InfoMigjorn Cap de Setmana
 
Butlletí número 96 (divendres 13/07/2012) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
 
 
1) Eugeni S. Reig - corpenta
 
2) Albert Jané - Sobre els derivats d'antropònims
 
3) Antoni Llull Martí - Les universitats i el sindicat
 
4) Pau Vidal - Nyicris
 
5)  Pere Ortís - Netegem i enriquim la llengua catalana (Barbarismes. Lletra L)
 
6) Articles d'Albert Pla Nualart
 
7) David Vila i Ros - Un ridícul ben premeditat
 
8) J. Leonardo Giménez - Shakira i Piqué, sense romanços
 
9) David Paloma - El parlar rossellonès del segle XXI
 
10) Joan Miquel Artigues - Pregó de la XXX Fira del LLibre i de la XXIII Setmana del Llibre en Català de Palma
 
11) Ramon Sangles i Moles - Posem fre a l'esnobisme
 
12) El futur del català, 27 anys després: Entrevista de Joan Tudela a Pere Verdaguer
 
 
 
1)

 

Entrada de Lèxic valencià d'ahir i de hui d'Eugeni S. Reig

 

(Llibre inèdit)

corpenta

Cos d'una persona. Es diu, especialment, del tronc, és a dir, del cos sense considerar les extremitats i el cap.

És un homenot amb una corpenta impressionant.

Aquest mot l'usa l'escriptor castellonenc Josep Pascual Tirado en la seua prosa literària. En la narració curta Dumenge de la rosa podem llegir:

Ja estan a la porta de Vicenteta, la nòvia del galifant de Miquelet. A este de goig li esclata lo cor dins de la pitralada corpenta.

També l'empra l'escriptor castellonenc Àngel Sànchez Gozalbo en Els Viciana i la nostra literatura.

S'enrunava la corpenta d'aquell home enèrgic i ardit, i cercava en altres feren allò que ja ell no hi podia fer sense molts treballs.

En la novel·la Els horts de Martí Domínguez Barberà llegim:

Ell havia estat regador i sequier i encara conservava la corpenta dels bons anys per bé que enderrocada per la senectut. Ella era una doneta menuda, molt blanca de cabells, de cara i de mans, amb una blancor d'ivori que es diria fosforescent en contrast amb la roba totalment negra.

Aquesta paraula és encara viva, com a mínim, a Albalat de la Ribera, a Sueca i a diverses poblacions de la Plana de Castelló.
 
En valencià també es diu: cos, tronc
La llengua estàndard sol emprar: cos, tronc
En castellà es diu: cuerpo, tronco
 
NOTA: Els texts dels exemples podem trobar-los en:
- Dumenge de la rosa dins del llibre De la meua garbera. Contalles de Castelló de la Plana de Josep Pascual Tirado (Edicions Alfons el Magnànim, València, 1996, pàg. 31). He copiat el text tal com apareix en aquesta edició. En la versió original diu novia (sense accent) en lloc de nòvia i Micalet en lloc de Miquelet.
- Els Viciana i la nostra literatura: conferència pronunciada amb motiu de la clausura dels cursos de llengua i literatura valenciana de Lo Rat-Penat, el dia 17 de juny de 1962 per Àngel Sànchez Gozalbo (Successor de Vives Mora, València, 1963, pàg. 20)
- Els horts de Martí Domínguez Barberà (Editorial L'Estel, València, 1972, pàg. 97 i Edicions Bromera, Alzira, 1990, pàg. 154)
 
2)

Article publicat en el núm. 63 de la revista Llengua Nacional (II trimestre del 2008)
http://taller.iec.cat/filologica/documents/ajr/Jane,A(2008-2)SobreElsDerivatsDAntroponims.pdf

Sobre els derivats d'antropònims


Albert Jané

3)

Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 254)

 

Les universitats i el sindicat

 

Antoni Llull Martí

 

En els primers temps del Regne de Mallorca sorgit de la conquista de les Illes pel rei En Jaume d'Aragó i les seves tropes, es deia universitat a la col·lectivitat d'habitants d'una ciutat o vila, i també es donà aquest nom al conjunt dels seus representants a davant del poder reial, representació constituïda pels membres més destacats de la comunitat local, els anomenats prohoms, que formaven uns òrgans de gestió que foren precedent dels que segles després serien els ajuntaments. I és que en llatí, universitas significa ‘totalitat, conjunt', i també ‘comunitat', i ‘col·legi'. I l'adjectiu que n'és derivat, universal, es diu per designar totes les coses o els éssers existents, però també, en un pla més reduït, només la totalitat de components d'un determinat conjunt.

 

Les universitats de l'Illa estaven constituïdes per uns jurats elegits pels habitants de cada població, presidits pel jurat en cap, i tenien uns representants en el Gran e General Consell (govern illenc), anomenats síndics. D'aquests, n'hi havia deu per a tota l'Illa, que en conjunt formaven el Sindicat forà, institució que durant segles tingué la seva casa al carrer del Sindicat de la ciutat de

Mallorca. Amb el Règim de Nova Planta del rei Felip V, tot això se n'anà en orris. Les universitats es transformaren en ajuntaments, els jurats en regidors i el jurat en cap en batle o alcalde, a imitació de les corporacions que ja existien a Castella, i el sindicat fou abolit, i quan el nom reaparegué, devers l'any 1900, fou per a designar les associacions obreres. I als Estats Units d'Amèrica syndicate ha pres el sentit, entre d'altres, de ‘grup o associació de gangsters que controla el crim organitzat».

 

Al mateix temps, i des de molt abans, també es denominaven universitats aquelles institucions en les quals es cursaven els estudis superiors, constituïdes per una universitat de professors, agafant el mot amb el sentit de ‘conjunt de totes les persones o coses d'una classe determinada', en aquest cas els docents. Entre aquestes institucions, que perduren, es destacaren, ja en l'edat mitjana, les de París, Bolonya i Salamanca.

 

4)
 
Publicat en el llibre EN PERILL D'EXTINCIÓ (100 paraules catalanes per salvar) de Pau Vidal (Editorial Empúries, Barcelona, 2005, pàg. 111)
 
 
Nyicris
 
Pau Vidal
 
Si ets magre i sec de mena et poden tractar de moltes maneres: de volàtil com la boira, per neulit; de tronquet ben poca cosa, per escanyolit; d'escàs de carn, per escardalenc; de trist, per desnerit; de melindro sec, per secall; o de nul·litat llatina, nihil, per nyicris.

 

«En Ramon se li havia posat al costat i sense mirar-lo li preguntà: "¿Ja has anat a explicar que aquesta nit érem a la teulada, xerraire? No has tingut temps, oi?" I li clavà un cop de puny al mig del pit com un cop de pedra. En Jaume arrencà a córrer cap a l'aigua però en Ramon tenia les cames més llargues i l'atrapà de seguida. Havia collit la forca de terra i la hi posà al coll. "Quiet!" Topà amb la soca d'un arbre. "Deixa'm, que em fas mal!" La Maria li passà una mà per la galta, com la mamà, i li digué: "Pobre nyicris..."» (Mercè Rodoreda, Mirall trencat, 1974).

 

Iepa-la!

 

Segurament per raó de l'especial sonoritat que té, nyicris (i sa variant nyiclis) també ha estat usat popularment com a negació en frases del tipus: “–Dóna'm això. –Nyicris!” (volent dir ‘ni t'ho pensis!'), equivalent a casos més moderns com ara nanai o nasti de plasti. De fet el so ny- a principi de paraula té molt de rendiment onomatopeic: nyac, nyam, nyanyo, nyap, nyec-nyec, nyeu-nyeu, nyic-nyic, nyigo-nyigo o nyigui-nyogui.

 

5) 
Netegem i enriquim la llengua catalana
Pere Ortís

Barbarismes
L
 

Lacra.   Tara.

         Les tares d'una societat.

Lámpara. Llum. Llàntia. Salamó. Aranya.

         Han instal·lat un llum artístic a la sala.

Lata.    Llauna.

         Una llauna de tonyina.

         Lata, com a cosa llarga i avorrida, és correcte (llatí latus, a).

         Quina lata, el discurs!

Látigo, 'làtig'. Fuet. Xurriaques. Tralla. Flingant (verga primeta).

         El va fer creure a cops de fuet.

Lavadora (electrodomèstic). Rentadora. Màquina de rentar.

         Una rentadora automàtica.

Leader, 'líder'. Capdavanter. Capitost. Guia.

         És el capdavanter d'aquesta tendència.

Liderar. Encapçalar.

         El Barça encapçala la lliga.

         Guiar.

         El revoltat guia els sediciosos.

Leadership, 'lideratge'. Guiatge.

         Sota el guiatge d'un polític audaç.

Lechal.  Lletó. Recental

         Carn de lletó.

Lechera. Lletera.

         El conte de la lletera.

Lego.    Aviat. Adés. Tot seguit. Tot d'una.

         Aviat t'ho diré. Adés sabràs coses.

Lejía.   Lleixiu.

         Rentar amb lleixiu de qualitat.

Lentejuela. Lluentó. Llustrí. Lluneta.

         Una brusa amb lluentons.

Lentilla. Lent de contacte. Lentícula.

         Portar lents de contacte.

Liarse.  Embullar-se. Embolicar-se. Confondre's.

         M'he embullat per aquests carrers. S'han embolicat amb bestieses.

Liat.  Embullat. Embolicat. Confós.

         Estem embullats en aquest problema. Mirava això i m'hai confós.

Lija,    (paper de). Paper de vidre.

         Escatar el rovell del ferro amb paper de vidre.

Lío.     Embolic. Embull. Embrolla. Pastell.

         S'ha fet un embolic.

Liquidez, 'liquidès'. Liquiditat.

         Tenir diners al banc en bona liquiditat.

Lisonja. Llagot. Llagoteria. Afalac.

         L'entabanà amb llagoteries.

Llaga.   Nafra. Úlcera. Plaga.

         Quina nafra més lletja que porta!        

         'Posar el dit a la nafra', (servilisme) per Tocar la cama del mal.

Llama.   Flama.

         La Flama Olímpica.

Llamar.  Cridar l'atenció.

         Aquest color crida més l'atenció.

Llana.   Remolinador. Plana.

         Arrebossar la paret amb el remolinador.

Llavero. Claver. Clauer.

         Un claver japonès.

Limpiar, 'llimpiar'. Netejar.

         Netejar la vaixella. Netejar l'apartament.

Llima.   Bergamota.

         La bergamota és un cítric fat, però molt saludable.

Llistín. Guia. Llistat.

         La guia telefònica.

Llum,  (en català, l'aparell que fa llum és masculí; la llum és femenina)  

         El llum.

         Obrir, tancar els llums. El llum verd fa llum  groga.

Lograr.  Aconseguir. Assolir. Atènyer. Abastar.

         Hem aconseguit el cim. Els nostres assoliments.

Lomillo, 'llomillo'. Llom.

         Llom a la planxa.

Luchar.  Lluitar. Bregar. Barallar-se. Maldar.

         Ha lluitat per tal d'aconseguir el que volia.

 
 
6)
 
Articles d'Albert Pla Nualart
 
(del 25 al 29 de juny del 2012)

 
----------------

Publicat en el diari ARA dilluns 25 de juny del 2012

http://www.ara.cat/premium/opinio/Questionar-esquivar-norma_0_725327466.html

UN TAST DE CATALÀ

Qüestionar o esquivar la norma

Albert Pla Nualart

Vèiem divendres passat que la forma de pronom relatiu preposició + què no sempre es pot canviar per preposició + el qual, la qual, etc. "Allò del qual vull parlar" és incorrecte normativament. Ha de ser "Allò de què vull parlar".

I ho remarco perquè una de les gramàtiques més ambicioses per a no catalanoparlants que s'han editat recentment, una obra que ja deixa ben clar al títol que vol ser pràctica, sembla que ha decidit que una de les maneres de ser-ho és ometre els relatius preposició + què.

Està pensada per ajudar abnegats professors a ensenyar el català a alumnes de cultures i llengües molt diverses. I vol posar com a model -és lògic- un català pràctic, que no atabali amb formes que no s'usen.

Però tens la sensació que l'equip de pedagogs que l'han redactada, constatant la duresa de la normativa, en lloc de qüestionar-la, l'esquiven. Si no, no s'entén que, al capítol dels pronoms relatius, hagin optat per ignorar aquesta forma.

Poden dir que pertany al registre formal escrit i no és "viva i freqüent". ¿Però no es podria dir el mateix de preposició + el qual? ¿És més viu "És el llibre amb el qual aprenc llatí" que "És el llibre amb què aprenc llatí"?

Si volem ensenyar al nouvingut un català pràctic, que senti al carrer, hem d'acceptar que és més intuïtiva i natural la forma preposició + el que, tot i no ser normativa: "És el llibre amb el que aprenc llatí".

I si el que és pràctic no és a la norma, potser val més demanar que s'ampliï que retallar el que ens hi fa nosa i deixar-la coixa.

 

----------------

 
Publicat en el diari ARA dimarts 26 de juny del 2012

UN TAST DE CATALÀ

Ferms i trempats

Albert Pla Nualart

Per dir que algú ens cau bé diem que és molt bon tio o molt maco. També s'ha dit guai o enrotllat, tot i que ara ja estan passadets de moda: l'argot juvenil és així d'efímer.

Quan jo era adolescent, als inicis de Cavall Fort , encara era molt viu l'ús de ferm i trempat . Fins al punt que un amic meu, quan volia alabar algú amb el seu precari castellà, t'assegurava que era "muy fermo" .

Aquest ferm no vol dir firme , no té un sentit tan moral, però tampoc té només el físic associat a la carn ferma. Ho integra tot. Vol dir "que atrau per les seves qualitats" i es pot aplicar -almenys es podia- a un rellotge o un cotxe. Constato que no surt al DIEC però resisteix al GDLC i el GD62.

Trempat té un sentit una mica diferent. És algú que, pel seu caràcter franc, fa de bon tractar. És un simpàtic idiomàtic i autèntic.

Hi han jugat en contra les connotacions sexuals. Trempar vol dir donar al vidre o l'acer el punt de duresa necessari per a certs usos, un sentit que va com anell al dit al que els castellans expressen amb la vulgaritat empalmarse o, en argot d'ara, ponerse palote .

Trempat ve de temperare per un procés de metàtesi i és cosí germà de temperat , tot i ser tan diferents. Si per a cert instrument són quasi antònims, per als musicals són sinònims: dir que un piano està trempat o temperat és el mateix.

Sigui com sigui, ferm i trempat són paraules massa gustoses per prescindir-ne i, encara que sigui en sentit irònic, és bo tenir-les a la punta de la llengua.

---------------------------
 
Publicat en el diari ARA dimecres 27 de juny del 2012

UN TAST DE CATALÀ

Xurra, xamba, potra, llet i xiripa

Albert Pla Nualart

En català normatiu la xurra és un ocell de l'estepa semblant a la ganga. Xurra i ganga són noms d'origen onomatopeic: imiten el crit d'aquestes aus. Sembla que la ganga era difícil de caçar i dura de menjar. D'aquí, en sentit irònic, que es digui del que val molt i costa poc.

El pas de xurra a sort, en canvi, sembla que té parada en el churro castellà que significa encert casual , però el GD62 i DCVB estan d'acord a admetre xurra en aquest sentit: "Quina xurra que has tingut!"

Xamba ve del castellà i potser del portuguès però, per antiguitat o pura sort, no se li posen traves i des de sempre tots els diccionaris l'admeten. A Mèxic -per raons ara fàcils d'entendre- chamba vol dir lloc de treball .

La potra, a més de designar una hèrnia a l'escrot, també vol dir sort, tant en català com en castellà. Són dos significats que fan de mal lligar. Només puc pensar en una superstició semblant a la de tocar-li la gepa a un geperut o trepitjar merda.

Potser perquè per a una dona era i és una sort tenir llet per criar el fill, tenir llet és sinònim de bona fortuna. També ho és en espanyol de Veneçuela o l'Equador. En el d'Espanya, però, té un sentit més violent, el del famós "¡A que te pego, leches!"

I deixo per al final la xiripa, que el DIEC no admet però sí el GDLC (versió en línia), el GD62 i el DCVB. És també un castellanisme històric i alguns l'han volgut fer sinònim de serendipitat (serendipity) : el fet de descobrir una cosa, per atzar, quan n'investigues una altra. Però xiripa és massa popular per poder ser tan solemne.

----------------

Publicat en el diari ARA dijous 28 de juny del 2012

UN TAST DE CATALÀ

Xauxa no queda tan lluny

Albert Pla Nualart

Si ahir parlava de les gangues, avui parlaré d'un país somiat per l'humil món rural al llarg dels segles com a utopia material. Com a il·lusió, perviu en el substrat de tots els booms que acaben en crac.

En català se l'anomena de tres maneres: Xauxa, Cucanya i Gandòfia. El primer nom prové d'una regió del Perú i és el més conegut. "Això és xauxa" expressa alhora abundor gratuïta i un cert desori, que sorprèn ben poc quan pels rius baixa vi i les fonts ragen aiguardent.

El país de Cucanya -en francès Cocagne i en anglès Cockaigne- és un mite europeu que neix al XII i ja apareix als Carmina burana dels goliards. S'hi gaudeix de tota mena de disbauxes i, sobretot, no s'hi fot brot: "A terra de Cucanya, qui manco fa més guanya".

Els pins hi feien cocos i de certs arbres en penjava carn d'olla. No és estrany, doncs, que s'anomeni així, en un joc popular, el pal horitzontal ensabonat per on cal enfilar-se per agafar els premis que hi ha dalt.

Alguns artistes s'hi han refugiat enmig del desastre. El 1567, mentre el duc d'Alba destrueix Brussel·les, Bruegel pinta El país de Cucanya .

Josep Pla, fascinat pel so del mot, el fa més versàtil. Diu que n'hi ha que viuen de la cucanya i adverteix que el futur només serà una cucanya si ens bolquem en el present.

Pel que fa a Gandòfia, Joan Soler i Amigó el situa a Gant i recull una cançó popular segons la qual "als que treballen assoten i als que jeuen passen renda". Un món al revés que ara mateix no resulta tan inversemblant.

----------------

Publicat en el diari ARA divendres 29 de juny del 2012

UN TAST DE CATALÀ

Una definició ben galdosa

Albert Pla Nualart

Un lector em demana que parli del mal ús que es fa sovint de l'adjectiu galdós. Som, com en el cas ganga , davant el trop de la ironia: el recurs retòric que ens fa utilitzar una paraula o expressió just en el sentit contrari que té.

Tots hi recorrem: quan ens claven la porta als morros i diem "Moltes gràcies!" o quan es burlen de nosaltres i diem "Molt simpàtic!" Però quan el trop es lexicalitza perdem consciència d'un sentit irònic que ja només els etimòlegs capten.

En el seu ús més viu, galdós sol anat acompanyat de ben. "Ha fet un paper ben galdós!" expressa una idea de negativitat que contrasta amb les expectatives que es tenien. Té, doncs, un sentit molt proper a ridícul .

I si bé és cert que la majoria de parlants no són ni conscients que, primàriament, galdós volia dir net, bonic, ben fet, sempre queda algun despistat que quan li dius "Quin vestit més galdós!" no sap com reaccionar.

O, pitjor encara, que directament l'utilitza en sentit positiu. Llegeixo en una web: "Gràcies, company, pels teus comentaris tan galdosos". I quan el company pregunta "Què vols dir?", el primer respon: "Vull dir agradables ".

Part d'aquest mal ús el té el DIEC1, que el definia com a "bonic, ben parat, endreçat, reeixit, etc." posant-hi al davant només un petit IRÒN . El DIEC2, molt més clar, obvia la ironia i diu tot el contrari: "Lleig, mal fet, brut, no reeixit, etc. quan hom esperava que fos bonic, correcte, ben fet, etc." Esmena així una definició ben galdosa.

 
7)
 

Un ridícul ben premeditat

David Vila i Ros

Dir que el català que es parla a la Franja de Ponent és aragonès oriental és fer el ridícul, com ho és també dir que el valencià no és català. És fer el ridícul perquè tota la comunitat científica en ple, lingüistes en general i romanistes en particular, defineixen unànimement el català com la llengua romànica pròpia del territori que va de Salses a Guardamar i de Fraga a l'Alguer. Aleshores, doncs, si aquesta és una dada objectiva, per què determinats sectors polítics espanyols s'entossudeixen a continuar fent el ridícul? D'entrada, perquè la seva audiència més directa –i qui diu audiència diu votants– no té ni la més mínima idea de quina llengua es parla a Mequinensa o a Ontinyent; i, anant més al quid de la qüestió, perquè el rèdit polític que treuen de fer aquestes declaracions els compensa el ridícul que, honestament, saben que estan fent: rèdit polític que obtenen desviant l'atenció mediàtica mentre es dediquen a tripijocs il·legals que no tenen res a veure amb la llengua; rèdit polític que obtenen quan, centrant el debat en el nom de la llengua, aconsegueixen que la tasca de normalitzar aquesta llengua quedi en un segon pla; i rèdit polític que obtenen quan, intentant esquarterar la nostra comunitat lingüística, miren d'obrir una escletxa en el mercat comú que representen els més de nou milions de catalanoparlants, un mercat viable econòmicament i, per tant, políticament. Allò que en diem els Països Catalans.

 

8)
 
 
Article publicat en el Levante-EMV divendres 29 de juny del 2012
 
Shakira i Piqué, sense romanços
 
J. Leonardo Giménez
 
Hem d'anar molt a espai en les traducció automàtiques perquè poden provocar equívocs i canvis de sentit inconvenients, alguns comentats en esta columneta, com la referència a Natalie Portman, “la cantant fesol”, en comptes de “la cantant jueva”. O aquella notícia que relatava que “Els consellers acudiren a la recepció amb les seues manilles”, en lloc de “amb les seues esposes”, vaja, amb les seues senyores. No menys equívocs va provocar el “cauce” castellà, traduït en més d'una ocasió per “llit” a seques, siga de via legal o de cursos i cavitats fluvials, de manera que els traductors automàtics han arribat a convertir “La demanda i la concesión se tramitarán dentro de los cauces legales” en “La demanda i la concessió es tramitaran dins dels llits legals”. Tampoc calia explicitar tant el poder administratiu dels tàlems. Semblant hilaritat originava “La neteja de llits”, procedent de “La limpieza de cauces”.
 

Cal, per tant, fer una revisió acurada dels textos. Un dels últims canvis de sentit que he llegit ha sigut “El romanç de Shakira i Piqué”, inexistent, per ara, crec, en esta llengua. La cantant colombiana i el central del Barça i de la selecció espanyola, de romanços en gastarien ben pocs; algun romancet inicial, potser, de l'un/a a l'altre/a. Degueren anar al gra ben prompte. En valencià entenem, almenys majoritàriament, per “romanç” el ‘relat d'uns fets en vers o en prosa, sovint d'aventures, d'un heroi, fonamentats o atribuïts'. També es designava amb eixe nom les llengües romàniques. Però, popularment, “romanç” (també “romanço”) i “romancejar”, signifiquen, per extensió, ‘explicacions sense trellat ni interés o excuses sense fonament', “Elvira m'ha contat un romanç increïble, tot excuses”, “No em vingues amb romanços i parla clar”, “Estudia i no romanceges tant”. Res a veure amb la relació de Shakira i Piqué, que podem qualificar-la d'aventura, idil·li, festeig o com vulguem, però no de “romanç”. En castellà sí que eixa relació pot rebre el nom de “romance”, però en esta llengua, deixem els romanços per a designar altres conceptes com els esmentats. Albert Pla Nualart ja ho explicava en un article en l'Avui, contingut també en el seu Un tast de català, a propòsit dels idil·lis de Cleopatra. Tot fa pensar que l'egípcia no perdia el temps en romanços. Shakira i Piqué, tampoc.

 
9)
 
Article publicat en el número 2.102 de la revista  Presència (del 8 al 14 de juny del 2012)
 
 
El parlar rossellonès del segle XXI
 
David Paloma
 
Gener. Un estudi de gravació a primeríssima hora del matí. Dos homes del Rosselló s'escuren la gola: Joan Lluís Mas, d'Elna, i Joan Lluís Lluís, nascut a Perpinyà i resident a Terrats. Tres persones fan de públic, tots amb auriculars i amb unes llistes llargues a les mans. Què contenen les llistes? Paraules. Gairebé tres mil paraules! Algunes surten al Diccionari del rossellonès, de Pere Verdaguer (2002), i moltes no són exclusives del rossellonès sinó de tot el domini lingüístic de la llengua catalana. Mas és professor de llengua i guia cultural per les terres de la Catalunya del Nord. Lluís és escriptor i dirigeix el servei de difusió de la llengua catalana de la Casa de la Generalitat a Perpinyà.
 
Preparats? La missió és prou seriosa. No es tracta d'imitar l'humor de Gerard Jacquet, que durant els anys 2006-2007 va crear unes magnífiques càpsules radiofòniques a través de France Bleu Roussillon en què presentava “le petit dico d'aquí” (és a dir, el petit diccionari d'aquí, de la Catalunya del Nord). Al contrari! Els dos locutors han de fer un diccionari sonor, seriós i del segle xxi; no de les catalanades del francès sinó del català amb accent rossellonès. Sense humor, llamp te ferigui!
 
Què hi ha fins ara del rossellonès estàndard? Gairebé res que hagi passat la prova d'un enregistrament, a excepció d'alguns textos que llegeix Pere Codonyan en el casset del Manual de pronunciació de 1994 (quan aquesta obra es va reeditar el 2004, ja amb CD, la veu rossellonesa va saltar). Gairebé res que tingui una voluntat pluriestàndard i didàctica, d'ensenyar com sona el lèxic comú també en rossellonès. Preparats? Comença la A amb abadejo, abadessa, abaixar, ABC, abella... Un dels locutors, dues hores més tard, sospira: “Tantes paraules a mi me fan venir basca”. Som-hi, parlants: tenim tres dies per davant i sou vinguts plens de paciència. Col·loquialment, ho sé, vosaltres sempre direu pacienci.
 
La descripció del parlar rossellonès té tres noms històrics, dedicats a la presentació de vocals i de consonants, de la morfosintaxi característica, del lèxic més genuí: Pierre Fouché, que el 1924 va publicar a Tolosa Phonétique historique du roussillonnais; Henri Guiter, que el 1984 va publicar El català del nord, i Joan Veny, el mestre de la dialectologia catalana, que el 2001, a l'Enciclopèdia de la llengua catalana, estén el rossellonès o català septentrional pel Rosselló, el Vallespir, el Conflent i el Capcir, i “aquest, fins al nord de Matamala, constitueix un subdialecte de transició cap al llenguadocià”. El veïnatge amb l'occità és, de fet, el que explica la conversió dels mots esdrúixols en plans. Joan Lluís Mas no en diu ni una, d'esdrúixola: cèl·lula? No!: ha de ser cel·lula, plana. Eròtica? No!: ha de ser erotica, plana. Parèntesi? No!: ha de ser parentesi, plana. Joan Lluís Lluís puntualitza: “Però la gent rossellonesa culta a qui agrada Rossini no dirà pas que va a sentir-lo a l'operà (aguda, com en francès) ni a l'opera, aquí estranyament plana”. En alguns casos, potser caldrà admetre alguna forma esdrúixola... En llengua estàndard, de fet, es faran esdrúixols els mots acabats en <ia>: ciència, història, paciència, que perden la <a> també col·loquialment en mallorquí.
 
Els dubtes augmenten tant com les actualitzacions d'un parlar que també evoluciona. El grup <ble> d'estable, impecable, increïble (pronunciació contínua, en llengua col·loquial), les agudes amb <o> (que sonen amb u, com a la cançú del Canigú), la realització de la <p> inicial de pneumàtic i pneumònia, el desconeixement de la hac aspirada (com en francès, un rossellonès diu Ong Kong, no *Hong Kong, Ítler, no *Hitler). Un tret destaca i és ben pertinent del rossellonès: el ieisme, que l'Institut d'Estudis Catalans situa en el registre informal. Què és el ieisme? La pronúncia de i en comptes de ll. ¡Quants esforços han de fer els dos locutors per marcar aquest so, després que l'atzar volgués que tots dos tinguessin Lluís en el nom i fins i tot un dels dos, Lluís en el cognom!
 
Les paraules corren com el temps, i no dormen. Aleixandre va escriure “Perdonadme: he dormido./ Y dormir no es vivir”. Mas i Lluís, desperts i vius, graven amb constància i bona dicció, i regraven quan la veu s'encalla, quan s'embarbussa, quan es tracta d'enregistrar també textos impecables, ben llegits, al costat de textos amb errors de pronunciació. Aquí ha dit prendre i no pendre, aquí xicolata i no xocolata, amb u. “Molt bé”, diuen els lingüistes, “has fet els errors perfectes”.
 
Al final, ja no cal esperar el resultat en candeleta: des de fa pocs mesos està penjat a la xarxa, gratuït, el Diccionari de dubtes del català oral, amb les veus dels cinc accents estàndard de la llengua catalana, incloent-hi el rossellonès. Aneu a http://www.lecturanda.cat/www/lecturanda/ca i cliqueu el botó DICCIONARI ORAL. Hi sentireu l'accent estàndard dels catalans del Nord, a vegades injustament aïllat. L'enhorabona a les veus que l'han fet audible i als autors que l'han fet possible.
 
 
10)
 
Pregó de la XXX Fira del LLibre i de la XXIII Setmana del Llibre en Català de Palma
 
Joan Miquel Artigues

Senyores i senyors, éssers socials que ens hem reunit aquí pel nostre interès per la cultura i per celebrar l'existència de nombroses publicacions en llengua catalana. He de dir que -més que un honor-, és una gran responsabilitat ser l'encarregat d'encetar aquest esdeveniment cultural en un moment històriccom el que estam vivint.

Avui, aquí, estam envoltats de centenars de llibres. Llibres que parlen de totes les dimensions de la vida, de la història, del pensament i de la política, de les jerarquies, de la ciència, de les emocions, de l'art, de les llengües i els llenguatges, de la comunicació humana... Llibres que ens diuen qui som, que documenten la memòria col·lectiva, que parlen dels nostres errors i ensopegades històriques i que ens permeten incorporar noves visions per no travelar amb la mateixa pedra. Documents que parlen de la cultura humana, el coneixement de la qual en depenen el desenvolupament social i econòmic dels països, dels estats i el rumb de la nostra civilització.

A més a més d'això, la majoria d'aquests llibres tenen en comú que empren la llengua com a mitjà de transmissió de coneixements. I de llengües i cultura avui n'hem de parlar. En un moment històric en el qual la situació econòmica és la conseqüència de l'obscenitat consumista, de la mala gestió dels nostres governants, dels deliris de grandesa d'una banca que ha resultat ser un frau. En aquest precís moment, en el que ens aixecam cada dia amb perill d'intervenció, els mateixos, o els fills, o cosins o germans o amics dels qui han provocat tot aquest daltabaix, ens volen entretenir amb una agressió contra la nostra llengua i cultura. I, diguem-ho ben clar, qualsevol intent de menystenir una llengua és, automàticament, un acte de violència contra la gent que n'és el seu únic suport.

Aleshores, què està passant amb el català a Mallorca? És possible que tengui relació amb la visió d'una Espanya única i lliure?. Perquè -contràriament al que diu la Constitució- hi ha un sector polític que no accepta la realitat pluricultural i pluringüística, i que lluita a les totes per un Estat-Nació centralista, monocultural i amb una única llengua oficial.

Perdonau que vos faci tantes preguntes, però és possible que ens contin mentides explicades a cada banda per mantenir-nos entretinguts i enfrontats?. Perquè és estrany que oblidem tan aviat la presa de pèl de les autopistes, els AVES, els aeroports amb 15 passatgers, o el Palma Arena. Pot ser és aquesta la manera de fer que no parlem de la factura de la seva gatera, que pagam tots amb retalls socials. Bé, tots menys els polítics, clar.

Per això, perquè no me'ls crec, vos dic que NO tenim un problema de convivència. Em fiï més dels ciutadans que dels qui els governen. És així de trist.

El 78,94% dels pares, molts d'ells castellanoparlants, han triat el català com a llengua vehicular pels seus fills. Perquè no tenim conflicte lingüístic. Perquè no volen que l'escola fomenti una segregació que no existeix al carrer. Perquè durant segles, amb problemes, clar que sí, hem conviscut. I hem patit. I hem explicat les raons de perquè una cultura i un territori petits s'han d'estimar i defensar. I els nouvinguts han fet seu aquest plantejament. Perquè estimen la llengua i la cultura. Volen ser part d'una terra d'acollida i desitgen que els seus fills en siguin part en tots els sentits.

El que pensaven que seria un allau de peticions per estudiar en castellà ha esdevingut un allau de coneixement i de seny per part dels pares. I un fracàs històric del Govern. Ens volen fer triar la llengua o la cultura, i els ciutadans no volen triar. Les volem totes. Totes. Perquè estimar la nostra, no sols no és negar l'altra, sinó que és declarar-nos enamorats de l'art, de la literatura, de la ciència, de la creació i de la bellesa, que són llenguatges universals. Tan de bo poguéssim conèixer no dues, sinó 10 llengües. Perquè és la cultura el que defensam. Ara bé, la nostra, la petiteta, la malmenada llengua catalana, l'hem de cuidar encara més. Perquè sabem que som nosaltres qui ho hem de fer.

I per això, a les escoles s'ha escrit una plana de la història d'aquest petit país. Ens volien enredar amb polèmiques i enfrontaments, i la gent ha dit sí. Sí a la llengua, a la cultura i a la dignitat d'aquest país. I no a la segregació, a l'enfrontament, a la mentida i als falsos debats.

Ara que ja s'ha destapat el pastís ja només cal que els governants ens expliquin com ens ajudaran a sortir de la crisi, com milloraran l'atenció sanitària, com donaran suport als petits i mitjans empresaris, i com ens en sortirem tots plegats. No basten polèmiques estèrils i enverinades, ni tampoc frases de tant nivell com "farem el que hem de fer".

I què faran amb el capitalisme radical que s'ha desfet en mil bocins, que defensava el campi qui pugui i que prometia felicitat i hegemonia als més forts?. Què faran els que havien de guanyar molts de doblers, per fer-nos sentir poca cosa mentre es passejaven amb el seu èxit pels carrers?. Ara que tot s'ha demostrat fals, ens vénen a cercar per compartir i socialitzar la pèrdua?. On heu deixat el benefici que exhibíeu sense manies?

Idò aquests polítics que ara han demostrat ser titelles de banquers, que ens menteixen, i que ens asseguraven que allò era prosperitat, ara ens diuen que tenim un problema amb la llengua d'aquest poble. Els vos creis? Jo no. Ens donen la culpa de la crisi. Diuen que hem viscut per damunt de les nostres possibilitats. Qui?  Noltros? Idò ara ens volen fer creure que el gran problema és la convivència. Ells, que ens han estafat retallant-nos serveis i prestacions, quan precisament fan més falta que mai, fent més pobres els pobres, i més rics els rics.

Defensar la cultura no és cap delicte. I esper no ser detingut per atemptar contra l'autoritat, com ha passat aquests darrers dies amb les persones que es volien manifestar pacíficament a favor de la llengua. En aquest pregó m'ha estat impossible no esmentar aquells que abusant de l'autoritat, i aprofitant el desconcert de la situació econòmica, estan executant el projecte polític que clarament té com a objectiu l'afebliment de les llengües que anomenen autonòmiques i el conseqüent empobriment cultural que això comporta.

Des de l'autoritat s'ha creat un clima de crispació que no era necessari en absolut, i menys en un moment en el qual tenim altres preocupacions més importants que retornar a un conflicte que es remunta a l'època preconstitucional. L'autoritat ha trencat el consens en matèria lingüística que havia permès que la llengua catalana s'anés convertint en una eina d'integració i de cohesió social de moltes persones castellanoparlants i nouvingudes.

L'excusa és la crisi, però cap raó legitima un Govern a desprotegir i maltractar la cultura i la llengua catalana –i als seus parlants- de la manera com ho està fent.

Avui, aquí, entre aquests centenars de llibres no hi trobarem cap formula màgica, però sí les eines per poder sortir del desencís en el que ens trobam, per construir una societat realment  democràtica, plural, justa. Per no deixar el timó en mans dels bancs i de les oligarquies econòmiques que hi ha al darrere, perquè no siguin ells els qui decideixin quin model de societat ha d'haver-hi, quin idioma s'ha de parlar, o quin sexe s'ha d'estimar. Una societat que garanteixi els drets bàsics de les persones, que faci difussió d'aquest coneixement i estimuli el pensament crític, tan fonamentals per a l'exercici real de la democràcia i de la llibertat individual i col·lectiva.

I acabaré amb les paraules del lingüista Jesús Tusón, que diu: “Hem de fer servir la llengua, i les llengües en general, com a instrument de convivència, com a eines per a construir la realitat de tots: una realitat verbal que conjugui voluntats plurals i irrepetibles.”

DEFENSAR LA LLENGUA I LA CULTURA NO ÉS CAP DELICTE.

Palma, 1 de Juny del 2012.

Joan Miquel Artigues

 
 
11)
 
Publicat en el llibre COMUNICAR-SE, TOT UN ART de Ramon Sangles (2a edició, Edicions SPD, Barcelona, 2010, pàg. 92)
 
Posem fre a l'esnobisme
 
Ramon Sangles i Moles
 
Convé llegir, perquè llegir és cultura; però s'ha d'estar molt atent a fer la tria del que hem de llegir, car el temps és or i els preus piquen. Si malauradament no hem encertat en la compra, és millor tancar el llibre i desfer-nos-en. Avui dia hi ha molta «publiquera» i poca qualitat. Sembla que l'esnobisme hagi de marcar les pautes del lector, i els venedors intenten endossar-li tot el que poden. Per tant, vigilem en la compra.

 

Si ens hem de regir per la publicitat dels nostres mitjans de comunicació anirem pla mal servits, car no tenen ni el més remot sentit de la qualitat a l'hora d'establir criteris de propaganda: generalment publiciten moguts per l'interès, la ressonància, l'amiguisme i la recerca d'èxit; però, posar com a base la qualitat, en això no hi entenen. Els bons llibres solen restar com amagats al públic, com segrestats. És una pena!

 

Llavors, si no tenim pas un sentit ben agut de les lectures a triar o dels llibres a comprar, hi ha el perill que la novetat ens privi de llegir-ne, per exemple, d'antics, ben vàlids en tot moment. Sap greu que llibres ben interessants i recomanables, pel fet de ser antics o d'autors poc coneguts, no siguin més publicitats i més venuts.

 
 
12)
 

El futur del català, 27 anys després

 

Entrevista de Joan Tudela

a Pere Verdaguer

 

escriptor rossellonès i professor a la Universitat de Perpinyà

 

A la Catalunya del Nord és on el català ho té més difícil

 

Així com, segons diu la Bíblia, Lot, nebot d'Abraham, home bo i temorós de Déu, no va poder trobar a tot Sodoma ni tan sols deu justos per salvar la ciutat pecadora de la ira divina, així Pere Verdaguer, escriptor i professor, home clau del Grup Rossellonès d'Estudis Catalans i de la Universitat Catalana d'Estiu, segons explica ell mateix, no ha trobat en tota la Catalunya del Nord ni tan sols deu infants que tinguin com a llengua materna el català.

La situació de la llengua catalana a la Catalunya francesa és pitjor que en cap altra banda de la nostra àrea idiomàtica.

DUES ENQUESTES ELOQÜENTS

Dos metges van fer una enquesta cadascun, l'un entre mil famílies de la zona urbana de Perpinyà i l'altre entre unes altres mil famílies d'una zona rural del Conflent. El mètode era ben fiable: no preguntaven res; simplement, quan anaven a fer una visita en una casa, observaven en quina llengua parlaven.

Resulta que a la vila un terç de les generacions grans –pares i avis– enraonaven entre ells en català, però parlaven sistemàticament en francès als fills. Al camp eren dos terços de les persones grans que parlaven en català entre ells, però tots parlaven en francès als infants i als joves.

Encara que aquestes enquestes, que són les més serioses que s'han fet, es van realitzar fa deu anys, continuen sent vàlides avui. Extrapolant aquestes dades podem considerar que la meitat de la població gran de la nostra terra té com a llengua pròpia el català, però, en canvi, la totalitat de la població jove té com a llengua pròpia el francès.

Només la minoria gitana manté viu el català. Entre la resta dels 300.000 nord-catalans, la nostra llengua es troba a punt d'esdevenir completament estranya. En la dècada que va seguir a l'acabament de la segona guerra mundial, totes les famílies de les comarques nord-catalanes es van posar a parlar francès a casa.

Tothom havia de marxar. La gent s'havia de guanyar la vida fora del departament, volien que els seus fills aprenguessin bé el francès, per poder-se fer policia o funcionari a París o a les colònies. Aquí mai no hem tingut indústria.

Des de l'annexió del Rosselló per part de França, el 1659, hi ha hagut una voluntat política de París de francesitzar el nostre país, començant pel trasllat, França endins, dels monjos i capellans catalans substituint-los per altres de llengua i mentalitat franceses.

A partir de 1750 s'accentua la pressió francesitzadora. Al segle XIX la llengua popular és en part corrompuda pels gal·licismes, tot i que abans de l'annexió ja existia la varietat rossellonesa del català, però abans no tenia tantes diferències amb el català central.

MENTALITAT FRANCESA

Explica Pere Verdaguer que la situació lingüística del català a Perpinyà ara i fa un segle no ha variat substancialment: el català que es parla a la Catalunya del Nord avui i el de 1885, quan s'implanta l'escola obligatòria a França, és si fa no fa el mateix. El problema és que avui el català ja no es parla entre les noves generacions. La reculada ha estat, doncs, sociolingüística.

L'eficàcia del sistema escolar francès ha estat indubtable.

La gran guerra, el 1914, va fer que, per primer cop, els rossellonesos sentissin França com la seva pàtria. La segona guerra mundial va reblar la mentalitat francesa dels nord-catalans, que a centenars marxaven a guanyar-se la vida a les colònies, que necessitaven molts funcionaris i soldats. Molts dels pied noirs repatriats d'Algèria i establerts a les comarques nord-catalanes són catalans retornats.

Paradoxalment, alguns retornats han vingut fets uns catalanistes, perquè ha estat a les colònies, a París o Montpeller on han descobert que ells no eren francesos.

El pessimisme, inevitable, plana damunt el futur del català a la Catalunya del Nord. Però, al capdavall, això de l'optimisme i el pessimisme no és res més que una opció personal. Pere Verdaguer ha optat per l'optimisme, sense per això deixar d'estimar la lucidesa per damunt de totes les coses.

SIGNES ESPERANÇADORS

Jo crec que la reculada del català a la nostra terra ja ha tocat fons. Estem invertint la tendència, començant un moviment de signe ascendent. Si fos una cosa ideològica seria pessimista, però el que existeix és un interès material. Aquí no tenim indústria i al sud n'hi ha. Poden venir inversions de Barcelona. El català és l'idioma oficial de la Generalitat, i les autoritats de Perpinyà i del departament veuen que necessitem una relació econòmica intensa amb el sud, en el camp turístic i en altres.

Els signes esperançadors existeixen. L'apocalipsi del català al nord de les Alberes no és inevitable. Per als infants i els joves el català és encara una llengua ambiental, encara que truncada: l'han sentit a parlar però no la parlen.

L'ensenyament del català com a assignatura és un fet a la meitat dels grups de primària i es va obrint camí a l'ensenyança secundària. La Universitat de Perpinyà té un curs sencer de català, la llicenciatura i doctorat en el qual inclou, a més de filologia, turisme, mass media i institucions. El nombre de matriculats en aquesta carrera, ja ara nombrós, creix de pressa. La Universitat Catalana d'Estiu, a Prada, i el Centre de Documentació i Animació de la Cultura Catalana, depenent de l'Ajuntament de Perpinyà, fan un paper influent en el reviscolament de l'esperit català i de la llengua catalana. Ràdio Arrels, que només emet en català, té una forta audiència. Altres ràdios inclouen espais en català. La cadena estatal FR3 cedeix al català uns deu minuts a la setmana. “L'Indépendant” publica alguns articles en català. La plana de Perpinyà, on viuen els dos terços de la població, ja pot sintonitzar actualment TV3.

En uns deu o quinze anys, el català aquí pot recuperar-se. Fins a quin grau és una cosa que dependrà de la voluntat de la gent.

Perpinyà, 31 de maig de 1985

 

- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net
 
Si voleu donar-vos de baixa d'aquest butlletí, comuniqueu-ho enviat un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net