188. Cada paraula té un
ADN, les emocions que conté, que no són traduïbles. El pensament sempre viatja
d'una llengua a l'altra. És impossible dir en una llengua el que penses en una
altra.
Lucía Graves
Escriptora
(Publicat al diari Avui el 14 de febrer del 2006)
Una bona manera de combatre l'ús demagògic de la idea de solidaritat seria obligar tothom a fer servir el plural. A partir d'ara, hauríem de parlar de solidaritats. Entre persones. Entre generacions. Entre territoris també: entre el nord i el sud del planeta, entre els Estats, entre les nacionalitats i regions d'un mateix Estat, entre les comarques. Solidaritats diverses: l'econòmica, que és la que sempre s'invoca, però també la lingüística. Un joc permanent de solidaritats, basat en la reciprocitat, seria una mena de comerç ètic a gran escala. Res més lluny de la nostra realitat, però.
Una enquesta ens acaba de dir que la meitat del conjunt de la ciutadania espanyola opina que Catalunya és insolidària. És una opinió certament repugnant, basada en la més gran de les mentides, ja que Catalunya és la terra més solidària d'Europa. Parlem de solidaritat econòmica, oi? Però i la lingüística?
Els Països Catalans, Galícia i el País Basc hem de ser receptors de solidaritat lingüística. Hi tenim el mateix dret que té el sud d'Espanya a ser receptor de solidaritat econòmica. Tenim dret a la solidaritat del Govern de l'Estat i de les regions que tenen el castellà com a llengua pròpia. La dura realitat, però, és que aquests àmbits són agressivament insolidaris. En comptes de contribuir al redreçament del català, el gallec i el basc, només miren de reforçar l'hegemonia del castellà fora de la seva àrea idiomàtica i, en el cas català, miren també de dinamitar la unitat de la nostra llengua.
Catalunya, el País Valencià i les Illes som terres exageradament solidàries, en el terreny econòmic, amb la resta de l'Estat i, en canvi, l'Espanya castellana és brutalment insolidària amb nosaltres, en el camp idiomàtic. D'això se'n diu ser cornut i pagar el beure!
Rellegir aquest article de la meva hemeroteca personal ens recorda d'on venim i per què som on som.
Galamons?
La independència, per anar bé, a més d'emancipar-nos d'Espanya ens hauria de deslliurar de fal·leres que han ocupat les nostres vides, sovint fins a l'ofec. D'entre totes, la de la llengua és potser la més notable. De la taverna a l'acadèmia, aquest país s'ha enderiat parlant d'això del català, ha viscut el seu mal de llengües amb dolor, ha estat emmetzinat per una verinosa llengua, n'ha narrat la guerra, ha especulat sobre el fantasma de la seva mort i n'ha discutit tots els noms. N'hem estudiat l'horitzó, el futur, l'ètica, la normalitat improbable, els drets, l'ecosistema, la ideologia i el conflicte. No n'hauríem de perdre la passió, però sí l'obsessió.
ERA MÉS QUE PREVISIBLE, doncs, que amb l'acceleració dels temps polítics tornéssim a parlar de llengües. Ara l'esca de l'escàndol han estat unes declaracions del secretari general d'ERC, Oriol Junqueras, que ha donat per fet que l'espanyol seria llengua oficial en una Catalunya independent. I, encara que potser va passar més desapercebut -tot i haver excitat de no dir la bancada dels diputats del PP-, el president Artur Mas, en el seu darrer discurs de política general, ja havia recordat que "el castellà també és patrimoni de Catalunya [...] i, a més, un patrimoni estimat". La reacció ha estat immediata i plural, com ha de ser en un país complex, obert i lliurepensador com el nostre. Des del "risc explosiu" que ha vist Gabriel Bibiloni en el supòsit de l'oficialitat de l'espanyol, passant per les posicions també crítiques de Miquel Strubell -ell suprimiria la noció de "cooficial"-, o la de Vicent Partal -alertant del perill d'una Catalunya ucraïnesa-, passant pels matisos de Bernat Joan i l'"oficialitat asimètrica" i fins als raonaments favorables a l'oficialitat com els de Joan Pujolar, que enllacen amb els articles publicats a l'ARA el gener i febrer passat per Eduard Voltes.
TOT I QUE s'ha discutit l'oportunitat -i denunciat el suposat oportunisme- de reobrir la discussió a poques setmanes d'unes eleccions, a mi em sembla que, a més d'inevitable, el rar i sospitós hauria estat que precisament ara no en diguéssim res. A més, m'agrada aquest tarannà del país, tan poc donat a la prudència i sempre disposat a assumir de cara els riscos més grans. Sobretot, si sabem aprofitar l'oportunitat per revisar el debat a fons, a la vista dels nous escenaris: el supòsits, la terminologia, els objectius, els resultats... I, en aquest sentit, cal demanar que a més de les veus individuals autoritzades, també s'expressin els que treballen a la trinxera: Òmnium, la CAL o la Plataforma per la Llengua... Què no donaríem ara mateix per poder escoltar el parer de Martí Gasull sobre la qüestió?
LA MEVA OPINIÓ poc experta es pot resumir en aquestes consideracions. Una, penso que la lògica de les llengües i els seus usos desborda les regulacions formals, i encara més les grans declaracions a les cartes magnes. Per tant, dubto que el català quedés realment més ben protegit per una oficialitat en exclusiva, igual que no crec que la promesa d'una cooficialitat amb l'espanyol porti més castellanoparlants a l'esperança d'un estat propi. Dues, crec que l'escenari sociolingüístic actual hauria d'obligar definitivament a estudiar la qüestió des d'una perspectiva multilingüe i no a estar encara atrapats en el vell bilingüisme. Tres, lleis a banda, considero que el gran desafiament és convertir el català en el catalitzador eficaç d'una vinculació afectiva amb el projecte de país just i pròsper que justifica tota l'aventura independentista. I quatre, hauríem de ser prou espavilats per superar per elevació les diferències actuals sobre els estatus de les llengües a Catalunya.
POTSER ÉS UNA INSENSATESA, però faig la meva proposta. El català, és clar, llengua pròpia i comuna del nou estat; cap llengua oficial -una categoria fosca per a una cosa tan viva com una llengua-, i un compromís radical a favor de la diversitat lingüística, un dels principals actius culturals i econòmics del país.
Núvol, diari digital de cultura d'accés gratuït, commemora els 50 anys del gran diccionari Alcover-Moll amb cites glossades per diverses persones de les lletres i la vida pública. És genial i oportuníssim el comentari de l'escriptor Joan de Déu Domènech, que comença així: “Trio la paraula Espanya. Precedida per espantós i espantosament, i seguida per espanyadís, espanyador –que fa el castellà estropeador– i espanyar, que és trencar violentament el pany d'una porta o d'una caixa. Enmig hi ha la paraula Espanya; és a dir, entre el foc i les brases, comença amb la por i acaba amb un robatori.”
Recomano vivament als lectors que es passegin pel Diccionari català-valencià-balear (nom poc afortunat), que és un obra monumental de dos grans lingüistes, Antoni Maria Alcover i Francesc de Borja Moll. Per dir-ho ras i curt, aplega tot el lèxic català amb totes les varietats. És una mina, una font de plaer, una delícia per als amants de la llengua catalana i de la cultura popular, perquè també incorpora dites, cançons, jocs, creences, costums... Com que es pot accedir al diccionari per internet, els proposo que hi busquin paraules bàsiques com ara poma, figa, orella, peu, cavall, missa o dia. S'admiraran de la riquesa de l'idioma.
D'esclop trobem quinze definicions, la majoria de caràcter local. Després vénen quatre locucions o girs lingüístics, l'últim dels quals diu: “Orate fratres: Jo amb esclops i tu amb sabates, l'ase em fot si tu m'atrapes. Dita humorística (Llofriu).” Els asseguro que hi ha tanta substància en aquestes breus línies que donen per a tota una conferència. Només destaco que és una paròdia del llatí de missa, amb un doble repicó, el primer és infantil i profà, i el segon és una de les expressions més bestials de la nostra llengua. Literalment, perquè el sentit primigeni del verb fotre és, per dir-ho en paraules de l'Alcover-Moll, “tenir acte carnal”.
Suposa l'eliminació de la immersió lingüística · Els centres que optin pel català necessitaran l'aval del 65% dels pares
L'esborrany de nou decret del trilingüisme per a l'educació (pdf) del govern de Bauzà no agrada pràcticament a ningú. Aquest decret, que implica que el català a l'escola passi d'una quota mínima del 50 al 20%, fou ahir contestat per tots els partits de l'oposició, les associacions de pares i els sindicats. Aquest decret, a més, exigeix a aquells centres que optin pel català a presentar l'aval del 65% del cens de pares que porten els alumnes a l'escola, cosa que implica l'eliminació de la immersió lingüística.
'És una manipulació'
La FAPA-COAPA, que aplega les associacions de pares, va criticar ahir amb duresa el decret dient que 'és una manipulació de la gent per a generar un conflicte lingüístic que no existeix a les escoles de les Illes', en paraules del president de la plataforma, Jaume Ribas. Ribas va dir que a les aules hi ha problemes reals com 'l'augment d'alumnes per aula, l'eliminació de docents de suport, les beques de menjador i de llibres'.
Maria Antònia Font, portaveu de l'STEI-i, va dir ahir que l'esborrany 'no dóna continuïtat a la bona feina feta fins ara per la recuperació de la llengua pròpia pels mestres dels centres educatius de Balears, els quals tenen el 90% del suport clar dels pares i mares'. Font va avisar que si el govern no accepta ni té en compte les al·legacions que arribaran de tota la comunitat educativa, el mateix sindicat durà el decret als jutjats.
En una línia semblant s'expressà la federació d'Educació de CCOO, que qualificà l'esborrany d'ambigu, 'marcat per un to impositiu i incongruent fins a arribar a l'absurd'. Per CCOO és d'extrema gravetat que el mínim de català als centres 'passi de la meitat a un terç' dient que no hi ha 'cap tesi mínimament científica que avali l'articulat i la metodologia que s'hi aplica' CCOO també considera que és de dubtosa legalitat.
El català, llengua estrangera
L'oposició també va sorytir en bloc en el que considera un nou atac a la llengua. Pel PSIB és 'lamentable que el PP vulgui trencar el consens lingüístic a les escoles'. Antoni Alorda, diputat de PSM-IV-ExM, exigí a Rafel Bosch, conseller d'Educació, que 'no tracti el català com a llengua estrangera'. Joan Lladó (Esquerra) va dir: 'El PP ha evolucionat de la lliure elecció de llengua a la lliure imposició del castellà'. I va fer una crida a la comunitat educativa a la insubmissió. I Manel Carmona, d'Esquerra Unida, va avisar que 'La voluntat wertiana d'assegurar l'ensenyament en castellà ens pot abocar a una taxa de fracàs escolar encara molt més greu'.
Juan Carlos Moreno Cabrera (Madrid, 1956) és catedràtic de lingüística general a la Universitat Autònoma de Madrid. En els seus llibres desmunta els mites del nacionalisme espanyol sobre el castellà, per exemple la idea que és una "llengua comuna". És dels pocs espanyols favorables a la independència de Catalunya sempre que es prioritzin els interessos de la població per sobre del gran poder financer i de la UE.
Què passaria amb el castellà a Catalunya en cas d'independència?
Precisament en el document advertim que seria un gran error que el castellà fos llengua oficial perquè això seria utilitzat en contra del català, seria una amenaça contínua. Tot i així, s'hauria de mantenir el castellà dins la planificació lingüística amb l'objectiu de projectar una visió de l'idioma més americà i menys espanyol. No es pot deixar el castellà només en mans d'Espanya.
¿Està proposant un catalanisme hispanista?
Sí, exacte. Catalunya s'hauria d'abocar a Hispanoamèrica i competir amb Espanya amb una visió diferent de l'idioma. El nou estat català no pot deixar el castellà en mans dels espanyolistes, l'ha d'utilitzar en benefici propi. El castellà no desapareixerà de Catalunya, per tant crec que això és el més intel·ligent. Això seria un desafiament brutal a la visió centralista de Madrid, a aquest nou panhispanisme que impulsen amb voluntat de colonització econòmica.
¿Hauríem de defensar un castellà menys monolític que el de la RAE?
Sí, s'hauria de fer una gestió del castellà des d'una perspectiva internacionalista i no centralista. Perquè si no es fa això, apareixeran grupuscles que presentaran el castellà com una llengua oprimida amb l'ajuda del govern espanyol.
Com es viu a Madrid el procés que s'ha obert a Catalunya?
El que no s'entén és que aquesta demanda no ve d'ara, que Catalunya és una nació i reivindica el seu dret a l'autodeterminació, que per cert era un principi que l'esquerra defensava fins a la Transició. No és una explosió purament emocional relacionada amb la crisi.
Espanya sí que és una nació i té 3.000 anys, segons Esperanza Aguirre...
Aquesta afirmació demostra la manipulació de la història que fa el nacionalisme espanyol. Per a ells hi ha una història verdadera, la d'una Espanya imaginària que es remunta als celtibers. Tota nació crea els seus mites per justificar el present, això també passa a Catalunya i el País Basc. El que no val és dir que els meus mites són els de veritat i els dels altres són falsos.
Però aquests mites interfereixen en la ciència històrica...
Sí, i trobes que molts historiadors espanyolistes justifiquen els mites espanyols, igual que molts economistes justifiquen el sistema capitalista com l'únic possible. La ciència social està al servei del poder. Si un científic social et diu que no té ideologia ja és sospitós.
Això en el cas de la llengua és molt acusat.
Sí perquè s'intenten vendre afirmacions aparentment objectives que en el fons són pura ideologia. Per exemple, en el cas del castellà el concepte de llengua comuna, o que el castellà és una de les llengües més homogènies del món. I la gent no és capaç de veure la manipulació que hi ha al darrere.
El ministre José Ignacio Wert creu que s'ha d'espanyolitzar els nens catalans...
Quan es parla d'espanyolitzar el que s'està dient és que no s'accepta que el Parlament català pugui decidir com s'eduquen els nens catalans. El model educatiu català ha estat adoptat de manera democràtica, però el govern central no ho admet perquè considera que el poble català no té aquesta potestat. És més, considera que el poble català no existeix. El nacionalisme espanyol no admet que existeixi un poble català sobirà, sinó que forma part del poble espanyol. Jo sóc espanyol, però una nació que es defineix negant altres grups... aquesta condició jo no la vull.
I quina sortida hi ha?
La que s'està portant a terme, o sigui, dir-li a Espanya que encara que ella no reconegui aquest dret, Catalunya sí que el té. I els catalans han de decidir quin estatus volen tenir i quina relació amb Espanya.
A vostè el deuen mirar malament a Madrid perquè diu aquestes coses...
És que jo a Madrid em dedico a escriure i llegir, no tinc gaires altaveus. Però fan una lectura errònia. No entenen que això ve de lluny i que la gent no es fa independentista d'un dia per l'altre. Encara es pensen que és una obcecació puntual perquè no es vol pagar a Espanya. Ignoren el que és fonamental: que a Catalunya sempre ha persistit la idea que són una nació.
La diferència és que abans es pensava que amb Espanya hi podia haver certa entesa...
Sí però la sentència de l'Estatut va deixar clar que Catalunya no és una nació, i això sumat a les actituds dels governs del PP i del PSOE ha fet que el poble català s'hagi adonat d'una cosa que és una obvietat per mi: que la idea que Catalunya és una nació és incompatible amb el concepte d'Espanya que té el nacionalisme espanyol.
¿I existeix un concepte d'Espanya alternatiu?
Esclar. Jo estic a favor d'una Espanya que respecti el dret a l'autodeterminació, i com que la meva ideologia és marxista-revolucionària estic a favor d'una unió de repúbliques socialistes de la península Ibèrica.
Inclòs Portugal?
I tant. A més, ara estem veient que el poble portuguès, el poble castellà, el poble basc i el poble català s'estan mobilitzant contra la dictadura del capital financer.
¿Resulta simptomàtic que per trobar una veu a Madrid a favor de la independència de Catalunya calgui anar fins a l'extrema esquerra minoritària?
Jo no em sento tan minoritari ara. Què diu la gent? Que el deute no l'hem de pagar nosaltres i que cal acabar amb la dictadura financera.
Però la independència de Catalunya seria un cataclisme per al nacionalisme espanyol...
Seria una tragèdia.
¿Hi hauria una campanya anti- catalana?
Ara ja s'està intentant presentar la demanda del dret a l'autodeterminació com una mostra d'insolidaritat dels catalans respecte a la resta d'espanyols.
Què en pensa d'Artur Mas?
Que no és independentista de veritat, perquè, si no, hauria actuat així des d'un primer moment. El que sí que és independentista és el poble català. En la meva opinió, Mas pot portar Catalunya al desastre, és a dir, a no aconseguir la independència i a enfonsar-se més en la crisi si no s'enfronta al poder financer. Què està per sobre? ¿Pagar el deute o la independència de Catalunya? ¿O voleu la independència per continuar sota la dictadura de la Unió Europea?
Cal sortir de la UE llavors?
No, el que cal és lluitar-hi des de dins. Jo estic en contra de la política que està aplicant la UE i que és contrària als interessos dels seus ciutadans, no de la UE. No hem de caure en aquesta trampa. Es pot canviar Europa des de dins, amb una revolució que ja està en marxa.