205. La llengua ens ha
servit al llarg del temps per posar nom a les coses que formen part del
territori, hi hem expressat les emocions, hi hem comunicat les nostres
tendreses, els nostres amors, l´hem fet servir perquè expressàs els mons
imaginaris que creàvem. I sabíem que, amb els segles, cada paraula es carregava
de sentit. És aquest pelegrinatge a través dels significats que nosaltres
hem heretat. Això la fa insustituïble. És la memòria del món, la definició del
temps.
Gabriel Janer Manila
Escriptor
(Publicat al diari Avui el 23 de maig del 2006).
L'any 1830, quan el senyor Esteve va fundar la merceria la Puntual, el català era una llengua absent de la vida pública. La llengua dels usos públics era el castellà, en companyia del llatí eclesiàstic. Però el català era realment la llengua d'aquí i gaudia d'una vitalitat extraordinària. Avui dia, la presència pública del català és molt notable i en alguns àmbits –per exemple, la toponímia de carrers i places de pobles i ciutats– gairebé ha arribat a la plenitud. En canvi, la vitalitat actual de la nostra llengua és clarament menor que la que tenia l'any en què va fundar-se la famosa botiga imaginada per Santiago Rusiñol. Per què?
La resposta és òbvia. Però ja sabem que els humans som d'una mena de manera que ens obstinem a ignorar les obvietats i per això cal repetir-les de tant en tant. Som-hi, doncs: dels àmbits d'ús d'una llengua viva, el més important de tots és l'ús lingüístic interpersonal. Precisament, l'àmbit en què ha posat més èmfasi Miquel Pueyo, secretari de Política Lingüística de la Generalitat fins a l'última crisi de govern. La persona que el substitueixi hauria de continuar donant prioritat als usos lingüístics interpersonals, perquè, si no, malament rai! El 1830 trontolla! exclamava el senyor Esteve quan anaven mal dades. I sí: trontolla la vitalitat que tenia la nostra llengua el 1830.
A més a més, la política lingüística de la Generalitat de Catalunya comença a tenir un problema greu i és la poca durada en el càrrec dels màxims responsables de la matèria. Aina Moll, Miquel Reniu i Lluís Jou van treballar al capdavant de Política Lingüística més de set anys en cada cas. Jordi Roigé, Antoni Mir i Miquel Pueyo, només un any en cada cas. Així no anem bé.
Rellegit aquest article meu ara que han passat més de sis anys, trobo que és una reflexió del tot vigent.
Raonar, en l'accepció
sinònima de parlar, conversar, xarrar és un verb que no s'usa, o s'usa poc, en
el valencià de llibre, perquè l'elitisme lingüístic noucentista no degué
considerar-lo digne d'integrar-lo en el llenguatge culte. En el seu lloc ens
proposaren “enraonar”, en un exemple més de marginació d'una bona part de la
parla popular i genuïna majoritàriament valenciana i d'altres zones de parla
catalana. No és cap castellanisme, perquè el verb castellà morfològicament
corresponent, “razonar”, no té eixa accepció en la llengua veïna. Fa ja a muntó
d'anys, en l'Escola de Magisteri, vaig haver d'aguantar el “puro” d'una
professora pel meu encabotament a dir i escriure “raonar” en el sentit apuntat.
De res em va servir invocar
Fotim?
Sabíeu que
Braseria i travessar: un mot nouvingut i un mot marginat
Els establiments d'El Corte Inglés mai no han estat si més no al País Valencià un exemple de bones pràctiques lingüístiques. Dic això malgrat que personalment he estat atés amb molta freqüència en valencià, quan hi he anat pel tractament que dispensen a l'idioma propi del territori on tenen instal·lats alguns dels seus establiments. A les sucursals d'Alacant o València, les obres literàries en valencià es troben en una prestatgeria retolada “Idioma autonómico” o bé “Otras lenguas”.
Personalment, ho considere un insult. “Otras lenguas” podrien ser l'anglés o el francés (malgrat la seua importància quantitativa), el suomi o el romanés, però en cap cas, la nostra, la de molts dels clients que hi comprem, i la que la legalitat vigent (estatut d'autonomia) reconéix com a oficial i pròpia dels valencians. I “Idioma autonómico” és un nom absurd i ridiculitzador, que pretén reduir falsament l'àmbit d'ús d'un idioma, a una entitat de caràcter administratiu, com és una comunitat autònoma.
Entenc perfectament que una empresa amb una orientació tan comercial i centrada en el client com aquesta, només adopta segons quines mesures si considera que li resulten favorables. Deu ser, per tant, que la direcció d'El Corte Inglés considera que insultar-nos li resulta rendible i afavoreix els seus interessos comercials, i que tractar-nos com a estrangers, estant a casa nostra, és una bona política comercial.
Potser tenen raó, i els valencians (dels dos sexes, eh?) som criatures estúpides i mancades de la mínima dignitat que cal per a dir a qui t'insulta que no li aportaràs ni un euro més. No sé si és així, si la direcció d'aquesta empresa tan madrilenya té raó i als valencians no ens fa res que ens insulten, ens pixen damunt i continuen fent negoci amb nosaltres. Sé en qualsevol cas que no és així per a mi. Que a mi no m'agrada que m'insulten. Que no em dóna la gana que classifiquen el meu idioma com si fos una cosa exòtica, de reserva indígena, que ni tan sols mereix un nom propi.
És per això que he destruït la meua targeta de l'esmentat establiment, que no hi tornaré fins que no rectifiquen l'insult, i que faré campanya entre amics, coneguts i saludats, en persona i a través de les xarxes socials, perquè tothom sàpia que El Corte Inglés insulta els valencians qualificant la seua llengua com si es tractara d'alguna vel·leïtat exòtica, que no arriba ni a meréixer una denominació que la identifique.
Propose que totes aquelles persones a qui no els agrade que els insulte qui depén dels seus diners per a fer negoci, facen el mateix. Que no es limiten a tornar la targeta o no anar-hi a comprar, sinó que els ho facen saber per correu electrònic (clientes@elcorteingles.es), per carta o en persona. I sobretot que ho escampen al llarg de tot el seu radi d'influència, de manera que no quede ningú sense saber que El Corte Inglés insulta els valencians.