es dirigisquen a ells tot preguntant-los: -Vols mà?

Aquesta és una d'aquelles expressions que pel seu ús quotidià mai no són dades a reflexionar sobre la seua procedència o bé el seu significat etimològic; les assumeixes inconscientment i prou. Fins que un dia de sobte topes amb ells sense voler. La gran sorpresa me la vaig endur quan, llegint sobre la llengua àrab a la Viquipèdia i gràcies als exemples de paraules que sempre hi ha en aquest tipus d'entrades, vaig descobrir que efectivament maa és encara avui el mot que designa ‘aigua' en àrab, i llavors se'm va fer la llum.

Vaig quedar completament fascinat! De paraules originàriament àrabs integrades al català n'hi ha milers, fins i tot que es conserven idèntiques en la seua pronúncia, com ara ‘dacsa' (daqsa); això no és gens extraordinari. El que a parer meu fa especial aquest cas és que, a diferència del mot ‘dacsa', que com a mínim tot valencià de les comarques centrals sap què vol dir i l'associa amb una cosa concreta, el ‘mà' de l'expressió “Vols mà?” no té cap significat fora de la frase feta ni està relacionat amb el substantiu mà o amb el determinant possessiu ma, i per això mateix cap parlant sabria explicar-ne la procedència sense haver fet una recerca prèvia, tot i entendre'n el significat contextual. Excepció feta dels que coneixen la llengua àrab, com és evident.

Però és que a banda d'això, el context en què s'ha preservat i en què es continua fent servir amb tota la naturalitat del món és tan específic que sobta, perquè parlem d'una expressió que té una connotació especial de familiaritat, de tendresa, i que per tant només es fa servir per adreçar-se a nens petits. Tot un fòssil lingüístic, quasi un miracle que haja perviscut. Una xicoteta escletxa per on s'escola, vuit segles després, el nostre passat arabòfon.

De vegades tenim tendència a pensar que les expressions més comunes del nostre idiolecte són universals. Així, fins que no vaig anar a la universitat no vaig descobrir que ‘bric' no era una paraula estàndard i d'ampli abast en l'àmbit lingüístic. De fet em vaig sorprendre molt -fins a gairebé la indignació- en descobrir que no només no apareix al DIEC, sinó que ni tan sols el DCVB la recull.

Si mossèn Alcover Moll haguera estat un temps a la Marina, potser s'hauria adonat que ací baix no tenim ni maons, ni totxos, ni rajoles (bé, rajoles sí, però són tota una altra cosa). Només ‘brics'. I és que després de tot, les cases fetes amb ‘brics' i ‘Portland' –un altre anglicisme ben nostrat- potser són tan boniques i tan resistents com les de maó i ciment, però sens dubte les famoses coques de dacsa, també típiques d'aquestes contrades, no serien ni de bon tros tan gustoses si estigueren fetes de panís o de blat de moro.