Mon pare ens va ensenyar a estimar el País amb paraules, fets i actituds convincents. Des de la raó i els sentiments! Ja de menut, ens ensenyava a parlar valencià correctament, amb paraules noves que apreníem, com jugant: «Llavis, llenya, aigua, ganivet». A casa era freqüent vore Fuster, Ventura, Estellés, Sanchis Guarner, Burguera, Ferrer Pastor, persones de primera línia en la defensa del redreçament nacional del País Valencià. Era també als baixos de casa on, cada 8 d´octubre a poqueta nit, i en plena dictadura, es feien les corones de llorer, que després posaríem al carrer Jaume I.

Preocupat per la nostra formació, el nostre pare no va voler que ni les meues germanes ni jo, anàrem a aquells campaments de la OJE, on els xiquets eren adoctrinats en les essències més ràncies del franquisme. I malgrat no tindre vacances de campaments (ell ens portava a nadar a la Sèquia Vella!) sempre hem agraït al nostre pare el seu esforç per ajudar-nos a créixer com a persones lliures.

Un treball callat. La seua lluita a favor de la llengua i del País, es manifestava quotidianament en accions menudes, però plenes de significat. Amb una actitud de resistència i de dignitat nacional, mon pare era un dels pocs, per no dir l´únic, que retornava al banc, les cartes o els calendaris, pel fet d´estar només en castellà. L´estima que sentia per la nostra llengua, el va portar en ple franquisme a fer classes de valencià a l´Alcúdia, Benimodo, Carlet, a encapçalar un grup de jóvens que van fundar les revistes Parlem i Vencill i a promoure la recuperació, en rajoles valencianes, dels noms tradicionals dels carrers de l´Alcúdia. Pel seu compromís amb la llibertat, el balcó de ma casa va ser dels pocs del poble que no va lluir cap signe de dol aquell 20 de novembre de 1975.

Home d´una gran calidesa humana i alhora ferm en la defensa del País, tenia un gran sentit de l´humor. Ja és molt coneguda aquella anècdota d´un guàrdia civil de l´Espanya profunda, que odiava el valencià, i que li preguntà per què un home amb tres carreres, «habla en valenciano como los patanes». Amb la ironia que el caracteritzava, mon pare li respongué: «Oiga, y los patanes de su pueblo, ¿cómo hablan?». Aquell home va vore que havia fet el ridícul amb la seua pregunta: si mon pare parlava valencià, ho feia com els «patanes» de l´Alcúdia; però si haguera parlat en castellà, ho hauria fet com els «patanes» d´Espanya! Aquell guàrdia civil, posant-se la mà al tricorni, només va saber dir: «¡Coño, pues es verdad!».

Com escrigué l´amic Martí Domínguez, «Bausset representa per sobre de tot el bon valencià. Allò que, en altre temps, s´anomenava un patriota....un home que té crèdit en la paraula. Un exemple, un nom en el qual poder creure». I Joan Fuster, de qui mon pare va ser un gran amic, va escriure: «Bausset és un personatge "subterrani" dels més admirables del País Valencià».

Un patriota «senzill». Amb una vida ben fecunda, amb la seua lluita a favor del redreçament nacional del País Valencià, mon pare ha fet possible un País més lliure. De fet, i durant tota la seua vida, i amb un treball abnegat i alhora silenciós, va saber defensar i construir el País.

Com escrivia el bon amic Santi Vallés, «Bausset és un maulet, un alcudienc i un valencià exemplar, a qui tots li reconeixem el seu llegat d´humilitat, constància i fidelitat a la seua llengua i al seu País».
Tant ma mare com les meues germanes i jo mateix, mantindrem ben viu el seu compromís en la defensa de la llibertat i del redreçament nacional del País Valencià.

Com escrigué l´amic Paco Burguera, «Bausset és un personatge admirat pel seu compromís amb el nostre poble i per la seua actitud cívica, democràtica i valencianista, de la qual tan mancats ens trobem els valencians. Un personatge que ens ha de servir com a exemple a seguir per tots els valencians que estimem el nostre poble, la nostra cultura i la nostra llengua».

Així era mon pare: un home senzill, exemple d´honestedat, de bondat, de patriotisme i de virtuts cíviques. La seua fesomia, com canta Raimon, deixava vore un home bo, «els cabells blancs, la bondat a la cara, els llavis fins, dibuixant un somriure d´amic, company».

Mon pare va ser un home que va viure estimant i que va fer del País Valencià i de seua vertebració, la passió de la seua vida.

D´eixe home ens sentim plenament orgullosos, n´estic ben segur, tots els qui l´hem conegut i tots els qui estimem el nostre País.