InfoMigjorn Cap de Setmana
 
Butlletí número 125 (divendres 01/02/2013) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
 
SUMARI
 
1) Eugeni S. Reig - espolsada
 
2) Eugeni S. Reig - estafant
 
3) Antoni Llull Martí - Els ordes sagrats dins l'Església catòlica
 
4) Pau Vidal - Vatua listo!
 
5)  Pere Ortís - Netegem i enriquim la llengua catalana (Frases manllevades al castellà. Lletra V)
 
6) Articles d'Albert Pla Nualart
 
7) Felip Gumbau Morera - La dièresi en posició àtona
 
8) David Paloma - Usos gramaticals
 
9) Salvador Pardo - Refranys
 
12) Ramon Sangles i Moles - Contextualitzar bé el lector
 
 
 
1)

 

Entrada de Lèxic valencià d'ahir i de hui d'Eugeni S. Reig

 

(Llibre inèdit)

espolsada

Fet de morir-se diverses persones conegudes en poc de temps.

–Este mes s'han mort dos companys meus de la faena, el germà de la meua cunyada, el cosí de la meua dona i el matrimoni que vivia en el pis del costat de ma casa, que s'han matat en un accident de cotxe.

–Fosca, quina espolsada.

És una denominació col·loquial molt popular a Alcoi.

 

En valencià també es diu:
La llengua estàndard sol emprar:
En castellà es diu:
 
2)

 

Entrada de Lèxic valencià d'ahir i de hui d'Eugeni S. Reig

(Llibre inèdit)

estafant

Qui estafa.

La dona eixa de la botigueta del cantó és una estafanta de por. Ja no torne allí mai més de la vida. Ella s'ho perd.

 

–Deixa'm deu euros.

–No, que tu eres un estafant i, en acabant, no me'ls tornes.

La paraula estafant és d'us habitual a Alcoi. És una paraula molt corrent, coneguda per tothom i molt viva. S'usa tant en masculí, estafant, com en femení, estafanta. S'aplica als que fan estafes de poca importància, com ara el botiguer que abusa en els preus o el parent o el conegut que ampra diners i no els torna. Entre estafant i estafador hi ha un matís diferenciador: mentres estafant significa 'qui estafa', estafador significa 'qui es dedica a estafar'. La diferència és, si fa no fa, com la que hi ha entre aficionat i professional.

 

La paraula també és coneguda i usada a Benissa.

 

La paraula estafant no l'arreplega cap diccionari.

 

 

En valencià també es diu: estafador
La llengua estàndard sol emprar: estafador, estafaire
En castellà es diu: estafador
 
 
3)
 
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 290)
 
Els ordes sagrats dins l'Església catòlica
 
Antoni Llull Martí
Una cosa que molts creuen tenir clara, o mig clara, i no l'hi tenen gaire o no l'hi tenen gens, és quins són els graus dels ordes sagrats dins l'Església catòlica. Molts creuen que vicari, capellà, rector, arxipreste, canonge, cardenal, papa són diversos graus de l'ordenament, però no és així. Els únics graus que hi ha dins els ordes majors o sagrats són el dels diaques, el dels preveres i el dels bisbes. Els altres títols corresponen a dignitats o càrrecs, administratius o honorífics, d'origen eclesiàstic, que poden requerir haver rebut un determinat grau de l'orde, però que no suposen cap modificació del sagrament.

 

El diaconat és el primer grau al qual accedeix una persona que vol esser sacerdot. Abans es considerava el subdiaconat també dins els ordes majors, però actualment s'inclou entre els ordes menors (subdiaconat, ostiariat, lectorat, exorcistat i acolitat). El presbiteriat és el grau que confereix amb tota la seva plenitud la dignitat sacerdotal, i l'episcopat és el que confereix la dignitat de bisbe, i és el grau màxim de l'ordenació sagrada. Des del punt de vista d'aquest orde sagrat, un rector o un canonge no són més que un capellà (prevere), ni un cardenal més que un bisbe, i ni tan sols el papa, té, dins l'orde, un grau superior al dels altres bisbes.

 

Vegem finalment que signifiquen alguns d'aqueixos mots. Diaca prové del llatí diaconus, i aquest del grec diákonos que vol dir ‘servidor'; prevere, del grec presbyteros, ‘major, ancià', i bisbe és la forma catalana del grec epískopos, ‘guardià, vigilant, protector'. Arquebisbe està format amb aqueix mateix nom i el prefix arki- ‘primer', és a dir, el primer (de més autoritat) entre diversos d'aquest rang, com l'arxipreste, compost amb el mateix prefix (de vegades pren la forma arquii d'altres arxi-), és el de més autoritat entre diversos preveres. Canonge és derivat de cànon, ‘norma, regla', i cardenal prové del llatí cardinalem, derivat de cardine ‘pern, gaufó o polleguera', metafòricament ‘punt principal'. Altres aplicacions, ben conegudes, d'aquest mot són les referides als nombres i als punts de la rosa dels vents o de la brúixola: nombres cardinals i punts cardinals.

 

4)
 
Publicat en el llibre EN PERILL D'EXTINCIÓ (100 paraules catalanes per salvar) de Pau Vidal (Editorial Empúries, Barcelona, 2005, pàg. 157)
 
 
 
Vatua listo!
 
Pau Vidal
 

No us juguéssiu mai res a endevinar la gènesi d'aquesta expressió, que estaríeu llestos (no pas listos). Perquè  no es tracta de cap barbarisme sinó d'un cas extrem de transvestisme lingüístic: vatua listo! és un eufemisme, la deformació de voto a Cristo, igual que vatua dell! o vatua el món! ho són de voto a Déu, ja que totes dues exclamacions eren considerades blasfemes. Posteriorment, la inventiva popular va accentuar la deformació votant personatges menys pecaminosos (vatua Judes!, vatua Adam!) fins a generar, humorísticament, locucions d'aire surrealista (vatua l'olla!, vatua la pell d'una grua!) que han atès el cim en un deliri com aquest (no és broma, no): vatua crispu sangrinyat bon forment i ben granat!

 

«Ros: Vuste no serveix per res, des de que yo l'tinch a prop tota la gent se desmaya, vatua listu!, al pare Roch no se com se manejaba, als atjegaba uns sermons, que feya aixequar la terra» (Josep Robrenyo, El padre Carnot en Guimerà, 1835).

 

Iepa-la!

 

Si votar a la divinitat és irreverent, què no ha de ser cobrir-la de femta. Pecat mortal. És per això que l'eufemisme blasfem per excel·lència, afortunadament en plena vigència, ni tan sols té entrada al diccionari. I això que de càsums i de mecàsums (o de càgums i mecàgums) el parlar n'és ple: des de l'essencial dena als més elaborats ou, ronda i os pedrer, els destinataris de les nostres irades defecacions verbals abasten des de sants i parents fins a la totalitat de l'imaginari bíblic.

 

 

5) 
Netegem i enriquim la llengua catalana
Pere Ortís

Frases manllevades al castellà
V
 

Va a + verb. 'Va a ploure"' 'Va a cantar'. Vol. Estar a punt de.

      Vol ploure. Està a punt de tronar.

      Ara + present o futur.

      Ara canta, o cantarà, ell.

Vamos a ver. 'Anem a veure'. Si no hi ha trasllat físic, no és pertany de dir-ho en català. Vegem. Ara veurem. A veure què hi ha.

      Vegem el mapa del temps. Ara vegem la solució. Ara veurem quines opcions tenim.  A veure què ens en diu la gramàtica.

Vaya uno! 'Vaia un!'. Quin un!

      Quin un, aquest lladre! 
 
6)
 
Articles d'Albert Pla Nualart
 
(del 14 al 18 de gener del 2013)

 
----------------

 
Publicat en el diari ARA dimecres 16 de gener del 2013

UN TAST DE CATALÀ

Mal d'ulls o mal als ulls?

Albert Pla Nualart

Els tuits i els blogs posen textos verges (no revisats per ningú més) de personatges públics sota la mirada escrutadora de milers de lectors, cosa que els obliga a ser més autoexigents i els fa més conscients dels seus dèficits lingüístics.

Però també els exposa a crítiques irades que no tenen cap fonament. Un polític que escriu molt bé feia servir l'altre dia en un dels seus tuits l'expressió "fa mal als ulls" i un lector li va dir que era un ignorant si no sabia que en català hem de dir "fa mal d'ulls".

En molts casos, i aquest n'és un, una frase feta té dues o més variants formals que són igual d'admissibles. L'excel·lent diccionari de frases fetes de M. Teresa Espinal en recull tres per a desentonar : fer mal a la vista, f er mal d'ulls i, també, fer mal als ulls .

El sentit de fer mal de X / fer mal a X és, com tot el que és idiomàtic, capritxós. Desafinar , per exemple, jo diria que és fer mal a les orelles més que no pas fer mal d'orelles . Segurament, perquè el mal d'orella el reservem per al que en castellà és dolor de oído .

De vegades, l'alternança marca significats clarament diferents. El mal de coll és una infecció interna i el mal al coll és un dolor muscular. En altres casos, el mal de està completament lexicalitzat i vol dir coses inesperades per a un neòfit.

Si algú diu que té mal de cor , per exemple, vol dir que té una sensació de buidor a l'estómac perquè fa massa que no menja; i si té mal d'ull , que és víctima d'un malefici.

I, sense que ens moguem de l'ull, volent dir veure amb simpatia és igual de correcte veure de bon ull que veure amb bons ulls , malgrat que alguns puristes desinformats rebutgin la segona forma.

 
7)
La dièresi en posició àtona
 
Felip Gumbau Morera
 
En el butlletí d'InfoMigjorn de l'últim dia de l'any 2012, he vist una errada ortogràfica en el Do de llengües de Catalunya Ràdio, i és que han escrit hawaïà amb dièresi (ha-wa-ï-à), quan la seua grafia correcta és hawaià sense dièresi (ha-wa-ià).
 
Eixe error, merament anecdòtic, m'ha acabat de convéncer sobre una suposició que he tingut al llarg d'estos últims anys de docència, en veure que molts alumnes (inclosos els bons), i fins i tot alguns professors, no són capaços d'assimilar uns pocs usos de la dièresi. La suposició és que alguns usos de la dièresi, en comptes de ser pràctics, entorpixen l'escriptura correcta d'unes quantes paraules i, fins i tot, contradiuen la pronúncia espontània de quasi tots els parlants. No pretenc ací fer un article exhaustiu, i ni de bon tros tombar una normativa que té tres defectes per cada cent encerts, però crec que com a professional em pertoca honestament, de portes endins, comentar allò que no funciona i que necessitaria una reparació, des de la més modesta opinió.

El cas que ens ateny és el de la dièresi en posició àtona, la qual no té més que una funció merament foneticista: indicar que la i al costat d'una altra vocal s'ha de pronunciar en una única síl·laba (en hiat), per exemple laïcisme. Però, a diferència de la dièresi en posició tònica, que és ben útil i coincidix amb l'ús de l'accent (coïen, coíem), en posició àtona diria que no és útil i fins i tot limita una de les tendències de la nostra llengua, que és l'estalvi de síl·labes. ¿Què diu la majoria: su-ï-ci-di o sui-ci-di? Obligar-nos a posar dièresi en eixos casos és dividir-nos entre els que pronuncien bé (la-ï-cis-me) i els que no (lai-cis-me). ¿És veritablement pràctic que l'escriptura obligue a distingir els hiats i els diftongs en posició àtona? ¿Tan gran és la diferència entre pronunciar ho-mo-ge-ne-ï-tat i ho-mo-ge-nei-tat perquè la reflectim gràficament? ¿Per què no ho assimilen massa els usuaris ni els mateixos professionals? M'atreviria a dir que la dièresi, en eixos casos, resta més que no suma.

La clau de la norma la trobem justificada en una de les transparents converses filològiques de l'eminent Pompeu Fabra, en les quals feia prevaldre el criteri de l'etimologia i la derivació per damunt de la "pronunciació habitual". Deia açò:

"En les síl·labes que precedeixen la síl·laba accentuada, sovint pronunciem un diftong on l'etimologia o la derivació exigeixen dues vocals en síl·labes distintes; doncs, la pronunciació habitual no ens pot servir de guia segura per a l'ús de la dièresi en aquelles síl·labes: homogeneïtat és sovint pronunciat en cinc síl·labes (ho-mo-ge-nei-tat), a la qual pronunciació correspondria la grafia homgeneitat (sense dièresi); és freqüent de pronunciar a-moi-nar en lloc de a-mo-ï-nar, malgrat a-mo-ï-na, i vei-nat en lloc de ve-ï-nat, malgrat ve-í i ve-ï-na.
 
En les síl·labes febles, doncs, no cal fiar-se de la pronunciació habitual per decidir si un mot s'ha d'escriure o no amb dièresi."
 
Converses filològiques (epígraf 54 de l'edició de Barcino)

En la meua opinió, la derivació no pot ser ací un criteri determinant. Ho comprovem amb l'obertura de les es i les os: quan en posició tònica la e i la o són obertes (cel, sol), en les paraules derivades, en què són àtones, les dos vocals són tancades (celest, solet). De la mateixa manera, quan en posició tònica hi ha un hiat (ve-í, sa-ïm), en les paraules derivades, en què les dos vocals són àtones, hi ha un diftong (vei-nat, en-sai-ma-da). Almenys, eixa és la "pronunciació habitual", tal com reconeix Fabra. A més a més, eixa pronúncia seguix "el seny de la nostra llengua", que té la tendència des dels inicis a estalviar síl·labes tant per elisió com per diftongació (PO-E-NA > pe-na, LI-NE-A > lí-nia, cre-ï-a > cre-ia). Per cert, ¿com s'explica la dualitat fluid / fluïdesa? ¿Respon al criteri de la derivació?
 
D'altra banda, cal sospesar si l'etimologia és un criteri que reporta prou avantatges. ¿Realment interessa a l'usuari de la llengua saber com es pronunciava en llatí SUICIDIUM per a poder escriure bé la paraula suïcidi? ¿Com sabem que en llatí -en el llatí real- no es pronunciava ja sui-ci-di-um (o sui-ci-dium)? ¿No convindria més obviar la dièresi en posició àtona, tal com proposo, i deixem la porta oberta perquè cada u ho pronuncie com bonament sabrà (majoritàriament sui-ci-di, ja ho avanço)? Com deia aquell, "de regles, les justes i necessàries". ¿Valia la pena de veres embolicar-se en este tema? ¿Cal que l'escriptura represente la fonètica fins a les últimes conseqüències? Jo opino que "exigir" una escriptura que no respon a la "pronunciació habitual" i convida a "no fiar-se'n", té un petit risc, que és acabar fracassant (deixem el debat de la ele geminada per a un altre moment). En efecte, a vegades entenc que els alumnes, en arribar a este punt, em diguen que l'ortografia és difícil; i em dol molt no poder rebatre'ls-ho. Honestament, no l'hauríem de fer més difícil del que és necessari.

Però la cosa seguix, perquè el debat afecta també els verbs. En la flexió verbal, la norma introduïx excepcions per una suposada economia gràfica (dic "suposada" perquè no l'he vista justificada enlloc, ni en Fabra). Si és així, pareix com si les terminacions d'infinitiu (conduir) i gerundi (conduint), més les derivades de l'infinitiu (el futur i el condicional), hagen sigut agafades a l'atzar com a les més freqüents. Al meu parer, quan establim una norma en un terreny amb marge de maniobra com és el dels signes d'accentuació, convindria reduir les excepcions a la mínima expressió i, si se'm permet la contundència, no hi hauria d'haver cap excepció (en l'accent no n'hi ha cap ni una). Fem pensar massa l'usuari si li diem que agrair no porta dièresi i agraït sí. ¿Realment té cap avantatge evitar dièresis a canvi d'introduir excepcions? Jo, després de viure de prop la lògica de l'usuari novell, crec que no en té cap.
 
L'alternativa que proposo ací és ben senzilla: escriure només dièresi en posició tònica. Així, escriuríem: conduïr, conduïnt, conduït, conduïa... i conduiré, conduiria, suicidi, homogeneitat... L'avantatge seria triple: simplifiquem la norma esporgant-ne les excepcions innecessàries, evitem contradiccions entre la pronunciació habitual i l'escriptura i, en tercer lloc, apliquem l'economia gràfica. L'únic desavantatge, no gens desdenyable, és el de sempre: la reforma, el canvi, això que tanta por ens fa.
 
Finalment, voldria fer un esment especial a una grafia que resulta inútil i que a fecta només als parlants que fan el present de subjuntiu en i (diguis). ¿Té realment sentit la dièresi en el present de subjuntiu dels verbs que acaben en -iar, com ara estudiïs o estalviïs? Ací no val l'argument que fa mal a la vista o que no queda bonic escriure tres punts junts. Anem al fons de la qüestió. ¿Hi ha algun cas en què dos is juntes formen diftong? ¿Com pronunciem les dos is del sintagma Ferran i Isabel? Tan pagats que estem de no haver de canviar la conjunció i per e davant una paraula que comença per i, com fan en castellà! ¿Cal indicar gràficament un hiat que no pot ser mai de la vida un diftong? A més, la dièresi d'eixe hiat apareix en posició àtona...
 
En fi. Qui sap si una norma més simple ens hauria evitat de veure escrita la ultracorrecció *hawaïà.
 
8)
 
Ressenya publicada en el diari digital NÚVOL divendres 4 de gener del 2013
http://www.nuvol.com/critica/usos-gramaticals/
 

«Gramàtica catalana de la A a la Z»

Autors: Marta Mas, Albert Vilagrasa

Editorial: Publicacions de l'Abadia de Montserrat

Pàgines: 500

PVP: 35 euros

Usos gramaticals

 

David Paloma

 

Mas i Vilagrasa són dos pofessors de llengua que han tingut l'encert d'escriure una gramàtica d'ús de la llengua catalana, amb la teoria mínima, amb exemples ben trobats i ordenada alfabèticament. El disseny i la presentació tipogràfica ajuden el lector a accedir als continguts des de qualsevol lletra i des de qualsevol apartat: l'índex final no marca el camí sinó que complementa la recerca ràpida de qüestions lingüístiques. I tot això s'agraeix en un camp, el de la llengua, els noms del qual (com gramàtica o plusquamperfet de subjuntiu) fan espantar més d'un.

 

De tota manera, em sembla que caldria haver resolt la quantitat i la qualitat de la informació teòrica que recullen les entrades, a fi d'evitar matisos diferents o mancances segons l'entrada que es consulti. N'és un exemple la caiguda de preposicions, on es poden trobar alternatives (o no) a determinades expressions poc habituals, segons el punt on s'estigui. N'és també un exemple el primer cas que esmenten els autors a la introducció: “Per què no podem respondre «No hi ha» quan ens pregunten «Que hi ha l'Andreu?». Doncs la gramàtica no diu per què: simplement diu com es diu. També l'obra hauria d'haver incidit en un sistema de remissions més àgil i més complet: el que hi ha, basat en colors, és sobretot atractiu.

 

A parer meu, aquesta gramàtica que “no està pensada per a lingüistes experts, sinó per a usuaris que tenen unes necessitats concretes” no hauria de permetre's, al segle xxi, continuar descansant de manera exclusiva en el català central; no hauria d'haver bandejat explicacions sobre altres formes dialectals, perquè totes les formes dialectals conformen la gramàtica de la llengua catalana.

 

9)
Refranys
 

Salvador Pardo

 

  Arran de la publicació del llibre de Víctor Pàmies, Locucions, frases fetes i refranys, he comprovat, encara que ja ho sabia, la gran riquesa de la nostra llengua pel que fa a aquesta matèria, que l'autor enriquix amb la profusió de sinonímies, exemples d'ús i equivalències en castellà.

 

  Tanmateix, entre vora de 2.700 entrades, s'observa, d'una banda la substitució, dins els refranys de mots i expressions genuïnament nostres, que fem de menys, i de l'altra, la sensació d'estranyesa davant de formes postisses o artificials, encara que poden ser usuals en altres àmbits del domini lingüístic.

 

  Em referisc, específicament, als termes de contingut sexual, que als valencians ens resulten ben naturals i espontanis, i que en el llibre s'amaguen darrere d'altres menys explícits, o confusionaris. Vegem-ho:

 

  Tira més un pèl de dona que cent mules. Els valencians diem: Tira (o Lliga) més un pèl de figa que una maroma de barco. No entrarem ara ni en la “maroma” ni en el “barco”, però sí en eixe pèl de dona espuri que sempre hem sentit i dit pèl de figa, ja que si ens referíem genèricament a un pèl de dona, el refrany no tindria el sentit recte que hi dóna pèl de figa que és, en sentit figurat, el que determina tan fort lligam.

 

  Dos pardals en una espiga no fan lliga. És el mateix cas, ja que el que diem és en una figa, per tal com així és com indiquem amb precisió la incompatibilitat, és  a dir, o un pardal o l'altre, però no tots dos alhora.

 

  D'altra banda, en un repertori tan extens trobe a faltar refranys com és ara, Dels pecats del piu el Nostre Senyor se'n riu i els de la xona la Mare de Déu els perdona, o Els diners i els collons són per a les ocasions, o A pardal cansat canvia'l de forat, o Figa verda i mossa d'hostal, palpant es maduren, entre molts d'altres d'aquest caire.

 

  És evident que l'autor ha volgut evitar curosament certes expressions, però el resultat ha sigut, si més no per als valencians i en aquest aspecte, un xic decebedor.

 

  Nosaltres vivim el sexe amb alegre naturalitat, com una més de les funcions humanes bàsiques, amb el mateix nivell de normalitat que menjar, beure, dormir, etc.

 

  En resum: ni grolleries ni puritanismes, simplement naturalitat.

 

10)

 

Publicat en el llibre COMUNICAR-SE, TOT UN ART de Ramon Sangles (2a edició, Edicions SPD, Barcelona, 2010, pàg. 115)
Contextualitzar bé el lector
 
Ramon Sangles i Moles
 
Quan ens adrecem a un lector, aquest ha de sentir-se de seguida ben contextualitzat. És clar que aquí podríem presentar una escala de lectors ben diversa (hi ha qui ja segueix el tema, qui coneix el terreny, qui coneix l'ofici, qui està al corrent de la política... i qui no), però distingirem, per simplificar, entre lectors coneguts o afins i lectors no coneguts o llunyans, i encara, entre aquells amb qui tenim ja una relació sovintejada i aquells amb qui no. Lògicament, a una persona desconeguda li hem de proporcionar més detalls per a situar-la que no pas a una de ja coneguda, que més o menys ja sap per on van els trets.
 
Per exemple, és molt diferent que jo m'adreci a un amic de la classe per parlar de l'assignatura impartida pel professor, que no pas si sóc un periodista que vol informar d'un congrés que tindrà lloc a Brussel·les per a tractar de la sobirania dels pobles.
 
D'altra banda, hi ha el fet de si hem parlat ja o no d'un tema amb algú, cosa que fa variar la situació. Tanmateix, s'hagi parlat o no d'un tema, s'ha d'oferir sempre al lector un punt de connexió amb allò dit, per més que sembli evident poder-ne prescindir. Per exemple, per correu electrònic es pot respondre un missatge dient: «No m'ho havies pas dit», i veus que el receptor et diu: «Què?»; o bé respons: «Doncs, anem-hi», i l'altre et diu: «On?» Ho veieu?, per més que s'hagi parlat del tema, i que segur que dues línies més avall hi és detallat, l'altre es troba fora de context perquè entre una resposta i l'altra hi ha hagut una interrupció i s'ha perdut el fil. I una cosa encara més deplorable és, per exemple, enviar un arxiu adjunt en un correu electrònic sense escriure-hi ni fava. Home!, si més no dir: «Com veuràs, et faig arribar l'arxiu adjunt tal», i estampar-hi una salutació i el nom i el cognom.
 
És molt important, doncs, re-situar sempre la persona i no donar mai res per suposat o entès.
 
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net
 
Si voleu donar-vos de baixa d'aquest butlletí, comuniqueu-ho enviat un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net