Fa uns dies Vicent Bataller, protagonista d'un altre article a Núvol, explicava en un comentari publicat a la llista Migjorn que un conegut seu catalanoparlant li havia donat a entendre que parlava en castellà a la seva filla per recomanació del logopeda, perquè de menuda la nena havia manifestat problemes de parla. “Potser és una excusa, però ja he sentit més voltes això que els logopedes atribueixen un endarreriment en l'inici de la parla a la transmissió de dues llengües pels pares”, explica Bataller. No fa gaire una mare de les Illes ha sol·licitat l'escolarització en castellà de la seva filla tot aportant la recomanació d'un logopeda. Bataller es posa les mans al cap: “Creieu sincerament que algun d'aquests professionals pot arribar ni que siga a insinuar que és millor parlar en castellà a un nen per a evitar-li problemes fonètics o de comunicació?”

Enric Casanovas Beltran, membre de la llista Migjorn, apunta que un dia va sentir dir a un logopeda una bajanada tan gran com que el cervell d'un nen funcionava més lentament en la comprensió en català que en castellà i que per aquest motiu treia mals resultats a l'escola.

Joan-Carles Martí i Casanova aporta un testimoni molt més directe. El cas d'una parenta política nascuda a mitjan anys 1960. “És l'única de la cinquantena de familiars vius de ma muller (nascuts entre 1930 i 2004) que parla en castellà. Aquesta xica té una intel·ligència limitada però parla. Li va dir el logopeda a la seua família que li parlessen en castellà perquè això l'ajudaria molt. Tothom, a sa casa, se li adreça en un castellà força clivellat perquè la família de ma muller són llauradors del Camp d'Elx. Jo li parle en valencià i em contesta perfectament: en castellà, això sí!”, explica Casanova.

Gustau Erill i Pinyot considera que “el logopeda podria proposar que se li parlés en una sola llengua. Com que per a moltes mentalitats, malauradament, la llengua és l'espanyol, recomanen que sigui aquesta la llengua preferent”. Erill apunta que un logopeda que no estigui influït per la immensa diglòssia que ens aclapara recomanaria sempre que la llengua única fos la de la família, la que sent parlar en el seu entorn immediat, als seus pares i als seus germans.

Davant de tots aquests testimonis, el psicòleg David Valls Lanàquera reconeix que la qüestió dels logopedes i el valencià ja és coneguda des de fa temps. “El meu nebot fou diagnòsticat d'un autisme que més tard resultà no tindre. El logopeda corresponent aconsellà a la meua cosina educar-lo en castellà. Un disbarat (com podem permetre errors diagnòstics de l'autisme a hores d'ara?). Tot açò és ciència a banda, com l'arròs. Si aquesta gent realment pensara que parlar un segon idioma fóra problemàtic, també estarien en contra d'educar als xiquets en anglès des de primària, no? I ja ni parlem d'alemany o de xinés…”, s'exclama Valls Lanàquera.

Segons David Valls Lanàquera, la cosa del bilingüisme i els retards en l'adquisició del llenguatge té història. L'origen està als anys vuitanta als EUA, on van observar que els nois que tenien dificultats en l'aprenentatge de la lectoescriptura compartien certs trets en comú: menors de 8 anys, hispanoparlants, baix nivell socioeconòmic… “La hipòtesi inicial consisití a veure com un problema que els pares d'aquests nens encara els parlessin en espanyol”, explica Valls Lanàquera.

“La neuropsicologia avançà, i prompte aplegà la neuroimatge”, prossegueix Valls Lanàquera. “S'observà que els idiomes apresos en la infantesa s'emmagatzenen a zones distintes de l'hemisferi esquerre cerebral. Sabíem que els idiomes estaven allí, però no quina relació neuronal hi havia entre eixes zones”. Tot plegat va fer replantejar els termes del debat: ¿Quina relació hi havia ara entre els hispanoparlants i els problemes d'aprenentatge?

Segons David Valls Lanàquera, “es va descobrir que la relació entre les dificultats d'aprenentatge significatives (dislèxia, discalcúlia, disgrafia, …) i el bilingüisme no estava en el segon idioma, sinó en el primer. En altres paraules: si el monyicot no tenia un bon coneixement de la llengua materna, no podia tenir un millor nivell del segon idioma. D'aquesta manera, si un xiquet tenia problemes amb la lògica del seu idioma matern (lògica que es transmet a través de la gramàtica), no podia assolir un bon nivell en matemàtiques o en escriptura. A açò se li anomena llei d'interdependència dins de la psicolingüística. La llengua materna és la bastida a partir de la qual se construixen els altres idiomes (cadascun en una part distinta del cervell).

David Valls Lanàquera sosté que existeix en primer lloc un idioma matern (L1), que es diferencia de la resta d'idiomes perquè l'ésser humà està preparat genèticament per a adquirir un llenguatge. Tenim un gen (FOXP2, cromosoma 7) que prepara el nostre cervell per a adquirir-lo (i si ningú ens l'ensenya, per a crear-lo). L' idioma que activa aquest gen és l'idioma L1.

En segon lloc, els idiomes es desenvolupen en zones separades del cervell. És a dir, els idiomes no es barregen, no se sumen; es van construint gràcies a la qualitat del primer idioma (L1). La qualitat del segon idioma estarà estrictament relacionat amb la qualitat del primer idioma.

“No només aquests logopedes van errats, sinó que aquest error és invers a la realitat”, sosté David Valls Lanàquera. “La solució no és suprimir la llengua materna, sinó potenciar-la més encara i assegurar-nos que s'eduque en un bon nivell (tothom sap que no és el cas del català a València)”.

En conclusió: podem proposar dues solucions: eliminar per complet la llengua materna (de la família, del context escolar, …) o exigir una millor educació en aquesta llengua. “La primera els logopedes ja la coneixen”, diu David Valls Lanàquera. “Amb la segona podem millorar l'educació dels jóvens i potenciar l'aprenentatge de segons idiomes (o tercers, o quarts…). Si esteu interessats, podem entrar en el debat dels beneficis de ser bilingüe. I en són molts”.