InfoMigjorn Cap de Setmana
 
Butlletí número 130 (divendres 08/03/2013) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
 
SUMARI
 
1) Eugeni S. Reig - facturar amb bitllet de gos
 
2) Eugeni S. Reig - fam de gos
 
3) Antoni Llull Martí - Diverses castes de rampa
 
4) Pau Vidal - Xampany
 
5)  Pere Ortís - Netegem i enriquim la llengua catalana (Alguns reflexius)
 
6) Articles d'Albert Pla Nualart
 
7) Pere Ortís - Alguns barbarismes (III)
 
8) Josep-Daniel Climent - Enric Valor. Estudi i compromís per la llengua
 
9) Lluís Barberà Guillem - Per una premsa lliure i del segle XXI
 
10) Ramon Sangles i Moles - Uns textos ben lligats
 
 
 
1)

 

Entrada de Lèxic valencià d'ahir i de hui d'Eugeni S. Reig

 

(Llibre inèdit)

facturar amb bitllet de gos

Despatxar de mala manera (a algú).

Varen sospitar que fea mangalotxes amb la comptabilitat de l’empresa, li varen buscar les quartates i el varen facturar amb bitllet de gos. Ara s’ha quedat sense faena, per deshonrat i per imbècil.

L’escriptor xativí Toni Cucarella empra aquesta expressió en la seua prosa literària. En la seua novel·la El lledoner de l’home mort podem llegir:

Facturant-me amb bitllet de gos, Bernat Bellver no feia més que declarar-me que en la vida d’aquell antic amic seu, i parent meu, hi havia hagut alguns afers obscurs que ell, per les raons que foren, pugnava, i pugnaria, per mantenir ocultes.

I en la novel·la Heretaràs la terra del mateix autor trobem:

En alguna ocasió, Cento Morell havia comentat que aquell dia que va trobar-se tot sol i abandonat a l’Havana, facturat amb bitllet de gos, se’l va passar sencer arrupit com un poll fredolí sota el porxi d’un d’aquells edificis colonials, mirant-se i remirant-se la terra del mocador, una terra que, en aquelles dramàtiques circumstàncies, insospitades a penes unes hores abans, es pensava ell que no tornaria a veure mai més.

I en la mateixa novel·la, una mica més avant, trobem el paràgraf següent en el qual l’autor usa repatriar amb bitllet de gos en lloc de facturar amb bitllet de gos: 

Val a dir que molt lluny no se’l van emportar, encara que Sixta Santaclara huaria desitjat que el repatriaren cap a Cuba amb bitllet de gos, però alguna resistència devia haver oposat Cento Morell, tot i el seu caràcter meninfot.

 

En valencià també es diu: despatxar de mala manera
La llengua estàndard sol emprar: despatxar (o engegar) de mala manera, treure amb una puntada de peu al cul
En castellà es diu: echar con cajas destempladas
 
NOTA: Els texts citats es troben en les novel·les de Toni Cucarella El lledoner de l’home mort (Bromera, Columna. Alzira, 1996, pàg. 72) i Heretaràs la terra (3 i 4. València, 2006, pàgs. 96 i 140).
 
2)

 

Entrada de Lèxic valencià d'ahir i de hui d'Eugeni S. Reig

(Llibre inèdit)

fam de gos

Gana de menjar molt forta, molt intensa, desmesurada.

Les tortugues estes, en hivern no mengen gens, però en estiu tenen una fam de gos que s’ho mengen tot amb tíria.

L’expressió fam de gos l’usa l’escriptor alcoià Jordi Valor i Serra en la seua prosa literària. En la narració Pasqua florida podem llegir:

Tots en un rogle, sentats a terra, volatilitzaren la menjuga amb una fam de gos. Ous bollits que es trencaven al front del veí descuidat, sobrassada i llonganissa de Tàrbena, formatget fresquet de Cocentaina, fins bonyítol i melva.

Conec l’expressió del parlar d’Alcoi.

 

En valencià també es diu: fam canina
La llengua estàndard sol emprar: fam canina
En castellà es diu: hambre canina
 
NOTA: El text citat es troba en la narració curta Pasqua florida dins del llibre Històries Casolanes. Narracions alcoianes (Editorial Lletres Valencianes. Alcoi, València, 1950, pàg. 42)
 
3)
 
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 294)
 
 
Diverses castes de rampa
 
Antoni Llull Martí
 
El mot rampa pot designar coses ben distintes en la nostra llengua, i en altres també. Començaré pel seu significat més antic, el de contracció muscular, comú al català i a l’occità (i al castellà), que probablement prové d’un antic mot germànic, documentat en fràncic amb la forma kramp, que donà lloc al francès, crampe ‘rampa’, però que en alguns llocs ha pres un sentit obscè, i sembla que del mateix mot provenen el gallec i asturià cambra o cambria i molt més alterat, el castellà calambre, i l’anglès cramp. El primitiu mot germànic sembla que significava ‘grapa’, ‘ganxo’, del que sortí el català rampí ‘rasclet ganxut’, i rampins ‘cercapous’. El mateix origen té el verb rampar ‘reptar, arrossegar-se’, molt poc usual en català però corrent en italià, amb la forma rampare. Pens que podria esser que si el mot germànic esmentat tenia el sentit de ‘ganxo’ podria referir-se en principi a reptar, enfilant-se per un pendent, amb l’ajuda de ganxos o de grapes clavades al terreny, i que d’aquí es passàs a designar un pla inclinat rampa. En heràldica es diu rampante a la figura d’un lleó o altre animal que sembla que està en actitud d’enfilar-se.
 
Enrampar-se amb el seu sentit més antic, era ‘agafar rampa’, és a dir, tenir una contracció muscular dolorosa per una mala circulació de la sang, i modernament es diu de la sensació, dolorosa si és intensa, produïda pel contacte amb un corrent elèctric. D’un objecte carregat d’electricitat a la seva superfície, part de la qual passa a aquell qui la toca, es diu que enrampa. D’aquest ús del mot no en tenc constància en altres llengües.
 
En algunes llengües és fa un ús molt particular del mot rampa, donant aquest nom a la part de davant (la més acostada al pati de butaques) de l’escenari d’un teatre, el prosceni, en italià i en portuguès, i una mica variada, rampe, en francès i en alemany, i ramp en anglès. En italià, rampa també pot esser el tram d’una escala entre dos replans, i la pota d’un animal proveïda d’ungles
corbes, com la d’un moix o un tigre, és a dir, arpa. En anglès, a més del sentit general de rampa, també es diu ramp a l’escala mòbil que posen al costat dels avions per pujar-hi i baixar-hi els tripulants i passatgers.
 

4)
 
Publicat en el llibre EN PERILL D'EXTINCIÓ (100 paraules catalanes per salvar) de Pau Vidal (Editorial Empúries, Barcelona, 2005, pàg. 165)
 
 
 
Xampany
 
Pau Vidal
 
 

L’atzar alfabètic ha volgut que aquest terme aparegués al final de tot quan hauria estat més just col·locar-lo al davant, ja que es tracta d’un exemplar gairebé únic al món: un terme que no desapareix de la llengua viva per desús sinó perquè el fan fora. Què ha fet el pobre xampany perquè li traguessin targeta vermella? Doncs ni més ni menys que trair la pàtria, i a sobre per diners, tu! Si vosaltres no pertanyeu administrativament al Penedès és probable que la vostra relació amb el món del vi escumós sigui la mateixa que la meva, és a dir, de consumidors ocasionals i gràcies. Per tant, no hi deveu entendre ni un borrall de competència aranzelària, mètodes de producció i denominacions d’origen, entre altres coses perquè no hi guanyeu ni cinc. Així doncs, és possible que recordeu amb tant d’estupor com jo el dia que l’amo gros, ara deu fer una quinzena d’anys, va sortir al balcó de palau i va dir, en el millor estil-enganyifa marca de la casa: “Catalans, d’això que fins ahir en dèiem així ara en direm aixà, si no no serem bons catalans”. I el poble català, com un sol home, des d’aquell dia va passar a designar continent i contingut amb la mateixa paraula (això sí, els de Sant Sadurní, on pronunciar el mot maleït està penat pràcticament amb l’ostracisme social, quan passen per davant d’aquell enorme mosaic de rajola que diu Xampanys Noya han de mirar cap a l’altra banda).

         Però mentre hi ha vida hi ha esperança. O mentre hi ha Scrabble, si més no. Perquè els practicants d’aquest joc continuaran preferint els 27 punts que dóna XAMPANY, més la reditícia combinatòria de dues lletres tan valuoses com la X i la NY, abans que la gasiveria de la C, la V i dues lletres més.

 

«La festa havia resultat encisadora, magnífica. Successor del secall inquisitorial, mort d’un atac de cor a les acaballes d’un dejuni mentre es flagel·lava amb les deixuplines, el nou rector (de l’escola del canonge de Lleida), que havia reprès les visites al Saló de les Verges Màrtirs a l’hora de berenar, es revestí amb capa pluvial i, voltat d’escolans, baixà al moll a beneir el llaüt. A continuació, ella, amb l’ajuda del pare, havia estavellat una ampolla de xampany contra la proa del vaixell on el nom ressaltava a banda i banda amb lletres vermelles sobre un triangle blanc. Després d’un discurs torrencial del senyor Jaume, convidats i família embarcaren davant l’expectació dels vilatans congregats al moll per presenciar la festa» (Jesús Moncada, Camí de sirga, 1988).

 

«A les postres, el director es va destapar: efectivament no li volia demanar cap col·laboració poètica. El que volia era una col·laboració periodística. Havia pensat (i creia que força encertadament) que seria interessantíssim que acceptés d’escriure articles pel diari. Borrell –agafat de sorpresa precisament en el moment que el director encarregava una ampolla de xampany per celebrar-ho– no va saber què respondre-hi. No havia escrit mai altra cosa que poesia» (Quim Monzó, L’illa de Maians, 1985).

 

5) 
Netegem i enriquim la llengua catalana

 
Alguns reflexius
 
Pere Ortís
 

      Molts porten del castellà al català una colla de reflexius que no es pertany de fer-los en aquesta llengua. Són calcs directes, efecte, com diem, de pensar sempre en castellà el català que hom parla. Vegem-ne els casos més freqüents:

     'El senyor Tal s'ha vingut al nostre programa', “...se ha venido a...", per El senyor Tal ha vingut al nostre programa.

     'El cotxe s'ha sortit de la carretera', "...se ha salido de...", per El cotxe ha sortit de la carretera.

     'M'he trobat una cartera', "Me hallé un billetero", per He trobat una cartera.

     'Caure's', "Caerse", per Caure. 'El nen s'ha caigut', "El niño se ha caído", per El nen ha caigut. 'No té on caure's mort', per No té on caure mort. 

     'Calla't', "Cállate", per Calla. 'No et callis', "No te calles", per No t'estiguis callat, o Parla, o Protesta!

     'Tinc maldecap, però ja se'm passarà', per Tinc maldecap, però ja em passarà.

     'Llegir-se’, per llegir. ‘El pare ja s'ha llegit el diari', "Papá ya se leyó el periódico", per El pare ja ha llegit el diari. He llegit tota la novel·lística de Simago.

     'Ja no podrà pujar-se a la bicicleta', "Ya no podrá subir-se a la bicicleta", per Ja no podrà anar més en bicicleta.

     'Riure's com un ximple', "Reírse como un tonto", per Riure com un ximple.

     'S'ha sortit del terreny de joc', "Se ha salido del terreno de juego", per Ha sortit del terreny de joc.

     'Es fa el boig per escapar del judici', per Fa el boig per escapar-se del judici.

     'Amb això s'ha crescut", "Con esto se ha crecido", per Amb això s'ha envalentit. S'ha engallit.

     'Ara se li caurà el pèl'(!!!), "Ahora se le caerá el  pelo", per Ara li cauran els cabells.

     En canvi, altres vegades el verb no el fem reflexiu, perquè el castellà no li'n fa, quan el català sí que li'n fa: 'Joan escapa', "Juan        escapa", per En Joan s'escapa. Tots els presos s’han escapat de la presó. Escapar-se del càstig. S’escapà per la sèquia.

També és reflexiu, en català, el verb esperar-se, i molts no li’n fan.  ─Au, anem. ─Espera’t, que no estic llest.‘Espera aquí assegut’, per Espera’t aquí assegut.  ‘Espera’, que t’ho diré’, per Espera’t, que t’ho diré.

Ara: Esperar una solució del cel. Esperar que plogui. Cal saber distingir-ho.

    

   I fixeu-vos en aquest reflexiu com cal: El cercava pertot arreu i me'l trobo allí dret.

 

6)
 
Articles d'Albert Pla Nualart
 
(del 18 al 22 de febrer del 2013)

 
----------------

Publicat en el diari ARA dimecres 20 de febrer del 2013

UN TAST DE CATALÀ

De figues, 'fingers' i dats pel sac

Albert Pla Nualart

Tot i que el seu origen es perd en la nit dels temps, l'entradaen escena més famosa del gestamb què Bárcenas ens va obsequiarl'altre dia data del 423 aC: surt a Els núvols, la comèdia en què Aristòfanes ridiculitza l'intent socràtic de relativitzar els mites religiosos.

Els romans en van fer un ampli ús i en deien digitus infamus o digitus impudicus. I ningú discuteix que estendre el dit del mig tot replegant els altres és un signe fàl·lic que ve a dir "Fote't!" i té la virtut d'excitar-nos com a primats.

Fa poc s'ha popularitzat en castellà dir-ne hacer la peineta , i els companys de La Vanguardia , que duia en portada la foto de l'extresorer, veient-se forçats a dir-ho en català, van optar per fer la figa.

Fer la figa (en castellà hacer la higa) és un altre gest d'escarni, però més suau: es fa amb el puny clos i la punta del dit gros sortint entre l'índex i el del mig, i sembla que pretén assenyalar la gent menyspreable sense que es noti, com per conjurar un malefici.

Com que és un gest passat de moda, lingüistes com Magí Camps i Pol Capdet proposen dir-ne així del de Bárcenas. Però el sempre amatent Enric Gomà creu que és confús, vol que siguem menys figa-flors i defensa dir-ne fer un datpelsac .

Que s'ho inventa? Tot s'ho inventa algú. Diuen que la peineta va néixer d'una confusió de Luis Aragonés amb l'expressió hacer la peseta , perquè sembla que el revers d'una antiga pesseta feia pensar en aquest gest.

En tot cas, no és fer una botifarra (en castellà corte de mangas ) i aniria bé poder-ne dir d'alguna manera. En anglès se'n diu to flip the bird o to give the finger , i en francès, faire un doigt d'honneur . S'accepten més propostes.

 

7)
Alguns barbarismes (III)
 
 
Pere Ortís
 
     Amb aquest apartat tractem d’arrodonir el compte de barbarismes més freqüents que diem i que més enlletgeixen la llengua. I que cal que corregim si de va debò l’estimem, de cara al seu endreç, a la seva normalització i utilitzant la riquesa de la qual la privem, amb prou irresponsabilitat.
     La conjunció causal com sense el seu acompanyant que. ‘Com no m’has invitat, no he vingut’, “Como no me has invitado...”, per Com que no m’has invitat, no he vingut. ‘Com no fa sol, no jugarem’, per Com que no fa sol, no jugarem.
    La conjunció ’com’ emprada com a condicional per comptes del si. ‘Com no em donis el barret, et pego!, “¡Como no me dés el sombrero, te pego!”, per Si no em dónes el barret, et pego!
     La perífrasi ‘com no?’, interrogant o afirmativa, servil de “¿cómo no?”.  ─Així, no hi aniràs, al futbol? ─’Com no!’, per És clar que hi aniré! O: Ja ho crec, si hi aniré!
També en el cas: ‘Vindrà el Pere, vindrà el Joan i, com no?, vindrà el Jordi’, per ...i també vindrà el Jordi. O: ...i vindrà el Jordi, només caldria!, etc.
    L’absència de la preposició de, allà on ha d’anar, motiva  molta sintaxi a la castellana. (En un anunci): Locutor: ─’Llet Nostra, només n’hi ha una’. Brivall interlocutor, que en sap més: ─De Llet Nostra, només n’hi ha una.  (La pena és que aquests errors, en anuncis, es repeteixen i repeteixen, en els nostres mitjans, i ningú no hi posa remei).
     Molts diuen: ‘... bonic, no és’, “bonito no es”, per ...de bonic, no n’és.
     També diuen: ‘Venir, no vindrà’, “venir, no vendrá”, per De venir, no vindrà, però...
     Igualment diuen: (Parlant de pomes): ‘Dóna’m una groga i una vermella’, “Dame una amarilla y un roja”, per Dóna-me’n una de groga i una de vermella.
     Un altre error molt freqüent és suprimir el partitiu de  quan ha d’especificar un adjectiu: ‘Li han donat dues oportunitats i n’hi donaran una tercera. Hauria de ser: ...i n’hi donaran una de tercera; tercera és adjectiu numeral, però adjectiu. Bé que el català no ho diu així. Cal dir: ....i n’hi donaran una altra. Com que abans en mencione’m dues, d’ocasions, ja és prou clar que la pròxima serà la tercera. Si tant convé tenir-ho més clar, es fa així: ...i n’hi donaran una altra, la tercera. Que és molt elegant.
  A un restaurant: ‘I café, que vol?’, per I de cafè, que en voldreu?
      No és correcte, en català, ‘per la nit, pel matí, per la tarda’. Cal dir: a la nit, al matí, a la tarda. L’acte tindrà lloc a la tarda. Demà, al matí, ens banyarem. A la nit tot és fosc.
  A granel’ és barbarisme. Cal dir: a doll, pels líquids, a dojo, pels grans. Venda de cereals a dojo. Venem tota mena de vins a doll. A l’engròs. Al detall.
     El català no usa l’infinitiu per a negar: ‘No tocar’, en una exposició, ‘No trepitjar la gespa’ ─com ho fa el castellà. El català no deixa infinitius, o verbs, així sols, penjats. Cal dir: No toqueu res. Tenint present que toqueu  té el doble tall de referir-se a vós i a vosaltres. Bé que, donant via a l’elegància que te l’expressió en català, és força millor dir: No toqueu res, si us plau.  És una expressió castissa i reposada. No trepitgeu la gespa, si us plau.
     Semblant és el cas: ─Que vas a l’excursió, demà? ─No, ‘no em deixen’, “no, no me dejan”. És servil. Cal dir: No, a casa no ho volen. O també: A casa no m’hi deixen anar. ‘Vol pegar-li, però ell no es deixa’, per ... però ell no es deixa pegar.
     Cal parar molt de compte amb l’ús que fem dels verbs normals i dels reflexius, que hi ha molta tendència a emprar-los a la castellana. ‘S’ha caigut’, “Se ha caído”, per Ha caigut. ‘Puja’t al cotxe, que t’ho diré’, “súbete al...”, per Puja al cotxe, que...  ‘Espera, no te’n vagis’, “espera, no te vayas”, per Espera’t, no te’n vagis. Cal veure els casos que en català aquest verb és reflexiu: esperar-se, que és en la majoria dels casos. Ell espera, que espera, és a dir, que es fa un tip d’esperar-se . ‘Qui s’espera, es desespera.
     També és de si reflexiu el ver escapar-se, que en castellà no ho és: “escapar”. Ell sol s’escapà de la matança. Escapar-se de la presó. Escapar-se’n per pèls.
     Posar pals a les rodes’. Que en tot cas hauria de ser: ‘Posar bastons a les rodes’. Però és un lleig servilisme. Cal dir: Posar entrebancs. Tot anava sobre rodes, i tu a posar-hi entrebancs! És bo mirar si s’hi pot clavar: Ser un esguerracries, com a alternativa.
     ‘Tirar la tovallola’, “tirar la toalla”. És pres del boxador que es rendeix; en tot cas hauria de ser: Llençar la tovallola. En català tenim el bellíssim: Tirar el barret al foc. N’hi ha per tirar el barret al foc, món podrit!
     Un nen diu a sa mare, a la televisió: ‘Mare, puc anar a jugar?’ “¿Madre, puedo ir a jugar?” En català sempre ho hem precedit d’un que: Mare, que puc anar a jugar?
    Ho aprofito per dissentir de dos leit motifs que han estat adoptats en dos programes de Catalunya Ràdio: “Aparteu les criatures” i “On vols anar a parar”. Bé, dissentir, vull dir que al primer, quan jo era nen, hi afegíem: Aparteu les criatures que el cavall és de cartró! S’aplicava a casos de desplegaments parençosos i de molt poca substància; tenia el seu punt de burla, i el podia tenir de sarcasme.
     L’altre frase, molt comuna, la dèiem així: On vas parar!, (sense vols). Escarnia, o refusava, una exageració, un càlcul beneit: ─En aquesta sala caben deu mil persones. ─I ca! On vas a parar!

 

8)
 
Publicat en el blog L'interés per la llengua dels valencians
http://interesperlallenguadelsvalencians.blogspot.com.es/2013/02/enric-valor-estudi-i-compromis-per-la.html#!/2013/02/enric-valor-estudi-i-compromis-per-la.html
 
 
Josep Daniel Climent
 
 
9)
Per una premsa lliure i del segle XXI
 

Hui, 14 de febrer del 2013, després de llegir una miqueta les planes del diari Ara, he trobat resposta a una pregunta personal i, sobretot, una oportunitat per a escriure, sense pèls en la llengua i amb les mans lliures i netes el que considere que pot beneficiar més la cultura de les zones en què parlem la llengua que ara escric.

 

Una premsa lliure i del segle XXI és necessària i, de fet, ja existix. Hi han persones que, més enllà de la forma majoritària d’exposar les notícies (en paper o en altres mitjans de comunicació), actuen amb la llibertat de fer i de dir el que pensen i volen i, a més, ho fan de manera pacífica i amb un llenguatge enriquidor i pacífic, lliure de mots i d’acusacions als altres. Sí, sí i sí. Comencaré:

 

Sí hi han polítics honrats, sí hi han lectors amb esperit pacífic i creatiu, sí hi han persones amb força econòmica i amb esperit de canvi social des d’una vida senzilla que els permet viure amb alguns capritxos i tot (cadascú tria els que vol), sí hi han persones de principis i amb les mans netes, sí hi han persones que donen el que tenen (temps lliure, coneixements, diners a grups amb una política neta i per les persones), sí hi han persones que fan donacions i actuen amb el seu mecenatge, sí hi han persones que utilitzen els mots que ens recorden la llibertat i els estats de pau d’una societat (democràcia, llibertat, solidaritat, moments de pau, concòrdia, amistat, entesa, etc.), sí hi han persones partidàries del repartiment de la riquesa (que tant abunda, malgrat el que ens volen fer tragar, com si foren rodes de molí) i d’una política social, sí hi han persones alliberades del victimisme, l’actitud d’escassesa i la secor en el tracte (obertes, per tant, a la creativitat, a l’abundància, a fluir en la vida, a la fertilitat que alterna amb el descans), sí hi han persones que practiquen el ser, el participar i l’acte d’estar amb els altres i crear ambients on fa goig estar i que afavorixen un bon son (contemplar el que s’ha fet o la natura, el deixar passar les hores, l’observació per a l’aprenentatge o per a assaborir la bellesa i més coses), sí hi han persones que promouen i fan ús d’un llenguatge pacífic i pacificador, moderat i que actuen en coherència amb el pacifisme ben entés, en què les dos parts guanyen perquè guanyen, no com feu l’IEC en 1913 (“ni vencedors ni vençuts”), sí hi han persones, i ací acabe, amb fidelitat a... elles, és a dir, que porten uns principis morals com a eix de la seua vida... Qui dóna sense esperar, rep sense demanar. Donar positivitat és el pas que permet rebre’n.

 

Són eixes les persones que actuen amb llibertat amb la premsa habitual ja que van per lliure (mentalment, emocionalment, espiritualment) i tenen un esperit social, solidari i pacífic que si molts veem i vivim..., ja no tornem a ser el mateix que érem. I és que estes persones no passen fam... emocional, sinó que són interdepenents: respecten als altres, la seua singularitat, es fan respectar i es respecten.

 

¿Podem, per tant, crear una premsa nova i lliure, que treballe per la cultura i la singularitat? Sí, i de fet, ja existix. No cal una independència política per a assolir-la, sinó fer el que ens fa sentir-nos a gust en la nostra pell.

 

Personalment, estic ben tranquil després d’escriure estes línies, sobretot, perquè sent que sóc jo qui faig la meua vida, que participe en societat i que, a més, hi han més persones amb un esperit molt paregut, amb els principis com a centre de la seua vida i que, per tant, mentres es mostren fidels a elles, també fan costat al veí que els respecta les vint-i-quatre hores, com aquell qui diu. Podran ser creients, per exemple, o no, i això no els impedirà tractar sobre eixos temes i acceptar que som diferents i que la pluralitat és positiva, o que amb els que no són com nosaltres, també aprenem. I si, a més, ens respectem, millor encara. Guanyem més: les dos bandes, guanyadores.

 

Podrà agradar este escrit o no, podrà publicar-lo o no, podrà ser u més en la llista InfoMigjorn o no, etc. Ara bé, estic amb la consciència tranquil·la i amb sensació de possibilitat, d’optimisme i de pacifisme, ja que la Humanitat avança més en temps de visió positiva i pacífica, com també quan ha mamprés el seu lideratge i ha deixat arrere el que ja no li servix, com amb el nostre aparell digestiu.

 

De la curiositat (present) i de l’experiència (passat) s’aprén per a ser lliure, honest i pacífic, no sols ara, hui, sinó també de cara a demà (el futur immediat que, a poc a poc, fa el que demà serà present). I no estem sols, sinó amb més persones. Per tant, podem aconseguir el que volem. I açò no és teoria, ho escric després de practicar-ho i, així, d’experimentar-ho.

 

Així ho veig ara.

 

Que passeu un bon dia,

 

 

Lluís Barberà i Guillem

 

 

 

10)

 

Publicat en el llibre COMUNICAR-SE, TOT UN ART de Ramon Sangles (2a edició, Edicions SPD, Barcelona, 2010, pàg. 119)
 
Uns textos ben lligats
 
Ramon Sangles i Moles
 
A l’hora d’escriure va bé de tenir una bona riquesa de vocabulari. Això és molt important i, per tant, hauríem d’estar atents a anar aprenent sempre noves paraules i saber què volen dir concretament; per això sempre hauríem de prendre nota de noves paraules que sentim i tenir a l’abast un bon diccionari. Ja ho hem dit.
 
Després sabem que amb les paraules construïm frases, i amb les frases, paràgrafs. És tot un procés d’enginyeria lingüística: les paraules les anem lligant les unes amb les altres com també les frases.
La gràcia i la riquesa del llenguatge estan a saber jugar amb els lligaments, a saber usar bé les conjuncions, les quals, en l’acoblament, demanen l’ús dels pronoms (personals, indefinits, relatius...) i l’ús de sinònims i de frases fetes.
 
La concatenació d’unes idees amb unes altres ha de ser harmònica i coherent. Es tracta d’arribar a una modèlica construcció, on l’edifici presenti diferents vistes i còmodes estances i on tot sigui col·locat en el seu just lloc i tingui la seva funció.
 
Una frase pot ser gramaticalment ben construïda, però si li manca aquell què de fluïdesa i de bellesa perquè no s’han sabut lligar bé els conceptes, ens trobem davant un enunciat inacceptable. Per exemple, la frase següent:
 
El menjar és un bé de Déu. La gent sovint malbarata el menjar. A molta gent li manca el menjar i hauríem de ser conscients que el menjar s’ha de racionalitzar. Si en els països rics no hi hagués tant consum de menjar, no faria falta als països pobres ni als nostres futurs fills.
 
hauria de ser resolta així:
 
El menjar, que és un bé de Déu, sovint és malbaratat. Si fóssim conscients de racionalitzar-lo, no mancaria a tanta gent.
 
No ens penséssim pas de ser capaços de construir bones frases sense entrenament. Com ja hem anat dient, cal sovint tornar a construir, cal consultar el diccionari i gramàtiques, i, per anar bé, llegir el text en veu alta per si hi ha sons desagradables o res que no s’entengui a la primera.
 
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net
 
Si voleu donar-vos de baixa d'aquest butlletí, comuniqueu-ho enviat un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net