No fa gaire, la dona d’un amic meu d’Artà es va morir. El fill del matrimoni, plorant, deia “Mumareta és morta, sa cosa que més estimava d’aquest món”. El jove es va servir d’una construcció usual i claríssima, planera, que es troba en totes les llengües romàniques (llevat de l’espanyol).

Exemples d’aquesta construcció en:

1) Portuguès “… moça do corpo dourado, do sol de Ipanema, o seu balançado é mais que um poema, é a coisa mais linda que eu ja vi passar” (de la cançó Garota de Ipanema). “Ah se tu soubesses o muito que te quero” (Cançó brasilera Carinhoso).

Notau que, en casos com aquest (“o muito que eu te quero”), els lusoparlants no senten la necessitat absoluta i imperiosa de distingir un “o” masculí d’un “o” “neutre””, ço que seria un obstacle insalvable per als defensors del “lo” neutre en català: per a aquests, és un drama de “no poder dir” “LO molt que t’estim”.

Sé ben bé que l’article “lo” no existeix en portuguès. No es tracta pas d’això: el que vull mostrar és que, sense aquest element espanyol, el portuguès és una llengua perfectament viable i clara.

2) Italià: “Anche se non ne avevano parlato molto, la cosa sicura era che quello que facevo era degno di rispetto” (reparau que, en català “light” o “amb “lo” neutre”, aquesta frase seria “Tot i que no n’havien parlat gaire, LO segur era que LO que feia era digne de respecte”). “Gli innocenti invece fanno male soltanto a se stessi, che è l’unica cosa che vogliono”. Aquests dos exemples són trets de la traducció italiana de Neu, d’Orhan Pamuk.

3) Francès: tants d’exemples com vulgueu. “C’est la chose la plus jolie que j’aie jamais vu”. “El que has de fer” és habitual en el català del Principat, bé que no hi predomini. Una senyora saragossana, que havia viscut anys a Barcelona, em deia, en castellà, coses com ara: “el que tienes que hacer es darte prisa”.

Tornant a “la cosa”, supòs que els defensors del “lo neutre” trobarien que cal fer una versió moderna (o més aviat “traducció”) del Regiment de la cosa pública, d’Eiximenis, degudament espanyolitzada, i que el títol fos “Regiment de LO públic”. Naturalment (horror!), ni pensaments de dir o escriure “la cosa pública” dins qualsevol context: no, en català emasculat ha d’esser “lo públic”.

Un company recomana, en aquest fòrum, de “pensar” les frases problemàtiques en francès. Ja em va bé, però només com a exploració del que fan altres llengües romàniques. Per a mi el que cal és no prendre l’espanyol com a referència del català, com a far orientador, no pensar en espanyol (dit més clar, desespanyolitzar-se mentalment) perquè la llengua viva ens ofereix un gavadal d’exemples vivíssims que, per als qui se senten semiparalítics sense el “LO”, són impensables, inviables i artificioses.

Per a aquestes persones, frases nostradíssimes com ara “m’agraden EL dolç i EL salat” deuen esser insuportables. I la traducció de la frase “black is beautiful” com a “negre és bonic” deu esser forçada, antinatural, tot i que garantesc que l’he llegida més d’una vegada, i en exemples de prosa no gens “estufada”.

Sóc de parer que, darrere tot això, darrere tots aquests raonaments en defensa del “LO neutre” en català hi ha una submissió mental completa a l’espanyol.

Igual (i posats a la rossoladora i a riscos de sortir del tema), mostren una submissió a la llengua veïna i invasora casos com els següents:

1) Proscripció (perquè de proscripció es tracta) de l’acord del participi (“aquella dona l’he vist”) que practica el diari ARA i moltes editorials, per imposició als escriptors i als periodistes. Sé bé de què (“de LO que”?) parl perquè em vaig pagar els estudis fent de traductor per a diverses editores, tot i que aleshores aquestes pràctiques (per a mi perverses) no eren habituals com ho són avui dia.

Em recorda un cas, en la traducció “catalana?” d’una novel·la del suec Henning Mankell, en què, per aquesta pràctica viciosa, no se sabia si el protagonista es colgava amb un home o amb una dona, si era “straight” o “gay”. El resultat era impactant i còmic. He arribat a veure casos, d’esquizofrènia intensa, en què resulta evident que, especialment en traduccions, si hi compareix cap cas d’acord del participi és perquè el traductor, conscient que aquesta absència feia incomprensible el text, hi ha introduït la concordança, però ben a contracor: quin patiment, per a arribar en una decisió: Hamlet no hi devia fer part.

En general, i suposant que l’escriptor (o, simplement, el parlant) no hagi conservat l’acord del participi en la seva llengua viva, si mai el practica, el sol practicar caòticament, diríem que així com li pega, irreflexivament., desordenadament, de manera que el risc de confusió augmenta molt: unes vegades fa l’acord, unes altres no, sense criteri. Em referesc sobretot als traductors d’altres llengües.

Igual com en aquest cas, el perill creixeria si “s’autoritzava” el “”lo neutre”, però només en alguns casos, com s’ha insinuat de fer, perquè en segons quins casos (quins? a caprici de “l’escrividor”?) s’empraria “lo” i segons en quins altres “el”? Quan li vindria de gust, a l’”escrividor”? I com ho sabria, el lector, en quin cas es trobava, el malfactor en qüestió? I, quan escriuria “el”, com podrien elucidar si es tracta de l’article masculí o del neutre “amb “el” i no amb “lo”?

Amb la introducció del “lo neutre”, el resultat seria un caos enorme que redundaria en unes confusions que entrebancarien la comprensió.

Prenguem exemple de l’italià, que està, tant en el primer cas (“lo neutre”) com en el segon (acord del participi) exactament en la situació del català no desfigurat per l’espanyol: no hi trobam cap cas de desordre ni caos, on la lectura resulta fluida, sense noses (ara llegesc, en versió italiana, Neu, d’Orhan Pamuk, i ho puc constatar sempre seguit: hi ha ordre, sempre sabem a què atenir-nos). En català, un desgavell. Deu esser, però, que el català no es mereix aquest esforç sobrehumà que consisteix, fet i fet, a estudiar la llengua pròpia, a respectar-la, prendre-la en consideració, com a llengua digna i no pas en una “subllengua”.

Deixau-me, amables i pacients lectors meus, que us conti un cas (que no té relació amb el que m’ocupa) en què la incúria amb la llengua catalana del traductor produeix un efecte surrealista: es tracta de l’obra Istanbul (també d’Orhan Pamuk) en què l’autor conta com la seva àvia vivia “envoltada de CAIXES de medicaments”. Vertaderament, la senyora turca devia esser una gran hipocondríaca, una devoradora compulsiva de medecines, perquè sempre he vist que, als malalts, per cruixits que estiguin, els en basten CAPSES.

Tornem al fil de la meva exposició que, com veieu, també és caòtica:

2) Proscripció de l’article personal masculí: no trobareu, damunt l’ARA, ni un sol exemple de “en Joan”, sinó únicament “el Joan”. I, per no provocar riallades dels lectors meus, no parlaré de l’article personal femení (“na Maria”), absolutament viu i usual a les Illes, on és impensable de dir “la Maria”, igual com “en” i “na” davant noms començats per vocal, també emprats en forma universal. Acceptar-ho i introduir-ho, els de Barcelona i rodalia? I ara! Ben al contrari: acostem-nos encara més a l’espanyol dialectal amb el Miquel i la Maria. I això, per què ? Per què? Perquè l’espanyol vulgar diu el Miguel i la María i els “en” i “na” fan massa poc espanyol. Sort que, a aquesta gent, se’ls ha esmunyit Castellar de n’Hug, però ara que ja ho saben (si és que em llegeixen) ja ho canviaran per Castellar de l’Hug.

3) He llegit propostes que recomanen d’”acceptar com a bones” construccions del tipus “tenir que”, i tants d’exemples per l’estil.

No us fa l’efecte, companys, que tot plegat són pràctiques deliberades d’acostament a l’espanyol? Aquesta tècnica és ben coneguda en altres llengües, com ara en l’ucraïnès, sotmès obligatòriament, durant decennis, a un procés forçat d’aproximació al rus.
I, sense voler-hi cercar motivacions tan poc “patriòtiques” (passau-me, per ‘mor de Déu, aquest mot i concepte tan políticament incorrectes), trob que exemples d’aquesta mena denoten una deixadesa greu, un “tractant-se del català, ja està bé així com està. Tanmateix, la nostra llengua no es mereix res més.”
Jo gosaria recomanar als qui s’interessen per aquestes qüestions, assenyaladament per la del “lo neutre en català”, que miressin una mica com ho fan les altres llengües romàniques.↓

Ara, que és fresc, he llegit que un dels best-sellers del moment al Brasil es diu O lado bom da vida, és a dir, en la nostra llengua no gaire castrada (o “sanada”, com diem sempre a Mallorca), “El costat bo de la vida”. Ah, però, trob que és molt probable que, en castellà, tradueixin aquest títol per “lo Bueno de la vida”.

Mare de Déu, Senyor, si es tractés de traduir “lo bueno de la vida” de l’espanyol en català: n’hi hauria de “tècnics de la llengua” empantanegats, i d’esgarips perquè, en aquest cas específic, el català no podia prescindir del “lo neutre”. I tanmateix, ja veieu si en té, de sortides, el portuguès (i també el català no interferit profundament per l’espanyol, i per l’esperit espanyol). Tan fàcil com seria de dir i escriure “el costat bo de la vida” o “la part bona…”. Però no, tinguem la banya ben ficada amb el “lo neutre”.
Un company, dins un correu sobre aquest tema deia que no és tot u, o simplement “no és igual”, (“lo mateix”, per fer-ne contents alguns del “lo”) “el bo del cas” que “lo bo del cas”. Naturalment que no ho és, perquè els qui no tenim la ment intensament espanyolitzada diem “la bona del cas”, o simplement “la bona”, i no “lo bo del cas”.

1) Els raonaments, per a mi forçats, encaminats a demostrar, a través d’articles que més que articles són llençols, que la separació entre “lo”, article determinat masculí, i “lo”, neutre, són producte d’una evolució “natural i interna”. són invalidats, crec i esper, pel raonament que segueix:

A les Balears, ja el segle XIII, els articles salats es varen imposar en la llengua parlada. Avui dia dominen absolutament a totes les illes (amb l’excepció de la zona de Pollença). D’altra banda, el “lo neutre” també és general. Voleu dir com es podria explicar que tinguem, per una banda, l’article determinat “es”, i per una altra, “lo neutre”? Tant més que, darrere “amb”, apareix el salat “so” (“amb so capell”, “amb sos meus ulls”), corresponent al l’article masculí determinat “lo”, no salat, general de l’Edat Mitjana. Com defensar les opinions tan recargoladament exposades (amb la mateixa mena de ”raons”, mutatis mutandis”, que es podrien adduir per a demostrar que la Mare de Déu és Joana)? De fet, mai no he sentit (ni ha sentit ningú) que es digui “so bo i so dolent” ni “es bo i es dolent” (neutres): només diem “lo bo i lo dolent”, espanyolades crues. I, com tots sabeu, “sa casa” i “es carrer”.

És a dir que, per evolució “interna i espontània”, el nostre parlar ha arribat a “es colom”, masculí, i “lo divertit”, neutre. Doncs jo dic que puja aquí i veuràs Portopí.

Tots els raonaments en defensa del caràcter genuí (de “LO genuí”, si voleu, perquè en castellà és “LO genuino”) que he llegit són vuits i nous i cartes que no lliguen. Ho declar amb tot el degut respecte, però és que no m’agrada gens que em vulguin donar veixigues per llanternes.

Seria possible demanar, humilment, una micona de bona fe?

I que els parlants i “escrividors” de certes zones que es pensen esser “els reis del mambo del català” (i que això ho expressen amb una exquisida fonètica xava, bleda o nyega) deixin de contemplar-se el llombrígol i s’adonin que, a part llurs zones de naixença o residència, dins els Països Catalans n’hi ha moltes d’altres que ells ignoren amb una vanitat que, si no fos tràgica, seria ridícula.

2) Insistesc que hem de fer un esforç per alliberar-nos del pensament espanyolista,
He llegit un munt de raonaments segons els quals el català escrit necessita, com nosaltres l’aire, el punt d’interrogació inicial (¿), en raó de la seva estructura (que és la mateixa de l’occità, de l’italià i del portuguès) i tomba que gira. Doncs heu de saber que tinc uns quants d’amics al Voló, a quatre quilòmetres al nord de la Ratlla fatídica. Totes aquestes persones dominen molt bé el català, el llegeixen i l’escriuen.

Una vegada els vaig demanar si els era indispensable, en escriure en català, el punt d’interrogació inicial. Em respongueren que “gens ni mica” i que “els era una nosa”. Quatre quilòmetres cap al sud, aquest punt invertit, importat del castellà, que és l’única llengua (que jo sàpiga) que el té, és absolutament indispensable. Si no ens en servim, no entendrem res del que escrivim: quina angúnia! I altre tant pel que fa al punt d’exclamació inicial (¡).

És lògic, tot plegat?

Amics, esforcem-nos per fugir de la dictadura mental de l’espanyol que ens té el cervell i la raó envaïts i dominats i ens ofusca, al punt de raonar desraonadament i d’intentar demostrar el que és indemostrable.

Jo, humilment, aconsellaria als qui duen l’absència del “lo neutre català” com una càrrega feixuga que els no els deixa fer un alè, que aprenguessin un mínim de les llengües romàniques altres que l’espanyol i més acostades a les nostres, i que comparessin: així no se sentirien tan ofegats per la dictadura de la proscripció del nostre “lo neutre”.

Com que sóc pagès, jo els voldria recomanar que fessin una mica d’esforç per guaitar per damunt la tanca de la pleta espanyola i espanyolitzant en què estan tancats i que miressin allà deçà: veurien que el món de les llengües neollatines és molt més gran que aquesta mena de tancat en què es migren i discuteixen i s’ofeguen si no es poden atansar progressivament a l’espanyol.

I, per damunt tot, una mica de sentit de país. Vull dir que, en lloc d’obrir de bat a bat les portes de la nostra llengua a la importació castellana, deixessin un portelló obert a mots i formes d’altres zones catalanes. Ja sé que espanyolitzar l’idioma fa molt “guay”, però és que es tracta d’una qüestió de dignitat i respecte propi.

Si no es posa una mica d’ordre en la llengua, si cadascú vol, fort i no et mogues, imposar els seus criteris, caurem (ja hi som) dins un repapieig “patoisant” que degradarà, de cada vegada més, el nostre senyal identitari més evident. M’excús davant els mallorquins, perquè entre nosaltres “senyal” és sinònim de “colló”.

D’exemples, tants com en vulgueu: un company, evidentment no illenc, trobava que ja era hora de suprimir la el geminada. “Parla per tu”, tinc ganes de dir-li. O no saps que, en general, a Mallorca conservam molt bé aquesta el doble? O és que som, com es deia un temps, “arcaics i dialectals”, és a dir unes mòmies? Ara, per fer content aquell senyor, hauré d’aprendre de pronunciar “colegi”, “novela”, “alot”, “colocar” en lloc de (com fan tots els meus compatricis) “col·legi”, “novel·la”, “col·locar” i “al·lot”? Pots esperar d’assegut, companyó.

Perquè, i diguem les coses per llur nom, el que subjau (quin verb, batua Judes!) en totes aquestes temptatives d’abaixament i, pitjor encara, disgregació, del català és el sentiment d’inferioritat lingüística, que sol comportar tots els sentiments d’inferioritat.

No sé si ho sabeu, que un personatge que ara fa forrolla com a gurú de la llengua preconitza la disgregació del català en tres estàndards (“català”, que és el bo perquè és el seu, “valencià” i “balear”) que és justament el que el PP pretén.

Què hi ha, darrere tot això? En la suposició més favorable, un caos, un repapieig, un egocentrisme insuportable: “Jo, jo, jo vull, jo vull…”

A aquesta gent jo els diria, suposant que van de bona fe, que mirin com han acabat els principals propugnadors del “barco” de fa vint o trenta anys. Només una mostra: molt a prop del meu poble, un d’aquells personatges, que actualment viu a Mallorca, escriu en castellà, damunt diaris madrilenys, articles virulentament anticatalans.

Uix, quina ferum de podrimener, tot plegat! I el pitjor és que molta gent de bona fe hi caurà de folondres.