No sé si els responsables hui de Lo Rat Penat estarien d'acord amb aquest homenatge que els seus antecesors dedicaren a Pompeu Fabra, partidari de la llengua comuna, o estaran més d'acord amb les Normes del Puig. Lo Rat Penat es va fundar l'any 1878. El 31 de juliol, amb el suport de l'Ajuntament de València, es va celebrar la inauguració de Lo Rat Penat amb la intervenció de Constantí Llombart, en la que va dir coses com aquesta: «No és morta nostra expressiva llengua llemosina, com los seus enemics semblava que desitjaven, gràcies als generosos esforços dels nostres germans de Catalunya i les Illes Mallorques, esforços generosos que de hui en avant devem nosaltres imitar». Heus ací els primers fonaments sobre els que va començar la vida de Lo Rat Penat. Fonaments que aniran augmentant i fent-se forts amb els Jocs Florals que Lo Rat Penat convocarà així tots els anys: «Aquesta societat, cumplint un de sos principals propòsits, i desitjosa de dur avant lo renaixement de la nostra gloriosa literatura, acordà la celebració de Jocs Florals en lo present any, i així convoca als experts escriptors, inspirats poetes i artistas de l´antic Regne de València, als de Catalunya, les Illes Balears i de totes aquelles comarques a on nostra llengua és parlada o coneguda». També, però, als Jocs Florals de Barcelona acudien escriptors i poetes valencians i de les Illes. Uns i altres, catalans, illencs i valencians, s´havien posat com objectiu la defensa de la llengua comuna, utilitzant-la. Va ser una part important de la Renaixença. Una part on es van poder mantenir els nostres senyals d´identitat després de la desfeta d´Almança i els seus decrets de Nova Planta. I a la qual col.laboraren personalitats com Teodor Llorente des del seu diari Las Provincias i també des de Lo Rat Penat junt a Faustí Barberà.

Lo Rat Penat i els seus Jocs Florals estaven mantinguts i dirigits per persones de trellat, vers valencianistes, que hui serien qualificats de «catalanistes» pels actuals dirigents de Lo Rat Penat. Persones com Teodor Llorente, Constantí Llombart, Fèlix Pizcueta, el poeta W. Querol, Pasqual i Genis, Vicent Boix, Ciril Amorós. Tots ells participaren en els actes de Lo Rat Penat, donant-los suport, bé com premiats en els Jocs Florals o pronunciant el discurs del mantenidor. Els Jocs Florals, tant els celebrats a València com els celebrats a Barcelona, foren els vehicles mitjantçant els quals, la unitat de la llengua es feia ben palesa. A ningú se li va ocorrer inventar-se unes Normes del Puig per desfer aqueixa unitat. Com tampoc sant Vicent Ferrer per fer els seus sermons. Indistintament usava les dos denominacions de la llengua comuna. I si hem de referir-nos a Ausiàs March començarem per dir que no era català. Va nàixer a Beniarjó segons ­diuen uns, altres que no saben fill del poeta català Pere March, que no feia molt de temps que vivía al Regne de València, i de la valenciana Elionor Ripoll. En qué parlarien Pere i Elionor? I quan el fill Ausiàs començara a parlar? I en quina llengua escriuria els seus versos quan arribà el moment? La llengua comuna. Des de la Renaixença, passant per la República, la guerra i els anys del franquisme, la convicció de la llengua comuna va anar augmentant entre els valencians i les ­seues institucions, com ara, i molt especialment, Lo Rat Penat. On Carles Salvador donava classes de valencià en el domicili de Lo Rat Penat, amb la seua gramática, des de1949. Miquel Adlert i Xavier Casp van montar l´Editorial Torre després de la guerra i començà a publicar llibres de poesia, de narrativa en l´anomenada col·lecció L´espiga. L´anunci d´aquesta col·leció, publicat al butlletí de l´Obra del Diccionari de mossén Alcover, deia açò: «"Col·lecció l´Éspiga" de obras valencianas. Biblioteca de suma selección, pulcritud y economía. Imprescindible para el buen conocimiento de la literatura catalana contemporánea». En Lo Rat Penat estrenàvem obres de teatre d´autors en català, com per exemple, «Els condemnats», del mallorquí Baltasar Porcel. Això, en ple franquisme. També, durant el franquisme, Xavier Casp es presentava als Jocs Florals de la Llengua Catalana a l'exili, celebrats a Perpinyà el 1950, i obté la Flor Natural; l´any següent, 1951, es torna a presentar, els Jocs es celebren ara, a Nova York, i és premiat amb l´Englantina d´Or; i encara repeteix el 1952, i es presenta de nou als Jocs, que aquest any es celebren a Tolosa del Llenguadoc, i obté el premi Concepció Rabell. Casp escrivía els versos en la llengua comuna. És a dir, que durant el franquisme també seguirem utilitzant la llengua comuna com veníem fent des de la Renaixença. Des de la Renaixença i de més enllà. Des del Segle d´Or valencià. Des que el valencià Ausiàs March, escriptor en la llengua comuna, acabà per trencar els motlles de la poesía trobadoresca. Ausiàs era un home de lletres molt reconegut dintre de la literatura valenciana medieval. I ningun grupet de blaverets se li acostaren per oferir-li unes Normes del Puig. Ausiàs March, Joanot Matorell i els demés escriptors del Segle d´Or valencià, els valencianistes de la Renaixença i els que signaren les Normes de Castelló van anar conformant la llengua comuna. Constantí Llombart ja diu que no es morta la nostra llengua llemosina «gràcies als esforços dels nostres germans de Catalunya i les Illes Mallorques». Lo Rat Penat, al convocar els Jocs Florals, es dirigeix «als experts escriptors, inspirats poetes i artistes de l´antic Regne de València, als de Catalunya, les Illes Balears i de totes aquelles comarques a on nostra llengua és parlada o coneguda». En una paraula: lo del anticatalanisme no té cap sentit. Ausiàs va morir el 3 de març de 1459. I el tenim soterrat a la Catedral de València. Tots els anys, un grup anticatalanista li fa una visita el dia de la seua mort. No ho entenc. Ausiàs March era catalanista.