InfoMigjorn Cap de Setmana
 
Butlletí número 95 (divendres 06/07/2012) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
 
 
1) Eugeni S. Reig - cornial
 
2) Albert Jané - Sobre l'«ell» emfàtic
 
3) Antoni Llull Martí - Prohoms i profembres
 
4) Pau Vidal - Ni cinc
 
5)  Pere Ortís - Netegem i enriquim la llengua catalana (Barbarismes. Lletra J)
 
6) Articles d'Albert Pla Nualart
 
7) Màrius Serra - Mandró?
 
8) J. Leonardo Giménez - No tindre res que fer
 
9) Tobies Grimaltos - Ser de poble i parlar valencià
 
10) Jaume Corbera Pou - Un bis no és un plus
 
11) Ramon Sangles i Moles - El gaudi de llegir
 
12) El futur del català, 27 anys després: Entrevista de Joan Tudela a Antoni Morell
 
 
 
1)

 

Entrada de Lèxic valencià d'ahir i de hui d'Eugeni S. Reig

 

(Llibre inèdit)

cornial

Punta, angle o cantó que trobem en diversos llocs, objectes i figures, com ara un bancal, una manta, una sària, un mocador, etc.

L'escriptor Enric Valor i Vives usa el substantiu cornial en la seua prosa literària. En la novel·la Temps de batuda trobem:

 

Eren Llorenç i els fills, que havien tornat de segar un cornial de blat que havia quedat del dia anterior.

 

I en la novel·la Sense la terra promesa, també d'Enric Valor, podem llegir:

 

“Per a don Joan Monlió i Cardona, el tros solt d'oliverar ja descrit de la partida de Penyallarga, amb la borja del cornial”. (L'auditori pobre se n'alegrava).

 

També el lingüista Manuel Sanchis Guarner va usar aquest vocable. En el seu llibre La processó valenciana del Corpus llegim:

 

Després de la reforma de la cavalcada en l'any 1869, foren substituïdes aquelles banderes apocalíptiques per una parella de banderoles de la Ciutat, estendarts quatribarrats verticals de tipus gonfanó, on la corona reial sobre el camper blau, en comptes d'anar desenrotllada en projecció horitzontal, és representada amb perspectiva de la seua rodonesa, per tal de deixar lloc als cornials per a les L L, que representen el timbre de ciutat “dues vegades lleial” que, al mateix temps que el de “coronada” i les armes reials per a l'escut, li fou concedit pel rei Pere el Cerimoniós l'any 1377, segons ha estat dit.

 
En el DCVB trobem l'entrada cornial que diu: «Cornaló (Al., Campello, Altea, Pinós); cast. cornijal. “La taula té quatre cornials”; “Una sària té dos cornials”. En un carrer estret, un animal carregat, pegant-li ab el cornial de la sària, el tirà contra la paret, Martínez Folk. i, 158. Especialment: a) Cornaló del camp, que resta sense llaurar perquè els animals hi han de girar i la rella no arriba al cap (Pinós, Altea). El cornial que fa un bancal d'almel·lers per l'esmentat camí y el que naixent d'este... puja a lo que fou ermita de San Jogim, Martínez Folkl. i, 120.
Etim.: de cornal, mat. sign., amb la i infixa probablement per influència del cast. cornijal
 
A Alcoi s'usa, amb el mateix significat, la variant formal cornitxal. La paraula la conec molt bé de la meua família materna, alcoiana de la zona rural.
 
A Elx i a Otos, segons informació facilitada, respectivament, per Joan-Carles Martí i Casanova i Joan Olivares Alfonso en sengles missatges enviats a la llista Migjorn el 19 d'octubre del 2007, la paraula que s'empra per al concepte definit és cornellal a Elx i corrinxal a Otos.
 
En valencià també es diu: cornellal, cornitxal, corrinxal
La llengua estàndard sol emprar: cornaló
En castellà es diu: cornijal
 
NOTA 1:
- Valor i Vives, Enric Temps de batuda (Tàndem Edicions, València, 1991, pàg. 173)
- Valor i Vives, Enric Sense la terra promesa (Editorial Prometeo, València, 1980, pàg. 33)
- Sanchis Guarner, Manuel & Tarin i Juaneda, Bernat La processó valenciana del Corpus (Vicent Garcia editors, Paterna, 1978, pàg. 46)
 
NOTA 2: Done les gràcies a Joan-Carles Martí i Casanova i a Joan Olivares Alfonso per la seua ajuda.
 
2)

Article publicat en el núm. 61 de la revista Llengua Nacional (IV trimestre del 2007)
http://taller.iec.cat/filologica/documents/ajr/Jane,A(2007-4)SobreLEllEmfatic.pdf

Albert Jané

 

3)
 
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 253)
 
Prohoms i profembres
 
Antoni Llull Martí
 
 
Un mot que ha desaparegut del llenguatge corrent, però que pot trobar-se a documents antics o a la toponímia, és prohom, que també es troba antigament escrit prodom, prosom i prom. Per devers el segle XII, a Catalunya es donava aquest nom a un home notable que assessorava o donava consell al representant de l'autoritat reial i intervenia en actes arbitrals o com a testimoni en donacions, vendes, composicions, etc. En alguns llocs també tenien la consideració de prohoms els jurats o consellers que formaven una corporació municipal, però a Mallorca un prohom

solia esser un càrrec dirigent dins un gremi d'artesans o l'administrador d'una confraria. De vegades la seva significació coincidia amb la de sobreposat. Prové del llatí prode ‘prou, profit' i hómine, ‘home'. En francès, ja documentat dins el segle XI, hi ha prudom, i dins el segle XIII préudom, que finalment quedaren en prud'homme, però el sentit que li donaven a França era un poc distint, si bé etimològicament era el mateix que a casa nostra. Allà, prud'homme es deia a un home de valor, un home respectable, prudent, en qui es podia confiar. En castellà s'ha utilitzat també, però sembla que molt menys que en català i francès, prohombre com a mestre d'un ofici o supervisor de treballs en un gremi. Més rarament usat, i només l'he sabut trobar en català, és l'equivalent etimològic profembra, que es deia a una dona honrada, generalment major i prou respectable.

 

Quan jo era al·lot el meu avi patern tenia un tros de terra, un poc més amunt de Conies i tirant cap a llevant, que es deia, i supòs que es diu, Sos Promets. El van vendre quan jo tenia vuit o nou anys i sense que jo hagués arribat a anar-hi mai, però en sentia parlar, i aquest nom em tenia admirat. Jo l'associava amb prometre, i pensava que com a nom de lloc era ben rar. Fins molts d'anys després no vaig descobrir que promets podia esser, i segurament és, un diminutiu plural de Prom. És molt probable que qualcú que ho fos de malnom hagués deixat en herència aquell terreny als seus fills, i que el malnom del pare els hagués passat en diminutiu, cosa que de vegades passa, i que aquests haguessin mantingut indivís el terreny durant molts d'anys i que d'aquí sortís el topònim Sos Promets, és a dir, ‘allò que és dels [germans anomenats] Promets'.

 

4)
 
Publicat en el llibre EN PERILL D'EXTINCIÓ (100 paraules catalanes per salvar) de Pau Vidal (Editorial Empúries, Barcelona, 2005, pàg. 109)
 
 
Ni cinc
 
Pau Vidal
 
No tenir ni cinc no vol dir ser pobre; vol dir no dur res a sobre o, més freqüentment, no tenir ganes de fer el préstec que ens demanen. L'absència de pronom (‘no en tinc ni cinc', hauria de ser, en rigor) en delata l'origen castellà, igual com el de l'expressió que l'havia precedida, ni un ral (de ‘real'), perquè els quartos pugen de preu que és un contento, i així com va arribar el dia que amb un ral ja no et donaven ni una paperina de veces, el duro també va anar perdent el poder adquisitiu. I no tan sols això: ara, d'ençà que reposa eternament amb sa germana pesseta (“t'ho juro, que cinc pessetes fan un duro”, dèiem), hi ha qui ha provat de suplantar l'expressió amb la desafortunada “no tinc ni un euro”, sense adonar-se que, precisament, no tenir ni cinc torna a ser més vàlida que mai: proveu de sortir al carrer amb menys de cinc eurons a la butxaca i entendreu què vol dir ser pobre de solemnitat. Per cert, pel mateix motiu podria recuperar la vigència el terme ‘cèntims' com a sinònim de diners en general (per a les criatures, ‘pèmpins').

 

«Bastará una petita mostra de dit aixám de veus pera que ho comprenga'l lector: tres diners, vuyt diners, set sous y sis, nou sous, dos lliuras sis sous, un ral de plata, vint y vuyt, vint y set, quinze dotze, tres, plata, coure, quartos, diners, maravedissos, cap preu, es cart, es barato, un sou més, un sou ménos, quatre, dos, diners, lliuras...» (La llumanera de Nova York, 1880).

 

 

Iepa-la!

El duro, com el ral, també és d'origen castellà. Però la feta curiosa no és pas això sinó el valor, perquè originalment el peso duro era la denominació de la moneda d'argent de més valor que s'encunyava al segle XVII, el real de a ocho. És a dir, dues pessetes, no pas cinc. Quant a l'antipàtic de l'euro (anomenat en cercles medievalistes euró, molt més encertadament perquè dóna el plural ‘eurons'), va estar a punt de ser un nonat, ja que la primera versió de la moneda única europea es deia ‘ecu' (acrònim de l'anglès european currency unit). Hi hauríem sortit guanyant, si no en l'econòmic almenys en el lingüístic, perquè a més de facilitar la pronúncia catalana (ecu com Queco) difereix força menys en la majoria de la de les altres llengües que en gasten, i mai més ben dit.

 

5) 
Netegem i enriquim la llengua catalana
Pere Ortís

Barbarismes
J
 

Jabalí.  Senglar. Porc senglar. Porc fer.

         Anar a la caça del senglar.

Jaleo.   Xivarri. Rebombori. Esvalot. Xafarnat.

         Quin xivarri!

         Tripijoc. Enrenou.

         Aquesta feina és un tripijoc gros!

Jazmín,  'jasmí'.  Gessamí. Llessamí.

         La fragància del gessamí.

Jefe.    Cap. Amo. Patró. Capitost.

         El cap de l'estació ferroviària.

         Mestre. L'amo. Company. Mestressa.

         Mestre, com va la cosa? Com esteu, l'amo?Hola, company! Ella és la meva mestressa.

Jerez. Vi ranci.

          A un celler de Verdú fan un vi ranci de primera qualitat.

Juanete. Galindó.

         Tinc un galindó que em fa veure la padrina.

Juerga.  Tabola. Gresca. Xerinola. Barrila. Xala.

         Ens agrada la tabola. El jovent armà gresca.

Juguete, 'juguet'. Joguina.

         No a les joguines bèl·liques!

 

6)
 
Articles d'Albert Pla Nualart
 
(del 18 al 22 de juny del 2012)

 
----------------

Publicat en el diari ARA dilluns 18 de juny del 2012

http://www.ara.cat/premium/opinio/Tota-vida-endavant_0_721127906.html

UN TAST DE CATALÀ

'Tota una vida per endavant'

Albert Pla Nualart

Així es titula en català el llibre en què es basa un famós film del 2005 que en castellà es titulava Una vida por delante. I els diaris van plens dels reptes que grans líders polítics tenen per endavant .

El primer que cal deixar clar és que per endavant tradueix sempre por adelantado i mai por delante. Paguem o donem les gràcies per endavant quan ho fem anticipadament: abans de tenir el que comprem o que ens facin el favor que esperem.

Però si volem parlar dels reptes (o la vida) que ens esperen -els anglesos en dirien the challenges (o the life) ahead - tampoc en podem dir els reptes (o la vida ) per davant , que en català vindria a significar mostrant la part davantera .

Passem per davant d'un lloc, ens cordem un jersei per davant i, un dia o altre, sortirem amb els peus per davant, però els reptes, la vida o la mort no els tenim per davant perquè per davant no vol dir -com sí que vol dir por delante - allò que és davant nostre en el temps i el futur ens té reservat.

Aquest significat en canvi sí que l'accepta al davant . Ara mateix el pacte fiscal és el gran repte que Artur Mas té al davant. També podríem dir, entre altres coses, que és el gran repte que li espera (sobre l'espera o li espera , vegeu el tast del 13-1-12).

Demà parlaré d'un altre ús poc genuí de per davant que fa de més mal combatre. I, per postres, a l'hora de detectar casos d'interferència com aquests, els diccionaris castellà-català que tenim a l'abast sempre sembla que baixin d'Arbeca.

----------------

 
Publicat en el diari ARA dimarts 19 de juny del 2012

UN TAST DE CATALÀ

"Per davant en el marcador"

Albert Pla Nualart

El per davant més infecciós i difícil d'aturar és el que indica precedència en un conjunt ordenat. Ho és tant, d'infecciós, que els mitjans ens plantegem si encara té sentit combatre'l per molt que, filant prim, sigui un calc del castellà.

El trobem sovint a les seccions d'esports, on la classificació, l'ordre de cursa, el marcador i, en general, qualsevol sistema de mesura lligat al fet de competir demanen expressar la situació dels uns respecte als altres.

Sol anar acompanyat de verbs de moviment com ara anar, marxar, continuar, posar-se, situar-se, etc.

I hi estem tan acostumats que si canviem per davant per al davant -que és la correcció recomanada- podem tenir fins i tot la sensació que la narració és menys dinàmica.

Passa el mateix amb per darrere, tot i que no es fa servir tant. I és típic, per exemple, del Tour que arrenca a finals d'aquest mes de juny sentir parlar d'escamots, pilots i grups que van minuts per darrere o per davant.

I és que, en teoria, amb el nostre per indiquem pas i no situació. És a dir, "A ha passat per davant de B" és bo per descriure el moment en què A passa davant un B aturat. Per dir que l'ha avançat, la frase correcta és: "A ha passat al davant de B".

Dic en teoria perquè, tret d'una excel·lent fitxa de l'ÉsAdir, no trobo enlloc informació sobre aquest punt conflictiu i veig que els traductors automàtics castellà-català donen per bona l'equivalència por delante / per davant en aquests contextos.

Seria bo que l'IEC s'hi pronunciés. Per exemple, amb una fitxa a l'Optimot.

---------------------------
 
Publicat en el diari ARA dimecres 20 de juny del 2012

UN TAST DE CATALÀ

Retrets a 'reprotxar'

Albert Pla Nualart

Aquest divendres el titular de l'Ara.cat "Duran reprotxa a ERC l'ús de l'expressió Països Catalans" va provocar, entre altres reaccions irades, reiterats retrets d'alguns lectors per l'ús de reprotxa en lloc de retreu .

Prefereixo retreu a reprotxa i, encara més, retret a reprotxe -paraula que no diria mai-, però m'alarma i deprimeix el rebuig ofensiu i obsessiu a tot el que sona castellà mostrant sovint tanta ignorància sobre la pròpia llengua.

Reprotxar és català almenys des del XV, surt al Tirant, apareix en tots els diccionaris i un cop d'ull al Corpus textual de l'IEC permet veure que l'utilitzen Salvador Espriu, Joan Oliver, Prudenci Bertrana, Carles Cardó, Joan Brossa, Joan Fuster, Baltasar Porcel, Antoni M. Badia i Margarit i Miquel Martí i Pol, entre molts altres escriptors.

Sembla que l'anglès reproach, el castellà reprochar i el català reprotxar (amb les variants reprochar i reproxar, que apunten a una pronúncia amb xeix) van ser agafats del francès reprocher, que al seu torn ve del llatí repropiare: acostar, posar al davant .

Jo prefereixo retreu, ja ho he dit. I, en general, entre dues formes igual de vives opto per la més allunyada del castellà, perquè una llengua és també identitat i és bo que la reforcem si no ho fem en detriment de cap funció lingüística.

D'aquí a depurar tot el que sona castellà -per català que sigui- i acusar d'espanyolista qui ho fa servir, hi hauria d'anar un abisme. Un abisme que fa basarda i té un fons molt negre.

----------------

Publicat en el diari ARA dijous 21 de juny del 2012

UN TAST DE CATALÀ

Mimar i mimetitzar

Albert Pla Nualart

Em pregunta un redactor si pot escriure mimetitzar. Li demano que per què m'ho pregunta. "Perquè l'he buscat al diccionari i no el trobo?", em diu.

Em surt de dir-li "¿I no en tens prou trobant-lo al diccionari que, com a parlant competent, tens al cap?", però em limito a contestar: "Sí, ho pots escriure".

Tot i que mimetitzar no és en cap diccionari, és un verb que el parlant competent coneix i sap utilitzar. Respon a una aplicació correcta de les regles morfològiques del català. De mimètic, com de profètic o sintètic , podem fer un verb acabat en -itzar .

En cap diccionari català no hi ha, ni hi pot haver, totes les paraules morfològicament possibles de la llengua. Perquè una paraula hi sigui, s'ha d'usar, ha de ser moneda en curs.

Mimetitzar ho és, i no en qualsevol mercat. En trobo uns quants, per exemple, a les publicacions de l'IEC i en una definició del Termcat. En forma pronominal és molt pròxim a camuflar-se : certs insectes es mimetitzen amb l'entorn. Però té també un ús transitiu sinònim d' imitar .

És, però, un imitar més intens i radical. Algú dirà que ja tenim mimar, però l'ús d'aquest verb en el sentit -encara no normatiu- de fer afalacs l'inutilitza per a aquesta missió.

Si mimo algú, ningú no entén que l'imito. Em mimo prenent cava per esmorzar, no pas vestint-me de verd en una selva. El superassenyat Diccionari d'ús dels verbs de Ginebra-Montserrat ja només admet aquest mimar . Seria bo que el DIEC també l'admetés i, de retop, entrés mimetitzar .

----------------

Publicat en el diari ARA divendres 22 de juny del 2012

UN TAST DE CATALÀ

"Estima allò pel que serveixes"

Albert Pla Nualart

Un símptoma clar de la feblesa d'una proposta normativa és la seva aplicació erràtica després d'anys i anys de vehicular-la. Passa una mica amb tots els pronoms relatius cultes però la forma de la frase del títol n'és un cas extrem.

La frase està extreta d'un article de Joan Maragall, Elogi del viure. Maragall era prefabrià i, com a bon modernista, al·lèrgic a normatives gramaticals. Creia que sotmetre-hi una llengua matava la paraula viva. Pretenia escriure tal com raja.

L'article el va escriure en castellà el 1911 i les versions que en corren en català evidencien forts dubtes per traduir Ama aquello para que sirves.

Són versions presentades com a poema, una mena d'If de Kipling a la catalana que, per l'alt contingut moral, es fa aprendre als nens a les escoles... amb el relatiu vacil·lant.

"Estima allò pel que / per al que / pel qual / per al qual / per què / per a què serveixes". Només l'última forma és correcta en el sentit més estricte. Però si ho fes aprendre a un fill meu, triaria la primera. La sento més fidel a la meva paraula viva.

La norma ens obliga a mantenir la distinció per / per a davant un relatiu fort i qui canvia el que per el qual no té en compte que el qual exigeix antecedent masculí -no pas neutre.

La veritat, però, és que el pronom relatiu correcte sona força estrany: sembla més un interrogatiu.

I als que creguin que un relatiu tampoc és tan important, Maragall els respon des del poema: "Esforça't com si de cada paraula que dius en depengués el futur de la humanitat".

 
7)
 
Publicat en el suplement de cultura del diari EL PUNT AVUI dijous 28 de juny del 2012
 
Motacions
 
Mandró?

 

per Màrius Serra
 
La setmana passada vaig escriure sobre una arma domèstica descoberta a Celrà: l'esclifador o petador. Tot i que l'Alcover-Moll només recull la segona denominació, tots dos mots designen el mateix artefacte: una llançadora de boletes de lledoner consistent en una tija de saüquer enastada per un èmbol que fa sortir la boleta a pressió. D'entre totes les armes de guerra infantils que sóc capaç d'imaginar destaca la fona, aquell giny per llançar pedres amb força gràcies a l'elasticitat d'una tira curta de matèria flexible. La fona té un pedigrí bíblic que remet al relat de David i Goliat, però la seva denominació catalana ha reculat molt davant del terme castellà tirachinas. Per això em crida l'atenció trobar viva, a tocar de Barcelona, una altra denominació genuïna de la fona. El Prat de Llobregat és terra de blaus: els pollastres són de pota blava, anomenen coll-i-blaus els ànecs collverds i quan van a la platja diuen que van a Mart (i tothom sap que els marcians són blaus). Doncs bé, de la fona en diuen mandró. La gent d'una certa edat encara recorda quan feia servir els mandrons per caçar ocells a pedrades. També em diuen que no els faria gens de mandra treure'ls de l'armari per rebre Sheldon Goliat Aveson. Eurovegas? No, Europegues!
 
 
8)
No tindre res que fer
J. Leonardo Giménez
 
En un curs de valencià superior per a empleats públics torne a un dels assistents una redacció corregida. Una frase esmenada és “Com que no tenia res que fer, em vaig gitar”, substituïda, al meu pesar, per  “Com que no tenia res a fer, em vaig gitar”. L'autor de l'escrit, de vora la cinquantena, valencianoparlant i valencianooient des del claustre matern, roda el cap en vore la correcció i diu que al seu paréixer no és igual “no tindre res a fer” que “no tindre res que fer”. La majoria de la classe li dóna la raó, però una jove diu que en l'institut i en la universitat (ha fet Magisteri) sempre li han ensenyat que “tindre/no tindre res que fer” és incorrecte. Jo confirme que els treballs de normativa exclouen “res que fer”, però els observe que no informen dels dos valors de “res a fer” i “res que fer” ni, en conseqüència, fonamenten l'exclusió de “res que fer”. Notem que eixa construcció podria estar relacionada amb el nom “quefer”,  que en té al costat uns altres en valencià com “queviure” (= 'menjar'), “quevore” (= 'relació'). Inclús en Fuster (2000) Correspondència 4 veig dos contruccions d'eixa índole “No hi ha coses que reprotxar”, “No tinc noves raons que adduir” .
 

En la parla natural i espontània valenciana “no tindre res a fer” significa ‘no tindre possibilitat/probabilitat d'obtindre o de continuar tenint alguna cosa', com ara, “Com que no has estudiat gens, no tens res a fer en l'examen”, “No tinc res a fer amb Víctor, diu que vol a Estefania”, “Amb el 5-0 en contra no tenim res a fer en l'eliminatòria”. Sentit molt diferent donem a “no tindre res que fer”, que significa que ‘no tindre quefers, faena, ocupació o obligacions en un temps determinat', “Demà no tinc res que fer, podem vore'ns”. En castellà, tant si és per al sentit de no tindre faena o obligacions com per al de no tindre probabilitats, usen només “que”, i els nostres treballs de normativa els imiten, però canviant “que” per “a”. Sense argumentar-ho, condemnen el matís enriquidor del valencià popular. Davant d'eixe panorama, nosaltres, amants de la nostra expressivitat i matisos, seguirem distingint “no tindre res que fer” (estar desocupat) de “no tindre res a fer” (estar perdut), ja que entenem que eixa dualitat enriquix el valencià.

 

9)
 
Publicat en el llibre Idees i paraules: Una filosofia de la vida quotidiana (Publicacions de la Universitat de València, València, 2008, pàg. 67)
 
 
 
Ser de poble i parlar valencià
 
Tobies Grimaltos

 

 

            Ser de poble i parlar valencià ha estat sempre un problema a València ciutat. I no tant per ser de poble com per parlar valencià. Al cap i a la fi, parlar valencià ha significat a València ser de poble i, en conseqüència, ser pobre i incult. Els de pobles castellanoparlants han estat en aqueix aspecte estalvis: no se'ls ha notat (no a tots se'ls ha notat). A més, tenien una possessió que els de la ciutat respectaven i anhelaven: la llengua castellana. Els valencianoparlants eren doblement de poble, o eren els únics de poble. Bé això era abans, ara potser encara és pitjor. Però anem a pams.

 

            Una vegada vaig veure una pintada que deia: Abans ens deien “pueblerinos”, ara, catalanistes. El resum era perfecte. Parlar valencià a la ciutat ha suposat sempre un esforç considerable que ha requerit de militància. Això és un problema gros. Quan el mer fet de parlar està definint-te molt més enllà del que és just i tolerable, la situació és angoixosa. Si hom parla castellà, podràs saber —tot i que justament en castellà això no sempre es fàcil— podràs saber, dic, el seu lloc d'origen geogràfic i la seua extracció social. Dic que en castellà, de tota manera, la cosa no és tan fàcil com en altres llengües. Els britànics, per exemple, fa uns anys, quan assolien cert nivell en els estudis (sobretot quan entraven a la universitat) feien tot el possible per perdre l'accent que pogueren tenir i adoptar la parla estàndar (el BBC English que en diuen). Era una manera d'evitar ser reconeguts en característiques que no sempre són rellevants. Era com poder no dir certes coses si no es volia fer expressament. Ara sembla que la moda consisteix a reivindicar aquells accents, en parlar com han parlat sempre a casa i mostrar-se orgullós dels seus orígens. Molts professors universitaris britànics han adoptat aquesta posició front als seus col·legues de la generació anterior.

 

            El problema amb el valencià, dic, és tot un altre i més gros. Si la llengua és l'instrument de la comunicació per excel·lència, resulta que parlar valencià, d'una  banda, ho dificulta i, de l'altra, comunica més del que seria de desitjar: és tot un testimoni de la posició ideològica de qui parla. D'aquesta manera, en nombroses ocasions, parlar valencià sembla que és oposar-se, fer-se notar. És com fer-li veure a l'altre que no estàs amb ell, que vols enfastijar. Esdevé un “parlar contra” més que un “parlar amb”. Hom té la sensació d'estar, des del començament, enfrontant-se a l'oient i aquest té la sensació que el parlant se li enfronta. Una de les raons d'això té a veure amb un pensament molt estès, injustificat, però estès. Si saps parlar castellà, perquè no el parles? Moltes persones no entenen per què fas això. Si saps els dos idiomes i l'altre només en parla un, (encara que t'entenga perfectament), perquè no parles el de l'altre? A què ve això d'entestar-te a parlar en vernacle? La cosa potser més o menys innocent (és a dir, inconscient) però reflexa tot un statu quo. El dret és de l'altre, teua la obligació. No hi ha igualtat ni simetria entre les dues llengües. L'altre et fa creure que ets un mal educat: estàs demanant-li un esforç, cosa a la qual no tens dret.  Com que allò que és propi, és —se sol pensar— l'únic o el millor, es tendeix a menystenir l'alié. Si a més es té el certificat de correcció o supremacia, la cosa no admet més que una considerable dosi de bona voluntat que, és clar, no sempre es té. D'altra banda, també et resulta molest a tu mateix, et suposa més esforç del compte, i és alhora (o per això) com plantar una bandera davant del nas de l'altre, qui sovint ho veu com una provocació.

 

Aleshores, caure en el parany, evitar parlar la teua llengua és ben fàcil, còmode i temptador. Al cap i a la fi, hom no pot estar sempre amb la guàrdia alta. Jo mateix he de reconéixer ací que, sense voler, moltes vegades quan vaig al supermercat (ja no dic altres llocs més solemnes) acabe parlant castellà, per tranquilitat emocional i també per economia. I és que m'han passat coses com demanar un quart de formatge blau i tenir que aturar la dependenta abans que començara a tallar el pernil dolç que hem volia donar a canvi. Sé que l'exemple sembla inversemblant, literàriament incorrecte, però és que es tracta d'un exemple real i la realitat supera, en vulgaritat i tot, la ficció.

 

            No s'entén que pel fet de parlar valencià no vols fotre. Abans, quan erem “pueblerinos” se'ns burlaven, però ens ho toleraven. Què havíem de fer, pobrets, si no sabíem parlar castellà! Prou desgràcia teníem! Ara ja no, ara ho fem —pensen molts— per collons. No entenen, potser, que ho fem perquè ens estimem allò propi sense menystenir l'alié. Perquè ens trobem bé i còmodes (fent les salvetats que he dit), simplement perquè volem i tenim el dret. A l'època dels “pueblerinos” alguns ciutadans de València dels que parlaven sempre castellà, podien fer l'esforç de parlar-te valencià, descendien a aqueix exotisme per fer-se els francs, els senzills, els “campechanos”. Consentien, com en un joc que per un instant els feia sentir condescendents, gairebé caritatius, com qui dona una almoina o un cigarret a un pobre o dedica cinc minuts a parlar amb ell, sense arribar mai a embrutar-se (a involucrar-se realment volia dir, perdoneu). Alguns metges ho feien amb els seus pacients de poble. Els pacients, sorpresos, adoraven el metge com a persona per aqueix fet: que planer era don Tal!. I per aqueixa mateixa raó començaven a dubtar de la seua saviesa en medicina. Però si tenies la desgràcia de ser d'un poble on el parlar no era apitxat o es conservaven paraules que a la ciutat feia temps que s'havien castellanitzat (i que en són, clar està, moltes), ja l'havies feta bona. Ràpidament, l'altre reculava, serrava els llavis i tornava a la seua dignitat: fins i tot lingüística. El dubte corria ràpid: no serà aquest un catalanista?

 

            Això és el que pot passar-te ara. Jo no sé per què la qüestió lingüística ha de ser una qüestió política, perquè totes les coses s'han de posar juntes i en un munt. És que ja no hi ha matisos? Pel fet de parlar d'una determinada manera, he de pensar de tota la manera que, en el cap de l'altre, és com un clixé? I si ja no és que parles com els del teu poble, sinó que intentes parlar correctament, la cosa agafa colors de tragèdia grega. En qualsevol altra llengua, qui parla correctament, pot passar per cursi, per coent, però poca cosa més. Ací és tota una altra cosa, per desgràcia, sol ser vist com un acte de militància estricta i, en conseqüència, com una provocació en tota regla. Així les coses, la intimitat és fa ben difícil i tot va en detriment de la llengua pròpia. No és bò ni convenient anar definint-se políticament cada vegada que s'obri la boca. Com que ara ja no ens poden acusar d'incults, ans tot el contrari —són molts professionals, sobretot ensenyants, els que parlen valencià, persones més o menys cultes i capaces de parlar, a més, altres llengües—, el desdeny ve per un altre costat.

 

            Si on cal parlar és en una reunió on no es coneix els assitents, pots jugar-te-la. És un risc que requereix valor i no sempre saps si paga la pena. Parlar valencià es converteix en —es interpretat com— parlar (conscientment i a propòsit) contra el castellà (persona i llengua) i això és, per aberrant, molt enutjós. És molt probable que algú, excusant-se en que no t'entén, et demane que parles castellà, i ja tens el problema: amb la teua consciència (i els que tenen la mateixa que tu) si cedeixes, amb tota la resta, si no. Això de poder parlar valencià a ta casa si ningú no s'oposa, no sé molt bé quin dret és. És el mateix que teníem abans que algú ho escrivira com una llei: un de ben minso.

 

Fins i tot amb qui saps que parla valencià has d'anar en compte, cal evitar certes paraules i, fins que no vas descobrint l'altre, la seua manera de pensar, no convé esplaiar-se massa. L'altre desconfia igualment, si és que no és del bàndol que es creu completament posseïdor de la raó. La tasca és una mica aclaparadora, per desconfiada, o per haver-se d'aguantar, en el parlar i en l'escoltar les possibles impertinències (tot i que siguen fonètiques) de l'altre. És un parlar desconfiat i temptatiu; vist des de fora, ridícul.

 

            El perill, que acaba per fer-se realitat, ve quan aquests condicionants esdevenen bandera, per un costat i per l'altre. El militant d'un costat, utilitza la llengua com un retret autista. Se'n parapeta darrere i, per reacció, eleva un mur absolutament impenetrable. El de l'altre costat, també molt motivat políticament, juga el paper invers i la incomunicació es fa completa: no cap més que el rebuig total i recíproc.

 

            Són moltes les circumstàncies socials i d'educació que envolten aquest fenomen i les manifestacions són ben diverses. Jo recorde la “gràcia” que feien els meus fills perquè “tan pequeñitos y ya hablan valenciano”. Si hagueren parlat anglés, alemany o xinés, potser no haguera resultat tan exòtic. Alhora, jo notava una mirada de condescendència per part de qui feia el comentari: Ha d'haver-hi gent per a totes les coses. Però no es veia el trellat ni el profit de sotmetre els propis fills a tal sacrifici: després tindrien problemes perquè no parlarien mai bé el castellà. Com explicar-los que, als tres anys, la meua filla parlava, a més a més, anglés i castellà, perquè quan tenia aqueixa edat vivíem a Angalterra? Ara l'anglés se li ha oblidat: una llàstima, per no usar-lo. Jo tinc el problema de creure que sempre és millor saber més que menys i que una cosa no suposa la renúncia de l'altra. La meua filla s'aclaria, sabia quina llengua era cadascuna i amb qui les havia d'emprar (a Angalterra també hi ha persones d'altres llocs). És una llàstima que les persones no siguen, de vegades, com els xiquets.

 

            Si haguera decidit parlar-los castellà als meus fills, el problema l'haguera tingut al meu poble; però n'haguera estat un de ben curiós i també molt il·luminador. He de dir primer, que al meu poble, valencià és qui parla valencià i castellà qui parla castellà. No importa si la persona en qüestió és andalusa, castellana o basca, tots els que parlen castellà són castellans. Així els de València capital són castellans. Per viure a València (on tots, des de la mentalitat del meu poble, són rics) i per la meua professió-estatus, hagueren entés que parlaren castellà. De fet quasi que es sorprén el fet que no ho facen. Però si ho feren em criticaren per “nuevo rico”, “Jo he anat amb ell a collir taronges, i ara ja veus! Què es deu haver cregut!”. I aquest fet, no és debades, expressa tot un llast del passat.

 

            Per tot això, al final, parlar valencià esdevé una pràctica només apta per al grups d'amics. És com pertànyer a un club, com tenir una afició comuna. Uneix en el mateix sentit i en el mateix sentit pot separar dels altres. De vegades pense que és com parlar de filosofia, que no pots fer-ho amb tots ni en totes les circumstàncies: els auditoris habituals no estan per la feina, són ganes de pegar-li voltes a les coses, de fer-ho difícil. El fet que s'estudie valencià a l'escola no és prou per si mateix. Perquè pot passar-li com a la filosofia o, pitjor, com al llatí , que valguen només per a dintre de l'acadèmia, però que continuen morts de portes a fora. Això passa, no m'ho negareu, amb molts xiquets que van a la línia en valencià.

 

            I ja que he parlat del meu poble, he de dir que els que hi som fills, ho tenim encara prou pitjor. No sols per parlar et defineixes. Si tens la desgràcia que algú et pregunta d'on ets, ja no tens escapatòria: o has de dir que ets de Villanueva de Castellón, o has de dir que eres de Castelló de la Ribera, o que de Vilanova de Castelló i ací si que et mulles clarament.

 

            Potser he carregat una miqueta les tintes, he exagerat, però em reconeixereu que tinc bona part de raó. Sé que les coses van variant. Fa uns anys dir “Adéu” era tot una mostra de les senyes d'identitat, ara ja, com és lògic, a ningú no li costa. Però no varien tant ni tant de pressa com seria de desitjar. La normalització lingüística ha de consistir en el fet que parlar siga normal, per a qui parla i per a qui escolta, sense violències. Mentre parlar no deixe der un acte tan polític serà un fàstic per a tots: uns i altres. En qualsevol cas, vull reivindicar ací el meu dret a parlar sense que aqueix sol fet supose una declaració ideològica (i de pas poder dir d'on sóc sense haver de considerar primer amb qui parle). Els anglesos tenen el refugi neutral de l'estàndard, per a nosaltres aquest és justament punt de conflicte. M'agradaria ser optimista i pensar que les noves generacions que han aprés la llengua (també) a l'escola suposen l'acabament d'aquesta ingrata situació.  Tant de bò fóra així. Jo espere amb ansietat els temps en els quals parlar valencià, fins i tot si parles correctament, només signifique que ets valencià o que l'has aprés.

 

10)
 
Publicat en L'Espira, suplement cultural del 'Diari de Balears' diumenge 10 de juny del 2012
Publicat en el blog El do de la paraula dilluns 11 de juny del 2012
 
 

Jaume Corbera Pou
 

No sé ben bé per què, en qualque moment qualcú comença a canviar el sentit de les paraules i resulta que allò que sempre s'havia dit d'una manera comença a ser dit d'una altra manera, o, vist d'una altra perspectiva, el sentit que tenia un terme, que era ben precís, comença a mudar cap a un altre. Moltes de vegades aquests canvis tenen una conseqüència afegida: deixa de fer-se una distinció que es feia, es perd un terme perquè deixa de ser usat, s'anul·len matisos... Un exemple el veureu ben clar amb la mostra que us donaré tot seguit. Sense haver arribat mai a ser músic de veres, des de ben petit he estat ficat dins el món de la música, que s'ha convertit en la meva afició més important. El fet és que des dels 8 anys fins que me'n vaig anar a Barcelona a estudiar a la universitat (11 anys més tard) vaig cantar amb una coral de Palma, la Capella Oratoriana, del col·legi de Sant Felip Neri, on vaig fer els cursos previs al Batxillerat Elemental i aquest mateix Batxillerat, i record perfectament que quan fèiem qualque concert sempre teníem qualque peça preparada per a oferir de plus, és a dir, per si el concert havia agradat tant que el públic demanava que cantàssim un poc més. Plus és una paraula llatina que vol dir ‘més', és l'origen del nostre pus, que en la llengua antiga tant s'usava en frases afirmatives com negatives com a sinònim exacte de més: “Los hòmens qui són en aquest món rics e honrats són pus mals e pus peccadors que altres hòmens”, “La ànima qui no pot pus tenir en lo cors” (Ramon Llull, al DCVB); a la llengua moderna, però, pus és impossible en frases afirmatives i, a més a més, és usat només a una àrea dialectal restringida al mallorquí i al rossellonès: “no en parlem pus” (mall.), “en parlem pas pus” (ross.). En la llengua moderna es va introduir el “plus” com a “allò que es dóna de més”, que pot ser una paga extraordinària, un regal, una excés de mesura... O pot ser una peça que s'interpreta fora de programa, com a agraïment pels aplaudiments rebuts. Per això, quan a un concert o una representació l'intèrpret (individual o col·lectiu) fa qualque peça de més, inesperada pel públic, aqueixa peça és un plus: “Com a plus, el pianista va oferir un vals de Chopin.” De vegades, però l'intèrpret no ofereix una peça nova al públic, sinó que en repeteix una de les que ja ha fet o, si totes són molt llargues, només un fragment. En aquest cas, tot i que al cap i a la fi no deixa de ser un plus, el terme adequat és el de bis: “Com a bis, el pianista va oferir el vals de Chopin.” Fixau-vos que la frase que he fet és diferent: “un vals de Chopin” és qualsevol dels valsos de Chopin; si no ho especificam, no sabem quin; en canvi, “el vals de Chopin” és el mateix vals que ja ha tocat durant el concert, i per tant en aquest cas es tracta d'una repetició. I és que bis és també un mot llatí que vol dir “dues vegades”, origen del bes- inicial de besavi (“dues vegades avi”), bescuit (“cuit dues vegades”) i moltes altres paraules. Aquesta diferenciació entre plus i bis està perfectament reflectida al Diccionari de la Llengua Catalana de l'Institut d'Estudis Catalans, que diu en la definició d'aquest segon terme: “Bis... 2... repetició d'una peça o d'un fragment a demanda del públic.” La cosa, doncs, és ben clara: si l'intèrpret repeteix una peça o un fragment d'una peça, fa un bis; però si ofereix una peça nova, no fa un bis, sinó que fa un plus. Podria ser que fes les dues coses, i en aquest cas faria un bis i un plus. I també podria ser (de fet, és freqüent) que oferís dues o més peces noves, que serien sempre plusos. Més rarament succeeix que el regal de l'intèrpret és de dues peces o dos fragments ja oferits al programa, i aleshores podem parlar de dos bisos. Però és del tot inadequat –en realitat, d'un punt de vista estricte hauríem de dir “incorrecte”– parlar, com es fa avui en dia quasi exclusivament, de bis en tots aquells casos en què la propina és una peça nova, una peça que no ha sonat abans en aquell concert o recital. Siguem precisos i anomenem les coses pel seu nom. En són principalment responsables els presentadors i els crítics dels mitjans de comunicació.


 

11)
 
 
Publicat en el llibre COMUNICAR-SE, TOT UN ART de Ramon Sangles (2a edició, Edicions SPD, Barcelona, 2010, pàg. 92)

El gaudi de llegir

Ramon Sangles i Moles
 
Qui llegeix té lletres al davant, això és: interpreta signes. També es pot llegir un dibuix, un paisatge, un esdeveniment, una cursa de cavalls, això és: fer una explicació del que els nostres ulls veuen i del que el nostre cervell ressegueix i interpreta.

 

Llegir equival sempre a gaudir. Que bonic!: gaudir del saber i del conèixer. Llegint viatgem a mons on ni avions ni vaixells no ens podrien dur; penetrem en espais on el pas és barrat a molts altres mitjans.

 

No vulguem deixar passar ni un sol dia sense llegir o escriure ni que sigui una sola línia, ja que llegint traspassem les fronteres del nostre món i, escrivint, les refermem. Llegint et conec; escrivint, em faig conèixer.

 
 
12)

 

El futur del català, 27 anys després

 

Entrevista de Joan Tudela

a Antoni Morell

 

escriptor, advocat i exsecretari del Govern d'Andorra

 

Andorra, paradís idiomàtic, però menys

 

“Andorra, aquest rar prodigi, gairebé un miracle.” Ho va dir l'Espriu. També va dir això: “Quant al fet lingüístic andorrà, és d'una importància immensa. Les Valls són l'únic tros de la nostra àrea idiomàtica en el qual el català ha estat, és i serà oficialment establert, en tots els actes i cerimònies públics i privats, amb una absoluta, única, indiscutida sobirania.”

VITALITAT DEL CATALÀ ESCRIT

És veritat. Vista amb ulls de barceloní, Andorra és un paradís idiomàtic. Si més no, és el paradís del català escrit. Tots els rètols de totes les botigues, tots els noms de tots els carrers, tota la senyalització de totes les carreteres, tot està escrit en català.

El català és també la llengua dels quatre setmanaris andorrans: “Andorra 7” i “Poble andorrà”, tots dos d'informació general; “Activitats andorranes”, de caràcter més comercial; i “Informacions”, de format i contingut semblant a la “Guía del ocio” de Barcelona o la “Cartelera del Turia” de València. També són en català les dues revistes polítiques mensuals, portaveus de sengles grups polítics.

Només els setmanaris sumen plegats uns deu mil exemplars, és a dir, una mitjana d'un per cada quatre andorrans, ja que la població d'Andorra és d'unes quaranta mil persones, si fa no fa com la de Sant Cugat del Vallès.

Andorra té quatre editorials pròpies. Els llibres que publiquen són, naturalment, en català i no són pas pocs. Durant la passada diada de Sant Jordi van presentar-ne tres, i dos llibres andorrans més havien sortit al carrer entre febrer i març.

La vitalitat de la lletra impresa en català s'explica en bona part per raons econòmiques. Els andorrans consumeixen molt de tot i, per tant, també papers impresos. Són gent activa, els andorrans. No és estrany qui té més d'un ofici, com l'Antoni Morell, advocat, escriptor i fins fa poc secretari del Govern d'Andorra.

Això és un Estat sobirà. Aquí no hi ha cooficialitat. Som un país oficialment unilingüe a tots els efectes.

Venint de fora, crida l'atenció com el català, a Andorra, no té res de llengua sagrada. La gent escriu en català sense cap solemnitat i sense por a fer faltes d'ortografia, per cert cada cop menys freqüents als rètols i a la premsa nacional. Els responsables de política lingüística de les institucions catalanes potser haurien d'organitzar viatges col·lectius de botiguers a Andorra, per tal de demostrar-los que fer calaix i tenir tota la botiga retolada en català són coses conciliables; que vegin els senyors Esteves que poden estalviar-se el dolor de tenir el cor migpartit entre la cartera i la pàtria.

Som un país molt vell, però molt jove. A Andorra no es pot parlar d'una revolució industrial, ni d'una classe obrera. A començaments del segle XX érem un poble de pagesos, d'uns deu mil habitants. Entrarem al segle XXI amb una població de cinquanta mil persones i amb un potencial econòmic fort, sobretot comercial i turístic. La nostra vitalitat econòmica fa possible una gran efervescència cultural i associativa. Som un dels països amb més associacions per metre quadrat. I constantment se celebren aquí actes culturals i festius.

L'autor de Boris I, rei d'Andorra explica que no li dol gaire que hagin desaparegut les emissores de ràdio que, fins fa pocs anys, estaven instal·lades al país, perquè emetien per a una audiència exterior i quasi exclusivament en castellà i francès. Actualment, però, Ràdio 4 emet a les tardes un programa de temàtica andorrana, i Ràdio Manresa té un espai equivalent en el seu horari de matí. Tots dos programes, íntegrament en català, tenen una audiència alta a Andorra.

CAP A UNA RÀDIOTELEVISIÓ ANDORRANA

Hi ha la possibilitat, que a mi m'agradaria veure realitzada, d'una emissora de ràdio de freqüència modulada específicament andorrana. Aquest projecte lligaria amb un de més ambiciós: una televisió d'Andorra. Una ràdiotelevisió andorrana, parlada, és clar, en la llengua oficial del Principat. Ja sé que, vist des de fora, pot semblar una pretensió excessiva, però no ho és tant si tenim present la nostra empenta econòmica o el volum de la nostra premsa nacional; i a més, en el cas de la televisió, es tractaria d'emetre durant un nombre d'hores raonable.

Fins fa poc, els andorrans rebien els tres canals de TV francesos i les dues cadenes de TVE. L'única televisió en català que arribava a les Valls era, per tant, el circuit català de TVE. Des del 15 de març passat també reben TV3, gràcies als deu reemissors instal·lats al Principat. Abans d'aquesta data, quan TV3 transmetia en exclusiva alguns partits clau del Barça, molts andorrans agafaven el cotxe i, com diuen ells, baixaven a Espanya –concretament a Oliana i Organyà– per veure TV3.

Els andorrans som molt culers, molt. A part d'estimar el nostre equip local, l'Andorra, aquí som molt del Barça. Sovint, el motiu de baixar a Barcelona és anar a veure el Barça. A anar a Montserrat, en canvi, ja no hi tenim tanta retirada, perquè aquí tenim el nostre propi santuari nacional, que és el de la Mare de Déu de Meritxell.

La paraula catalanisme no té sentit a Andorra. Nosaltres veiem els catalans com a amics, això sí, però el nostre patriotisme és específicament andorrà. Volem afermar la nostra identitat i per això parlem d'andorranització.

El juny de 1972, el Consell General de les Valls d'Andorra va aprovar el programa d'andorranització de l'ensenyament. Avui, el Govern manté l'Escola Maternal Andorrana i un cos de 63 professors d'andorranització, que ensenya llengua, història, geografia i institucions del país a tots els col·legis, tant els que segueixen l'ensenyament espanyol com el francès. També hi ha cursos per a adults, de llengua i de coneixement del país, i alguns d'específics, per a la policia o per als magatzems Pyrénées.

A la llarga penso que hauríem d'anar a un batxillerat andorrà reconegut a l'exterior, i que el català fos la llengua vehicular normal, a part que s'aprenguessin, com a assignatura, l'espanyol i el francès.

ANDORRA, PAÍS TRILINGÜE

Però no tot són flors i violes. El país ha rebut una nombrosa immigració castellanoparlant i, malgrat que els 58 per cent dels escolars tenen com a llengua materna el català i que el castellà és la llengua materna de només el 22 per cent, els infants, cada cop més, juguen en castellà, i els adolescents es relacionen entre ells en castellà. I els andorrans de tota la vida parlen en castellà als andorrans nouvinguts.

Estem acostumats a passar-nos de seguida a la llengua del client, sigui català, espanyol o francès, i fins ara no hem sabut canviar aquest comportament lingüístic a l'hora de parlar amb els qui han vingut a residir a Andorra.

L'Andorra trilingüe –català, castellà i francès– és un bon laboratori sociolingüístic, malgrat la seva naturalesa de terra fronterera, per imaginar què podria passa a la Catalunya trilingüe –català, castellà i anglès– amb la qual alguns somnien. El cas andorrà sembla indicar que, com a llengua d'ús oral, el català no tindria millor sort en una societat trilingüe de la que té en una de bilingüe.

 Andorra la Vella, 24 de maig de 1985

 
 
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net
 
Si voleu donar-vos de baixa d'aquest butlletí, comuniqueu-ho enviat un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net