InfoMigjorn, revista digital sobre llengua catalana [10.500 membres]
 
Butlletí número 728 (dijous 22/11/2012) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig i Xavier Marí
 
 
SUMARI
 
1) 500 raons per parlar català, de David Pagès i Cassú
 
2) Joan Tudela - La Farners Llinàs
 
3) J. Leonardo Giménez - Dis-los i dis-lis
 
4) Josep-Lluís Carod-Rovira - Català, llengua espanyola?
 
5) Núria Puyuelo - Per Tots Sants, abrics i guants
 
6) Magí Camps - Vista des del Tibidabo
 
7) Albert Pla Nualart - Dois, catúfols, sínies i nòries
 
8) Teresa Amat - Adéu, sínia, adéu
 
9) Joan Abril Español - Frases en campanya
 
10) Presentació del llibre Jornades de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans a Sitges. Homenatge a Josep Roca Pons (14 i 15 de maig de 2010)
 
11) Demà en InfoMigjorn Cap de Setmana
 
 
 
1)
 
Publicat en el llibre 500 raons per parlar català, de David Pagès i Cassú (CCG edicions, Girona, 2011, pàg. 65).
 

201. En un món global s'ha de saber marcar la diferència: llengua, història, productes gastronòmics o grans artistes.

 

Josep Huguet

Polític

 

 

2)

 

Publicat en el bloc Anys d'aprenentatge del diari digital XarxaNotícies, dilluns 12 de novembre  del 2012

La Farners Llinàs

Joan Tudela

(Publicat al diari Avui el 9 de maig del 2006)

Fa 25 anys que existeix un àmbit de la Generalitat de Catalunya anomenat Política Lingüística. Fa, també, 25 anys que hi treballa la Farners Llinàs. Ara es jubila. Un dels regals que ha rebut en un dels homenatges de comiat du escits uns versos de Miquel Martí i Pol, que expliquen la mar de bé la seva trajectòria: Dia vindrà que algú beurà a mans plenes/ l'aigua de llum que brolli de les pedres/ d'aquest temps nou que ara esculpim nosaltres.

I sí. La Farners Llinàs ha treballat tots aquests anys per avançar cap a l'horitzó de la plenitud idiomàtica de la llengua catalana. I ho ha fet d'una manera exemplar en el sentit més estricte de la paraula, és a dir, que pot servir d'exemple a tots els que tenim una relació professional amb la llengua. Per què? Per moltes raons. En diré algunes. Tot el que diré, la gent del gremi de la llengua ja ho sap, però ho dic ara i aquí perquè ho sàpiga tothom.

Mai no ha practicat la burocràcia, en el mal sentit de la paraula: respectuosa amb la legalitat democràtica vigent, sempre ha tingut clar que el procediment administratiu està al servei dels objectius socials i no pas a l'inrevés. Mai no ha practicat, tampoc, cap mena de sectarisme, sinó que ha treballat per fer realitat el lema que el català és cosa de tots: de l'àmbit civil i de l'Administració pública, de les persones i de les empreses, dels partits i dels sindicats. I el més excepcional de tot: ha demostrat tothora que és possible de fer compatible una lluita de resultat tan incert com és la feina de normalitzar el català amb una clara i permanent alegria de viure. Decididament exemplar. Gràcies, Farners.

Reedito amb molt de gust aquest article meu de l'any 2006.

 
3)
 
Article publicat en el Levante-EMV divendres 9 de novembre del 2012
 
Dis-los i dis-lis
 
J. Leonardo Giménez
 
El dia d'abans de Tots Sants em trobí una veïna en el caminal del cementeri del meu poble, ella de tornada i jo d'anada. Faig la clàssica i retòrica pregunta apropiada al cas: “D'on véns'?”. La contestació, previsible, va ser que venia de posar flors a familiars difuntes, però no tant predicible va ser la substitució pronominal respecte de les destinatàries de tan tradicional visita. Exactament em contestà: “Vinc de posar-lis flors, a ma mare i a ma tia·. Eixe “lis”, que ja li l'havia sentit altres vegades, sembla com un empelt estrany en el cos de la nostra llengua. Pareix més propi de persones castellanoparlants que no dominen del tot el nostre idioma, però no és el cas de la meua veïna, que si en domina oralment algun és este. Però ocorre que eixe “lis”, com a plural de “li”, està colant-se més del compte en alguns casos i per determinades persones que fugint del foc cauen en les brases (o viceversa). La frase natural, en l'oralitat general, hauria d'haver sigut: “Vinc de portar-los flors, a ma mare i a ma tia”, perquè, com és ben notori, “los” i “els” són també, plurals de “li”, encara que l'antecedent siga únicament femení.
 
Resulta curiós que eixes formes tan morfològicament masculines siguen també plurals femenins, però són les usuals i generals i les que, com no pot ser de cap altra manera, preceptua la normativa. Quan fem classe de valencià, això cal explicar-ho bé, perquè la tendència, sobretot, de qui no és originàriament valencianoparlant és dir i escriure “lis” en compte de “los” o “els”, en frases com “Dis-lis a les dues companyes que entren” o “Lis vaig dir, tant a Pepi com a Sandra, que aniríem de passeig”. Hem de dir i escriure “Dis-los a les dues companyes que entren” o “Els vaig dir, tant a Pepi com a Sandra, que aniríem de passeig”.
No obstant això, el Diccionari català-valencià-balear inclou la forma “lis” com a datiu plural, però assenyala que “no s'usa en el llenguatge literari modern; és purament dialectal”. Enric Valor, en Temes de correccció recomanava evitar-lo per estrany a l'idioma i innecessari. Com que no hi ha cap necessitat, no usarem “lis” com a pronom. Si que l'usarem com a nom de planta, i la seua flor: “flor de lis”.
 
4)
 
Publicat a
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/591955-catala-llengua-espanyola.html
 
 
Josep-Lluís Carod-Rovira

Mai la llengua i la cultura catalanes no han estat assumides per Espanya com a pròpies. Espanya és incompatible amb la diversitat, sobretot amb la de l'interior del seu Estat, la qual produeix al·lèrgia mental i no simpatia, sinó rebuig, menyspreu o bé hostilitat. Per això són tan escasses les càtedres de català a les universitats espanyoles, no pot ser estudiat optativament als instituts de secundària fora del país i no es dóna el cas de polítics espanyols, des de caps d'estats, presidents, ministres (inclosos els d'educació i cultura), diplomàtics, a qui se'ls hagi acudit d'aprendre'l i parlar-lo. Ni tampoc intel·lectuals destacats, escriptors, persones rellevants que hi hagin demostrat el més mínim interès. No els deu haver passat mai pel cap i no fa estrany que Espanya i Grècia siguin els estats de la UE amb més ciutadans monolingües, que només saben un sol idioma: el seu. I a les institucions de l'Estat espanyol, civils, militars, religioses o audiovisuals només hi ha lloc per a l'espanyol.

Quan, Cinca enllà, algú assegura que el català és una llengua espanyola, sap que menteix, perquè Espanya mai no l'ha vista com a seva i, allà, ningú no s'ho creu, ni la pren com a tal. Espanya té, més aviat reté, la nostra llengua, però no en fa cap ús, perquè aquesta li és una nosa colossal, de manera que, en dictadura, no ha tingut cap escrúpol d'intentar-hi un genocidi cultural. El català és un idioma segrestat per Espanya per evitar-ne un desplegament normal en tots els àmbits d'ús. Si, realment, fos considerat una llengua espanyola per l'Estat i la societat espanyoles, ja hauria estat oficial en ingressar a la UE, se n'acceptaria amb naturalitat i goig la seva presència en l'etiquetatge de productes de consum (com ara l'holandès, el rus, el xinès o l'àrab), i fóra del tot normal que s'utilitzés en la representació espanyola a Eurovisió. Però 44 anys després que ho intentés Joan Manuel Serrat amb l'escàndol i resultat ben coneguts, si ara se'n tornés a plantejar l'oportunitat, la reacció seria encara molt més virulenta que en ple franquisme, malgrat els 35 anys de democràcia.

No és, doncs, que no ens entenguin per una impossibilitat diguem-ne tècnica o dificultats de comprensió oral o lectora. Simplement, hi estan en contra. És ben clar que ningú, enlloc, mai, no persegueix, prohibeix, empetiteix, margina, evita, una cosa que sent seva. Ningú no maltracta el que s'estima. El català no és una llengua espanyola, ni mai ho ha estat. A Suïssa es pot ser suís alemany, suís italià, suís francès i, fins i tot, suís romanx, però a Espanya no es pot ser altra cosa que no sigui espanyol en espanyol. No hi ha espai per a res més. Si dir-nos catalans fos la nostra manera de dir-nos espanyols, si el català fos una llengua espanyola, catalanitzar seria també espanyolitzar, una forma d'espanyolitzar. Però no és així. Només és possible d'espanyolitzar en castellà, seguint la matriu cultural i la visió del món típicament castellana, amb la diferència que Espanya ja no és Castella, sinó Madrid. Madrid s'ha quedat Espanya i nosaltres no som madrilenys.

Així com ningú no vol italianitzar Itàlia, ni francesitzar França, ni arabitzar l'Aràbia Saudita, ningú no preveu espanyolitzar Madrid, Extremadura, Cantàbria, la Manxa o la Rioja, perquè ja són Espanya i no s'hi planteja cap problema d'identitat lingüística o lleialtat nacional que en qüestioni la pertinença. No es pot convertir “en”, allò que ja és. Allò que cridaria l'atenció fóra la italianització d'Alemanya, posem per cas, però no pas la de Roma, perquè a Alemanya no són italians, ni la seva llengua és italiana. Justament, per aquest motiu, hi ha qui ens vol espanyolitzar perquè no som espanyols, ni la nostra llengua nacional és l'espanyol. Només es pot espanyolitzar allò que no és espanyol. I no faig, precisament, un embarbussament.

 
5)
 
Publicat en el suplement de cultura del diari EL PUNT AVUI divendres 2 de novembre del 2012
 

Per Tots Sants, abrics i guants

Núria Puyuelo
 
Ja ho diu el refranyer, de Tots Sants enllà, agafa la manta i no la deixis anar. Tots Sants es considera popularment el primer dia de l'hivern, per això, tradicionalment, la gent es posava l'abric tant si feia fred com si no, i el no se'l treia fins que arribava el dijous sant. Altres refranys alerten de l'arribada del fred, com ara de Tots Sants a Nadal, l'hivern formal; per Tots Sants, capes i mocadors grans; entre Tots Sants i la Nativitat, entra l'hivern de veritat; per Tots Sants, la neu pels alts, i per sant Andreu, la neu al peu; per Tots Sants, abrics i guants, i per Tots Sants, pluges i vents.
 
Ahir tot just celebràvem Tots Sants, la festa dels morts, i avui, el Dia dels Morts. Totes dues festivitats conserven creences que són anteriors al cristianisme, de la cultura celta. Segons la tradició, l'1 de novembre els vius visiten els morts i el 2 de novembre són els morts els que visiten els vius.
 
A banda del fred, Tots Sants també arriba acompanyat del costum de menjar castanyes i panellets. Tradicionalment, la castanyada –una festa molt generalitzada a finals del segle XVIII– se celebrava en família, després de sopar, i s'acompanyava de panellets i vi dolç, mentre es passava el rosari per recordar els familiars difunts. Pel que fa als panellets, era costum que els padrins en regalessin als seus fillols, igual que per Pasqua els donaven la mona. En algunes comarques de Ponent, com la Segarra i l'Urgell, els panellets reben el nom de mitgetes. Les castanyes també són protagonistes en diverses frases fetes. Per exemple, quan solucionem una situació compromesa a algú, li traiem les castanyes del foc; quan una persona és molt tancada, és més closa que una castanya; quan dues coses són molt diferents, s'assemblen com un ou a una castanya, i si algú té un mal despertar, s'alça amb la castanya torta. I també trobem castanyes en uns quants refranys, com castanya bullida, castanya ensopida, i castanya sencera al foc peta.

Sabíeu que…
 
De la paella plena de forats on es torren les castanyes, en diem castanyera, igual com la dona que torra castanyes al carrer i les ven.
 
6)
 
Article publicat en el diari LA VANGUARDIA dilluns 23 de gener del 2012

Vista des del Tibidabo

Magí Camps

Com cal anomenar l'atracció recuperada: roda de fira, gran roda, sínia, nòria?

El Tibidabo, la muntanya barcelonina que separa el Barcelonès del Vallès, deu el seu nom al passatge bíblic en què el diable tempta Jesús quan acaba els quaranta dies de retir al desert. És expressió llatina i vol dir “et donaré”. Per als barcelonins i vallesans, però, la muntanya coronada pel temple expiatori sempre ha estat més identificada amb el parc d'atraccions que no pas amb les temptacions lluciferines. Ara, s'ha anunciat que hi tornarà a haver una nòria panoràmica.

En les llengües veïnes, aquesta atracció clàssica s'anomena roda. Però com que una roda és un mot massa genèric i massa important com per cenyir-lo a un sol objecte, li han acabat afegint alguna mena de complement. En italià, per exemple, en diuen ruota panoramica. En portuguès opten per la roda-gigante, semblant al francès i a l'anglès britànic: grande roue i big wheel. Als Estats Units, en canvi, com que big wheel vol dir peix gros, en diuen Ferris wheel, nom del constructor de la que es va bastir a Chicago.

En consonància amb aquestes rodes, el DIEC ha optat per roda de fira, mentre que el GD62 dóna sínia, el calc del castellà. Ni una ni l'altra són formes d'ús espontani; la que generalment es fa servir és el castellanisme catalanitzat nòria.

La solució del DIEC és descriptiva –explica el que és– i per tant és una proposta afeblida davant de nòria, que té la força d'una sola paraula. A més, si algú està parlant d'un parc d'atraccions, resulta redundant afegir “de fira” a l'aparell. Potser una proposta com gran roda –com en francès i en anglès britànic– hauria tingut més èxit i podria haver acabat arrelant.

La solució del GD62, sínia, és una paraula que resulta estranya per a molts parlants. Si quan es va popularitzar aquesta atracció, la llengua catalana hagués viscut en circumstàncies normals, la creativitat castellana de fer servir el mot noria per batejar l'invent també s'hauria produït en català amb sínia. Però com que molts catalanoparlants desconeixien el mot genuí per al giny que extreu aigua, no va sorgir de manera natural.

Ara els diaris informen de l'atracció que recupera el Tibidabo. Alguns mitjans –pocs– en diuen roda de fira, però la majoria hem fet servir nòria. Hi ha lectors que s'han queixat pel castellanisme, i tenen part de raó. Però la base de la comunicació és que la informació s'entengui sense entrebancs. És per això que sembla més clar fer servir la paraula que, mal que ens pesi, és d'ús general: nòria.

Per cert: tant noria com sínia provenen de l'àrab.

mcamps@lavanguardia.es

 
7)
 
Article publicat en el diari ARA dimecres 25 de gener del 2012
http://www.ara.cat/ara_premium/claus_dia/Dois-catufols-sinies-nories_0_634136669.html

UN TAST DE CATALÀ

Dois, catúfols, sínies i nòries

Albert Pla Nualart

Divendres, al Círcol Maldà, vaig descobrir la paraula doi gràcies a Pep Tosar, que hi ressuscita Guillem d'Efak en una meravella que, fonent documental, música i narració, ens allarga la memòria cultural submergint-nos en la màgia del teatre pur. Aneu-hi!

Un doi, en mallorquí, és un disbarat i l'Alcover-Moll s'aventura a apuntar-ne un origen tan dubtós com suggestiu: vindria de doll entès no pas com a raig de líquid sinó com a atuell que en conté i, més concretament, com a calaix de sínia, és a dir, com a caduf o catúfol.

Un vell que repapieja dóna voltes al mateix (com una sínia): fa catúfols. I d'aquí el lligam entre caduf, catúfol o doi i disbarat .

Els dois de D'Efak em porten a la sínia; i la sínia, a la nòria nova que presidirà el 2013 les atraccions del Tibidabo. Alguns lectors de l'ARA s'han queixat d'aquest ús no normatiu de nòria que també fan seu TV3, El Periódico o La Vanguardia .

Poc puc afegir al documentat article que el responsable lingüístic d'aquest últim rotatiu, Magí Camps, hi publicava dilluns. Només diré que l'especialització semàntica entre la sínia (màquina que treu aigua d'un pou) i la nòria (atracció de fira), a diferència del cas de llençar i llançar que vèiem ahir, és d'origen popular.

Dient-ne nòria i no roda de fira -com proposa el DIEC2-, donem per bo el que dèiem de petits. I és cert que respon a la diglòssia, però també la diglòssia pot enriquir, i el que neix del poble sol ser més funcional, reeixit i poètic que el que inventen quatre erudits.

 
8)
 
Article publicat en el núm. 80 de la revista Llengua Nacional (III trimestre del 2012) pàg. 25
Article publicat en el  blog Alírica (2-2-2012)

http://alirica.blogspot.com/2012/02/adeu-sinia-adeu.html

 

Adéu, sínia, adéu

 

Teresa Amat
 
Resposta, enviada i no publicada, a Magí Camps (La Vanguardia) i a Albert Pla Nualart (Ara)
 
Aquests dies, Magí Camps a La Vanguardia i Albert Pla Nualart a l'Ara ens han explicat per què la majoria de mitjans han optat per nòria en comptes de sínia per a la roda de fira (com en diu el DIEC2) o roda (com diu el Termcat, amb sínia com a sinònim complementari). Justifiquen l'ús del manlleu del castellà per establir una especialització: sínia per al giny que extreu aigua i nòria per a l'atracció (especialització fruit de l'«ús popular», Pla N. dixit). Tot i que aquí caldria definir bé aquest «ús popular», hi estaria d'acord amb alguns matisos, i potser si a partir d'ara trobo la nòria en un text la deixaré rodar tranquil·la, com tantes coses entre la llengua viva i la normativa no sempre prou enraonada que els correctors anem trobant i (re)plantejant cada dia. Sovint les raons que ens empesquem els lingüistes per mirar d'apamar tot aquest món, a vegades fascinant, a vegades ple de tedi, tenen una base en bona part tan irracional, és a dir, sentimental, com la que tenen les fonts que han fet brollar l'«ús popular». Així, si bé potser deixaré que rodi la meva hipotètica nòria de segona mà, em sembla que no la faré rodar motu proprio, perquè faré exactament el que diu Pla Nualart que fem (per les mateixes raons sentimentals però totalment legítimes): «Dient-ne nòria i no roda de fira, donem per bo el que dèiem de petits…» A veure si em sé explicar: no, jo de petita no havia dit mai nòria. Quan vaig anar al Tibidabo amb mon pare, de paquet en una Vespa vermella, arribant a casa ell va dir a la mare: «Hem pujat a la talaia i a la roda; sí, dona, la sínia aquella!» (Sí, me'n recordo com si fos ara, què voleu.) Anys més tard, vaig descobrir una roda més gran veient El tercer home, i en vaig continuar dient sínia. I, doncs, què passa? Tres coses, a parer meu. Primera: el meu «de petits» queda més lluny que el de Pla i el de Camps. Segona: em vaig criar al camp, entre regadiu i secà, i veia cada dos per tres el pobre matxo de casa donant voltes a la sínia amb les ulleres posades (per als urbanites joves: no era masclista, pobret, i no duia ulleres de sol). Jo no vaig aprendre que sínia venia de noria perquè de petita no sabia què era una noria però sabia què era una sínia. Ergo: probablement els de la generació posterior a la meva no tenien «de petits» ni punyetera idea de què eren la sínia i la noria primigènies. I per això van aprendre a dir nòria del que per a ells només era una gran roda amb cistelles que girava amb gent a dins en un parc d'atraccions.
 
A què treu cap tot això? Doncs, a res. Tan sols volia dir que, molt a grans trets, estaria aproximadament d'acord amb els plantejaments de Camps i de Pla Nualart si no fos que em sap molt greu que la sínia sigui ja a punt d'ensorrar-se per sempre entre terrossos. I de passada voldria apuntar que tot això ens planteja, un cop més, la qüestió apassionant de la definició, l'acotació, la fixació, l'abast i tot el que vulgueu de la noció «ús popular». I, ja que hi som, de les nocions «abans», «ara» i «quan érem petits». Fascinant. I després direm que els diaris només parlen de la crisi.
 
9)
 
Publicat a
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/593035-frases-en-campanya.html
 
Frases en campanya
 
Joan Abril Español
 
Els directors de campanya dels partits saben que un mot o una imatge mal triats poden fer perdre milers de vots. Analitzem totes les candidatures no des dels programes mateixos sinó des de la llengua mateixa, eina de comunicació que permetrà guanyar o no més vots del percentatge d'indecisos, que és important per decantar la balança.

Dins el ventall independentista, i amb graus diversos, tenim lemes que ometen el verb, si més a la primera part de la frase, com ara CiU (“La voluntat d'un poble”), Esquerra-Catalunya Sí (“Un nou país per a tothom”), Solidaritat Catalana (Independència 2014), la CUP ((és) “L'hora del poble”) –el verb “és” en aquest darrer cas és buit de significat, no aporta un tret semàntic distintiu–, Iniciativa (“Dret de decidir, sí. Drets socials també”). L'esquerra per excel·lència, però, entra amb un verb: “I tant si podem!”, que recorda el “We can” de l'Obama. I dins el ventall federalista, el PSC (“Federalisme”).

Totes aquestes candidatures, llevat el kamikaze del PSC, advoquen per la idea d'un poble, una voluntat, un país, tothom (¿de tots els colors?), i és que els missatges cerquen l'impacte més mediàtic, acompanyats d'imatges, música, cançons... Sumar sense fissures, perquè el posicionament és clar pel dret a decidir.

Al ventall unionista, tenim el PP, també sense verb (“Catalunya, sí; España també”) i Ciudadanos (“Mejor unidos”). També ometen el verb, i apel·len que no hi hagi “separació”, amb la qual cosa potencien o fomenten, davant aquesta acció, la reacció, que és mobilitzar-se al voltant d'un sol poble, la de sumar des del respecte per la diferència.

En una Catalunya del segle XXI, les frases es reforcen per la xarxa i amb vídeos, com ara el del PP, que sosté que en un possible estat català es prohibiran els cognoms castellans. L'exemple que fa servir és el d'un senyor que el primer dia de la independència al registre civil li diuen que s'ha de canviar el cognom García o Garcia per Garriga. Doncs bé, amenaça de la por amb una gran dosi d'ignorància, perquè precisament Garcia és un cognom tradicionalment català, a més de ser un municipi de la Ribera d'Ebre, i l'ha portat el mateix Rector de Vallfogona, que es deia Vicent Garcia, nascut a Tortosa al segle XVI. Sigui com sigui, però, l'origen del cognom, Catalunya sempre ha sigut un país obert i respectuós, i aquesta amenaça de la por ja no afecta els catalans, perquè fa massa temps que estem patint les polítiques conservadores que perjudiquen cada vegada més les classes més desfavorides.

Els unionistes defensen la no-separació, amb un detall ortogràfic curiós. Fixem-nos en la Catalunya amb ny i España amb ñ, una grafia que oculta la Catalunya folklòrica i espanyolitzada que tant ens ha predicat recentment el ministre d'Educació.

Esquerra-Catalunya Sí representa amb el missatge de campanya una esquerra moderada, perquè posa l'accent només a “Un nou país per a tothom”. ¿I un país nou per a tothom? L'adjectiu davant del substantiu té un valor metafòric (sinònim d'un altre). Quan va a darrere hi trobem el sentit més recte.

Ens queden deu dies més de campanya, deu dies més per viure aquests lemes, per repensar el futur d'aquest país, un futur que analitzat des de la llengua ho és tot menys incert. Voluntat i capacitat d'un poble que vol ser protagonista capdavanter al segle XXI. Dels lemes al significat de les paraules perquè les descodifiqui l'electorat, amb escenaris nous que haurien de beneficiar la gent més vulnerable.

10)

El Grup d'Estudis Sitgetans i l'Institut d'Estudis Catalans us conviden a la presentació del llibre

Jornades de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans a Sitges

Homenatge a Josep Roca Pons (14 i 15 de maig de 2010)

L'acte serà introduït per Vinyet Panyella i hi prendran part

August Bover, president de la Societat Catalana de Llengua i Literatura

Philip Rasico, professor, Vanderbilt University, EUA

Isidor Marí, president de la Secció Filològica de l'IEC

Dissabte, 24 de novembre, a les 19 hores, Grup d'Estudis Sitgetans, Espai Cultural Pere Stämpfli, carrer d'en Bosc, 9, Sitges

 

11)
Demà en InfoMigjorn Cap de Setmana
Sumari
 
1) Eugeni S. Reig - desveda
 
2) Eugeni S. Reig - dos dits de la mateixa
 
3) Antoni Llull Martí - Begònies, camèlies i altres plantes
 
4) Pau Vidal - Rumiar
 
5) Pere Ortís - Netegem i enriquim la llengua catalana (Frases manllevades al castellà. Lletra I)
 
6) Articles d'Albert Pla Nualart
 
7) Francesc Viadel - Francesc de Paula Burguera, una vida sacsejant consciències
 
8) Pere Ortís - Signes viaris
 
9) Ramon Sangles i Moles - Llegint s'aprèn a escriure
 
10) El futur del català, 27 anys després - Joan Tudela: La normalització del català, entre el cofoisme i la desesperació (V)
 
 
Si voleu rebre cada divendres el butlletí InfoMigjorn Cap de Setmana heu de manifestar-ho explícitament en un missatge electrònic que heu d'enviar a l'adreça infomigjorn@telefonica.net en el qual heu de fer constar el vostre nom i cognoms i l'adreça electrònica on voleu rebre'l.
 
El preu de la subscripció al butlletí InfoMigjorn Cap de Setmana corresponent a l'any 2012 és de 25 euros.
 
Els nous subscriptors podreu llegir en la web tots els butlletins d'InfoMigjorn i d'InfoMigjorn Cap de Setmana que s'han publicat fins ara.
 
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos, conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes, etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política lingüística, normativa, etc.
 
Us preguem encaridament que feu arribar aquest missatge als vostres coneguts a fi que l'existència del butlletí InfoMigjorn siga coneguda per la quantitat més gran possible de persones interessades en la llengua catalana.
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací