correuer
Persona que distribuïx les cartes i la resta
d’objectes enviats per correu postal.
En la novel·
|
L’endemà de matí, el correuer dugué una inesperada carta de
Pauleta que ens comunicava que no podia venir a Callosa per a la propera
setmana com havíem pensat –era hora de traure comptes amb el Mingarro–,
perquè don Macià feia ja dos dies que no estava
bo. |
En l’article El correuer de Bernat Capó, publicat en
el seu llibre Costumari valencià,
trobem:
|
Des del mateix moment que l’home acceptava el nomenament es
convertia en correuer, paraula hui en desús per la força de la seua
sinònima carter. |
La
paraula correuer, grafiada correhuer, la trobem en els diccionaris
d’Escrig i de Marti i Gadea. En el DCVB hi ha l’entrada correuer que en la primera accepció diu:
«Portador del correu; carter que duu la correspondència d’un poble a l’altre
(Costa de Llevant, Eiv., Val.)»
La
paraula que antigament s’usava per a denominar la persona que portava missatges
d’un lloc a un altre, era correu.
Quan es va generalitzar el repartiment de cartes i altres objectes postals, es
va reservar el nom de correu per al
conjunt de la correspondència i l’enginy del nostre poble va inventar la paraula
correuer per a denominar la persona
encarregada de la seua distribució, paraula molt encertada perquè es comprén de
seguida que significa 'persona que repartix el correu' i entenem per correu, no només les cartes, sinó també
els impresos, les targetes postals, les revistes, els paquets de diferent
grandària, etc. El castellà no té tan fàcil fer un derivat de correo com nosaltres el tenim de fer-ne
un de correu, per això el castellà va
optar per cartero, que fa referència
només a les cartes i no a la resta d’objectes postals. Si la nostra llengua
haguera sigut oficial en el nostre domini lingüístic és quasi segur que el mot
correuer hauria fet fortuna, però
com, per desgràcia, patim una forta submissió lingüística des de fa molt anys,
la paraula creada pel nostre poble ha desaparegut per complet, substituïda per
la castellana. Actualment no l’usa ningú i la major parts de diccionaris moderns
no l’arrepleguen. Encara sort que escriptors com Enric Valor o Bernat Capó l’han
feta servir en la seua prosa literària.
En valencià també es diu:
carter
La llengua estàndard sol
emprar: carter
En castellà es diu:
cartero
NOTA 1:
- Valor i Vives, Enric
L’ambició d’Aleix (Tàndem Edicions, València, 2000, 3a edició
redactada de nou per l’autor el 8 de gener de 1994, pàg. 180)
- Capó i
Garcia, Bernat Costumari valencià. Coses de poble (Edicions del Bullent,
Picanya, 1992, pàg. 85)
NOTA
2: El text complet de l’article de Bernat Capó titulat El correuer és el
següent:
Hi hagué un temps en el qual l’oficina de Correus dels pobles estava a
càrrec d’un home bo, triat entre aquells que necessitaven una mica d’ajuda per
portar casa endavant. Quasi sempre la persona era recomanada pel batlle i de
vegades pel capellà. No tenia sou perquè l’Estat res no podia pagar i la seua
ocupació era ben senzilla: anar a la parada del cotxe de cavalls, recollir la
saca, entregar la que ja tenia llesta i després, a casa seua, fer la tria i tot
seguit el repartiment per les cases del poble.
Com que hem parlat de persones necessitades d’ajut bo serà que posem en
clar la forma i manera com aquests voluntaris el rebien. En primer lloc aquell
que era designat per a la comesa posava sa casa a la disposició del servici, a
la porta li col·locaven una bústia i per tot això li donaven unes poques
pessetes en concepte de llogament. Però n’hi havia més. Des del mateix moment
que l’home acceptava el nomenament es convertia en correuer, paraula hui en
desús per la força de la seua sinònima carter. Tant se val. Per establir la
diferenciació direm que el correuer fou primer en el temps i que quan es varen
assentar, definitivament, les oficines de Correus i el tràfec de cartes va
augmentar nasqué el carter que era, aleshores, un empleat del servei
nacional.
El correuer anava de casa en casa a portar-hi la correspondència. Com que
res no cobrava i tothom ho sabia, les persones que rebien carta de familiars o
d’amics li donaven uns cèntims al missatger i amb això en tenia prou. Donat que
era un temps de misèria i la major part de les famílies mancaven de diners, molt
sovint el correuer rebia en espècie el preu del seu treball. I no faltaven
aquells que, com a pagament, li oferien un gotet de vi amb la qual cosa el
correuer posava en perill el repartiment, perquè les cames li feien figa de tant
de beure.
Hui no
queden correuers pels pobles. L’organització de Correus arriba a tots els
llogarets i el carter, com que és home assalariat, no té perquè rebre propines
ni almoines, fa la seua feina, dóna cartes, certificats i paquets, arreplega
allò que hi ha a l’interior de les bústies, posa el cotxe en marxa i se’n torna
cap a l’oficina central situada en un poble més gran. Els correuers, en casos
determinats, passaren a convertir-se en carters i fins i tot en administradors,
perquè alguns d’ells pogueren passar les proves de suficiència. D’altres, quan
la regularització, hagueren de deixar el càrrec, i tornar al cap primer, és a
dir a l’ofici que els donava de menjar i que mai no havien abandonat perquè això
de la carteria era cosa provisional que sols aprofitava per a anar posant pegats
com els segells a les
cartes.
Article publicat en el núm. 64 de la revista Llengua
Nacional (III trimestre del 2008)
http://taller.iec.cat/filologica/documents/ajr/Jane,A(2008-3)SobreAlgunsTermesCorrelatius.pdf
Sobre alguns termes correlatius
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 255)
El domini, els alous i els
censos
Antoni Llull Martí
En temps antic el concepte de propietat tenia algunes peculiaritats que
fa temps
que passaren a la història i que molta gent n’ha sentit parlar però la majoria
no saben exactament en què consistien. A alguns llocs hi havia grans
territoris on el
senyor era propietat de tots els terrenys, una gran part dels quals tenia
cedits en feu als seus vassalls a canvi dels serveis propis del
vassallatge de tipus feudal, entre els quals el de retre-li homenatge de fidelitat i
d’auxiliar-lo militarment en
cas de conflicte armat. A Altres llocs, com era el cas de Mallorca després
de
Sobre les terres i finques en general es podia tenir el domini directe, és a dir, que aquell qui les tenia no estava obligat a pagar ni fer cap servei a ningú per aquest privilegi, exceptuades, si de cas, les càrregues fiscals, normals o extraordinàries, decretades pel rei. Les finques tingudes sota aquest règim de propietat es deien alous, mot procedent del fràncic alôd, que significava ‘propietat completa’, i el seu senyor podia fer-ne el que volgués. Alguns venien el seu domini sense restriccions, però en molts de casos només en traspassaven el domini útil, que consistia en cedir-ne a perpetuïtat el dret d’explotar-les i de fer-hi totes les millores que el qui les adquiria hi volgués fer, normalment a canvi d’un capital inferior al preu de la finca i l’obligació de satisfer al senyor un cens anual, i, en alguns casos, de prestar-li alguns serveis, com uns jornals de feina en les seves finques. La cessió de la propietat en aquestes condicions es deia, jurídicament emfiteusi, cultisme grec procedent d’un mot que significava ‘plantació’, i és que aquell qui l’adquiria hi podia plantar i cultivar allò que volgués, i com volgués, just amb l’obligació de satisfer anualment el cens, que podia consistir en uns quants animals i algunes barcelles de blat. El mot cens, del llatí census ‘avaluació, estimació’, ja es troba en temps molt antic amb el sentit de ‘contracte i dret que es paga’. A allò que es pagava anualment se li deia també censal. Seguirem parlant-ne la setmana que ve perquè veig que se m’està acabant l’espai disponible.
«-Alça, paio, quina manera
d'escatâ’l surell» (Juli Vallmitjana, Sota Montjuic,
1908).
«-I d'aquesta manera, tu i el Noi s'heu barrinat els virgos més blindats de València -vaig afegir jo-. I el paio aquest –diguí assenyalant el porter– macarronejant-vos mentre us deixàveu la salut» (Ferran Torrent, Un negre amb un saxo, 1987).
Machimbrado, 'matximbrat'. Encadellat.
Un envà d'encadellats.
Machucar, 'machucar'. Macar.
Aquesta fruita està macada.
Emmatxucar.
Un vestit emmatxucat.
Madroño. Arboç.
L'arboça, la baia de l'arboç, és riquíssima.
Majo, 'maco', 'macu'. Bonic. Bell.
Un edifici bonic. Un paisatge bell.
Eixerit. Bonic. Bufó. Xamós. Joliu. Formós. Elegant. Galant.
Un nen eixerit. Un marrec bufó. Una nena bonica. Una noia
xamosa.
Mallazo, 'mallasso'. Malla.
Paviment amb malla i conglomerat.
Mamarracho, 'mamarratxo'. El Fabra diu prou clarament que aquesta paraula és un castellanisme.
Pastitxo. Bunyol.
Pasterada.
Han volgut pintar qui sap què i els ha sortit un
pastitxo.
Bèstia. Tarit-tarot. Baliga-balaga. Tararot. Tocacampanes. Capdetrons. Tabalot.
Poca-substància. Animalot. Poca-solta.
Cridallampecs.
El pobre té
sortides de bèstia. No te’n fiïs, que és un tocacampanes. És fatal, és un
cridallampecs.
Manantial. Deu. Aiguaneix. Font. Brollador.
Una deu d'aigua. L’aiguaneix de Rocafort.
Mando.
Comandament. Govern.
Tenir el comandament d'un vaixell.
Mando a distancia. Control remot. Comandament a
distància.
Encendre el televisor amb el control remot.
Manguera. Mànega. Màniga.
Regar el jardí amb la mànega.
Mantequilla. Mantega.
Pa untat amb mantega.
Manzana, 'mançana'. Illa.
Les illes de l'Eixample.
Mançana i maçana, per a indicar poma, són
correctes.
Maraña, “maranya”. Embull.
Garbuix. Bullit. Desgavell. Poti-poti.
Barregim-barrejam.
D’ençà que ell ha pres les regnes del negoci, tot plegat és un
desgavell.
Mármol.
Marbre.
Una làpida de marbre.
Marchoso, 'marxós'. Airós. Rumbós.
Ésser d'un natural airós.
Massacre. Matança. Carnatge. Carnisseria. Assassinat
massiu.
El capdavanter d’una secta ha promogut una matança de seguidors.
Matadero. Escorxador.
L'escorxador municipal.
Matón.
Perdonavides. Milhomes. Pinxo.
Vol ésser un perdonavides i és un
cagacalces.
Mechero. Encenedor.
Encendre la cigarreta amb l'encenedor.
Medida.
Mida.
Prendre les mides per a un vestit.
Mesura.
Una bona mesurar de blat, d'ordi, d'oli.
Medir. Amidar.
Amidar el pis de la sala.
Mesurar.
Mesurar el vi.
Mediterràneo, 'mediterrà'. Mediterrani.
El Mediterrani. La mar mediterrània, el mar mediterrani.
Melena. Cabellera. Tofa.
Grenya. Metxa.
Tenir una bona cabellera. La noia té una grenya
preciosa.
Membrete. Capçalera.
Un sobre amb capçalera.
Menguar. Minvar.
El guany ha sofert minva. Quart minvant.
Menos. Menys.
(Aquest adverbi necessita un tractament a part; vegeu-lo al seu lloc a
part).
Cinc, menys dos, fan
tres.
Menú.
Cobert. El plat del dia.
A un restaurant, demaneu el cobert del dia, que és el millor que podeu
fer.
Mercancía.
Mercaderia.
Un tren de mercaderies.
Metge, (adjectiu).
Mèdic.
El diagnòstic mèdic.
Millón, 'milló'. Milió.
Un milió de premi.
Mimar. Amanyagar.
Aviciar.
Els avis l'amanyaguen massa.
Mitad, 'mitat'. Meitat.
L'altra meitat de la taronja.
Mixto, 'mixte'. Mixt, mixtos.
Matrimonis mixtos.
Llumí.
Encendre el ciri amb un llumí.
Monedero. Moneder.
He perdut el moneder.
Moño.
Trossa. Castanya. Tannara.
Recollir els cabells en una trossa. La nena es fa una castanya al
clatell.
Morro. Barra.
Quina barra que té, el golafre; s’afarta amb lo seu i amb lo de la nena,
i la deixa en dejú. Té una barra com un fetge!
Motear, 'motejar'. Clapar. Clapejar.
Un mar clapat d'illes.
Muleta.
Crossa.
Ara ha d'anar amb crosses.
Mundo. Bagul. Cofre.
Maleta alta i profunda.
En aquest bagul sempre hi pots ficar una cosa més. Allò més delicat
desa-ho al cofre.
Muñeca. Canell.
Trencar-se el canell. Un doll d’aigua com el
canell.
http://www.ara.cat/premium/opinio/bastament-us-abus-mal_0_729527042.html
La locució adverbial a bastament vol dir, normativament, en quantitat suficient. És, doncs, sinònima de prou o suficientment i, tot i ser un gir idiomàtic gairebé desconegut en llengua parlada, ara el trobem sovint en textos que tenen unes certes pretensions.
Com explica molt bé Albert Jané en un article del juliol del 1982, passava i passa encara que hi ha una certa complaença a utilitzar formes apreses. Hi influeix el fet que tinguin un cert dring d'elitisme cultural, però el seu ús sovint evidencia que no van ser ben apreses del tot.
Però part del mal ús que denunciava Jané ha arrelat tant que avui alguns diccionaris, com el de M. Teresa Espinal, ja el donen per bo. Tot i que l'expressió no tenia en principi un valor hiperbòlic, no podia voler dir amb escreix o de sobres, és difícil negar-li la possibilitat d'estendre el significat a aquest sentit emfàtic. És més abús que mal ús.
De tota manera, sàpiga qui vulgui fer-ne un ús més propi que no hauria d'agrair res a bastament, perquè l'agraïment no pot ser mai en la quantitat justa i exacta. I si no, pregunteu-ho a Cordèlia, la filla petita del rei Lear, que per dir això va enfurir son pare.
El mal ús clar i imperdonable és escriure-ho junt, abastament , confonent-ho amb un adverbi acabat en -ment . Però bastament , que ve de bastar, és un nom i la locució té l'estructura de molts altres: a posta, a balquena, a contracor, a gratcient, a gust o la locució sinònima i encara molt més inusual a bastança .
----------------
UN TAST DE CATALÀ
Bitllar-la és el contrari de ballar-la, sobretot de ballar-la magra. Pel que fa a abillar-la, creia fins fa poc que volia dir vestir algú. Em feia pensar en uns besavis amb cinc filles que la ballaven tan magra que quan hi havia un ball en triaven només una i l'abillaven.
Però un amic meu que té cops amagats em va fer descobrir l'altre dia, quan jo el pretenia corregir, que abillar-la i bitllar-la -en el sentit de tenir diners, ballar-la grassa o anar fort d'armilla- són sinònims.
Sempre havia pensat que darrere bitllar-la hi havia els bitllets, que també serien la base de bitllo-bitllo, que vol dir, igual que trinco-trinco, pagar al comptat. Ara veig que, a més de bitllets, hi pot haver bitlles.
Coromines explica que l'origen de bitllo-bitllo seria la repetició de la 1a persona del present d'indicatiu del verb bitllar, que del sentit alimentar el foc amb bitlles o troncs va passar al d'afluixar diners, pagar.
I potser serien aquestes bitlles les que explicarien que el mot francès billet hagi donat en castellà billete i en català bitllet, tot i que això ja no ho puc assegurar.
Però per què es diu abillar-la en aquest sentit? La semblança fonètica entre abillar-la i bitllar-la permet sospitar que un dels dos era un mal ús de l'altre. I el fet que abillar-la aparegui en textos plens d'argot popular, com els de Juli Vallmitjana, i que pel GDLC sigui un vulgarisme, li dóna més números de ser en origen el que en anglès se'n diu malapropism en honor a Mrs Malaprop, un famós personatge teatral que no parava de dir-ne.
UN TAST DE CATALÀ
Aquest titular no és inventat i evidencia que calquem del castellà no només quan diu amb dues paraules el que nosaltres diem amb una -amb l'excusa que precisa més-, sinó també quan expressa amb un mot dos significats per als quals el català en té dos.
Entesa i enteniment , com entente i entendement en francès, són dos noms que han derivat d'un mateix verb, entendre . El primer té tant el sentit col·loquial d'entendre's amb algú com el polític d'acord entre dos estats. Diu l'adagi que "val més una mala entesa que un bon plet".
L' enteniment té un vessant filosòfic com a facultat de comprendre i una altre de popular com a sinònim de seny o senderi . Aquest últim sentit dóna expressions tan gustoses com beure's l'enteniment (perdre el seny) o ser curt d'enteniment .
També tenim entenimentat , un adjectiu que sol qualificar els joves potser perquè sembla remarcable que ho siguin: "Jovent i enteniment no hi és tot a un temps". En trobo un bon exemple al Romanç del goig de tenir germana de Guerau de Liost: "Joveneta que és i entenimentada".
Entendimiento té també el sentit més filosòfic d' enteniment però des de fa uns anys la RAE també recull el de bon acord entre governs i pobles, que només podem traduir per entesa .
El titular del títol, però, planteja el problema retòric d'haver de repetir entesa . L'Entesa és nom propi i no es pot canviar. Haurem d'escriure, doncs, ponts de diàleg, vies d'acord, etc. Tot menys deixar un barbarisme flagrant per evitar repetir una paraula.
UN TAST DE CATALÀ
Una lectora sueca, nascuda a Estocolm i que ara viu a Girona, m'envia un correu en perfecte català en què demostra més preocupació per la nostra llengua que molts catalans de soca-rel.
La neguiteja que un conegut sabó de rentar plats s'anunciï a TV3 dient que "és el que més condeix". Crec que l'anunci fa molt que s'emet i no m'estranyaria que acumulés queixes.
Per desgràcia, el verb condir surt al nostre diccionari normatiu sense cap marca que en restringeixi l'ús. L'entrada condir remet a l'accepció 4.2. de retre , que diu literalment: "Donar de si. Aquest llegum ret molt quan és cuit ".
El GDLC també recull condir, però avisa que és dialectal, cosa que també feia el DIEC1 amb un poètic i misteriós "en algunes contrades".
Però el DIEC2 es va carregar totes les marques dialectals. Potser el movia no discriminar cap dialecte però, en la pràctica, l'absència total d'informació fa possible una promiscuïtat que dóna patent de cors a la forma més paral·lela al castellà.
Tothom posaria el crit al cel si un detergent decidís anunciar-se per TV3 afirmant que "llava molt bé els calcetins", tot i que llavar i calcetí també surten al DIEC2 i remeten a rentar i mitjó sense cap indicació. Condir no em sembla que sigui un cas gaire diferent.
Són formes legítimes usades en el seu àmbit dialectal, però flagrant interferència en la publicitat de TV3. L'anunci del sabó líquid hauria de dir "el que allarga més" i el DIEC no hauria d'obviar la informació dialectal.
----------------
UN TAST DE CATALÀ
Albert Pla Nualart
Un col·laborador m'assegura que ell rescrivia l'article fins que va veure que el corrector automàtic l'hi subratllava. Ara ja el reescriu, però vol saber si és cert, o ho ha somiat, que abans era rescriure; i, si és així, el motiu del canvi.
No ho ha somiat. El gener del 1996 l'Institut va fer públic un nou criteri que afecta aquests casos i que ja havia aplicat, un any abans, al DIEC1. Fins a principis dels 90, els diccionaris amb l'aval normatiu entraven rescriure, infrastructura, autoscola o autostop.
L'arrel d'aquests compostos prové etimològicament d'un mot que comença amb s seguida de consonant. Escriure i estop vénen del llatí i de l'anglès scribere i stop. La e inicial és una vocal de suport que hi vam afegir per fer-los pronunciables. Una vocal, però, que deixa de ser necessària quan al davant hi van prefixos com re-, infra-, auto-, etc.
Agafant-se a aquest raonament, la norma clàssica preferia rescriure i autostop a la seva forma normativa actual: reescriure i autoestop. El nou criteri distingeix entre compostos de formació moderna i els que eren ja compostos en la llengua d'origen.
Al costat de reescriure tenim el cas d'inscriure, manllevat del llatí inscribere. Però sempre queden pel camí casos límit. El motiu per fer restablir i no reestablir seria que el compost, format ja en català, seria prou antic. També ho és rescriure i, de fet, hi ha un rescribere llatí, tot i que no és del tot clar que en provingui el nostre reescriure. Sigui com sigui, jo sóc disciplinat i reescric. Me'n faig un tip.
Realment el
poble valencià ha estat mancat sempre d’un ventall ampli de referents. Va
haver-hi un moment que comptàvem sobretot amb una tríada: Joan Fuster, Vicent
Andrés Estelles i Enric Valor. Una tríada, per cert, vinculada a tres gèneres
literaris dels quals eren representants inqüestionables: l’assaig, la poesia i
Hi ha hagut també altres trajectòries cíviques i patriòtiques dignes d’esment. Potents i senzillíssimes alhora. Arrelades a la cultura, a la llengua i al territori. Esponeroses i fecundes. Regalimant conviccions nacionals, de justícia i llibertat, en paraules, en textos, i en gestos també. Llavors fecundes que ens comprometen i estimulen.
Justament avui, fa quinze dies, soterràvem a l’Alcúdia Josep-Lluís Bausset. A l’Alcúdia, que era el seu poble. O millor dit, el seu segon poble, ja que el primer com a lloc de naixement el compartíem tots dos: Paiporta. Això ell sempre li agradava de recordar-m’ho.
Em vaig sentir
molt trista en saber la notícia del seu traspàs perquè l’orfandat –també la
simbòlica– és dura de pair. Em vaig sentir trista fins que vaig escoltar les
paraules del seu fill Josep Miquel, qui, en adreçar-nos un missatge de comiat a
les persones que omplíem l’església, va dir més o menys: «Alguns m’heu dit amb
una pena autèntica: “Heu perdut un pare. Nosaltres hem perdut un referent.” Però
ni nosaltres hem perdut el pare, ni vosaltres heu perdut un referent. El pare ha
sembrat una llavor. Ara el que hem de fer tots és procurar que done fruits». Jo
tenia, com molta altra gent, un nus a
Respirem, doncs,
el perfum de
Ara, pense que les sucosíssimes converses de Santi Vallés mantingudes amb ell i publicades a Tàndem edicions amb el títol Converses amb l’home subterrani, restaran per sempre com un camí d’aproximació a la figura polièdrica del senyor Bausset. I no em puc estar de recordar-ho. Si algú pensa que estic fent publicitat, tindrà raó.
Paraules d’agraïment pronunciades pel P. Josep Massot i Muntaner durant l’acte de lliurament del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, celebrat al Palau de la Música Catalana de Barcelona el dimecres 13 de juny de 2012
En aquest moment, l’única cosa que puc dir és gràcies. Gràcies a Òmnium Cultural i al jurat que ha tingut la generositat de concedir-me el premi més important dels Països Catalans. Gràcies al meu estimat amic Damià Pons, que acaba de pronunciar unes paraules excessives des de molts punts de vista, però que no puc amagar que m’arriben al cor. Gràcies als centenars de persones d’arreu del món que amb motiu d’aquest premi m’han fet i em fan arribar la seva amistat i el seu afecte, de paraula, per telèfon, per missatges de mòbil, per correu electrònic, per internet, per carta o a través dels mitjans de comunicació social. Gràcies a tots vosaltres, que us heu volgut fer presents en aquest acte solemne, d’una manera especial als qui heu volgut venir de Mallorca, de Menorca, d’Eivissa, de Formentera, de Castelló, de València, d’Alacant, de la Catalunya del Nord, de París i dels indrets més variats del Principat, i als molts altres que sé que hi són en esperit o que ens seguiran a través de la televisió. de la ràdio o de la premsa, que m’han tractat fins ara amb una magnanimitat poc habitual, que agraeixo de debò, i que m’han donat un relleu i una projecció que certament no mereixo. D’una manera ben especial, deixeu-me donar les gràcies als meus pares, que ja no són entre nosaltres, i a la meva família, a tots els mestres que he tingut al llarg de la meva vida i a les nombroses institucions amb les quals he estat en contacte i que m’han permès de desenvolupar una activitat incessant, sovint amagada i fins i tot clandestina, a favor de la nostra llengua i de la nostra cultura. No cal dir que he de fer un esment especial de Montserrat, un monestir que uneix la catalanitat i la universalitat, en el qual des de fa gairebé cinquanta anys he après a servir els altres i a treballar en la lluita pels drets humans i els drets dels pobles. M’agradaria expressar, ben en concret, tot el que dec als darrers abats del monestir El pare Gabriel M. Brasó m’hi va acollir i em va donar l’oportunitat d’anar per primera vegada a Alemanya, on se’m van obrir les portes d’un món molt diferent del de la dictadura franquista i on sobretot vaig entrar en contacte amb una llengua i una cultura que em permetien de completar la formació essencialment francesa que fins aleshores havia tingut. El pare Cassià M. Just, que m’havia iniciat en la vida monàstica com a mestre de novicis, em va confiar, quan tot just tenia vint-i-nou anys, la direcció de les Publicacions de l’Abadia de Montserrat, una tasca difícil i sovint ingrata, però alhora engrescadora i plena de compensacions. El pare Sebastià M. Bardolet em va confiar la custòdia de l’immens fons de l’arxiu de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya, nascuda precisament en aquest Palau, que la família Patxot ens va cedir el 1991 i que hem pogut posar a l’abast dels estudiosos quan semblava que ja s’havia perdut definitivament per a Catalunya després del trasbals de la guerra civil i de les desavinences entre Rafael Patxot i els responsables de l’Orfeó Català. Finalment, l’actual abat Josep M. Soler ha mostrat sempre un interès no gens dissimulat pel món de la cultura, pel diàleg entre la cultura i la fe i per la projecció internacional de les nostres activitats. He d’agrair la seva presència en aquest acte i he d’agrair igualment, d’una manera molt especial, que l’Escolania de Montserrat s’hagi ofert a participar-hi, precisament amb peces que m’arriben molt endins: el
Moreneta en sou, de Jacint Verdaguer, musicat pel pare Àngel Rodamilans, un monjo víctima de la follia desencadenada a casa nostra el juliol de 1936; una cançó popular mallorquina harmonitzada pel meu amic i col·laborador Baltasar Bibiloni, versió poc coneguda de La dama d’Aragó, i el Virolai, igualment de Verdaguer i amb música del mestre Rodoreda, que ha esdevingut el símbol per antonomàsia de Montserrat. I encara, en acabar, cantarem tots plegats el nostre himne nacional Els Segadors, a l’estudi del qual he dedicat moltes hores, amb resultats en bona part coneguts i uns altres que ho seran ben aviat. En aquest capítol d’agraïments, no puc oblidar tampoc els milers de persones que han format i formen part de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, de la qual vaig ésser secretari durant vint anys a partir de 1973, gràcies al doctor Antoni M. Badia i Margarit, que en va ésser un dels principals promotors i el primer president, i de la qual no m’he desentès mai, com en donen fe les extenses actes dels col·loquis que celebra cada tres anys, aparegudes a les nostres Publicacions, i la sèrie d’Estudis de llengua i literatura catalanes de la qual he coordinat fins ara seixanta-quatre volums. Ni puc oblidar lacol·laboració, iniciada ja en els meus anys d’estudiant universitari, amb l’Institut d’Estudis Catalans i la més tardana amb l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. Tant l’una com altra han estat especialment enriquidores i no cal dir que hi he rebut molt més que no hi he donat. No vull deixar de recordar encara tot un seguit d’entitats i d’institucions amb les quals he col·laborat de moltes maneres i que m’han servit per a posar-me en contacte amb especialistes de les més diverses matèries, amb estudiants i professors d’universitats del nostre país i de l’estranger i amb un ventall molt variat de persones. Ni menys encara puc oblidar la cooperació abnegada i fidel dels qui han fet i fan possible el dia a dia de les nostres Publicacions de l’Abadia de Montserrat en els seus diversos i múltiples aspectes, sense els quals no hauria pogut arribar enlloc. Ara no em correspon de parlar dels meus neguits i dels meus problemes. Però no quedaria tranquil si no aprofitava aquesta avinentesa tan especial per expressar la meva preocupació –una preocupació àmpliament compartida per la situació de la nostra llengua i de la nostra cultura, una llengua i una cultura que, com ens recordava l’estimadíssim Joan Fuster, van de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Les Illes Balears i el País Valencià passen per moments especialment difícils, i em solidaritzo un cop més amb tots els intents d’aconseguir que el govern del president Bauzà faci marxa enrere en les mesures clarament lesives contra la nostra llengua, que necessita una protecció especial i que no fa ombra a cap de les llengües més consolidades i més conegudes, i que el govern del president Fabra s’esforci per defensar la llengua pròpia del País Valencià, que hi fou duta per Jaume I al segle XIII i que és vehicle de comunicació amb les altres terres que haurien d’ ésser germanes i no rivals. Permeteu-me, però, que centri aquesta preocupació en la situació actual del territori administrat per la Generalitat de Catalunya. La crisi que ens tenalla des de tants cantons ha tingut uns efectes clarament negatius en el món de la cultura i ben en concret en el sector del llibre i de les revistes, el món en el qual em moc d’una manera especial. Si les administracions i la societat civil no fan un esforç seriós i continuat per defensar amb intel·ligència i amb tenacitat els guanys d’aquestes darreres dècades, correm el perill que la nostra infraestructura cultural es desfaci com una mitja i que retrocedim fins a uns extremsdels quals potser no podríem recuperar-nos mai més. És urgent que tothom sigui conscient de les dificultats i dels reptes que ens assetgen, que no pensem que tot està resolt pel simple fet que hi ha llibertat per a tota mena d’iniciatives i que tot funciona sense l’esforç de ningú, que mirem de rendibilitzar els escassos recursos de què disposem i que massa sovint serveixen per a muntar focs d’encenalls, si no s’esmunyen –com passa massa sovint arreu de l’estat per clavegueres inqualificables i que ens fan avergonyir com a ciutadans responsables i que creiem en els valors de la democràcia, de l’ètica i de la solidaritat. Deixem-ho aquí per avui. Malgrat totes les maltempsades, sóc optimista respecte al futur de la nostra llengua i de la nostra cultura, a les quals he dedicat tots els meus afanys durant tota la vida. El premi que rebo –i que accepto amb goig pensant que no és meu sinó de tots els qui m’han envoltat i m’han donat suport de tantes maneres, fins i tot sense saber-ho m’estimula a continuar treballant, a continuar defensant amb les ungles i amb les dents els nostres valors i els nostres drets massa sovint conculcats –sempre amb respecte envers tothom i sense escarafalls inútils, seguint la màxima llatina fortiter in re, suaviter in modo, i a estudiar i divulgar la nostra llengua, la nostra literatura i la memòria històrica d’unes èpoques que hi ha qui voldria esborrar del mapa i donar per inexistents. Estic segur que tots plegats continuareu ajudant-m’hi. Moltes, moltíssimes gràcies.
No em digues “háblame en cristiano” i no trencarem palletes. Sobretot no m’ho digues a ma casa. Crec que en això és resumeix el meu nacionalisme o no nacionalisme: que entengues que si vols que formem part de la mateixa cosa, has de respectar la meua idiosincàsia com jo respecte la teua. Et dic jo a ta casa, “parla’m en valencià”? Veritat que no ho entendries? Què ridícul resultaria que un valencià li demanara a un madrileny a Madrid (o a Sevilla, o a un burgalés a Burgos o a Santander) que li parlara en la seua llengua, veritat? Et resultaria més sorprenent que si et demanara que em parlares en extraterrestre i em prendries igualment per boig. En quina situació de superioritat et col·loques, doncs, quan m’exigeixes a ma casa que et parle castellà? D’on t’has tret aqueix dret i per què ho veus tan obvi i ho tens tan assumit? La llei t’empara, jo tinc l’obligació de conèixer la teua llengua, tu no tens l’obligació d’entendre la meua. L’asimetria lingüística és tan aclaparadora que per si mateixa ja és una mica asfixiant. Però tu no en tens prou.
“Aquí estamos en España” dius. Si en “España se habla español”, vol dir això que no ho són el basc, el català i el gallec? Si la resposta és no, ets tu qui ens exclous. Si dius que sí, aleshores ens hauràs de respectar, no et sembla? No barreges drets amb educació i deferència. Perquè sé que no m’entens, et parlaré en la teua llengua. Però no abuses i no em demanes sempre aqueix esforç. A les visites se les atén amb tota la cortesia i no se’ls deixa llevar taula. Però si es queden, aleshores ja han d’acostumar-se a la quotidanitat i col·laborar-hi. No voldràs que continue llevant taula sempre jo!
Sé que saps anglès, que l’has aprés al col·legi, com jo vaig aprendre el castellà. Posem que el parles perfectament, tanmateix: t’imagines que se t’obligara a dir les paraules amoroses i íntimes en anglès?, que hagueres de maleir sempre en anglès? Imagina’t per un segon que no pogueres dir-los als teus fills que els estimes en la teua llengua, sinó que ho hagueres de fer sempre en aqueixa llengua forastera. Quina follia!
Fa uns dies, vaig assistir a la presentació del poemari de Manuel Moreno, La saliva del sol. Un llibre esplèndit, bellíssim i ple d’imatges que et fan sentir. El presentava Luis García Montero. Manolo, tot i que parla valencià, és de Tomelloso i, per tant, castellanoparlant de naixement. Reconeixia en la presentació que mai no podria escriure poemes en català, perquè no es podia expressar tan íntimament en una llengua que no fóra la seua materna. García Montero coincidia a dir que la llengua determina el paisatge, el món i les coses de l’escriptor. L’home, venia a dir, és la seua llengua i la seua llengua fixa el seu món. Reblant el clau, s’arribà a citar el pensament de Heidegger “El llenguatge és la casa del ser”, cosa que jo, en el torn de preguntes, els vaig objectar.
I, mira, jo ni tan sols et retrac que em feres aprendre la teua llengua. Ans al contrari, el coneixement és riquesa i la diversitat també. Tant de bó m’hagueres ensenyat tan bé l’anglés o el francés. Allò que et recrimine és que no em deixares aprendre la meua, que me l’ocultares, me la rebaixares i volgueres fer-me-la odiar o menysprear. Que volgueres que la trobara inferior, ridícula, baixa i a mi mateix amb ella.
Jo sempre he volgut escriure i m’he trobat perdut per culpa teua. Domine perfectament la teua llengua, l’escric millor que molts dels seus fills. M’agrada, admire la seua literatura que també sent com a meua, com un tresor que m’han donat en herència i que puc gaudir. Però no és la meua llengua i en ella no sóc jo; no puc expressar-me, expressar-me jo, a banda de les coses que expresse. I així em vaig trobar fins ben tard, impotent. Podent escriure en una llengua que no era la meua (per molt que fóra la llengua en la qual m’havien transmés tots els coneixements acadèmics) i amb la qual no podia sinó expressar coses que no tingueren res a veure amb mi, amb el meu pensament més pregon i els meus sentiments; una llengua en la qual no podia sinó fingir. D’altra banda, la llengua en què m’hauria pogut expressar, m’era desconeguda en la seua escriptura, el meu vocabulari era ben magre i els meus recursos expressius limitadíssims. Haver de recórrer contínuament al diccionari fa que pugues dir “reial” per “real” i coses d’aqueix estil. Les connotacions, que ho són tot en l’escriptura literària, et són desconegudes i aleshores et trobes inerme. Si jo puc comprendre Manolo, si ho veig tan clar que mai no li demanaria una altra cosa, per què no m’has de comprendre tu a mi?
M’has privat durant anys i anys de la possibilitat d’expressar-me, de ser jo; de dir-me jo amb les coses que dic i no estar condemnat a amagar-me darrere de les paraules en una llengua i en una altra, l’una per aliena, l’altra per desconeguda. M’has condemnat durant molts anys al silenci funcional i això no t’ho perdone. No goses de tornar-me a dir “Háblame en cristiano”! Sobretot no m’ho digues si tú també ets valencià, o català o balear.
El
nostre cos té necessitat d’ésser alimentat cada dia, i hi ha ingredients
que no poden faltar en la dieta. Semblantment, el nostre intel·lecte a
l’hora de
nodrir-se de la lectura: hi ha escrits, pensaments i ensenyaments que
s’han d’anar assaborint i digerint perquè ens ajuden a estar en forma
i a sentir-nos ben alimentats intel·lectualment i
anímicament.
Diuen
que un bon llibre és un bon amic. I és que un bon llibre pot ser molt
decisiu en la nostra manera d’enfocar la vida. Hi ha llibres que ens
haurien de ser imprescindibles. La Bíblia mateixa és un llibre d’una
gran qualitat literària i una font de coneixement i de saviesa, fins i tot
per a no creients; altres llibres, com diccionaris, gramàtiques i una bona
enciclopèdia, no
s’haurien de moure mai de l’escriptori; i encara uns altres de ben
escrits i de recomanable contingut haurien de ser a la sala d’estar o a
la tauleta de nit per a anar essent rellegits una vegada i una
altra.
El futur del català, 27 anys després
Entrevista de Joan
Tudela
a Cebrià
Ciscar
conseller de Cultura, Educació i Ciència de la Generalitat Valenciana
País
Valencià: la normalització avança de valent a
l’ensenyança
Al País
Valencià, el blaverisme s’està quedant sense parròquia, pobre. No fa gaires
anys, a València, aplegaven multituds sota el crit de guerra de “els catalans
mos volen furtar la bandera, el Miquelet, la paella i la nostra llengua”. Però
mig sense adonar-se el blaverisme ha estat desarmat ideològicament pels
socialistes valencians, amb Cebrià Ciscar al capdavant. Els han pres literalment
la bandera, amb franja blava i tot. Han posat punt final al dilema entre Regne
de València i País Valencià declarant legals totes dues denominacions i fent-ne
prevaler oficialment una de nova i asèptica com és Comunitat Valenciana. Avancen
amb fermesa en la normalització del català, en la legislació i en l’ensenyament,
però ho fan amb una llei dita d’ús i ensenyament del valencià, que també
s’anomena llei d’Alacant pel lloc on va ser aprovada. A la normativa de Pompeu
Fabra s’hi refereixen com a normes de Castelló. A Cebrià Ciscar li diuen el
florentí....
EL
BLAVERISME VA DE BAIXA
Desarmat
i dividit el blaverisme, les seves manifestacions ja no són el que eren. Amb la
del 16 de maig a Alacant, va quedar a la intempèrie la veritable fesomia dels
blavers, castellanistes i obtusos. “A la mierda el valenciano, me mola el
castellano”. “A la bi, a la ba, el valenciano no vale ná”. “Somos españoles, no
valencianos”. Això cridaven. I, entre les pancartes, aquesta: “Nuestros hijos
sordos sólo pueden aprender un idioma”, firmada per l’Asociación de Padres de
Sordos. Feia segles que el poder no enraonava en català al País Valencià. Amb la
tecnostructura socialista instal·lada als ajuntaments, a les diputacions i a la
Generalitat Valenciana –allà el Partit Socialista és omnipotent– la cosa ha
canviat. Un dels arquitectes d’aquest canvi és el conseller de Cultura, Educació
i Ciència, Cebrià Ciscar.
La nostra
política lingüística busca la convicció de la gent. Tot el que supose
radicalitzar o crear una guerra de llengües com la que patirem durant l’etapa
preautonòmica dificulta la normalització. I en una guerra perd sempre la llengua
més dèbil, la menys protegida, en el nostre cas el valencià. De tota manera, el
nostre objectiu prioritari no és evitar el conflicte, sinó arribar a la
normalització. Però la normalització no s’obté sense pacte. Entenem que
l’autèntic pacte és la llei d’ús i ensenyament, que té com a base l’Estatut i la
Constitució. El pacte és eixe.
A
l’ensenyament és on més ha avançat la normalització perquè partíem de zero, i al
moment present hem arribat a introduir l’ensenyament del valencià, considerat
com una assignatura normal dins l’horari escolar, al 75 per cent de l’alumnat
dels nivells no universataris, tant de centres públics com privats. El 1986
rebran ensenyament de valencià el 100 per cent dels
xiquets.
Durant el
curs 85-86 hi haurà cent col·legis que aplicaran l’ensenyament complet en
valencià. Tenint en compte que al 82 només ho feien les cinc escoles
cooperatives valencianes, l’avenç ha estat gran, encara que el conjunt d’escoles
públiques i privades ací al País Valencià és de l’ordre de les
2.600.
LES
COMARQUES CASTELLANOPARLANTS
El català
ha entrat a l’ensenyança per la porta gran de la mà de la llei d’ús i
ensenyament del valencià, aprovada a les Corts valencianes el novembre del 83,
amb els vots favorables dels 51 diputats socialistes i dels 6 comunistes. Els 32
populars del grup popular es van abstenir.
Volien
que renunciàrem a l’obligatorietat de l’ensenyament del valencià i això era
irrenunciable. El que sí que inclou la llei és la distinció entre els territoris
històrics valencianoparlants i castellanoparlants, en què també s’introduïa
l’ensenyament del valencià si bé es poden donar excepcions a sol·licitud dels
pares. Establir motivacions per a l’ensenyament del valencià a les comarques
tradicionalment castellanoparlants és més difícil, però s’està demostrant que
també és possible, fins al punt que en un lloc com Elda, d’un conjunt d’uns dos
mil xiquets, hem tingut només quaranta exempcions per a l’ensenyament de la
llengua.
A
començaments del curs 84-85 teníem la previsió de reciclar uns 10.000 mestres, i
vàrem rebre de l’ordre de les 14.000 sol·licituds, les vam acollir totes i vam
incrementar el programa de reciclatge. Hem tingut dificultats a trobar el
professorat per impartir el reciclatge. Ho hem dut fins al límit de les
possibilitats humanes, anar més enllà hauria sigut baixar la qualitat del
reciclatge. Aquest primer curs de reciclatge l’han superat 11.000 mestres, cosa
que vol dir que hi ha interès. Quan acaben els tres anys de reciclatge eixos
professors, units als que ja estaven reciclats, ens permetrà disposar d’eixe
conjunt de professorat que puga impartir amb normalitat l’ensenyament del
valencià i en valencià.
Els
blavers, quan encara movien guerra, pretenien que els títols que facultaven per
a l’ensenyament del valencià els atorgués Lo Rat Penat, amb la seva ortografia
escissionista. La Generalitat Valenciana, en comptes d’atorgar directament els
títols corresponents recolzats en l’ortografia unitària, va adoptar una via més
florentina. Que fos la Universitat, a través dels seus instituts de Ciències de
l’Educació, que impartís el reciclatge i concedís el títol. I les universitats,
al País Valencià, tenen fama de ser un niu de
catalanistes...
El nostre
objectiu final és el que dissenya la llei d’ús i ensenyament, quan diu que s’ha
de tendir a que tots els xiquets puguen rebre l’ensenyament en la seua llengua
habitual i que tots coneguen les dues. Es pot dir que encara falta molt fins que
totes les escoles puguen impartir l’ensenyament en aquella llengua que és
l’habitual dels xiquets del lloc. Eixe és un procés de molt de
temps.
EL TERCER
CANAL
La
qüestió dels mitjans de comunicació jo reconec que és la part més retardada de
tota la normalització. Els mitjans de titularitat privada no s’han llançat a
incorporar, malgrat que siga gradualment, la llengua pròpia. El circuit valencià
de TVE, Aitana, és quasi tot en castellà. A la Ràdiotelevisió de la Generalitat,
que de moment no existeix, la llei diu que ha d’haver-hi una presència adequada
de la llengua pròpia. Ací entenem que el tercer canal ha de ser majoritàriament
en valencià, amb una utilització també del castellà, perquè hem de procurar que
no siga rebutjat per aquells que parlen castellà habitualment. Però gradualment
el tercer canal haurà de tendir a ser en valencià en la seua
totalitat.
Uns
altres camps en què hi ha hagut una acció normalitzadora de la Generalitat
Valenciana han estat el del funcionariat –amb cursos de reciclatge i elaboració
de llenguatge administratiu– i el de la sensibilització ciutadana, amb la
campanya “Parlem valencià” l’any 84.
Les dades
sociolingüístiques de què disposa la Generalitat Valenciana són més aviat
esperançadores. El percentatge dels qui comprenen el català arriba al 80 per
cent i els qui l’empren de forma habitual són el 50 per
cent.
València,
7 de juny de 1985