Un crioll, doncs, és una llengua nascuda de la fusió ràpida de llengües diferents, generalment per situacions d'urgència comunicativa originada per la violència feta per uns quants a molts altres: sense l'esclavatge com a comerç intercontinental la major part de criolls no haurien existit mai. La barreja organitzada de les ètnies d'origen dels esclaus, que dificultava que es poguessin comunicar entre ells, i la prohibició expressa feta tant als esclaus com als seus vigilants de parlar en cap llengua africana va crear el menester immediat de trobar una llengua que fos a l'encop comuna i legalment acceptada pels esclavistes. Així doncs, el crioll va esdevenir ràpidament llengua transmesa de pares a fills. Ja que un crioll no és només un parlar generat per la necessitat de comunicar-se entre dues persones que no parlen la mateixa llengua –això seria un pidgin– sinó el resultat d'aquesta barreja quan ha esdevingut llengua total, llengua materna, llengua suficient. I per això mateix existeix un gran nombre de criolls, generalment sense intercomprensió fins i tot quan comparteixen orígens comuns: el criolls de l'illa de Reunió o de la Martinica, tot i tenir una mateixa base lexical francesa, no són comprensibles entre ells. Per això una bona solució per tal que les poblacions que parlen un crioll assumissin amb més naturalitat que la seva llengua és tan completa, digna i plàstica com qualsevol altra, seria de no anomenar-la més crioll sinó de referir-s'hi amb el gentilici del territori en què es parla: el jamaicà, l'haitià, el capverdià, el mauricià, etcètera.

És clar que un estatus legal ajudaria molt a fer aquest indispensable pas mental, però són pocs els territoris, fins i tot independents, en què una llengua criolla és oficial. Haití, primer país independent de població negra, hauria pogut fer del crioll una llengua d'estat ja a l'inici del segle XIX (hi és cooficial només des del 1987) però, en aquell moment, la minoria alfabetitzada que dirigia el país va preferir optar pel francès per no tallar-se dels corrents comercials, diplomàtics i culturals dominants. Sens dubte, l'ús i el prestigi de qualsevol crioll d'arreu del món al segle XXI seria força diferent si els rebels haitians del 1804 haguessin optar per donar el lloc merescut a la seva llengua.