257. Contra el que es diu
massa sovint, el català no l'hem de només “defensar”. L'hem de conrear, l'hem
d'expandir, l'hem d'esponjar internament perquè hi càpiguen totes les variants i
l'hem de portar més enllà de les seves fronteres internes i externes,
amablement, amigablement. Ho hem de fer per dos motius diferents: per amor (o dignitat, com vulgueu) i per
principi. Per un principi universal de manteniment de les identitats i, per
tant, de la diversitat -contra l'homogeneïtat, contra l'avorriment, contra el
simplisme, contra la comoditat i, per tant, contra una suposada economia-. Es
pot aconseguir? Es pot.
Pasqual Maragall
President de
El valencians tenim
locucions formades amb el verb donar totalment genuïnes com ara: donar a
beure, donar a conéixer, donar a menjar, donar a tastar, donar ajuda, donar
consell, donar corda, donar exemple, donar faena, donar fi, donar idees, donar
l'absolució, donar l'enhorabona, donar la benvinguda, donar la comunió, donar la
mà, donar la raó, donar les gràcies, donar ocasió, donar pas, donar permís,
donar què dir, donar quefer, donar raó, donar remei, donar una lliçó o donar una
sorpresa. Per desgràcia, actualment, per influència del castellà, acostumem a
formar amb el verb donar locucions que en valencià s'han fet sempre amb
altres verbs. En pose alguns exemples. A l'esquerra pose la locució formada, per
influència del castellà, amb donar, i a la dreta la forma tradicional
valenciana que hem d'intentar conservar i potenciar.
Donar el sol / pegar el sol
Donar ganes de plorar / fer ganes de plorar
Donar goig / fer goig
Donar igual / ser igual, tindre igual
Donar l'esquena / girar l'esquena
Donar la volta (a alguna cosa) / capgirar, posar de
cap per avall
Donar la volta al món / fer la volta al món, pegar la volta al
món
Donar llàstima / fer llàstima
Donar mitja volta / pegar mitja volta
Donar palmes / fer palmes
Donar por / fer por
Donar un abraç (o una abraçada) / fer un abraç (o una abraçada), pegar
un abraç (o una abraçada)
Donar un bes (o una besada) / pegar un bes (o una
besada)
Donar un bot / pegar un bot
Donar un xiulit / fer un xiulit, xiular
Donar una galtada / pegar una galtada
Donar una volta (o un passeig, o una passejada) / fer una volta (o un
passeig, o una passejada), pegar una volta (o un passeig, o una
passejada)
Donar voltes / pegar voltes (recordeu la coneguda expressió "pegar-li voltes al nano")
Donar-se pressa / afanyar-se
Donar-se un bany / banyar-se, prendre el bany
Algunes expressions,
com ara donar una conferència, donar una festa, donar un
ball, donar un dinar, donar un recital o donar classe,
es poden admetre amb donar però és més genuí i més adequat construir-les
amb fer.
La locució donar la
llanda amb el significat de 'importunar algú a algú altre de manera insistent i reiterativa' és un
calc del castellà dar la lata però està molt arrelada en els parlars
valencians. Considere que es pot admetre, però fóra millor usar incomodar, molestar, fer la guitza,
fer la pruna o fer la punyeta. Repertori tradicional, en
tenim.
A més de fer llàstima també podem dir fer pena, però de cap manera –amb eixe significat– donar pena. La darrera expressió existeix en valencià i s'ha usat molt i encara s'empra, però té un significat completament diferent. Donar pena significa 'impedir o dificultar de fer una cosa determinada' i equival a 'molestar', 'fer nosa'.
4)
Relacionat amb allò que hem dit podem recordar alguns clàssics de les llengües en contacte, com ara “Bilingüismo y biculturalismo”, editat per l'ICE de la Universitat de Barcelona, o “Educación multicultural y multilingüe” de Torsten Husén-Susan Opper, obres que ens fan pensar que en els plantejaments teòrics i pràctics de molta gent, incloent estudiosos de la temàtica, la qüestió lingüística es relaciona biunívocament amb la societat a què una llengua representa, el que suposa dir que la problemàtica de les llengües en contacte no és sols això, sinó molt més.
Tradicionalment es pensava que el que interessava era un monolingüisme social i escolar. Una llengua forta, sense importar res més. L'exemple més clar està constituït pels decrets de Nova Planta emesos per Felip V, sí, aquell que seguix romanent cap per avall per decisió dels “socarrats xativins”. Però hi ha molts més exemples, i, fins i tot d'èpoques més recents. Recordem el cas de Hitler, Franco... Això pot fer-nos pensar que els règims totalitaris són imperialistes i imposen tot allò que de manera dictatorial creuen convenient (recordem: “por justo derecho de conquista”. Al remat tindrà molta raó la cançó que el seu dia enregistrà Al Tall (”quan el mal ve d'Almansa a tots alcança”).
Després d'això es posà de moda el bilingüisme. La veritat és que un equilingüisme entre dos llengües en contacte sols existix en la teoria. La pràctica ens demostra que eixa situació no es dóna mai. Sempre, i ho dic amb tristor i constatant la pròpia realitat dels valencians i de les valencianes, com déiem, sempre hi ha una llengua dominant i una altra dominada. Els processos de submissió lingüística, que no són ni més ni menys que processos de submissió personal, social, política, de costums, de vida diària... de tot, són els que hi apareixen en estos casos. Caldrà avançar molt, amb l'ajut no únicament de l'escola, perquè eixa situació canvie.
Tot i això ens trobem immersos en el món de la globalització amb totes les conseqüències que se'n deriven d'això, i que influïxen en el tema monetari i fiscal, reorganització política (Carta Magna), participació sociopolítica i ¡com no!, nova consideració d'allò que afecta als usuaris de les llengües (Marc europeu de les llengües). El llatí del nostre temps, això és, l'anglés, s'imposa pas a pas. Caldrà adoptar una postura que tinga present els postulats científics i, òbviament, el respecte a la realitat de cadascú. El marc legislatiu general que suposa la definició d'un full de ruta per a l'aplicació del multilingüisme no és mala cosa. El que no seria tan benigne és que això es fera sense contemplar la llengua materna de les persones d'un determinat territori, d'un país, vaja. Qui tinga la temptació de no comptar amb realitats històriques, i presents encara, pot arribar a ocasionar un autèntic genocidi cultural. I si no és així ¿què són les confusions que certa gent té a l'hora de confondre castellanitzar i espanyolitzar? Recorden el sr. Wert. Caldrà tornar sobre eixa qüestió pas a pas.
(*) Josep Lluís Doménech i Zornoza és Doctor en Psicologia. Professor de valencià. Membre de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua.
Aquest cap de setmana se celebra arreu del territori la festa de carnestoltes, que estrictament comprèn els tres dies que precedeixen immediatament al dimecres de cendra, quan comença la quaresma. Com que cada any se celebra en dies diferents, en funció del calendari lunar, hi ha diversos refranys que al·ludeixen a aquesta mobilitat: “carnestoltes dóna voltes”; “de Nadal a carnestoltes, set setmanes desimboltes”; o “carnestoltes i dijous sant sense lluna mai no es veuran”.
La paraula carnestoltes, a banda de fer referència a la festivitat en què tot s'hi val, també es fa servir per anomenar el ninot de palla vestit amb roba que hom penjava per finestres, balcons i places públiques durant el carnestoltes i que era cremat el darrer dia. A més, ser un carnestoltes és ser un baliga-balaga, un poca-solta, i anar fet un carnestoltes vol dir anar vestit d'una manera ridícula,amb mal gust.
Carnestoltes és la manera més habitual d'anomenar aquesta festivitat als Països Catalans, tot i que també se'n pot dir carnaval. L'origen de totes dues paraules és similar. Carnestoltes prové del llatí carnes tollitas, “carns llevades”, pel fet de celebrar-se al començament del dejuni i l'abstinència quaresmals. En llengua castellana existeix una forma similar, carnestolendas, sinònima de carnaval, però que ha quedat arraconada amb el temps. El mot carnaval és la forma més estesa entre les altres llengües: carnaval, en castellà, francès i portuguès; carnival, en anglès, o Karneval, en alemany. Prové de la llengua italiana carnevale, procedent de l'antic carnelevare, i està compost de carne i levare, “llevar, treure”.
També existeix una tercera manera d'anomenar la festa de les disfresses en català: els darrers dies, una forma encara viva en el parlar de Mallorca i Menorca.
Més refranys
Altres dites que fan referència a la festa del carnestoltes són “de tard o de primer, carnestoltes pel febrer”; “amor de carnaval, és el que més val”; “a carnestoltes totes les bèsties van soltes”; “per carnaval tothom és igual”; “el qui és carcamal, tot l'any fa carnaval”; “carnaval amb la dona, Pasqua amb el capellà”, i “de tard o de primer, carnestoltes pel febrer”.
No sé si recordeu que fa unes setmanes vaig publicar una columna que tenia per títol “Palomino”, en la qual deia, sense cap pretensió diguem-ne “academicista” que no és una paraula catalana. Bé doncs des d'aleshores ençà molta gent m'ha preguntat “i quina és la paraula catalana per a definir “taca en la roba interior”. Ai! Mare meua en quin jardí m'he ficat! O hauria de dir en quin merder?
Per favor no expliqueu als meus pares que em dedique a parlar d'aquestes coses, que sovint em boneguen perquè diuen que ells m'han donat una educació molt fina i jo tinc la llengua (i la ment) molt bruta. Ah! I tampoc ho expliqueu al meu mestre Joan Ponsoda, que ell em va ensenyar a manejar els diccionaris i les paraules i no voldria que descobrira que faig servir el que em va ensenyar amb tan escatològica finalitat.
Per cert, sabeu que ara el professor Ponsoda rebrà el premi d'Escola Valenciana a tota una vida dedicada a l'ensenyament en valencià? Aprofite per felicitar-lo ben de cor des de la meua particular teranyina columnística i demanar-li que es console, que segur que no tots els seus deixebles són com jo.
Com ell em va ensenyar, en primer lloc vaig buscar la paraula al DIEC i al DCVB i després vaig fer servir altres mitjans que ni tan sols existien quan jo assistia a les seues classes, i no vaig saber trobar la solució; però com que ja us dic que no pretenia fer un article lingüístic, ho vaig deixar córrer. Tanmateix, a partir de la curiositat que m'heu traslladat alguns, he demanat opinió a experts que entenen de llengua molt més que jo (ja sabeu que tinc formació filològica però que des de fa molts anys la meua professió és una altra).
Alguns m'han dit que no s'havien plantejat la qüestió perquè no havien sentit la necessitat d'usar el terme. No pot ser! És que els catalans no ens fem “palominos”? Els catalans pot ser no, perquè igual són una mica més fins que nosaltres, però entre vosaltres i jo, què seria dels valencians sense “El tractat del pet” de Francesc Mulet!
Se m'ocorre demanar consell al meu company de comarca i d'interessos columnístics, Eugeni S. Reig, per qui sent un grandíssim respecte i una profunda admiració (sobretot perquè no es talla a l'hora de pegar-me clatellades crec que nosaltres en diem “calbots” quan faig alguna cagada lingüística com la de cardar en valencià...). Ell em remet a un dels seus magnífics articles: “El lèxic de les festes d'Alcoi”, en el qual, encara que de passada, fa referència al terme que ens ocupa i explica que la paraula “palomino” és molt viva en el parlar de la nostra comarca, l'Alcoià (jo sóc d'Ibi), però que, en tot cas, és castellana. Llavors demane parer a un altre expert, el doctor Artur Quintana, qui m'atén ben amablement i amb molta paciència i em comenta que en alguns llocs de Girona es diu “llepet”, que sí que és un terme que recull el Coromines en el sentit de què parlem (em comenta més coses i em regala una bona lliçó, que he d'agrair-li, molt i molt, però que no puc comentar ara i ací). No sé a vosaltres, però he de dir-vos que, a mi, el mot “llepet” em resulta tremendament tendre. Em pregunte per què em desperta tendresa i se m'ocorre buscar-lo en el DIEC, on està definit com “taqueta produïda pel contacte d'una cosa que deixa”. Ja sé d'on em ve la tendresa! A casa usem una paraula semblant, però no en el concepte de “palomino”, sinó en un sentit molt aproximat al de la definició del DIEC. Usem la paraula “llepadeta”( no sé si deu venir de “llepet”...). La fem servir en relació amb les salses o els aliments que s'escampen sobre el pa: “posa'm una llepadeta d'allioli”.
En fi! Ja us dic: entre “palominos”, pets, llepets i llepadetes es veu que m'he ficat en un bon merder. Per favor, savis de les lletres, tireu-me una mà: no vull passar a la història com l'única que reivindica que els nostres diccionaris de referència incloguen un terme equivalent al “palomino”!
Vicent Pitarch, Al Tall i Joan Ponsoda ha estat guardonats pel seu compromís amb la llengua
Escola Valenciana va lliurar ahir (dissabte 23 de febrer del 2013) al vespre els seus guardons, dissenyats per Andreu Alfaro, amb què reconeix cada any la tasca d'entitats o personalitats. El grup Al Tall va rebre el premi a l'ús social del valencià; el sociolingüista i filòleg Vicent Pitarch, el premi extraordinari, i el professor Joan Ponsoda, el guardà a la trajectòria individual 'per obrir camí en l'ensenyament en valencià'.
L'Auditori de la Diputació d'Alacant va acollir la X Nit d'Escola Valenciana, on s'hi van presentar les Trobades 2013, els projectes anuals i els guardons de l'entitat, i que va esdevenir un homenatge a Vicent Andrés Estellés, a qui es dediquen les festes per la llengua que començaran a l'abril amb el lema 'La veu del teu poble'. Una 'Nit Estellés' on també hi va ser present la música: Pau Alabajos va oferir un tast del seu nou espectacle d'homenatge al poeta, 'Mural del País Valencià'; Bertomeu va interpretar algunes cançons del seu àlbum '7 d'Estellés', i Miquel Gil va cantar poemes com el de 'La rosa de paper'.
'El millor homenatge que Escola Valenciana li pot fer al poeta són les Trobades, les festes per la llengua que s'estenen al llarg i ample de les nostres comarques durant la primavera, ja que volem ser una veu lúdica i reivindicativa del nostre poble', va dir el president de l'entitat, Vicent Moreno. 'Del poble que visualitza l'autoestima lingüística i reclama als responsables institucionals que facen del valencià la llengua pròpia i oficial d'ús normal per a tots i per a tot.'
Al final de l'acte, Al Tall va sorprendre sortint a cantar a l'escenari 'Tots ens tiren pedraetes', basada en versos d'Estellés, i 'A Miquel Grau', dedicada al jove assassinat durant la transició 'per defensar les llibertats del poble valencià'.