InfoMigjorn Cap de Setmana
 
Butlletí número 120 (divendres 28/12/2012) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
 
SUMARI
 
1) Eugeni S. Reig - entrar per l’ull esquerre
 
2) Eugeni S. Reig - entrecavar
 
3) Antoni Llull Martí - Esposalles, boda, matrimoni, noces
 
4) Pau Vidal - Tant se val
 
5)  Pere Ortís - Netegem i enriquim la llengua catalana (Frases manllevades al castellà. Lletra P)
 
6) Articles d'Albert Pla Nualart
 
7) Josep-Daniel Climent - Els signants de les Normes de Castelló
 
8) Josep-Daniel Climent - L’aprovació de les Normes de Castelló
 
9) Jordi Bort Castelló - Josep Pascual Tirado
 
12) Ramon Sangles i Moles - El costum d’escriure notes
 
 
 
1)

 

Entrada de Lèxic valencià d'ahir i de hui d'Eugeni S. Reig

 

(Llibre inèdit)

entrar per l’ull esquerre (algú)

Ser algú mal acollit per algú altre pel fet que, des del primer moment, li resulta desagradable, antipàtic, no li fa gens de gràcia, li provoca rebuig.

–¡Ja està ací altra volta l’imbècil eixe!

–Però ¿què t’ha fet a tu el pobre home? T’ha entrat per l’ull esquerre i no hi ha mans, ¿eh? Això no té trellat.

L’ús de la frase feta entrar per l’ull esquerre és la manera genuïna que els valencians tenim d’expressar el concepte definit. Les expressions caure gord i caure gros, calcs de la locució castellana equivalent caer gordo, són totalment inacceptables en la nostra llengua.

 

En valencià també es diu: caure malament

La llengua estàndard sol emprar: caure malament

En castellà es diu: caer gordo, caer mal

 
2)

 

Entrada de Lèxic valencià d'ahir i de hui d'Eugeni S. Reig

(Llibre inèdit)

entrecavar

Cavar superficialment la terra sembrada amb la finalitat d’arrancar les males herbes.

En algun tipus de sembrats, per exemple els cereals, aquesta operació no es pot fer més que en els primers mesos, quan encara les plantes són xicotetes. Més avant, quan ja són grans i no és possible manejar una aixadella entre les tiges per a cavar la terra, s’arranquen les males herbes estirant-les amb les mans, operació que rep el nom de birbar.

Hi ha una cançó popular que diu:

Més val una torrudana

que cinquanta de Xixona,

que saben entrecavar

i ballar la mandilona.

S’anomena torrudana a la natural de la Torre de les Maçanes (pronunciat ‘torruana’ en el parlar de la zona, a on no es pronuncia mai la d intervocàlica). La mandilona és un ball popular del migjorn valencià.

L’escriptor Enric Valor i Vives usa aquest verb en la seua prosa literària. Així, en la novel·la Sense la terra promesa podem llegir:

A la tardor, fer la verema, arreplegar olives i dur-les a l’almàssera (feina que s’acaba entrat l’hivern), sembrar; a plena hivernada, fer llenya per als amos i per a ells, carrejar-la, rompre guarets per a l’any vinent quan la terra es desgelava, podar la vinya i arreplegar els sarments en cuetes i garbons, picar espart i cordellar i fer-se’n espardenyes, fer sogalls d’espart cru per a lligar les garbes de cereals a l’estiu (les feines de l’espart, quan plovia o nevava); després, quan començava a retillar la primavera, birbar la sembradura, escombrar oliveres i ametlers en una renovació anual i bisanual de branques i ramatge, entrecavar en l’escassa horta, preparar les pórques per poder plantar-hi més avant, que el sol calfàs de valent, les tomateres, el pebre, les creïlleres i una poca de dacsa barrejada de llegums per fer ferratge per a les tres cavalleries.

 

En valencià també es diu:
La llengua estàndard sol emprar: entrecavar
En castellà es diu: entrecavar
 
NOTA: Valor i Vives, Enric; Sense la terra promesa (Editorial Prometeo, València, 1980, vol. I, pàg. 211)
 
 
3)

Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 283)

 

Esposalles, boda, matrimoni, noces

 

 

Antoni Llull Martí

 

Molta gent sol creure que els tres mots que formen el títol d’aquest article són sinònims, però van errats. Sinònims de matrimoni són casament, boda i els poc usuals maridatge i himeneu, però no els altres dos. Parlem-ne d’un en un.

 

Les esposalles són una cerimònia usual en algunes cultures antigues i també en altres modernes en la qual els qui tenen intenció de casar-se es prometen mútuament celebrar el matrimoni. També se li diu prometatge. Sembla que el mot boda, molt usual avui en dia per influència del castellà, però que no és cap castellanisme, tingué en principi un significat semblant al de prometatge, perquè ve del llatí vota, plural de votum, ‘vot, promesa’, però avui en dia s’usa amb el sentit de casament, mot derivat de casa, com casar, que en principi significà ‘fundar una casa, una família’.

 

Matrimoni és el mot més adequat per a designar la unió legítima d’un home i una dona amb la intenció de procrear. Matrimoni és un mot procedent del llatí matrimonium, format amb matri, genitiu de mater, és a dir ‘de la mare’, i -monium, sufix que es troba també en alguns altres noms i que significa ‘pertanyent a’, o ‘propi de’. Per tant, si la unió de dues persones, per legal que sigui, no té per objecte, o fa possible, la maternitat, no se li hauria de dir matrimoni. Si els qui formen la parella posen casa i viuen junts, jo no m’oposaria que a aquesta unió li diguessin casament, però no puc empassar-me matrimoni, per poc polític que sigui dir això avui en dia. Un estil de matrimoni molt poc usual és l’anomenat morganàtic, el que es contrau entre un rei o noble i una dona plebea en el qual cadascun conserva la seva pròpia condició social. Ve del llatí matrimonium morganaticum, derivat, aquest darrer mot, del germànic morgen ‘mati’, perquè l’espòs no garantia a l’esposa més que el morgengabe ‘donatiu (o regal) del matí’, el que li donava el mateix dia de la boda.

 

Les noces (com el seu precedent llatí nuptias) no són pròpiament el sagrament o acte formal del matrimoni, sinó la festa que normalment el segueix. Per això en les rondaies de mossèn Alcover hi trobam frases com «se va fer es casament i llavò ses noces», en la qual es veu que una cosa va amb l’altra, però que no són la mateixa.

 

4)
 
Publicat en el llibre EN PERILL D'EXTINCIÓ (100 paraules catalanes per salvar) de Pau Vidal (Editorial Empúries, Barcelona, 2005, pàg. 150)
 
 
 
Tant se val
 
Pau Vidal
 
 

–Escolta, tu que... daixonses, què està més ben dit, tant se val o és igual?

–Tant li fa.

–Ah, s’ha de dir tant li fa?

–Tant se val.

–Coi, no t’entenc. O sigui que tant li fa i tant se val... és igual?

–Tant és.

 

«A la part de Llevant, místic exemple, / com una flor gegant, floreix un temple, / meravellat d’haver nascut aquí / ... / Mes, enmig la misèria i la ràbia i fumera, / el temple –tant se val!– s’alça i prospera» (Jacint Verdaguer, Oda a Barcelona, 1883).

 

5) 
Netegem i enriquim la llengua catalana
Pere Ortís

Frases manllevades al castellà
P
 

Parece ser. 'Sembla ser'. Sembla que.

      Sembla que s'apujaran els preus. Sembla que no ha donat el do de pit esperat.

Pasar por el tubo. 'Passar pel tubo'. Passar per l'adreçador.

      Aquí tothom ha de passar per l'adreçador.

Poner el dedo en la llaga. 'Posar el dit a la nafra'. Tocar la cama del mal.

      Dient-li això, li ha tocat la cama del mal.

Poner un huevo. 'Posar un ou'. Pondre un ou.

      La gallina ha post un ou. No: 'Ha posat un ou'. El sol s’ha post; es pon a les vuit.

Por ahí, por ahí. 'Por hai, por ahi'. Per allí, per allí.

     Què hi pot haver, uns deu quilòmetres? ─Per allí, per allí.

Por la mañana, por la tarde, por la noche. 'Pel matí, per la tarda, per la nit'. Al matí, a la tarda, a la nit.

      L'acte tindrà lloc demà al matí. Vindran al matí i jugaran a la tarda.

Por lo cual. 'Per lo qual'. Per la qual cosa. Per què.

      Està malalt, per la qual cosa no pot venir.

      Han treballat en excés, per què no han pogut fer la resta.

Por lo tanto. 'Per lo tant'. Per tant.

      Ella ho ha vist i, per tant, n'és testimoni ocular.

Plaça de toros. Plaça de braus. Plaça de bous.

      Un concert a la plaça de braus. S’han acabat les curses de bous.

Poner cara. 'Posar cara'. Fer cara.

      Quina cara que fa! Ella hi féu molt mala cara!

Por ahí. 'Por ahi' i “Per ahi”. Per aquí. Al voltant. Al volt. Rondant per aquí. Fent una bornada.

      Ronden per aquí, passant-s'ho bé.

 

6)
 
Articles d'Albert Pla Nualart
 
(del 10 al 14 de desembre del 2012)

 
----------------

Publicat en el diari ARA dilluns 10 de desembre del 2012

http://www.ara.cat/premium/opinio/Wert-bou-den-Patufet_0_826117394.html

UN TAST DE CATALÀ

Wert i el bou d'en Patufet

Albert Pla Nualart

El ministre Wert, que defensa els toros com a "bé cultural", ens ho va posar difícil l'altre dia a tots els lingüistes dels mitjans quan va recórrer a un vers del poeta Miguel Hernández per descriure la seva pròpia naturalesa indòmita.

El vers, del poema 23 d'El rayo que no cesa, diu "Como el toro me crezco con el castigo". Però ell, fent-lo més castís i personal, va dir "Soy como un toro bravo, me crezco con el castigo".

Potser hauria sigut més prudent deixar que el lector apreciés en estat verge una imatge tan lírica i sagnant. Però la inèrcia ens va empènyer a traduir-la i això va evidenciar com és de difícil expressar en una llengua de fenicis sentiments tan nobles.

El nucli resistent és el maleït verb crecerse, una bèstia negra del periodisme en català. No té cap equivalent sempre vàlid, i sovint costa trobar-ne un de satisfactori, cosa que explica que de vegades es deixi i que podria acabar fent que ens plantegem si no s'ha d'acceptar.

Remenant l'hemeroteca de diaris bilingües, constato el gran esforç d'enginy que s'està fent per evitar-lo. Si és un músic, se supera. Si és el Tea Party, va a més. Si és Zapatero, revifa. Si és el Madrid, agafa ànim. Si és l'Atlètic, s'espavila. I si és CiU, s'envalenteix.

I si és Wert? Si és Wert es fa fort, s'infla, s'envalenteix, revifa, creix o s'embraveix. Tots tenen coses bones, però jo diria que els que van deixar "creixo amb el càstig" no s'hi van escalfar gaire el cap.

Nosaltres, com El Periódico, vam optar per s'embraveix i eliminar un brau redundant i que ja no era al vers original. Reconec, però, que la versió "m'inflo amb el càstig" té la gran virtut de fer-nos veure Wert com el bou d'en Patufet que va acabar fent un pet.

----------------

 
Publicat en el diari ARA dimarts 11 de desembre del 2012

UN TAST DE CATALÀ

Se'n desdiu o s'hi repensa?

Albert Pla Nualart

Sempre que trobo titulars del tipus "Almunia es desdiu i afirma que Catalunya quedarà fora de la UE" canvio es desdiu per es fa enrere. Com que és un canvi que algun redactor no entén i que altres mitjans no fan, l'explicaré per veure si convenço algú o, al contrari, algú em fa veure que no tinc raó.

Tal com jo ho veig, desdir-se és un verb que regeix i exigeix un complement introduït per de. És a dir, de la mateixa manera que no podem dir "Almunia s'oposa i afirma que...", perquè oposar-se exigeix que diguem a què, tampoc podem desdir-nos si no diem de què.

No cal dir que podem dir i escriure s'hi oposa o se'n desdiu, però per fer-ho necessitem un context i un antecedent que doni sentit lèxic al pronom feble. Per tant, no ho podem escriure en un titular informatiu, que és, per definició, una unitat de significat autònoma.

En canvi, se desdice sí que admet un ús absolut, sense complement de cap mena, cosa que permet el titular "Almunia se desdice y afirma..." La perífrasi fer-se enrere també admet l'ús absolut -és optatiu que diguem de què ens fem enrere- i, per tant, n'és un bon equivalent per sortir del pas.

Fixem-nos, però, que no sempre el sentit d'un pronom feble depèn del context. El titular "Almunia s'hi repensa i afirma..." sí que seria possible, perquè el pronom hi de s'hi repensa, a diferència del pronom en de se'n desdiu, no exigeix cap antecedent sinó que forma part del verb pronominal repensar-s'hi.

Perquè ho entengueu millor és el mateix que passa, però al revés, si comparem hi vaig amb se'n va. En aquest cas és hi el que demana un antecedent, mentre que en està integrat en el verb anar-se'n.

---------------------------
 
Publicat en el diari ARA dimecres 12 de desembre del 2012

UN TAST DE CATALÀ

Un lema que destrempa

Albert Pla Nualart

Un dels problemes del lema de La Marató de TV3 d'aquest any -"La mort hauria de ser el final de la vida. El càncer, no"- el concretava molt bé la Mònica Planas en la Crítica TV de divendres: no ens parla del càncer sinó de la mort.

Deixeu-me que hi aprofundeixi des d'un punt de vista lingüístic. El lema parla de la mort perquè comença dient "la mort" i, en una frase d'entonació normal, com aquesta, el sintagma inicial és el tema, allò de què parlarem.

Però l'efecte estrany i pertorbador que ens produeix -un efecte que, si és buscat, el trobo poc encertat- respon més a la seva semàntica i té profundes arrels culturals.

De la primera frase se'n desprenen dues implicacions: 1) que la mort no és el final de la vida i 2) que ho hauria de ser. La primera afirmació contradiu la ciència. I la segona contradiu un instint de supervivència consubstancial a l'espècie i que està en el substrat de la gran majoria de religions.

Molts catalans són prou agnòstics per no creure el que sempre s'havia cregut -que la mort no és el final de la vida- però diria que la majoria encara no estem preparats per anar a parar a l'altre extrem: el de desitjar que ho sigui. Qui més qui menys cultiva en un recambró secret un bri d'esperança.

I que ningú s'espanti: no m'he tornat beneit. Ja sé que aquesta lectura literal agafa el rave per les fulles i que l'audiència sap anar més enllà i entén que se la crida a contribuir a l'avenç de la ciència perquè càncer deixi de ser sinònim de mort .

Però el sentit literal, per més que l'obviem, també forma part del missatge, i en aquest lema no acabo de tenir clar que remi en la mateixa direcció.

----------------

Publicat en el diari ARA dijous 13 de desembre del 2012

UN TAST DE CATALÀ

Dins el partit o dins del partit?

Albert Pla Nualart

En Fèlix no té clar l'ús de de darrere un seguit d'adverbis que es fan servir com a preposicions: dins / fora , davant / darrere , damunt / sota , dalt / baix , etc. Dubta entre "Tenen problemes dins el partit" i "dins del partit" o bé entre "Es van manifestar davant l'Ajuntament" i "davant de l'Ajuntament". I es pregunta què condiciona la tria.

En la majoria de casos, crec que el més sensat és dir que és opcional i prou. I potser la millor prova que no val la pena escalfar-s'hi el cap és que els poc gramàtics que en parlen tampoc no estan d'acord.

Ruaix es mostra més partidari de la forma simple adduint raons d'estil i tradició, i afirma que afegir el de és un tret característic del castellà que no es troba ni en francès ni en italià. Badia, en canvi, veu en l'omissió del de "un nivell alt d'elocució". I alguns llibres d'estil l'associen a registres marcadament cultes.

Cal saber, però, que aquest de és obligatori quan l'adverbi que fa de preposició no precedeix immediatament el seu complement ("Hem quedat davant mateix de l'església") i quan el complement és un pronom personal fort ("Vaig darrere d'ell"). No hi va, en canvi, si és un possessiu ("Vaig darrere seu").

Fora d'aquests casos i dels girs idiomàtics que són com són, la tendència és que com més planer i col·loquial sigui el registre més hi afegim de , però jo no l'exclouria del registre més neutre.

De més a menys formal escriuria "Ho trobaràs dins l'armari / dins de l'armari / a dins de l'armari". I quan l'adverbi va precedit d'una a i fa de preposició, no solem prescindir del de .

Però la presència de la a davant aquests adverbis és un tema prou complex per dedicar-hi el tast de demà.

----------------

Publicat en el diari ARA divendres 14 de desembre del 2012

UN TAST DE CATALÀ

La trobaràs dins o a dins?

Albert Pla Nualart

Ahir parlàvem d'adverbis de lloc com ara damunt/sota, dalt/baix, dins/fora, davant/darrere, etc., que es caracteritzen perquè poden fer de preposicions i per aquest motiu també s'anomenen adverbis preposicionals.

I si ahir debatíem si calia posar-hi un de al darrere quan fan de preposició, avui ens plantejarem si cal posar-hi una a al davant quan fan de preposició ("He mirat (a) dins (de) l'armari") i quan fan d'adverbi ("He mirat (a) dins").

Però si amb el de era més important el registre (formal o informal) que el dialecte, en el cas d'aquesta a hi ha una clara diferència entre l'ús més estàndard, que es basa en el dialecte central, i el d'altres parlars, sobretot valencians, en què la a no es fa servir en cap registre.

Encara que costa trobar orientacions sobre el tema, jo diria que, quan escrivim en un registre neutre i en un estàndard general, tendim més a ometre la a en l'ús preposicional d'aquests adverbis ("És dalt de l'arbre", "S'amaga sota la taula") que en els pròpiament adverbials ("És a dalt" i "S'amaga a sota").

I, de la mateixa manera, preferim "El trobaràs a dins" o "Mira bé a(l) darrere" a "El trobaràs dins" i "Mira bé darrere", que és també correcte i la forma estàndard en valencià.

Badia i Margarit considera que en els usos pròpiament adverbials només és adequat ometre la a en el que ell anomena nivell elevat -un registre molt formal- però no en el corrent ni en el col·loquial.

No cal dir que si un text s'adreça als parlants d'una zona on aquesta a no es diu, serà adequat que l'ometi sempre. Com també ho serà que no la digui, ni en l'àmbit més formal i general, el que no la diu en el seu dialecte.

 
7)
 
 
 
8)
 
Publicat en el blog L'interés per la llengua dels valencians
 
Josep Daniel Climent
 
 
9)

Josep Pascual Tirado

 

Jordi Bort Castelló

 

Enguany es commemora el 75è aniversari de la mort de l’escriptor Josep Pascual Tirado, que nascut a Castelló de la Plana el 1884, va participar en la gran obra de mossèn Antoni Mª Alcover: el Diccionari Català-Valencià-Balear.
El professor Lluís Gimeno Betí, en el llibre “Josep Pascual Tirado i l’obra del Diccionari” (publicat per la Societat Castellonenca de Cultura) recull la correspondència de Pascual Tirado amb mossèn Alcover, amb motiu de la col·laboració de J. Pascual en el l’obra del Diccionari. Són un conjunt de 43 cartes (del 19 d’octubre de 1920 al 3 d’octubre de 1930) on Josep Pascual refereix a mossèn Alcover el seu treball a favor del Diccionari.
Com diu el professor Lluí Gimeno, esta correspondència entre Josep Pascual i mossèn Alcover, “abraça la dècada compresa entre els anys 1920 a 1930, època molt significativa per a les lletres castellonenques i també per a la nostra llengua en la qual es congrien i es fan realitat tots els desigs que venien d’èpoques pretèrites”.
Ja en la primera de les cartes (19 d’octubre de 1920) Pascual Tirado agraeix a mossèn Alcover, “la invitació que’m fa a la ajuda de la seua tasca i des d’hara pot contar en la meua reduida inteligensia”. Tot i que Josep Pasqual no és cap filòleg, sí que estava disposat a col·laborar amb mossèn Alcover, oferint-li “molta voluntat”, per a l’obra del Diccionari.
Només dues setmanes després (3 de novembre de 1920) Josep Pascual li comunicava a mossèn Alcover, “que ja he començat á treballar en el sentit que voste vol” i el 12, Pascual escrivia: “Estic arreplegant paraules, modismes i ditjos i tot lo que li puga aprofitar per a la seua Calaixera”.
El 30 del mateix mes, Josep Pascual tornava a escriure-li a mossèn Alcover, fent-li saber que ja “tinc una llibreta, que ja va omplint-se, de paraules, ditjos i cosses que crec tenen que ser profitoses per al seu Diccionari”.
El 12 de desembre, Josep Pascual responia a una sèrie de preguntes que li feia Alcover sobre el lèxic, afirmant que “En Castelló es caixa, i encaixadora, encaixar, caixer, i tots els derivats”.
Apassionat pel treball del Diccionari, Josep Pascual no volia cap remuneració i escrivia: “Jó dinés, no en vullc cap; ni un céntim. Jo servisch á voste molt agust”. I encara afegia: “D’allo de les cèduletes a deu centims, ja li tinch dit que per mi rés”. Per a Pascual, era “molta honra, fer costat a una òbra tan gran com la que voste á mamprés” i per això, “vaig á treballar de veritat per el diccionari que tantes ganes tinc de vorel-ho en les meues mans”.
Josep Pascual, que es considerava un aficionat “al valencià”, reconeixia que, malgrat la bona voluntat, “lo que me falte i tant com me falte, es saber-ho escriure”, ja que “en la meua casa, no tinc ni una mala gramàtica, ni un llibre de res valençiá”.
Aviat començà a enviar a mossèn Alcover una “replega de paraules d’arts i oficis”  dels fusters (martell, plana, garlopa), ferradors (llambroix, mall, estenalles) o llauradors (forques, aixa, astral). Altres paraules eren “curta de vïons”, explicant-li a mossèn Alcover, que “vïó es lo que pórten per así, les dones bais la falda”, o també “morralla, estol de xiquets quant estan revoltosos”, o encara “Ull de fila”, afegint que “se diu fila, a la çequia que naisén de la Çequia Major, done rec á determinà partida del horta, y ull, al forat per-a ón entra la dita aigua”.
Josep Pascual Tirado, no solament va col·laborar en l’obra del Diccionari, sinó que difongué i feu subscriptors d’aquesta gran obra a “En Salvador Guinot, Alcalde de Castelló, Angel Sanchez i Gozalbo, En Gaeta Huguet i lo seu net Ramon Mª, En Luis Revest i Corzo Bibliotecari provincial; ademés una suscrició al sosdit Archiu Provincial, Ateneu castellonenc, En Joan Bta Tejedo, secretari de l’Ajuntament de Burriana”.
L’Obra de mossèn Alcover, amb Pascual Tirado, va suposar un gran esforç per recopilar el material, per a la redacció i posterior publicació del Diccionari Català-Valencià-Balear.
Com ha dit el professor Lluís Gimeno, “la idea primigènia d’este diccionari, començà quan mossèn Alcover s’adonà de la gran força expressiva del llenguatge mallorquí, en redactar les seues Contarelles i Rondaies”.
Pascual Tirado, a més de destacar en la difusió del Diccionari, va ser també un bon escriptor. Entre els seus llibres més coneguts, tenim Fruit de Repom, De la meua garbera i sobretot Tombatossals. Josep Pascual, com a prohom castellonenc, va ser també un dels signants de les Normes del 32, ara fa 80 anys.
En el 75è aniversari de la mort de Josep Pascual, cal fer memòria agraïda d’este gran valencià, per la seua tasca a favor del Diccionari i de la nostra llengua.

 

10)

 

Publicat en el llibre COMUNICAR-SE, TOT UN ART de Ramon Sangles (2a edició, Edicions SPD, Barcelona, 2010, pàg. 111)

El costum d’escriure notes

Ramon Sangles i Moles
 
La comunicació per notes escrites en un paperet és una filigrana de comunicació. És una pràctica que moltes vegades s’hauria de convertir en hàbit perquè denota atenció, estima, ajut, compromís.
 
Dient que les notes podien ser escrites en un paperet, no volia pas dir que poguessin ser escrites en un paperot qualsevol. El paper ha de tendir a ser petit; com a màxim, indicaria la mida d’un DIN-A5, i ha de fer goig. S’hi escriu sempre a mà i s’hi especifica d’una manera compacta però entenedora una salutació, un encàrrec, un agraïment... Per exemple, la meva filla, que sol deixar notes escrites, diu: «Papis, me n’he anat a Girona amb unes amigues; arribaré a l’hora de sopar. La Xicona.» Es poden deixar notes escrites de diversa manera i sobre infinitat de temes, com ara: «Si em necessiteu, sóc a tal lloc (o telefoneu-me a aquest número. En Pep)», «Benvingut, Carles; aquest vespre ja ens veurem. La teva amiga Mercè», «Pepa, així que arribis prepara el dinar. Jo seré aquí a les dues. La mamis.» I en podríem anar posant mil exemples més.
 
Com veieu, es pot fer servir un llenguatge eufemístic, depenent del grau de familiaritat, i, si bé lacònic, sempre amè. A vegades hom acompanya aquestes notes d’un dibuixet, d’un bombó...
 
També podem fer servir les notes per a acompanyar un ram de flors, un regal, un aperitiu. Tota nota és un acte comunicatiu planer i afectuós que reforça els llaços de relació i d’amor; són com fer una carícia o un manyac. Si en arribar a un lloc hom hi troba una nota, se sent ben acollit.
 
En la feina, les notes poden servir –o han de servir– per a connectar un canvi de torn, donant explicació de l’ordre com desplegar l’activitat, indicant quin procés s’ha de seguir... En aquest aspecte, jo vaig aprendre alemany amb les notes que el meu company em deixava escrites en aquesta llengua explicant-me la feina (ell era alemany i no ens vèiem); jo també les hi deixava escrites en alemany i ell em corregia el text. També vaig tenir l’oportunitat de fer-ho així, però en francès, durant dos anys amb un company meu de feina francès.
 
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net
 
Si voleu donar-vos de baixa d'aquest butlletí, comuniqueu-ho enviat un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net