InfoMigjorn, revista digital sobre llengua catalana [10.400 membres]
 
Butlletí número 672 (dijous 07/06/2012) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig i Xavier Marí
 
 
1) 500 raons per parlar català, de David Pagès i Cassú
 
2) Eugeni S. Reig - ¿Carrabina o caravina?
 
3) Joan Tudela - Nou rebuts domiciliats
 
4) Butlletí 46 de la Xarxa CRUSCAT (maig de 2012)
 
5) Butlletí de l'IEC, núm.165, juny de 2012
 
6) Espais Terminològics 2012: difusió i ús dels termes
 
7) Demà en InfoMigjorn Cap de Setmana
 
 
 
1)
 
Publicat en el llibre 500 raons per parlar català, de David Pagès i Cassú (CCG edicions, Girona, 2011, pàg. 51).
 

144. Els immigrants que treballen a la restauració i ja fa anys que viuen a Catalunya estan sensibilitzats sobre la necessitat de saber expressar-se en la llengua que demanen els clients. I també són conscients que el català representa una oportunitat de negoci per al sector i per als seus professionals.

 

Gaietà Farràs

President del Gremi de Restauració de Barcelona

 
 
2)
 
Article publicat en EL PUNT dilluns 28 de maig del 2012

¿Carrabina o caravina?

Eugeni S. Reig

 

 

    Donem el nom de caravina a una arma de foc semblant al fusell però més curta i més lleugera.
    Enric Valor i Vives usa aquesta paraula en la seua prosa literària. Així, en la novel·la Sense la terra promesa trobem:
«Albert duia la seua pistonera carregada amb bala, i pólvora, bales, postes, espart picat per a fer tacs i una capseta de pistons, en una bossa; Roc portava al muscle la Remington, una caravina que tirava amb molta precisió, amb moltíssima més precisió que l'escopeta. Era una arma d'autoritat. A més, s'havia posat la bandolera amb la xapa de guarda.»
I en la mateixa novel·la, més avant, podem llegir:
«Els treballadors, allà i ací, estaven sempre desarmats; si de cas, algun de temperament més exaltat duia una arma curta, però eren comptades excepcions. Els fusells dels soldats i de la guàrdia civil i les caravines dels guardes rurals representaven una desproporcionadíssima potència de tir.»
Joan Coromines en el seu DECat (II, 585b28) ens diu que la paraula carrabina o carabina deriva del francés carabine. El DCVB ens diu que carrabina (o carabina) deriva de l'italià carabina. En tot cas, tant si l'origen n'és un com si n'és l'altre, és clar que, d'acord amb la seua etimologia, la paraula s'ha de grafiar amb una sola r i amb b. Pompeu Fabra, en el seu Diccionari General de la Llengua Catalana de 1932 va arreplegar únicament la forma carrabina, amb dues erres, a fi de reflectir la pronúncia popular catalana del mot que és amb erre apicoalveolar vibrant sonora, també dita de vibració múltiple. Aquesta ha sigut, d'aleshores ençà, l'única forma normativa d'aquest vocable. La primera edició del DIEC, el DGLC, el GD62 i el DVal arrepleguen únicament i exclusivament la forma carrabina. La segona edició del DIEC, el DCVB, el Diccionari General de Francesc Ferrer Pastor i el diccionari del SALT3 recullen les dues formes, però carabina remet a carrabina, és a dir, la variant formal que reflectix la pronúncia popular catalana del vocable és la forma principal i l'etimològica n'és la secundària. L'entrada del DECat de Coromines diu carrabina o carabina: posa les dues formes al mateix nivell, però escriu en primer lloc la forma popular catalana. El Diccionari valencià-castellà de la RACV i el Diccionari ortogràfic i de pronunciació del valencià de l'AVL arrepleguen només carabina, que és la forma etimològica, i bandegen la variant formal carrabina. Però ¿a on és la forma caravina, la que reflectix la pronúncia popular valenciana del mot, amb erre apicoalveolar bategant sonora –anomenada també vibrant simple– i ve labiodental? En el Diccionario general valenciano-castellano de Joaquim Martí i Gadea trobem carabina i caravina, però la segona remet a la primera. La forma caravina, a més de per Martí i Gadea, ha estat usada per diversos escriptors valencians, especialment meridionals, com ara l'erudit alteà Francesc Martínez i Martínez, però ha sigut l'escriptor i gramàtic Enric Valor i Vives el lingüista que més ha defés aquesta forma ja que la va incloure tant en la seua Llista de paraules del Fabra que caldrà esmenar com en els seus vocabularis, el Vocabulari Fonamental i el Vocabulari escolar de la llengua i, a més a més, la va usar a bondó en la seua obra literària. Concretament, en el primer volum de la novel·la Sense la terra promesa, editada per Prometeo l'any 1980, trobem la paraula caravina nou voltes –set en singular i dos en plural– i en el segon volum la trobem set voltes –tres en singular i quatre en plural–. Les variants carabina i carrabina no apareixen cap volta. Enric Valor va nàixer a Castalla (l'Alcoià) l'any 1911, fill de penaguiler i de deniera, parlava un valencià meridional magnífic, va estudiar molt a fons la nostra llengua durant tota la seua vida i coneixia molt bé el lèxic valencià, sobretot el meridional. A més, era caçador i coneixia bé les armes de foc. La seua decisió d'usar la forma caravina, amb una sola r i amb v, va ser conseqüencia, sense cap mena de dubte, d'un estudi molt seriós i d'una meditació pregona.
La pronúncia amb so labiodental fricatiu sonor és la pròpia de la zona no betacista i ho seria de tot el domini lingüístic si la plaga del betacisme no s'haguera estés tant, empobrint i despersonalitzant la nosta llengua. Els valencians no betacistes pronunciem amb so labiodental moltes paraules que, d'acord amb la seua etimologia, hauríem de pronunciar amb so bilabial, sobretot quan la b va seguida d'una i.  En valencià no betacista és habitual pronunciar amb so labiodental paraules com ara bicicleta, bisturí, biberó, bitllet o billar. Eixa pronúncia es reflectix en la grafia normativa d'alguns vocables que no s'escriuen amb la b que correspondria a la seua etimologia sinó amb la v de la pronúncia popular. Un exemple és el verb canviar i els seus derivats, procedent del llatí tardà cambiare. Mentres el castellà i el portugués escriuen cambiar i l'italià cambiare i scambiare, nosaltres escrivim canviar. De la mateixa manera grafiem amb v la paraula llavi procedent del llatí labĭum, mentres que el castellà grafia labio i el portugués lábio (l'italià usa labbro, procedent de la forma més clàssica labrum). Quelcom de semblant passa amb la paraula savi, derivada del llatí sabius, que el castellà escriu sabio i el portugués sábio, però l'italià savio. Especialment interessant és el cas de savina (que acaba   en –avina, com caravina), paraula derivada del llatí sabīna que en castellà, italià i portugués s'escriu sabina i en francés sabine però que nosaltres grafiem amb v.
Fem una ullada a veure com escriuen les llengües del nostre entorn la paraula que estudiem. El francés usa carabine, l'anglés carbine i l'italià, el castellà i el portugués carabina. Però aquesta darrera llengua té, al costat de la forma etimològica, la variant formal clavina, amb v labiodental, que reflectix la pronúncia popular portuguesa del mot i que també és normativa i s'empra en la llengua culta.
¿Què devem fer els valencians a l'hora de normativitzar el vocable que estudiem? Pense que podem fer dues coses:
1) Seguir el criteri de Pompeu Fabra i normativitzar únicament i exclusivament la grafia que reflectix la nostra forma popular de pronunciar el mot, és a dir, caravina, i, cosa que l'IEC ha tardat quasi un segle a fer, admetre la variant etimològica carabina com a forma secundària.
2) Fer com els portuguesos: normativitzar com a principal la forma etimològica carabina i admetre com a secundària, però també normativa, la forma popular valenciana caravina.
Però, tant si prenem una decisió com si prenem l'altra, considere que, per una qüestió de dignitat, la paraula caravina, la nostra forma popular i genuïna, ha de ser imprescindiblement normativa.
El Diccionari ortogràfic i de pronunciació del valencià de l'AVL ja ha seguit el criteri de grafiar determinats vocables d'acord amb la pronúncia genuïna valenciana de la zona no betacista, com és el cas de la valencianització de la paraula castellana bobo i el seu derivat bobada, incloses en el DOPV com a bovo i bovada, respectivament. El mateix criteri obliga a grafiar caravina.
 
 
NOTA 1:
- Casanova i Herrero, Emili, “Aportacions d'Enric Valor a la lexicografia catalana: el Vocabulari Castellut de 1948, d'Enric Valor i Josep Giner” dins Simposi Enric Valor. Actes (Diputació d'Alacant, 1996, pàg. 160)
-Valor i Vives, Enric, Sense la terra promesa (volum I, Editorial Prometeo, València, 1980, pàgs. 160 i 344)
-Valor i Vives, Enric Vocabulari fonamental (Editorial Plaza & Janes, Esplugues de Llobregat, 1988)
-Valor i Vives, Enric, Vocabulari escolar de la llengua (Carena editors, València, 1989)
  
 
3)

Nou rebuts domiciliats

Joan Tudela

 

Publicat al blog Anys d'aprenentatge de La Malla, dilluns 28 de maig del 2012

http://blocs.lamalla.cat/joantudela/2012/05/28/nou-rebuts-domiciliats/

 

(Publicat al Diari de Barcelona el 13 d'agost del 1992)

 

Val la pena saber on som, però abans hem de dir on volem arribar. Diguem-ho: volem fer del català la llengua de la vida quotidiana a tota la nostra àrea idiomàtica. Aquest és l'objectiu final de la normalització lingüística. En una societat complexa i oberta com la nostra, la llengua quotidiana no és fàcil de delimitar; però la podem identificar amb la llengua en què viu un dia qualsevol la majoria de la gent. Val a dir que les coses petites també formen part de la vida i, per tant, de la llengua quotidiana, tot i que no en parlem gaire. Per exemple, els rebuts domiciliats. Examinarem avui els d'una llar normal, casa meva sense anar més lluny. A veure què hi descobrim.

 

A l'encapçalament del primer, hi diu Aigües de Barcelona / Sociedad general de aguas de Barcelona. O sigui, els del ram de l'aigua, amb el nom de l'empresa, es dediquen a nedar i guardar la roba: meitat en català, meitat en castellà. La resta del paper practica un bilingüisme, que no és l'ideal de la normalització, però que en l'etapa actual podem qualificar de decent. El català hi figura sempre en primer lloc (adreça / dirección) i la part mecanoscrita és només en català. No està malament, però podrien fer un pas més i superar el bilingüisme innecessari (total consum / total consumo) i normalitzar-se, és a dir, catalanitzar-se del tot.

 

Els del Gas Natural, que fins fa dues factures es deien Catalana de Gas, apliquen el mateix criteri que els del ram de l'aigua, però una mica millor. Bilingüisme encara més ordenat, el lloc del català encara més preferent, i els missatges mecanoscrits són íntegrament en català, un pas més i arribaran a la plena normalitat lingüística.

 

El rebut de l'electricitat és de Fecsa –així, amb la sigla i prou–, però arriba imprès en paper de la Caixa. La part mecanoscrita, que és la que correspon a Fecsa, practica un bilingüisme sense solta ni volta: equipos medida, però en canvi per a tota gestió truqui al (de la qualitat de la llengua avui no en parlem). L'imprès de la Caixa és íntegrament en català, però com que l'empresa que presideix Samaranch és tan diplomàtica com ell, no m'estranyaria gens que els que fem servir el català als caixers automàtics rebem la correspondència en català, mentre que els altres la reben en castellà.

 

El rebut de la Telefónica és horrorós. Tota la part mecanoscrita és només en castellà, igual que el nom de la companyia (es veu que l'accent de Telefónica és més intocable que la Constitució espanyola). I la resta del document practica un bilingüisme castellà / català, que és innecessari, absurd i ofensiu: población / població, domicilio / domicili, importe / import.

 

Als rebuts de l'aigua, el gas, l'electricitat i el telèfon, hi hem d'afegir els de cinc associacions. El de Sport Dyr ve en un imprès de la Caixa damunt del qual hi apareix mecanoscrit el missatge de Dyr, tot plegat en català. Exactament igual que el rebut, que gestiona l'associació de pares d'alumnes, de l'escola Estel del Guinardó. El del Col·legi de Diplomats en Infermeria de Barcelona, tot en català. El del Col·legi de Periodistes de Catalunya, també. I el de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, igualment –només faltaria!–.

 

En resum, els rebuts domiciliats del món associatiu, molt bé; el de Gas Natural, decent; el d'Aigües de Barcelona, també; el de Fecsa, no tant; el de Telefónica, malament, el pitjor de tots.

 

A l'hora de rellegir aquest article meu de fa vint anys que ara reedito, trobo que és particularment vigent la idea de fer del català la llengua de la vida quotidiana; és a dir, la llengua quotidiana.

 

Però més que res tinc naturalment la curiositat de saber, vint anys després, quina és la llengua dels rebuts domiciliats que mantinc. Som-hi, doncs.

 

A veure. La factura d'Aigües de Barcelona és tota en català: ni gota de cap altra llengua. Exactament igual que la factura de la companyia del gas, que ara es diu Gas Natural Fenosa. Tota sencera en català és també la factura de l'electricitat, ara d'Endesa, que ja fa temps va absorbir la Fecsa. Tota en la llengua de Pompeu Fabra és també la factura d'internet + trucades de Movistar, que pertany al grup de Telefónica. Igualment en català els rebuts del Dir (que ara s'escriu així, amb la i llatina), del Col·legi d'Infermeria, del Col·legi de Periodistes i de l'Associació d'Escriptors.

 

Ras i curt: tot en català.

 

 
4)

Butlletí 46 de la Xarxa CRUSCAT (maig de 2012)

 

Podeu veure el butlletí a l'adreça:

http://blocs.iec.cat/cruscat/butlletins-de-la-xc/

 

Font: Xarxa CRUSCAT - IEC

 
5)

Butlletí de l'IEC, núm.165, juny de 2012

 

Podeu veure el butlletí a l'adreça:

http://www.iec.cat:80/activitats/butlleti/butlleti_iec.asp?numero=165

 

Font: Institut d'Estudis Catalans

 
 
6)

Espais Terminològics 2012: difusió i ús dels termes

 

Publicat a: http://www.termcat.cat/ca/Actualitat/Noticies/291/

 

El Termcat, en col·laboració amb el Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona, convoca la quarta edició dels Espais Terminològics, dedicats en aquesta ocasió a la difusió i l'ús dels termes.

Tindran lloc el dijous 28 de juny a l'Aula Magna de la Universitat de Barcelona.

 

La intenció de la jornada és reflexionar sobre els aspectes que afecten l'extensió i l'arrelament en l'ús dels termes: quins elements fan que una determinada proposta terminològica tingui més possibilitats de ser acceptada i utilitzada pels usuaris?; quines eines i quins recursos faciliten la difusió i la implantació en l'ús de les propostes?; quin paper poden fer els professionals de la mediació lingüística o dels diversos àmbits d'especialitat per a afavorir la difusió de les propostes?

 

El professor Jean Quirion, reconegut especialista en aquest àmbit, oferirà la conferència inaugural, que es completarà amb dues taules rodones que abordaran el tema des d'una perspectiva aplicada. La primera estarà integrada per professionals de la mediació lingüística en mitjans de comunicació, en universitats, en l'administració pública i en empreses privades; i la segona, per experts de diversos àmbits d'especialitat que tenen experiència en la creació de materials terminològics.

 

Confiem que aquesta convocatòria despertarà el mateix interès que van merèixer les edicions anteriors dels Espais Terminològics, i que el diàleg que s'estableixi entre el nombrós col·lectiu de professionals interessats en la terminologia permeti avançar en l'establiment dels millors mecanismes per a facilitar l'ús dels termes catalans més adequats en tots els àmbits d'especialitat.

 

Podeu consultar el programa de la jornada i inscriure-us-hi en aquesta adreça: http://www.termcat.cat/docs/PDF/Espais_2012_Triptic.pdf

 

 
7)
Demà en InfoMigjorn Cap de Setmana
Sumari
 
 
1) Eugeni S. Reig - comare
 
2) Albert Jané - Els noms de les ciències
 
3) Antoni Llull Martí - Del Caesar al Cèsar, el Kàiser i el Tsar
 
4) Pau Vidal - Minyó
 
5) Pere Ortís - Netegem i enriquim la llengua catalana (Barbarismes. Lletra F)
 
6) Articles d'Albert Pla Nualart
 
7) Màrius Serra - Padellàs?
 
8) J. Leonardo Giménez - Jardí, fangar i regat
 
9) Ramon Sangles i Moles - La lectura digital
 
10) El futur del català, 27 anys després: Entrevista de Joan Tudela a Antoni Badia i Margarit
 
 
Si voleu rebre cada divendres el butlletí InfoMigjorn Cap de Setmana heu de manifestar-ho explícitament en un missatge electrònic que heu d'enviar a l'adreça infomigjorn@telefonica.net en el qual heu de fer constar el vostre nom i cognoms i l'adreça electrònica on voleu rebre'l.
 
El preu de la subscripció al butlletí InfoMigjorn Cap de Setmana corresponent a l'any 2012 és de 25 euros.
 
Els nous subscriptors podreu llegir en la web tots els butlletins d'InfoMigjorn i d'InfoMigjorn Cap de Setmana que s'han publicat fins ara.
 
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos, conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes, etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política lingüística, normativa, etc.
 
Us preguem encaridament que feu arribar aquest missatge als vostres coneguts a fi que l'existència del butlletí InfoMigjorn siga coneguda per la quantitat més gran possible de persones interessades en la llengua catalana.
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací